Recep Tayyip Erdoğan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Recep Tayyip Erdoğan
Recep Tayyip Erdoğan

14 de març del 2003 – en el càrrec
President Ahmet Necdet Sezer
Abdullah Gül
Precedit per Abdullah Gül

27 de març de 1994 – 6 de novembre de 1998
Precedit per Nurettin Sözen
Succeït per Ali Müfit Gürtuna

14 d'agost del 2001 – en el càrrec
Dades biogràfiques
Naixement 26 de febrer de 1954 (1954-02-26) (60 anys)
Istanbul, Turquia
Nacionalitat turc
Partit Partit de la Justícia i el Desenvolupament
Cònjuge Emine Erdoğan (m. 1978)
Professió economista
Religió Islam
Signatura Signatura de Recep Tayyip Erdoğan

Recep Tayyip Erdoğan [ˈrɛdʒɛp ˈtɑːjip ˈɛrdɔːɑn] (26 de febrer de 1954 mahalle de Kulaksız, districte de Beyoğlu, Istanbul) és un polític turc. És en aquest moment president de l'Adalet ve Kalkinma Partisi (AKP) i des de l'11 de març de 2003 Primer Ministre de Turquia. De 1994 a 1998 fou alcalde d'Istanbul.

Origen, formació i família[modifica | modifica el codi]

Erdoğan prové d'una família originària de Rize (al nord-est de Turquia) establerta a la gran àrea metropolitana d'Istanbul. El pare era mariner i treballava com a navegant prop de la costa. Anomenà el fill Recep per raó del seu mes de naixement, atès que Recep en turc és el setè mes del calendari islàmic, i li donà el nom de Tayyip per raó del seu avi. Erdoğan va néixer al mahalle de Kulaksız, més concretament al vell barri portuari istanbulenc de Kasımpaşa, i va créixer amb tres germans i una germana allà i a Rize.

A l'escola primària, prop de la mesquita de Piyale Paşa Erdoğan freqüentava l'Escola ımam hatip, un dels Instituts d'orientació religiosa a Turquia.[1] A continuació estudià ciències econòmiques a la Universitat d'Istanbul.

Erdoğan està casat amb Emine Erdoğan des del 4 de juliol de 1978; la parella té dos fills, Ahmet Burak i Necmeddin Bilal, i dues filles, Esra i Sümeyye. Tant l'esposa com també les dues filles porten mocador al cap. Com que el mocador està prohibit a Turquia com a símbol religiós en els edificis públics, Erdoğan, quan li és possible, només accepta les invitacions a les recepcions d'Estat per a una sola persona. Les filles estudien als Estats Units per evitar la prohibició.[2]

Càrrecs al partit[modifica | modifica el codi]

El 1970, Erdoğan va ser elegit pel districte de Beyoğlu com a president de l'organització juvenil del partit d'Erbakan Milli Nizam Partisi (MNP). El partit va ser prohibit, però, el 1971 per una intervenció dels militars.[3] L'11 d'octubre de 1972 Erbakan fundà el Partit de Salvació Nacional (MSP), que s'ubica en l'espectre de la dreta religiosa conservadora[4] i que a finals dels anys 1970 participà en tres governs de coalició. Erdoğan s'uní també a aquest partit en el qual féu una carrera, en principi modesta, com a funcionari i treballava, tanmateix, en empreses privades menors.

El 1984 ascendí a la junta directiva del partit successor que s'havia fundat mentrestant, el Partit del Benestar (RP) i era el president suplent. Després d'això va pertànyer al proper partit successor, el Partit de la Virtut, fins a la seva sortida el 1998. El 2001 fundà l'AKP amb altres antics membres del Partit del Benestar.

Alcalde d'Istanbul[modifica | modifica el codi]

El Partit del Benestar nominà Erdoğan el 1994, contra la voluntat d'Erbakan, com a candidat pel càrrec d'alcalde d'Istanbul. Sorprenentment, guanyà l'elecció. En la primera fase del seu mandat seguí una política conservadora, la qual responia a l'ambient religiós-conservador de la seva massa de votants. Així, des del seu mandat, ja no se serveix alcohol en locals públics de la ciutat (en la gastronomia privada, però, això encara és possible). Del seu mandat com a alcalde és la següent declaració, efectuada en una conferència de premsa: « no és possible ser musulmà i laïcista al mateix temps» (Hem laik hem Müslüman olunmaz). En una entrevista amb el diari Milliyet es considerava seguidor de la Xària.[5]

Altres (en part infructuosos) plans religiosos es referien a la introducció de zones de bany separades per a dones o autobusos escolars separats per a nois i noies. A més, entre la població adquirí reputació de polític pragmàtic. Entre les iniciatives municipals polítiques exitoses pertanyen la modernització de la infraestructura (p. ex. el manteniment de les canalitzacions d'aigua i llum) i la millora dels serveis públics, com ara els serveis d'eliminació de residus.

La seva actitud en política exterior, respecte a l'adhesió a la Unió Europea, durant el seu mandat com a alcalde, es diferencia clarament de la seva política posterior com a Primer Ministre. El 1994 es pronunciava contra l'ingrés a la UE. Per a això, descrivia la UE com una unió dels cristians, en la qual els turcs no han de cercar res.[6]

Condemna per part del Tribunal Constitucional de Turquia[modifica | modifica el codi]

Al gener de 1998 el Tribunal Constitucional de Turquia prohibí el Partit de Benestar (RP). Se li retreien simpaties envers la Gihad i que volia introduir la Xaria, la qual cosa contradiu el principi bàsic estatal del laïcisme.

El fundador del Partit del Benestar, Necmettin Erbakan, fou condemnat a cinc anys de prohibició d'exercici de càrrecs polítics. Erdoğan passà després al partit successor, Partit de la Virtut, al qual anaren a parar gairebé tots els diputats de l'anterior Partit del Benestar i per a la presidència del qual Erdoğan era considerat un seriós candidat, per bé que finalment aquest càrrec recaigué en Recai Kutan.

Entre Erbakan i els seus seguidors i simpatitzants del partit, el mateix Erdoğan, i els militars turcs, existeix una desconfiança profunda i recíproca. L'exèrcit turc ha intervingut en el passat repetidament en els esdeveniments polítics del país, mitjançant diversos cops d'estat - el 1960, 1971 i 1980. Es considera el garant del laïcisme i dels autèntics principis del fundador de l'Estat, Kemal Atatürk, que preveuen una separació rigorosa entre religió i estat. Mentrestant Erdoğan protesta contra cada ingerència en els assumptes polítics i manifesta clarament que l'"Estat Major és responsable davant el Primer Ministre".

A l'abril de 1998 Erdoğan va ser condemnat pel Tribunal de la seguretat de l'Estat de Diyarbekir a causa d'abús dels drets i llibertats bàsics conforme a l'article 14 de la Constitució turca i segons l'article 312/2 del codi penal turc de llavors (Incitació a l'enemistat per raó de classe, raça, religió, sexe o diferències regionals) a deu mesos de presó i prohibició de tota activitat política. El motiu fou un discurs en una conferència a la ciutat anatòlia de Siirt en la qual havia citat d'un poema religiós que s'atribuïa a Ziya Goekalp: La democràcia és només el tren sobre el qual pugem per atènyer l'objectiu. Les mesquites són les nostres casernes, els minarets les nostres baionetes, les cúpules els nostres cascs i els creients els nostres soldats..[7][8]

El 24 de juliol de 1999 Erdoğan va ser alliberat de la presó. Alguns observadors opinen que va ser alliberat al seu temps del seu mentor polític Erbakan.[9]

Durant el seu període d'arrest, va reconèixer que l'islamisme radical no té futur i que s'havia convertit a la democràcia, segons diu Erdoğan avui. Els observadors, fins i tot aquells que no figuren entre els seus seguidors, consideren plausible aquesta declaració. Així, per al redactor en cap del diari pro-kemalista Hürriyet, Erturul Oezkoek, sobre aquesta qüestió, afirma que molts polítics havien estat radicals en la seva joventut i s'havien moderat amb el temps. Un diplomàtic a Ankara comparava el passat islamita d'Erdoğan amb els llançaments de pedres de Joschka Fischer.[10] Els crítics, per contra, retreuen a Erdoğan i al seu AKP que volen imposar la "Dominació de l'islam" a Turquia.[11]

Quan el Partit de la Virtut va ser prohibit el 22 de juny del 2001 pels mateixos motius que el seu antecessor, Erdoğan arreplegà reformistes democràtics entre els religiosos i fundà al cap de poc tems l'AKP, que se separa clarament de les conviccions polítiques d'Erbakan.

Eleccions al Parlament el 2002[modifica | modifica el codi]

Recep Tayyip Erdoan a la Casa Blanca entre Colin Powell (a l'esquerra) i George W. Bush (a la dreta), el 10 de desembre de 2002

A les eleccions legislatives del 2002, Erdoğan i el seu AKP van aconseguir una victòria aclaparadora. Tanmateix, no va poder accedir al càrrec de primer ministre, perquè per això calia ser membre del parlament, segons la legislació vigent en aquell moment, i sobre Erdoğan pesava la prohibició d'exercir qualsevol càrrec polític pel seu discurs de Siirt. En comptes d'això, es va convertir en primer ministre el seu substitut, Abdullah Gül. Només després d'una modificació de la Constitució que aixecava la seva prohibició d'exercici de la política, Erdoğan es convertí en primer ministre de Turquia el 12 de març del 2003. Gül va ser, fins a la seva elecció com a president, el seu substitut i ministre d'afers exteriors.

Des de llavors el parlament ha adoptat reformes extenses per a la democratització del país. La pena de mort va ser abolida, la llibertat d'opinió va ser ampliada i es va reforçar la lluita contra la tortura. La posició dels kurds va ser millorada per l'admissió de cursos de llengua kurda i programes de televisió en aquest idioma. Erdoğan també dedicà una aproximació a Armènia. Convidà el govern armeni a fundar una comissió d'historiadors, formada per científics turcs i armenis, per a l'esclariment del genocidi armeni, un tema que a Turquia encara avui es considera tabú.[12][13]

Respecte a la política exterior, Erdoğan prossegueix l'acostament de Turquia a la UE amb l'objectiu d'una ràpida adhesió, la qual cosa està aturada pel clar contrast amb les seves posicions anteriors.[14] Sota el seu govern ha millorat també clarament la relació de Turquia als seus veïns orientals. Les relacions per exemple amb Síria i amb l'Iran són considerades en aquest moment les millors des de fa dècades.

Eleccions al Parlament el 2007[modifica | modifica el codi]

L'AKP va aconseguir el 46,7% dels sufragis sota el lideratge d'Erdoğan a les eleccions legislatives turques de 2007 i va obtenir també la majoria absoluta al Parlament.[15] Com a objectius essencials de la seva política en el proper període de legislatura va indicar la seva voluntat d'avançar en les reformes econòmiques i democràtiques per elevar el nivell de vida de la població i mantenir la continuïtat en política exterior.[16] Des del 29 d'agost de 2007 dirigeix el Segon Gabinet Erdoğan.

Actitud política envers la diàspora turca[modifica | modifica el codi]

Un dels senyals essencials de la política d'Erdoğan és la conservació de la solidaritat envers la diàspora turca (particularment a Europa). Erdoğan defensa una integració dels emigrants turcs en la societat i cultura del país d'acollida; rebutja però una assimilació. Deixà clara aquesta actitud en la seva visita a Alemanya del febrer de 2008. Allà considerà Erdoğan l'assimilació de l'immigrant turc a Alemanya[17] com a "crim contra la humanitat"; tanmateix feia publicitat per a la seva integració, entre altres coses per aprendre l'alemany: ""Si vostè està al país i no aprèn l'idioma que es parla, inevitablement es trobarà en una situació de desavantatge"[18] Poc abans, Erdoğan havia estimulat la creació d'escoles turques i universitats a Alemanya, en una ronda de converses amb la cancellera Merkel donat que ja hi havia instal·lacions alemanyes semblants a Turquia.[19]

Les declaracions d'Erdoğan provocaren una forta controvèrsia a Alemanya, després que el discurs d'Erdoğan al funeral de les víctimes de l'Incendi de Ludwigshafen havia estat percebut de manera molt més positiva del que era. Quan aquestes propostes sobre el rebuig xocaren amb la cancellera federal Merkel, Erdoğan agreujà la seva retòrica l'any 2010: "Per què aquest odi a Turquia? No ho entenc. No hauria esperat això de la cancellera federal Merkel. És que potser Turquia és un boc expiatori"? Erdoğan fins i tot rebé el suport intern, en aquesta qüestió, del líder de l'oposició, Deniz Baykal, el qual manifestà el seu disgust per l'actitud de la cancellera en una reunió conjunta.[20]

Erdoğan tractà de construir, a més, relacions amb polítics turcs nascuts en països europeus. El febrer de 2010 convidava polítics d'ètnia turca de diversos països europeus a Istanbul. Nombrosos parlamentaris seguiren la seva invitació. Alguns diputats alemanys declinaren la invitació amb l'excusa de la neutralitat dubtosa de l'acte (així p. ex. els parlamentaris Sevim Dağdelen, Memet Kiliç i Özcan Mutlu). Durant l'acte, segons va recollir la premsa, Erdoğan va instar ls polítics a defensar activament els interessos polítics de Turquia als diferents països europeus. La influència política a favor de Turquia s'aconsegueix per l'adquisició de la ciutadania. En un discurs, el primer ministre turc repetí la controvertida frase controvertida del seu discurs a Colònia el 2008: "L'assimilació és un crim contra la humanitat".[21] Segons investigacions del diari online Welt, l'acte va ser ocultat, contràriament a les aparicions públiques usuals d'Erdoğan, la qual cosa va produir un cert malestar en cercles diplomàtics.[22]

Al febrer de 2011,en un discurs a Düsseldorf, Erdoğan va preguntar als turcs d'Alemanya, si deixen que els seus fills aprenguin primer el turc i només després d'aquest aprenguin l'alemany. Aquesta demanda la va transmetre als amb polítics alemanys a l'oposició, ja que l'aprenentatge primerenc de la llengua alemanya és un requisit previ per a una integració reeixida. El president del grup parlamentari del partit Aliança 90/Els Verds, Renate Kuenast va formular una crítica als discurs d'Erdoğan amb aquestes paraules "El primer ministre Erdogan té milers de nens de treballadors turcs nascuts en l'èxit educacional que porta la llengua alemanya, això és un favor". [23]

Escàndol de Davos 2009[modifica | modifica el codi]

Al Fòrum econòmic mundial del 2009, celebrat a la ciutat suïssa de Davos, es produí un escàndol públic. Quan el president d'Israel Ximon Peres defensava la manera d'actuar del seu govern a Gaza i li va preguntar a Erdoğan com hauria reaccionat a un bombardeig de coets continu d'Istanbul, Erdoğan va abandonar visiblement molest l'escenari perquè, segons ell, se li concedia menys temps de paraula que al seu interlocutor.[24][25]

Posicionament en política exterior[modifica | modifica el codi]

Erdoğan ha continuat, durant el seu govern, bàsicament la política tradicionalment prooccidental i proeuropea de governs turcs anteriors. Durant el seu mandat s'ha endegat l'obertura oficial de les negociacions d'adhesió de Turquia a la Unió Europea. Però el curs de govern d'Erdoğan no és incondicionalment proeuropeu. Així, les negociacions d'ingrés s'han interromput cada cop més els anys 2009 i 2010, perquè el govern turc es nega als obrir ports turcs als vaixells xipriotes.

Al contrari dels seus antecessors, Erdoğan atribueix, però, un pes considerable a les bones relacions amb els veïns orientals de Turquia. Durant el seu govern s'ha produït una revaloració essencial de les relacions amb Síria i amb l'Iran.

Erdoğan s'ha queixat que l'Iran és tractat injustament per Occident en relació al seu programa nuclear. Ha declarat que "qui disposa ell mateix d'armes nuclears no ho pot criticar el programa nuclear de Teheran.[26]Mahmud Ahmadinejad és el nostre amic sense dubtes".[27]

El moviment palestí de Hamàs a la franja de Gaza no és classificat per Erdoğan com a grup terrorista.[28]

De la mateixa manera, Erdoğan ha defensat el cap d'estat sudanès Omar al-Bashir contra qui el Tribunal Penal Internacional havia dictat una ordre d'arrest a La Haia a causa de crims contra la humanitat i crims de guerra al conflicte de Darfur, amb aquestes paraules: "Un musulmà no pot cometre genocidi".[29]

Erdoğan ha pres una actitud crítica envers l'estat Israel. A causa de la seva actuació contra la flotilla de Gaza (entre els membres de la qual hi havia diversos ciutadans turcs que van resultar morts) Erdoğan va acusar el govern israelià del "terrorisme d'estat inhumà i vulneració del dret internacional.[30][31][32]

Distincions[modifica | modifica el codi]

Disputa amb els mitjans de comunicació turcs[modifica | modifica el codi]

En relació amb informes de mitjans de comunicació sobre un procés relatiu a donacions fraudulentes contra l'associació Deniz Feneri, propera a l'AKP, però radicada a Alemanya, Erdoğan intentà intimidar la premsa amb amenaces i posteriorment desencoratjant l'aparició d'altres informacions crítiques. Més endavant el president de la World Association of Newspapers Gavin O'Reilly i el president del World Editors Forum (Fòrum mundial dels redactors en cap), el periodista català Xavier Vidal-Folch, escrigueren una carta comuna on demanaven a Erdoğan que protegís la llibertat de premsa i que renunciés a intents d'intimidació de la premsa. Segons un article de diari Frankfurter Allgemeine Zeitung, del 17 de setembre del 2008, la Unió Europea va advertir que la llibertat de premsa estava en perill per les amenaces d'Erdoğan.[40]

Eleccions legislatives de 2011[modifica | modifica el codi]

El 12 de juny de 2011, Erdoğan va tornar a guanyar, per tercer cop, les eleccions legislatives de Turquia, amb una aclaparadora majoria, que tanmateix no li va resultar suficient per aconseguir reformar la constitució turca sense comptar amb el concurs dels altres partits presents al Parlament.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. cfr. Gotthard Jaschke:Die heutige Lage des Islams in der Türkei“, a: Die Welt des Islams, New Ser., Vol. 6, Issue 3/4 (1961), pàgines 185-202.
  2. Spiegel.de:, Erdoğans Töchter studieren in den USA
  3. NRW Ministeri de l'Interior, protecció de la constitució
  4. Dossier del Ministeri de l'Interior i Municipal (NRW) sobre Necmettin Erbakan, consultat el 23 de desembre de 2010
  5. El sistema de Recep Tayip Erdogan a: Die Welt, 20 de juliol del 2007
  6. Erdoğan: Millet isterse laiklik tabii ki gidecek, article al Hürriyet del 21 d'agost de 2001; consultat el 12 de gener de 2009 (turc)
  7. Dietrich Alexander: reformador o llop amb pell de be ? a: Die Welt, 22 de setembre del 2004
  8. Welt Online: L'islamista com a modernitzador a: Die Welt, 5 de maig del 2007
  9. Thomas Seibert: Qui és Recep Tayyip Erdoğan ? al Tagespiegel del 26 de setembre del 2004
  10. Thomas Seibert, a.a.O
  11. [enllaç sense format] http://www.welt.de/politik/article1825874/Fuer_ein_Verbot_der_Akp_ist_es_zu_spaet.html#vote_1808427
  12. El final del silenci fred, Die Zeit, consultat el 12 d'abril del 2007
  13. . Ankara to renew diplomatic action on Armenia, Today's Zaman, consultat el 14 d'abril del 2007
  14. Com ja s'ha vist abans, quan va ser alcalde d'Istanbul, es va manifestar clarament contrari a aquesta adhesió
  15. gràfic d'informació: Resultat final provisional, L'estàndard Online, consultat el 23 de juliol del 2007
  16. Turquia: Erdogan reitera després de la victòria la seva trajectòria cap a Europa, Die Presse, consultat el 23 de juliol del 2007
  17. Segons les estadístiques més recents, a Alemanya hi viuen un total de 3.500.000 ciutadans d'origen turc
  18. Documentació: el que el Primer ministre Erdoğan va dir a Colònia. a: Die Welt
  19. correu d'Istanbul: Assimilació i universitats. Reflexions sobre algunes declaracions del primer ministre turc en la seva visita a Alemanya. - 21 de febrer de 2008
  20. Erdogan retreu l'odi de Merkel contra Turquia, a: Der Spiegel, 29è març 2010
  21. Anna Reimann, Katrin Elger: Entusiasme sobre la reunió a Istanbul - Erdogan atrapà els polítics turc-alemanys Der Spiegel, 17 de març del 2010
  22. Boris Kálnoky: Sorpresa diplomàtica - la "Misteriosa conferència als euro-turcs d'Erdogan Welt Online 25 de març del 2010
  23. Erdogan enfurisma els polítics alemanys A: Berliner Morgenpost
  24. nachrichten.t-online.de Escàndol de Davos 2009 (alemany)
  25. . Der Spiegel: Gaza-Eklat in Davos - Erdogan va irrompre des de l'estrada, consultat el 23 de desembre de 2010 (alemany)
  26. Erdogan defensa l'Iran Süddeutsche, 26 d'octubre del 2009
  27. Erdogan: "el nostre amic Ahmadinejad" ,Süddeutsche, 26 d'octubre del 2009
  28. Erdogan: Hamas no és cap grup terrorista, Deutschlandfunk, 4 de juny del 2010
  29. Al-Bashir declina viatjar a Turquia després de la crítica Süddeutsche, 8 de novembre del 2009
  30. [1] Die Zeit, 31 de maig del 2010
  31. L'exèrcit israelià aborda i desvia el 'Rachel Corrie' sense incidents Vilaweb, consultat el 27 de març del 2011
  32. Indignación y marchas en todo el mundo La Nación, consultat el 27 d'abril del 2011
  33. Başbakan Recep Tayyip Erdoğan, 'Avrupa Kurumlar Ödülü'nü almak üzere yarın İtalya'ya gidecek., CNNTÜRK, consultat el 26 de març del 2008
  34. YEAR OF THE MEDITERRANEAN, pàgina 6, EUROMED, consultat el 26 de març del 2008
  35. Erdoan'a fahri doktora unvan verildi, Cnntürk, consultat el 25 de març del 2008
  36. [enllaç sense format] http://www.nation.com.pk/pakistan-news-newspaper-daily-english-online/Sports/24-Mar-2010/Turkish-Pm-Erdogan-given-NishanePakistan
  37. Michael Thumann. «Der zornige Volkstribun» (en de). Die Zeit, 13 de febrer del 2009 [Consulta: 28 abril 2011].
  38. [enllaç sense format] http://www.radikal.com.tr/haber.php?haberno=105645
  39. [enllaç sense format] http://www.bloomberg.com/news/2010-11-29/qaddafi-to-present-turkey-s-erdogan-with-human-rights-award.html
  40. Frankfurter Allgemeine Zeitung Presó per als recaptadors de fons de Turquia, consultat el 17 de setembre del 2008

Altres fonts[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]