Antonio Quarracino

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antonio Quarracino
Cardenal de l'Església Catòlica
Quarracino.jpg
Coat of arms of Antonio Quarracino.svg
Ipsi Gloria
Dades personals
Ordenació sacerdotal 22 de desembre de 1945
Consagració episcopal 3 d'agost de 1968
per Joan XXIII
Proclamació cardenalícia 3 d'agost de 1968
per Pau VI
Cardenal prevere de Santa Maria della Salute a Primavalle
Nascut 8 d'agost de 1923
Pollica, Campània (Itàlia)
Mort 28 de febrer de 1998 (als 74 anys)
Buenos Aires (Argentina)

Antonio Quarracino (Pollica, Salerno, 8 d'agost de 1923 – 28 de febrer de 1998) va ser un cardenal argentí de l'Església Catòlica i Arquebisbe emèrit de Buenos Aires entre 1990 i 1998.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Antonio Quarracino va néixer a Itàlia, però la seva família emigrà a l'Argentina quan només tenia quatre anys. La família s'instal·là al poble de San Andrés de Giles. Ingressà al seminari de La Plata i va ser ordenat prevere el 22 de desembre de 1945 a Luján. Va ser professor al Seminari Diocesà de Mercedes i ensenyà teologia a la Universitat Catòlica Argentina.

Va ser nomenat bisbe de Nueve de Julio pel Papa Joan XXIII el 3 de febrer de 1962, rebent la seu episcopal el 8 d'abril d'aquell any. El 3 d'agost de 1968 el Papa Pau VI el traslladà a la diòcesi d'Avellaneda, la nova catedral del qual es construí durant el seu mandat.

Com a bisbe de Nueve de Julio, Quarracino participà a totes les sessions del Concili Vaticà II[1] i adherí al progressisme post-conciliar dels anys 60, sent un dels primers sacerdots en integrar i donar suport al Moviment de Sacerdots pel Tercer Món, però amb els anys va anar girant vers el conservadurisme doctrinari. [2]

El Papa Joan Pau II el va promoure a l'arquebisbat de La Plata el 18 de desembre de 1985 i, finalment, a l'arquebisbat de Buenos Aires el 10 de juliol de 1990, sent nomenat a més Primat de l'Argentina. Va ser elegit President de la Conferència Episcopal Argentina al novembre, sent reelegit fins a 1996. Va ser elevat a Cardenal per Joan Pau II al consistori del 28 de juny de 1991.

Va ser una figura important dins del diàleg intereligiós amb el judaisme. Durant una visita a Israel al 1992 va ser condecorat per institucions jueves per aquesta causa i, al 1997, va ser posar un mural a la Catedral Metropolitana de Buenos Aires en commemoració a les víctimes de l'Holocaust, les bombes de l'Ambaixada d'Israel i l'AMIA.

Quarracino va tenir inclinacions periodístiques i, a La Plata, transformà la revista informativa de l'arquebisbat en una publicació temporal. Com a Arquebisbe de Buenos Aires, les seves aparicions a la televisió eren habituals i regulars; participava en un espai del programa religiós "Claves para un mundo mejor" del canal estatal Canal 7.

Quarracino parlà sobre temes compromesos. Un dels més notables va ser el seu suport al 1982 a un projecte de llei per a investigar els crims del Terrorisme d'Estat, per «contribuir a la reconciliació». Això podria ser un precedent de la "Llei de Punt Final", de 1986.

Quarracino s'oposà a les polítiques del President Raúl Alfonsín (1983-1989), acusant a polítics de corrupció, senyalant-la com a causa de la "pobresa nacional". Malgrat tot, va ser amic del President Carlos Menem (1989-1999), que va ser molt criticat per d'altres dignataris de l'Església, com el cardenal Raúl Francisco Primatesta. De tota manera, ja fos per l'amistat amb el llavors President o per convicció pròpia, manifestà "alegria" en ocasió dels decrets 2741, 2742 i 2743 d'indult.

Al 1994, en una intervenció televisiva, Quarracino parlà contra l'homosexualitat, dient que lesbianes i gais haurien de ser «tancats a un ghetto» i que «els homosexuals són una taca bruta a la faç de la Nació». Això comportà una acusació de discriminació, que no va ser considerada per la justícia a causa que la llei antidiscriminació 23592 no cobria l'orientació sexual. Quarracino tornà a discriminar tres anys després, quan expressà que el terme "homosexualitat" és «una desviació de la naturalesa humana, com la bestialitat».[3]

Quarracino va morir al 1998 als 74 anys d'edat, a causa d'una obstrucció intestinal. Va ser succeït autormàticament pel seu arquebisbe coadjutor, el jesuïta Jorge Mario Bergoglio.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Recuerdo del cardenal Quarracino
  2. Falleció Quarracino y asume Bergoglio en la arquidiócesis
  3. Horacio Verbitsky. «Happy together», 28 de agosto de 2005. [Consulta: 8 de abril]. «En 1991 el arzobispo de Buenos Aires Antonio Quarracino celebró que la justicia negara la personería jurídica a la Comunidad Homosexual Argentina, CHA. “Qué mal suenan esas dos palabras juntas, homosexual y Argentina”, dijo. Consideraba la homosexualidad “un desvío de la naturaleza humana, como la animalidad”.»

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Quarracino Modifica l'enllaç a Wikidata


Precedit per:
Agustín Adolfo Herrera
Bisbe
Bisbe de Nueve de Julio

3 de febrer de 1962 - 3 d'agost de 1968
Succeït per:
Alejo Benedicto Gilligan
Precedit per:
Jerónimo José Podestá
Bisbe
Bisbe d'Avellaneda-Lanús

3 d'agost de 1968 – 18 de desembre de 1985
Succeït per:
Rubén Héctor di Monte
Precedit per:
Antonio José Plaza
Arquebisbe
Arquebisbe de La Plata

18 de desembre de 1985 – 10 de juliol de 1990
Succeït per:
Carlos Walter Galán Barry
Precedit per:
Juan Carlos Aramburu
Arquebisbe
Arquebisbe de Buenos Aires

10 de juliol de 1990 – 28 de febrer de 1998
Succeït per:
Jorge Mario Bergoglio
Precedit per:
Juan Carlos Aramburu
Arquebisbe
Ordinari pels fidels de ritus orientals a l'Argentina

30 d'octubre de 1990 – 28 de febrer de 1998
Succeït per:
Jorge Mario Bergoglio
Precedit per:
George Bernard Flahiff
Escut del cardenal Antonio Quarracino
Cardenal prevere de Santa Maria della Salute a Primavalle

28 de juny de 1991 – 28 de febrer de 1998
Succeït per:
Jean Marcel Honoré