Àngel Guimerà i Jorge

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Àngel Guimerà i Jorge
Guimerà.jpg
Àngel Guimerà.
Naixement 6 de maig de 1845
Santa Cruz de Tenerife, Canàries
Mort 18 de juliol de 1924 (als 79 anys)
Barcelona, Catalunya
Activitat Escriptor

Signatura

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Amb set anys va anar a viure a Catalunya, on s'adaptà ràpidament. Va ser una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre. Ben aviat aconseguí reconeixement internacional, (Mar i cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l'última dècada del s.XIX, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, destacant en el seu currículum Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896), o La filla del mar (1900). Al final de la seva vida diversificà més la seva producció, des del drama burgès als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Cal Ximet, casa pairal d'Àngel Guimerà al Vendrell

Àngel Guimerà nasqué a Santa Cruz de Tenerife el dia 6 de maig del 1845. Tot i que en principi figurava com a fill natural, els seus pares eren Agustí Guimerà Fonts i Margarita Jorge Castellano. Quatre anys més tard, naixia un altre fill de la parella, Juli, però en aquesta ocasió ja constava com a fill de Margarita Jorge, com també hi constà des del 20 de març de 1850 el primer fill, Àngel. No fou fins a l'arribada dels pares a Barcelona que Agustí Guimerà reconegué la paternitat dels dos fills com a pas previ per legalitzar la seva relació amb Margarita Jorge, amb qui es casà el 4 d'agost de 1854. Cal remarcar aquests fets perquè les “irregularitats” en el reconeixement de la paternitat d'Agustí Guimerà i el fet que no es casés amb la seva parella fins uns anys després d'haver nascut els seus dos fills marcaren segons alguns biògrafs la vida i l'obra d'Àngel Guimerà. L'arribada de la família al Vendrell suposà per part de Guimerà trobar-se en un entorn lingüístic estrany i l'obligà a integrar-se en un món diferent del que havia conegut a Santa Cruz. És per això que s'ha parlat sovint de la importància de la consciència de mestissatge en alguns dels protagonistes de les seves obres. El tema de la personalitat escindida entre dues cultures, entre dos mons, és recurrent en la seva obra. En el cas de l'autor, l'assumpció de la nova identitat va ser completa, fins al punt de convertir-se en una de les personalitats públiques més emblemàtiques del catalanisme.

L'estàtua de Guimerà a Santa Cruz de Tenerife

De ben jove, la seva amistat amb el vendrellenc Jaume Ramon i Vidales el posà en contacte amb el món dels Jocs Florals i la literatura en català. Instal·lat a Barcelona de manera definitiva el 1872, col·laborà de ple amb la plataforma cultural La Jove Catalunya, de la qual va ser primer secretari i més tard tresorer. A partir del 1873 es convertí en secretari de redacció de La Renaxensa, publicació que acabaria dirigint al llarg de molts anys (fins al 1903). D'altra banda, es consagrà com a poeta amb l'obtenció del títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877, tot i que no aplegà els seus poemes en volum fins al 1887 (Poesies). Posteriorment tragué un nou recull: Segon llibre de poesies (1920). La seva dedicació a la prosa de ficció fou més aviat circumstancial i consta de dos contes: El gos de casa i El nen jueu (tots dos del 1889) i d'una novel·la breu, Rosa de Lima (1917). Els seus discursos foren aplegats a Cants a la Pàtria (1906).

Com a dramaturg passà per etapes diferents. En un principi (1879-1893) conreà la tragèdia de filiació romàntica en vers i ambientada en períodes històrics sovint recreats des de la imaginació: El fill del rei (1886) o L'ànima morta (1892). L'obra que més destaca d'aquest període és Mar i cel (1888). Però a partir de començaments de la dècada de 1890 es decantà pel teatre en prosa des d'una perspectiva més clarament realista i fins naturalista, en obres com En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897), etc. És la fase més creativa de la seva producció i la que li facilità la seva projecció internacional a través de les versions al castellà de les seves obres, que l'actriu Maria Guerrero duia de gira per tot el món. A partir del 1900 ja era un autor consagrat en l'escena espanyola i internacional i decidí provar diverses receptes teatrals en voga en aquells anys, entre elles la tragèdia en vers, que responia ja a uns models literaris diferents als dels seus inicis.

Tomba d'Àngel Guimerà i Pere Aldavert al Cementiri de Montjuïc

El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural «La llengua catalana» en català.[2]

El 1904, l'Acadèmia Sueca va preveure concedir-li el Premi Nobel de Literatura, en el primer premi conjunt: al costat d'ell, també era guardonat el poeta provençal Frederic Mistral. Es premiava d'aquesta forma dos autors paradigmàtics del renaixement literari gairebé simultani de dues llengües llatines amb una part de la seva història comuna: el català i l'occità. No obstant això, pressions des del govern espanyol,[3] que consideraven poc convenient premiar un autor català (que, a més, havia tingut un rellevant paper polític a Catalunya), van impedir que el projecte de l'Acadèmia es dugués a terme. En lloc de Guimerà, va ser proposat José de Echegaray que, a part de la seva pròpia obra, havia traduït al castellà algunes obres de Guimerà. Així, el Premi Nobel va ser finalment concedit al curiós tàndem Echegaray-Mistral, autors que res tenien a veure entre ells.

Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria. El 1916 li fou atorgada la Creu de la Legió d'Honor per part del Govern francès. La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres 18 de juliol de 1924 al carrer Petritxol de Barcelona,[4] i va tenir un enterrament multitudinari al Cementiri de Montjuïc.

A Santa Cruz de Tenerife se li va dedicar un teatre (Teatro Guimerà).

Producció teatral[modifica | modifica el codi]

Estàtua a Àngel Guimerà, a la Plaça del Pi de Barcelona. Bronze del 1982 de Josep Codina Corona sobre model de guix de 1909 de Josep Cardona Furró.[5]

L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 1883 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Les obres que el van dur a la màxima esplendor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar.

La seva producció literària es divideix en tres etapes:

  • Primera etapa, de l'any 1879 fins al 1890. Obres de tema històric en vers, amb característiques que el lliguen encara al romanticisme. Obres destacades d'aquesta primera etapa són Mar i cel i El fill del rei.
  • Segona etapa, de l'any 1890 fins al 1900. Drames en prosa i de temàtica contemporània a l'autor, amb trets més propis del realisme i referències a la problemàtica social de les capes més humils (obrers, camperols, pescadors). Les obres més importants d'aquesta etapa són: Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar.
  • Tercera etapa, de l'any 1901 fins al 1911. Les obres que més destaquen de la tercera etapa són Jesús que torna i Alta i blanca.

Enmig d'aquesta extensíssima obra trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran de terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.

Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.

Obra poètica[modifica | modifica el codi]

Obra dramàtica[modifica | modifica el codi]

Edició de 1879 de Gala Placidia. Trajedia en tres actes de Angel Guimera

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • La Escena Catalana. Número extraordinari dedicat a Àngel Guimerà. Completa informació de la seva vida i la seva obra. Any VII (segona època). Núm. 159. Barcelona, 26 juliol 1924.

Anecdotari[modifica | modifica el codi]

  • Guimerà va ser proposat, l'any 1904, per al premi Nobel de literatura,[7] i el premi Nobel va ser adjudicat a José Echegaray y Eizaguirre qui curiosament era el traductor al castellà de la major part de l'obra de Guimerà.[3]

Adaptacions en altres mitjans[modifica | modifica el codi]

Guimerà vist per Ramon Casas (MNAC).

A banda, altres obres, en el moment de l'estrena, incorporaven música incidental i parts musicals: Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895), La Baldirona, La santa espina (1907), La reina vella (1908), i La boja, amb música d'Enric Morera.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]