Terra baixa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Terra baixa

Sisena edició de Terra baixa.
Editor Imp. la Renaixensa
Autor Àngel Guimerà
Llengua català
Gènere Teatre
Data de publicació 1896
Pàgines 128 (ed. sisena)
Precedit per La festa del blat
Seguit per Mossèn Janot
Bust d'Àngel Guimerà, autor de Terra Baixa, a Santa Cruz de Tenerife.

Terra baixa és una obra teatral del dramaturg i poeta Àngel Guimerà, una de les més populars de totes les que escrigué. Aquest drama és una de les obres més representades i traduïdes de la llengua catalana,[1] i ha esdevingut tot un clàssic del repertori teatral català.[2]

Quan escrigué aquesta obra, l'escriptor passava per una etapa de la seva creació literària en la qual es donava un fort plantejament social, a més de les intrigues i passions amoroses que ja havia plantejat en una obra anterior seva, Maria Rosa, més corresponents al teatre romàntic. Guimerà segueix la línia general dels moviments literaris del moment històric en què viu.

L'estrena[modifica | modifica el codi]

Terra baixa correspon a l'època de plenitud creativa d'Àngel Guimerà[3] en ella, després d'uns anys d'escriure obres de caràcter historicoromàntic i d'acord amb els principis bàsics de la Renaixença, dóna entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social.

L'obra fou estrenada per primera vegada en versió en castellà a Madrid el 27[4][5][6] o 30 de novembre[7][8] de 1896 al Teatro Español per la companyia Guerrero-Mendoza a partir de la traducció de José de Echegaray,[9] a causa de la desconfiança de Guimerà en les versions al castellà de la seva obra feta per ell mateix. El 13 i el 20 de novembre del 1896 foren dues dates que hauria pogut estrenar-se l'obra Tierra Baja, però s'ajornà per diferents raons: en la primera data, per una indisposició de la veu d'un actor, i en la segona, per la renúncia d'aquest mateix actor de representar el paper en deixar la companyia.[6] Tierra Baja fou un èxit de públic a la capital estatal, encara que la crítica madrilenya la rebé amb reticència.[7] Tot i que valoraren la capacitat de connectar amb el públic, consideraven que els trets romàntics resultaven excessivament lírics. Cal tenir present, per entendre aquestes afirmacions, que el realisme i el naturalisme ja s'havien imposat a la literatura espanyola, i allò criticat ho era perquè es veia com una rèmora del passat. El dia de l'estrena de l'obra, Guimerà experimentà un neguit que demostra el valor que donava a la crítica de l'obra.

« L'èxit o el fracàs del drama que es representa no l'importa gens ni gota a la humanitat, però per l'autor en aquells moments la humanitat està allí, en aquelles taules [...][10] »
— Àngel Guimerà

L'estrena de l'obra en català es féu esperar fins al 8 de febrer del 1897,[11] al Teatre Principal de Tortosa, a càrrec de la companyia Teodor Bonaplata. El mes anterior en aquesta estrena s'edità el text original de l'obra. L'11 de maig d'aquell mateix any, també es representà a Barcelona, al teatre Romea. La crítica catalana fou més favorable, i apuntà que era un gran encert per a l'obra el personatge del pastor Manelic, interpretat per l'actor badaloní Enric Borràs.[8] Tot i això, també es criticaren alguns aspectes com la figura d'en Sebastià (el gran terratinent), o l'estructura.[5] El 20 i 21 de febrer arribà a l'illa de Mallorca l'obra en llengua castellana al Teatre Principal de Palma on aconseguí, aquí també, un èxit clamorós.[12] Un any després de la primera representació a Catalunya es va estrenar l'obra a Alacant en castellà, on es va reafirmar l'èxit de públic.[13]

Contextualització[modifica | modifica el codi]

Polític[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XIX, Espanya visqué la restauració borbònica, que va des de la fi de la Primera República Espanyola l'any 1874 fins al cop d'estat de Primo de Rivera. Aquest període es caracteritzà per una certa estabilitat institucional que impulsà un model liberal de l'Estat. La revolució industrial veié el naixement de la classe obrera, que creà tot un seguit de moviments polítics i socials, coneguts amb el nom de moviment obrer.[14]

L'anarquisme s'havia apoderat dels moviments de revolta social de l'època, i en aquesta època a Catalunya nasqué el catalanisme polític, fruit del rebuig a les polítiques centralistes uniformadores que estava implementant el nou estat liberal espanyol. El catalanisme creixent fou un moviment que avançà tant en l'àmbit polític, amb el naixement de partits polítics com la Lliga Regionalista, com en l'àmbit lingüístic i literari, amb l'augment de l'ús del català en les obres literàries.[14]

Europa visqué una època on els moviments nacionalistes prengueren força i aconseguiren modificar l'organització territorial existent amb la creació de nous estats com ara Itàlia i Alemanya. Aquests moviments defensaven el dret dels pobles a decidir el seu propi govern, i propiciaren la davallada de grans imperis.[14]

Teatral[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Romanticisme, Realisme, i Naturalisme

El teatre romàntic del segle XIX conreà un nou concepte que trencava amb les tres unitats dramàtiques (unitat de temps, d'acció i d'espai) preestablertes fins aleshores. Permeté que l'espai de temps fos indefinit, que hi hagués un canvi d'espais escènics i que diverses accions dramàtiques coexistissin en una mateixa escena. Aquests nous mètodes s'acostaven als recursos utilitzats en la novel·la, fent un teatre més narratiu. També es començà a permetre l'aparició de morts en l'espai escènic i la intervenció de diverses classes socials alhora a l'escenari.[15]

El teatre realista portà més enllà aquest trencament amb el teatre clàssic, i utilitzà una temàtica més propera a la societat amb temes com, per exemple, els problemes domèstics de les classes emergents burgeses (adulteri, problemes econòmics, etc.). Tot i aquest apropament als temes socials, continuaven vedats alguns aspectes de la realitat social.[15]

A finals del segle XIX, a Catalunya començar a difondre's amb grans dificultats el naturalisme. Els autors naturalistes conrearen temes de la realitat quotidiana que el teatre realista havia vetat com, per exemple, incorporar dins l'obra les classes més desfavorides de la societat. La classe obrera fou la classe social que s'adaptava millor a la concepció naturalista, que apostava per la dissecció objectiva de la realitat social, seguint una concepció científista i determinista, permetent la descripció de conflictes molt passionals que envoltaven aquesta classe social.[15]

Argument[modifica | modifica el codi]

El tema principal de l'obra és l'amor, però les influències realistes instiguen Guimerà a incloure altres temes com l'opressió que pot arribar a exercir un home sobre un grup de persones que es troben sota les seves ordres, sent treballadors seus, dins d'una societat conservadora.[3] D'aquesta manera, l'autor fa una aproximació a la realitat contemporània i als processos de canvi que patia la societat catalana,[16] tot expressant la lluita entre dos mons irreconciliables.[17] A partir d'aquest tema es desenvolupen, al llarg de l'obra, les reaccions dels personatges envers aquesta dominació del caciquisme rural,[18] i s'exalta la naturalesa davant de la societat envilida pel progrés.[19] Es divideix en tres actes, on cadascun equival a una part de la narració clàssica (presentació del conflicte, nus i desenllaç).[18]

En el primer acte hi ha la presentació dels personatges, i s'intueix que en Sebastià i la Marta mantenen una relació amorosa en secret. En Sebastià, tot i tenir propietats, té molts deutes, i per això decideix casar-se amb una pubilla de bona família. Tanmateix, cap no es vol casar amb ell, perquè tothom s'imagina que la Marta és la seva amant. Per evitar que la gent pensi que festegen, decideix casar la Marta amb un pastor que coneixia en Tomàs, anomenat Manelic. En Tomàs, que no sap res de tota aquesta trama, parla amb en Manelic, que s'enamora de la Marta amb un amor pur sense haver-la vista. En Manelic baixa de la terra alta per casar-se amb la Marta, tanmateix ella no vol casar-s'hi perquè no l'estima. Aquest matrimoni per conveniència s'acaba duent a terme perquè en Sebastià li ordena que es casi, tot i fer-li fàstic en Manelic. Quan ja són casats i els dos són a casa, en Manelic s'adona que la Marta no l'estima.[5][18][20]

En el segon acte, en Manelic es troba desubicat a la Terra baixa perquè tots els pagesos del poble es riuen d'ell per ser un ignorant que no s'adona del muntatge creat per encobrir aquest romanç. La Nuri és l'única persona que s'entén amb en Manelic, i aquesta relació d'amistat fa que la Marta vegi amb uns altres ulls en Manelic. A mesura que transcorre l'acte, en Manelic s'adona del muntatge del seu casament i, tot enfadat, decideix tornar a la terra alta. Després que la Marta expliqui a en Tomàs el seu passat i com va conèixer en Sebastià, veu que en Manelic vol deixar la Terra baixa i decideix anar-se'n amb ell perquè s'adona que l'estima. Els dos volen fugir d'aquella terra que segons en Manelic és plena de boira i falsedat. En Sebastià i el mossèn s'assabenten de les seves intencions, i decideixen interceptar-los, desterrant en Manelic de la terra baixa, i enviant el Perruca a denunciar-lo a la Guàrdia civil. També tanca la Marta al molí sota la vigilància dels pagesos Perdigons.[5][18][20]

Assassinat del Sebastià en mans d'en Manelic.

El desenllaç de l'obra arriba amb el tercer acte. En Sebastià vol que vigilin en Manelic perquè l'havia amenaçat de mort. Els Perdigons s'adonen que no han fet bé d'obeir el seu amo, però quan torna a aparèixer en Sebastià, que reclama veure la Marta, ningú no li planta cara. En aquell moment, arriba el mossèn i fa marxar en Sebastià cap a casa perquè allí l'espera el pare de la seva promesa. Quan en Sebastià ha marxat, apareix la Nuri, que reclama parlar amb la Marta i fa fora tots els pagesos que hi ha al molí. La Nuri li diu que esperi el seu senyal, que ella l'ajudarà a escapar-se a la terra alta amb en Manelic. Finalment, la Marta sent la rialla, que és el senyal que esperava, i decideix fugir, però és interceptada per en Sebastià, que la renya. Seguidament, apareix en Manelic al molí i s'enfronta amb en Sebastià en una baralla a mort que guanya en Manelic. És en aquell punt que en Manelic diu: «He mort el llop».[21] Per acabar, els pagesos veuen el cadàver d'en Sebastià a terra, i la Marta i en Manelic fugen a la tranquil·la i pura terra alta.[5][18][20]

Advertiment: La informació detallada sobre l'argument acaba aquí. Més informació.


Idea original de l'obra[modifica | modifica el codi]

L'obra que fou publicada per Àngel Guimerà es desvia parcialment de la idea original de l'autor, ja que en la idea original Guimerà tenia la intenció d'ofegar la Marta en lloc de fer que en Manelic se n'anés a viure amb ella en pau a la terra alta, com en la versió publicada. Segons una carta escrita pel mateix autor a l'actriu María Guerrero on li explica breument l'argument de l'obra:[22]

« "Es podria dir Terra baixa: Tierra baja... M'explicaré. En el primer acte Manelic (diminutiu de Manel), que és un noi innocent, tot candor i inexperiència, deixa el seu ramat a les cimes del Pirineu d'on mai no ha sortit, i ve a casar-se a la plana, a la Terra baixa, on només troba falsedat, malícia... La dona resulta que ha estat durant molts anys i segueix sent l'estimada de l'amo de la granja. En Manelic, al final del drama, ofega la seva dona, dispara un tret al Sebastià l'estimat, i fuig a les seves muntanyes amb Déu i la Llibertat."[5][22] »
Àngel Guimerà, 17 de febrer del 1895

Espai escènic[modifica | modifica el codi]

El transcurs de l'obra Terra baixa se situa en una plana extensa que rep el nom de Terra baixa i alberga un petit poble disseminat, propietat d'un home, el Sebastià.[5] L'espai escènic principal de l'obra de Guimerà se centra bàsicament en el molí que hi ha al poble, excepte el casament, que transcorre a l'ermita. El molí pren la forma segons l'ús que en fan en els diversos moments de l'obra. En un principi és el lloc on el pare adoptiu de la Marta i ella treballaven. Amb la mort del pare adoptiu, el molí es transforma en el lloc de trobada nocturna entre en Sebastià i la Marta. A partir del casament de la Marta amb en Manelic, es transforma en la casa de la parella fins al final de l'obra, i durant el transcurs de tota l'obra serà el lloc de reunió dels pagesos del poble, on s'expliquen idees, experiències, i anècdotes transformant-se així en una improvisada taverna.

Simbologia de l'obra[modifica | modifica el codi]

Terra alta/Terra baixa[modifica | modifica el codi]

El llibre està marcat per una simbologia constant entre la Terra alta i la Terra baixa, en la qual es contraposa durant tota l'acció dramàtica de l'obra el conflicte entre aquests dos mons. Aquests dos termes prenen a més del significat geogràfic denotatiu, un significat valoratiu contraposat. Aquests dos mons són presentats com dos espais antagònics, presentant la Terra alta com el món idíl·lic que es caracteritza per la puresa i la bondat, i la Terra baixa com el reflex d'una societat pagesa degradada per l'explotació i el materialisme, que caracteritza els seus personatges com a malvats i mesquins.[7] La relació d'exclusió entre els dos espais es veu reflectida més enllà de la simple comparació física dels espais, arribant a estrats com per exemple, la forma d'actuar o el llenguatge dels personatges dels seus respectius espais.[23]

La Terra alta representa el Pirineu, descrit com un lloc sense pecat i on la corrupció de la mà de l'home no ha arribat, ja que és un lloc verge, un lloc bo per naturalesa on viu en Manelic i, per aquesta raó, ell tindrà les característiques que també pertanyen a la Terra alta. És l'espai utòpic, solitari, irreal i idoni que permet el compliment dels desitjos més pregons.[23] L'altre espai antagònic, la Terra baixa, és l'espai on transcorre la major part de l'obra, i el representa com el lloc on es concentra el mal del món, en el qual la corrupció, el pecat i la malícia de l'home conviuen en un mateix espai, però és especialment marcat en els seus habitants.[7] El lloc que representa la Terra baixa és la vila o la ciutat on succeeix tota la trama dramàtica de l'obra.[20]

El duro i la sang són la representació dels dos sistemes antagònics que regeixen aquell món, només equilibrats per la llei de la propietat. El primer és el símbol de la llei de l'home propi de la terra baixa, i l'altre, la llei de la terra alta. Per aquesta raó, en el moment en què la Marta s'adona de l'amor amb en Manelic, ha de sagnar per una ferida que es fa en una escena amb en Manelic que inclou una certa violència. Amb la sang de la ferida trenca el lligam amb en Sebastià i el món de la terra baixa; és un acte de purificació que esborra el pecat i la culpa que l'atrapava.[23]

Altres símbols menors[modifica | modifica el codi]

L'aigua és un element present tant en l'anunci de l'arribada de la Marta com en la primera vegada que en Manelic veu la seva futura esposa.[7] Finalment, quan la Marta i en Manelic es corresponen en el seu amor hi apareix altre cop l'aigua; la Marta representa l'«aigua amarganta» de la mar (el lloc d'origen d'on prové) que s'ajunta amb la neu pura de les muntanyes representada per en Manelic. És l'aigua que calma la set, però que deixa un regust amarg que rep l'aigua purificadora del Manelic que ve a redimir-la.[24]

« MANELIC: […] I t'he estimat encara més al venir-te a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l'aigua els cims a ajuntar-se amb l'aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d'amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m'atraus a mi; perquè et desitjo i t'estimo, Marta![24] »
— Àngel Guimerà, Terra baixa

Les paraules "fera", "llop" i "bèstia" són elements simbòlics que prenen diferents connotacions. Al llarg de l'obra, el terme "fera" és utilitzat com un element amb una connotació positiva marcada i, antagònicament, s'utilitza el terme "llop" amb connotacions negatives. Finalment, el terme "bèstia", quan és aplicat a la descripció d'una persona, pren un valor de menyspreu.[7]

Un altre símbol que es pot trobar a l'obra és el del "ramat". Aquest ramat representa el poble, els Perdigons i el Perruca, que sempre segueixen les instruccions de l'amo Sebastà com si fossin un ramat que segueix el pagès. Mai no s'oposen al seu amo, encara que a vegades no comparteixin les seves decisions.[25]

L'ús de la llengua[modifica | modifica el codi]

Possiblement, un dels trets que donaren l'èxit a l'obra de Guimerà, fou l'ús de la llengua dels personatges, que es demostra en les crítiques de l'obra per part d'alguns autors.[7] Els personatges no utilitzaven un llenguatge refinat, ja que no s'adequaria a l'espai escenogràfic de l'obra (la Terra baixa), sinó que utilitzaven un llenguatge amb la inclusió de termes col·loquials, castellanismes, formes verbals com vui o donguis, en lloc de les construccions normatives[26][27] i expressions populars o d'altres recursos lingüístics típicament de l'àmbit popular i més propers al moviment del "català que ara es parla".[5]

Les obres costumistes d'Emili Vilanova permeteren a Àngel Guimerà incorporar el sentit col·loquial a l'obra, i a través de la documentació i de l'aprenentatge oral adquirí prou lèxic adequat al món que pretenia crear.[7] Tot i aquest registre més aviat col·loquial, el sabé combinar amb la creació poètica del llenguatge sense posar un èmfasi especial en la retòrica, sinó prioritzant una escenografia creïble.[7]

Sense cap mena de dubte, Manelic és el personatge amb un parlar més característic i diferent de la resta, perquè s'expressa en un dialecte que podria ser confós amb el d'un muntanyenc del Pirineu, però que tanmateix no es pot associar a cap dialecte conegut del Pirineu, sinó que fou una creació del mateix Guimerà. Per exemple, Manelic utilitza els termes «Sant Sunyé» o «Sinyor» en lloc de «somier» i «senyor», respectivament. Són trets que existeixen en diferents variants del català, i que Guimerà utilitzà per tal de crear la forma de parlar d'en Manelic.

Personatges[modifica | modifica el codi]

Al llarg de l'obra de Terra baixa apareixen un total de dotze personatges, dels quals els més importants formen el típic triangle amorós: en Manelic (com a personatge principal), en Sebastià (com a personatge antagònic del Manelic) i la Marta (la dona per la qual els dos lluitaran).[7][18][20]

Marta[modifica | modifica el codi]

La Marta ha viscut tota la seva infància a Barcelona en un estat de pobresa màxima, fins que als catorze anys la seva mare mor i la recull un captaire que pren la figura de pare. En la seva companyia, arriba a les grans terres d'en Sebastià, del qual accepten l'oferta de viure i treballar en el molí. En aquell moment comença a tenir una relació amb en Sebastià, que li permet tenir un recer i una certa estabilitat. La Marta rep maltractament psicològic d'en Sebastià; d'una banda sent una gratitud per l'amo per haver-la acollit, i de l'altre, veu que aquesta relació sentimental no és correcta. Abans del començament de l'obra el captaire que l'havia acollit mor.

Durant el transcurs de l'obra la Marta encarna una noia de vint-i-quatre anys[6] que psicològicament és dèbil i inestable, però a mesura que avança l'obra evolucionen els seus sentiments. Aquesta inestabilitat es demostra en el fet que en alguns moments de l'obra la Marta és amable i dòcil, però en d'altres, pot arribar a ser agressiva, tot i ser dèbil físicament. Al principi del primer acte, la Marta és una persona innocent i reservada que s'ha de casar amb un home, en Manelic, per imposició. Ella, encara que no l'estimi, no sap fer res per evitar-ho i acaba casant-s'hi. Des del començament de l'obra fins que s'enamora d'en Manelic, serà una persona amb una autoestima molt baixa i fràgil, sense cap respecte per si mateixa ni per la seva vida pròpia. En el moment en què s'enamora d'en Manelic viu un moment de creixement personal i autoestima que no havia viscut abans.

Manelic[modifica | modifica el codi]

Enric Borràs en Manelic, de Ramon Casas, del fons d'art del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques
Escultura del personatge de Manelic a la muntanya de Montjuïc.

En Manelic és el personatge principal de l'obra. És un pastor originari de la Terra alta que vivia a les muntanyes amb les seves ovelles. És la figura que conjumina amb la puresa de la Terra alta, i es caracteritza per la seva innocència i ignorància. En Manelic es trasllada a la Terra baixa enganyat per en Sebastià, que li ofereix la mà de la Marta amb la finalitat de no aixecar sospites de la relació il·lícita que manté amb ella. A la Terra baixa tothom es riu d'en Manelic, sense que en sàpiga la raó. Allí, a la Terra baixa, és corromput per la hipocresia i el pecat d'aquesta terra. En aquesta terra perd la seva innocència i, embogit per tot el que ha viscut, acaba matant en Sebastià, i diu feliç i rabiós: «He mort el llop». A partir d'aquí, veu que l'única opció per sobreviure és escapar amb la seva dona a la Terra alta, on podran viure lluny del pecat del món urbà, i així, poder fugir de la tortura que representa la Terra baixa.

« He mort el llop, he mort el llop. »
— Manelic, Terra Baixa

El personatge es caracteritza per tenir alguns trets i instints animals, que es fan patents quan assassina en Sebastià. Cal tenir en compte que Manelic ha crescut i viscut quasi únicament en presència d'animals: les ovelles, els gossos, els llops... Un exemple d'aquests instints animals es veu en la lluita que hi ha amb en Sebastià pel fet de ser un enemic que vol robar-li la parella. Finalment surt victoriós de la baralla, de la mateixa manera que temps enrere havia sortit vencedor de la lluita amb el llop que atacava el seu ramat.

Sebastià[modifica | modifica el codi]

En Sebastià té aproximadament quaranta anys i és el gran terratinent de la Terra baixa. Es caracteritza per ser una persona burleta, superba i sense escrúpols. Ell és l'amo de tot, fins i tot de les persones que hi viuen, com és el cas de la Marta, amb la qual manté una relació amorosa en secret des que ella tenia quinze anys.[6] Programa el casament de la Marta i en Manelic per no aixecar sospites de la seva relació secreta.

Tomàs[modifica | modifica el codi]

Perquè aquí jo sóc l'amo com abans. De tu, i de tot, i d'ella! D'ella.

El Tomàs és un ermità savi que va casar la Marta i en Manelic sent desconeixedor de l'engany d'aquest matrimoni. Per aquesta raó, quan s'assabenta que aquest matrimoni és una argúcia d'en Sebastià, se sent culpable, ja que s'estima en Manelic com si fos el seu fill.

Mossèn[modifica | modifica el codi]

El Mossèn és el majordom o súbdit d'en Sebastià. Segons en Tomàs, és anomenat mossèn perquè havia estudiat per ser-ho, tot i això, no ho és en realitat. El seu caràcter no està gaire marcat per culpa de les poques intervencions durant l'obra, però és conegut per la seva fidelitat a l'amo. La majoria de postes en escena el representen com un personatge sinistre.

Perruca[modifica | modifica el codi]

El rol del Perruca al llarg de l'obra és complementari del que juga la família Perdigons. El Perruca és l'amo d'un mas i està a les ordres del Sebastià. El Perruca és l'encarregat d'avisar la Guàrdia civil i denunciar en Manelic per ordre d'en Sebastià. Ell, igual que la resta dels pagesos, no té un cor dolent, però durant quasi tota l'obra només fan cas de l'amo Sebastià i critiquen tot el que fa la Marta, fent-li mal.

Xeixa[modifica | modifica el codi]

En Xeixa és un pagès que feineja per en Sebastià i sap tot el que passa al molí. Aquest personatge només apareix a la primera part de l'obra fins que l'amo Sebastià l'acomiada per haver-li plantat cara d'una manera directa i negar-se a anar al casament d'en Manelic i la Marta; en conseqüència, marxa de la Terra baixa, fet que el fa sentir alliberat d'un pes moral molt important. En Xeixa està enamorat de la Marta però es veu incapaç de fer el paper de redemptor que fa en Manelic, perquè no és capaç de sentir aquell amor "que ho perdona tot". Coneix quines són les causes veritables del casament entre en Manelic i la Marta, és conscient de la maldat que s'amaga darrere d'aquell acte, però no té el valor suficient per aturar-lo. El que fa per netejar una mica la seva consciència és, per una banda, parlar amb en Tomàs i li explica que ha estat objecte d'una trampa; per l'altra comença a parlar al Manelic, amb segones, del llop. Aquest personatge fa néixer la intriga de l'espectador sobre els misteris que envolten la Terra Baixa, dels quals ningú no vol parlar.

La Família Perdigons[modifica | modifica el codi]

Nuri[modifica | modifica el codi]

La Nuri és una pageseta que té uns catorze anys (de vegades se la representa com a més petita)[6] i és la més petita de la família dels Perdigons (Pepa, Antònia, Josep, Nando i Nuri). És molt amiga de la Marta, possiblement perquè tenen un caràcter similar. A l'inici, és molt innocent a causa de la seva curta edat, però a mesura que avança l'obra, va prenent consciència del que passa realment a la Terra baixa; i acaba fins i tot ajudant en Manelic i la Marta a escapar-se de les mans d'en Sebastià. Segons el mateix Guimerà, la Nuri és una noia càndida i juganera que pel seu caràcter és objecte de burles.[6]

L'Antònia, la Pepa, en Josep i en Nando[modifica | modifica el codi]

Aquests membres de la família Perdigons, juntament amb la Nuri, són un grup de pagesos que intervenen activament en l'acció dramàtica de l'obra. Els quatre es caracteritzen per exercir de pagesos xafarders de l'obra, i que fins i tot arriben a ser cruels amb els seus comentaris i amb les seves burles malintencionades, tant cap en Manelic com envers la Marta. Són pagesos que estan sota les ordres de l'amo, i fins i tot l'ajuden a expulsar el pastor de casa. Tot i això, quan l'amo no hi és, se'n penedeixen, però no gosen mai enfrontar-s'hi. Al final de l'obra s'adonen que són com "gossos de presa" sota les ordres de l'amo.

Creacions a partir de l'obra[modifica | modifica el codi]

Les pel·lícules que han estat creades a partir de l'obra de Guimerà són:[8]

Tres òperes es basen en l'obra Terra baixa:[5]

El ballet Terra baixa amb música d'Albert Guinovart, estrenat el 1999.[38]

Dues cançons amb lletra de Rossend Llurba es basen en l'obra Terra baixa:

Una exposició, amb el títol lluny de la Terra Baixa! Guimerà i el mite de la muntanya en l'imaginari català al Gran Teatre del Liceu, el 2008.[41]

  • Una paròdia de l'obra amb el títol de "Riera baixa", original de Joaquim Montero, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 17 de maig de 1897.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Traduïda a catorze idiomes diferents: castellà, anglès, italià, alemany, rus, suec, txec, hebreu, portuguès, sicilià,serbi, neerlandès, jiddisch i esperanto
  2. Crítica de Teatre de l'obra del TNC - Diari el Mundo
  3. 3,0 3,1 AELC Àngel Guimerà, biografia
  4. Àngel Guimerà. Terra Baixa. butxaca 62, 2006. ISBN 978-84-297-4849-9. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 Guia didàctica i comentari de l'obra
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Joan Martori. La projecció d'Angel Guimerà a Madrid. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-682-8. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 7,8 7,9 Àngel Guimerà (obra), Antoni Maria Carbonell Ferrando (Estudi Preliminar). Terra Baixa. Edicions 62, 2007. ISBN 978-84-297-5710-1. 
  8. 8,0 8,1 8,2 Gran Enciclopèdia de la llengua en la pàgina web www.escriptors.cat
  9. Versió en castellà de l'obra
  10. Carta de Guimerà a la família Aldavert, a Epistolari dins Àngel Guimerà, Obres completes II, Editorial Selecta, 1978, pàg.1492.
  11. Enciclopedia.cat
  12. Joan Mas i Vives, Mas i Vives, Joan, Francesc Perelló Felani, Ramon Díaz i Villalonga. Diccionari del teatre a les Illes Balears: (A-O) pàg.341. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN :8484154777. 
  13. La Correspondencia Alicantina, 14 de novembre de 1897.
  14. 14,0 14,1 14,2 M. García Sebastián, C.Gatell Arimont, J.Palafox Gamir, M.Risques Corbella. Horitzó. Història. 2n Curs de Batxillerat. 1a ed.. Vicens Vives, 2006. ISBN 978-84-316-7128-0. 
  15. 15,0 15,1 15,2 Àngel Guimerà (edició clàssica), Ramon Bacardit (introducció), Empar Moliner (Edició Moderna). Terra baixa Àngel Guimerà. Angle Editorial, 2007. ISBN 978-84-96521-86-5. 
  16. Lletra, la literatura catalana a Internet, Àngel Guimerà
  17. Òmnium Cultural, Terra Baixa
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Llibre Terra baixa - Televisió de Catalunya
  19. Editorial Alfaguara: Terra Baixa
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Dossier de Teoria de Terra Baixa (2n de batxillerat), Mónica López Bages. També disponible parcialment a aquí.
  21. Clàssics rejovenits, a Avui, 9 febrer 2010: "En el neocatalà d'avui, tothom diria: «He matat el llop!»".
  22. 22,0 22,1 (castellà) Montserrat Reguant, Del teatro al cine pasando por la ópera:Guimèra Cruzando Fronteras. University of California Los Angeles [1]
  23. 23,0 23,1 23,2 Ramon Bacardit 2004, pàg. 29-31 (segons ISBN)
  24. 24,0 24,1 Ramon Bacardit 2004, pàg. 28-30 (segons ISBN)
  25. Introducció a l'edició de Terra Baixa, d'Àngel Guimerà. 1999 Escriptors.cat
  26. Pompeu Fabra publicà Ensayo de gramática de catalán moderno a L'Avenç on per primera vegada es descriu la llengua amb metodologia científica parlada amb una acurada transcripció fonètica
  27. Ramon Pla i Arxé. «L'Avenç: la modernització de la cultura catalana». www.uoc.edu. [Consulta: 01-03-2008].
  28. (anglès) IMDB, Tierra baja (1907) [2]
  29. (anglès) IMDB, Tierra baja (1913) [3]
  30. (castellà) Cine nacional, Tierra baja. [4]
  31. (anglès) IMDB, Marta of the lowlands [5]
  32. (anglès) IMDB, Tiefland (1922) [6]
  33. (anglès) IMDB, Tiefland (1944) [7]
  34. (anglès) IMDB, Terra baixa [8]
  35. (anglès) IMDB, Terra baixa [9]
  36. Terra baixa, El9
  37. (castellà) Eduardo Almagro, Tierra Baja [10]
  38. Biografia d'Albert Guinovart
  39. Cuples de Cándida Perez - Biografia
  40. Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits, Fons d'Àngel Guimerà Inventari - Biblioteca de Catalunya pàg. 83
  41. «luny de la Terra Baixa! Guimerà i el mite de la muntanya en l'imaginari català». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 19 octubre 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Àngel Guimerà (obra), Antoni Maria Carbonell Ferrando (Estudi Preliminar). Terra baixa. 1a ed.. Edicions 62, 2007. ISBN 978-84-297-5710-1. 
  • Àngel Guimerà. Terra Baixa. butxaca 62, 2006. ISBN 978-84-297-4849-9. 
  • Àngel Guimerà. Tierra baja : drama en tres actos y en prosa. 30a ed.. C. Bermejo, impresor, 1900. 
  • Xavier Fàbregas. Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite. Llibres a l'Abast, 91, 1971. 
  • Francesc Massip Bonet. Història del Teatre Català, 2007. ISBN 978-84-96639-41-6. 
  • Àngel Guimerà (edició clàssica), Ramon Bacardit (introducció), Empar Moliner (Edició Moderna). Terra baixa Àngel Guimerà. Angle Editorial, 2007. ISBN 978-84-96521-86-5. 
  • Joan Martori. La projecció d'Àngel Guimerà a Madrid. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-682-8. 
  • Joan Mas i Vives, Mas i Vives, Joan, Francesc Perelló Felani, Ramon Díaz i Villalonga. Diccionari del teatre a les Illes Balears: (A-O) pàg.341. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 84-8415-477-7. 
  • M. García Sebastián, C.Gatell Arimont, J.Palafox Gamir, M.Risques Corbella. Horitzó. Història. 2n Curs de Batxillerat. 1a ed.. Vicens Vives, 2006. ISBN 978-84-316-7128-0. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Terra baixa a Viquitexts, la biblioteca lliure.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]