Gran Teatre del Liceu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Liceu» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Liceu (antiga Grècia)».
Gran Teatre del Liceu

Façana principal
Adreça La Rambla, núm. 51-59
Població Barcelona
Arquitecte Miquel Garriga i Roca (1847), Josep Oriol Mestres (1862); Ignasi de Solà-Morales (1999)
Propietari Consorci del Gran Teatre del Liceu
Capacitat 2.292
Tipus Teatre d'òpera
Obertura 4 d'abril de 1847
Reobertura 20 d'abril de 1861, 7 d'octubre de 1999
Anys actiu 1847-1861, 1862-1994, 1999-
Reconstrucció 1861, 1994-1999
Ús actual Teatre d'òpera, ballet, concerts
www.liceubarcelona.cat

El Gran Teatre del Liceu, popularment conegut simplement com el Liceu, és un teatre d'òpera situat a la Rambla de Barcelona, al núm. 51-59. Es va inaugurar el 4 d'abril de 1847, tot i que la seva història comença el 1837. Va ser, pel seu aforament, el teatre d'òpera més gran d'Europa durant els seus primers cent anys.[1]

Es caracteritza per un passat accidentat, del qual en repetides ocasions ha ressorgit. Des de la seva inauguració i durant gairebé un segle, el Liceu va ser, a més de la primera sala d'òpera de Catalunya i Espanya, el punt de referència, de confluència i d'expansió de la vida artística, social i política de Barcelona. Va ser el termòmetre de les seves etapes d'esplendor, de desenvolupament, de decadència i de les seves inquietuds. Després, a partir de la tercera dècada del segle XX, el Liceu va anar perdent la seva directa relació amb els alts i baixos de la vida social per assumir una hegemonla més determinadament artística i musical.[2]

L'edifici del teatre[modifica | modifica el codi]

El teatre és a la Rambla, al centre de la ciutat. Fins al 1994, no era un edifici aïllat i només tenia dues façanes al carrer, limitant els altres dos costats amb cases mitjaneres. Aquesta circumstància limitava el seu creixement. Arran de l'incendi, es van expropiar les finques veïnes i sobre el terreny es va edificar l'ampliació del teatre, que avui té façanes a la Rambla, i als carrers de la Unió i de Sant Pau. El projecte de reconstrucció, fet a partir d'un de reforma del teatre de 1986, és dels arquitectes Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé.

A l'edifici actual es mantenen algunes parts provinents dels anteriors:

  • la façana principal de la Rambla, que és l'original de 1847, de Miquel Garriga i Roca (sembla que la façana, tot i que el plànol va signar-lo Garriga, tampoc no és seva, sinó d'un arquitecte francès desconegut): és una façana modesta i poc atractiva.
  • El vestíbul i l'escalinata (1861), amb una escultura de Venanci Vallmitjana representant la Música (1901).
  • El saló de descans (Saló dels Miralls o Verger) (1847). Conserva la decoració romàntica original, amb medallons pintats amb retrats de músics, cantants i ballarins del moment: (Pasta, Rubini, Donizetti, Bellini, Gluck, Marie Taglioni... A la cornisa hi ha frases, en lletres daurades, relatives a la música i al teatre, representatives dels gustos del moment de construcció del teatre. Va ser parcialment redecorat en 1877 per Elies Rogent. La pintura del sostre, de Josep Mirabent, que representa el Parnàs, és de llavors. El 1941 va caure i va ser recol·locada i restaurada per Josep Mestres Cabanes, que va restaurar també les pintures de l'escala.
Maqueta del Teatre del Liceu cap al 2000 (Liceu, Foyer).
La mateixa maqueta des de l'altre costat.

La sala de l'auditori és enorme i esplèndida. Reedificada després de l'incendi, reprodueix fidelment l'aspecte de la sala de 1861 (o més aviat, de la de 1909, quan la sala havia estat redecorada), amb algunes millores. Té 2.292 seients, essent un dels teatres clàssics d'òpera de més cabuda d'Europa. És un teatre a la italiana, amb forma de ferradura que es va tancant a mesura que s'apropa al prosceni. La longitud màxima de la sala és de 33 m, i l'amplada, 27 m. Té platea i cinc pisos (a més de les llotges de platea). Hi ha quatre grans llotges a cada costat del prosceni, i llotges a la platea, al primer pis, i als laterals del segon i el tercer. No obstant això, no hi ha separació arquitectònica entre elles, només una mampara baixa, de manera que al teatre no es veuen columnes. Això, i el fet que no hi ha cap llotja reial ni presidencial, dóna una continuïtat als pisos que donen la impressió de ser una ferradura daurada, sense interrupció. Una altra peculiaritat és l'amfiteatre, ubicat al primer pis: és una continuació volada del primer pis, amb tres files de butaques (sens dubte, les millors del teatre), que es projecta per sobre de la platea sense cap pilar ni columna de suport (se sustenten directament sobre les bigues de ferro, la qual cosa, el 1861, va ser prou agosarat). Aquest amfiteatre ja hi era a la sala de 1847; en aquesta, a més, n'hi havia un de similar al segon pis, amb dues files de butaques.

Les despeses de la construcció original van ser cobertes per la venda de llotges i seients: al llarg dels anys, els propietaris van decorar les avantllotges (les saletes d'entrada a les llotges) de maneres molt diferents, i, sovint, amb la col·laboració de grans artistes i artesans, conformant un conjunt de gran interès històric i artístic. Totes elles, però, van desaparèixer a l'incendi de 1994.

El Liceu era un lloc de trobada de la burgesia benestant de Barcelona; els pisos superiors, el quart i el cinquè, on hi havia les entrades més barates, s'anomenava galliner i era on anaven els aficionats sense recursos, habitualment més entesos i crítics amb els espectacles. Eren ells qui feien que els cantants triomfessin o fracassessin. Encara avui, el públic d'aquests pisos té la fama de ser el més exigent.

La sala principal del Liceu, després de la reconstrucció de 1999

El prosceni reprodueix l'antic, redecorat el 1909. Té una gran arcada central, amb un arc carpanell; a banda i banda, dues grans columnes corínties emmarquen quatre pisos de grans llotges, anomenades "banyeres".

L'ornamentació de la sala reprodueix fidelment la de 1909: sumptuosa, amb relleus de guix i estuc daurats i policromats, com era costum als teatres del segle XIX. Els llums són de bronze i vidre, en forma de drac. Les butaques de la platea són de ferro de fosa i vellut vermell, color aquest comú a totes les butaques de la sala.

En la reconstrucció de 1999 s'han introduït algunes novetats. Les nou pintures circulars del sostre i les tres del prosceni van perdre's a l'incendi; les noves han estat encarregades a l'artista Perejaume, que hi ha col·locat nou grans muntatges fotogràfics amb paisatges formats per les butaques del teatre. El teló és obra del sastre Antoni Miró. S'ha col·locat un gran llum de forma hemisfèrica al centre del sostre que incorpora elements per al control de la il·luminació i el so.

També s'han afegit cabines de control i projecció en alguns pisos i un "terra tècnic" sobre el sostre, amb equipament de tecnologia avançada per a enregistrar les representacions i càmeres dirigides per ordinador. L'equipament de l'escenari està entre els més moderns d'Europa, permetent ràpids canvis d'escena i la programació simultània de quatre escenaris diferents.

Sota la sala, en el soterrani, s'ha construït una nova sala, l'anomenat Foyer, de superfície idèntica a la de la platea, on s'ha ubicat un bar però que, quan aquest es tanca, queda disponible per a fer-hi espectacles de format petit: recitals, concerts, òpera de cambra, conferències i activitats diverses.

Referències musicals de l'ornamentació del teatre[modifica | modifica el codi]

Com era i és habitual, la decoració del teatre inclou referències escrites (inscripcions, etc.) i iconogràfiques (pintures, relleus, medallons, etc.) al teatre i la música, que són un reflex del gust del moment que es va fer.

La façana, vestigi del moment de la construcció del primer teatre, està presididida per dues inscripcions que, a banda i banda del nom del teatre, diuen: "Calderón - Mozart" i "Rossini - Moratín", en referència als màxims representants de la història del teatre i la música (Calderón i Mozart, tot i que en 1847 no eren autors gaire representats) i de la seva actualitat: Rossini era un autor encara popular i Moratín era el paradigma del teatre "modern" de bon gust, ja que el teatre romàntic no deixava de ser una novetat.[3]

Saló dels Miralls[modifica | modifica el codi]

Sala de descans del Gran Teatre del Liceu, anomenada Saló dels Miralls, salvada del foc de 1994.

El Saló dels Miralls, també sobrevivent de 1847, està decorat amb medallons i frases relatius a l'art i el teatre. De planta rectangular, però amb dos xaframs a les cantonades del fons que donen a la façana de la Rambla, presenta:

  • al mur central del fons, la frase "El arte no tiene patria", i el medalló del retrat amb la llegenda "Gluck", que forma l'eix de la sala;[4]
  • al "xamfrà" de l'esquerra: "El teatro es el santuario de las artes" i els retrats de "Haydn" i "Meyerbeer": representants de la música simfònica moderna[5] i de l'òpera contemporània d'escola francesa.[6]
  • al "xamfrà" de la dreta: la frase "La comedia es el espejo de la vida", amb els retrats de "Lauvenant" i "Metastasio", com a model de llibretista d'òpera.
  • al mur de la dreta: la frase "La música es el único placer de los sentidos del cual no puede el vicio abusar", amb els retrats de "Pasta", "Donizetti", "Sontag" i "Moliere". A banda de dues de les més grans sopranos del moment,[7] Donizetti representa l'autor italià més cèlebre del moment[8] i Molière, el teatre clàssic que segueix les normes del classicisme.
  • al mur de l'esquerra: la frase "La música es la palabra del alma sensible, como la palabra es el lenguaje del alma intelectual", amb els retrats de "Mercadante" (músic llavors popularíssim), "Taglioni" (la ballarina més important del moment), "Calderón" (com a paradigma d'autor teatral clàssic espanyol) i "Rubini" (el tenor més aclamat de l'època).
  • al mur de l'entrada: la frase "La sencillez y la verdad son los principios de la belleza de todas las manifestaciones del arte" i els retrats de "Maiquez", "Bellini" (a l'eix de la sala) i "Lope de Rueda": el millor actor de teatre de la generació precedent, el músic "modern" més valorat en el moment i el "pare" del teatre en castellà, tot i que no es va representar mai al Liceu. Als passadissos d'entrada a la sala, a la dreta, el retrat de "Shiller" [sic], l'autor teatral modern més reconegut, i a l'esquerra, la "Malibran", la cantant més cèlebre de la generació anterior.

Al sostre, el plafó a l'oli de Josep Mirabent representa el Parnàs, amb Apol·lo, déu de les arts i la font que nodreix les nou muses, que són als seus peus, amb atributs de les arts. Al voltant, en quatre frisos hi ha angelets: en dos d'ells, toquen instruments musicals, com a al·legoria de la música; en els altres, n'hi ha les de la dansa i la del teatre; a les cantonades del peu del plafó, dos medallons amb els retrats d'Homer i Dant, com a representació de la Poesia.

Sala d'espectacles[modifica | modifica el codi]

El sostre de la sala d'espectacles, entre 1861 i 1994 estigué decorada amb vuit olis circulars amb representacions de diverses obres que formaven al·legories de diferents gèneres teatrals i musicals. Obra de Ramon Martí i Alsina, Joan Vicens, Agustí Rigalt i Antoni Caba, representaven (des de l'eix del teatre, el més proper a l'entrada, en el sentit de les agulles del rellotge):

  • El acero de Madrid, comèdia de Lope de Vega, com a al·legoria del teatre clàssic del Segle d'Or i de la comèdia "moderna"; pintat per Antoni Caba.
  • Guillem Tell disparant la ballesta, alhora representació del drama de Friedrich Schiller, paradigma del teatre del moment, i de l'òpera de Gioacchino Rossini Guillaume Tell, com a model d'òpera moderna; pintat per Joan Vicens.
  • Escena d'Els perses d'Èsquil, com a símbol de la tragèdia clàssica; per Ramon Martí i Alsina.
  • Orfeu amansint les feres amb la lira: al·legoria de la música, amb el déu músic per excel·lència; per Agustí Rigalt.
  • Una escena de Les granotes d'Aristòfanes, representació de la comèdia clàssica; per Martí i Alsina.
  • Un concert a l'Odèon de Pèricles, com a al·legoria del naixement de la música i del seu conreu al món clàssic; per Joan Vicens.
  • Macbeth, al·legoria de la tragèdia "moderna" mitjançant l'obra Macbeth de William Shakespeare; per Martí i Alsina.
  • Palestrina tocant a l'orgue la Missa del papa Marcel, com a representació de la música sacra; per Agustí Rigalt.

En la reforma de 1881, per Pere Falqués, el sostre rebé un nou disseny, obra de Marià Carreras, on el sostre figurava un celatge darrere el qual es veu el cel amb núvols; els olis circulars es col·locaren sobre aquesta base i s'acompanyaren d'una decoració sumptuosa de motllures i daurats. Cada medalló anava acompanyat d'un altre més petit on es veien músics i poetes: foren suprimits en la reforma de 1909.

Sobre el prosceni s'instal·laren, en 1909 tres plafons amb escenes d'òperes que representaven les tres principals escoles operístiques i els seus representants més reconeguts: a l'esquerra, la italiana, amb una escena d'Otello i la inscripció "Verdi"; al centre, més gran, l'escola alemanya, amb el comiat de Wotan de Die Walküre i la inscripció "Wagner", i a la dreta, la francesa amb una escena de Manon amb la inscripció "Massenet".

Finalment, l'ampit de l'amfiteatre està decorat amb estucs d'angelets que sostenen catorze medallons amb caps de músics, obra de Josep Llimona per a la reforma de la sala en 1893; hi ha autors com Christoph Willibald Gluck, Wolfgang Amadeus Mozart, Gioacchino Rossini, Charles Gounod o Jules Massenet, entre d'altres; destruïts pel foc de 1994, foren refets, amb l'afegit d'alguns de més moderns, com Giacomo Puccini, Richard Strauss o Igor Stravinski. Les llotges de prosceni que corresponen a l'amfiteatre tenen els medallons de Verdi (esquerra) i Wagner (dreta).

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens i Teatre de Montsió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Teatre de Montsió

Des del 1750, el Teatre Principal monopolitzava l'òpera a Barcelona per privilegis reials que no es van perdre fins al 1833 amb la revolució lliberal.

L'any 1837, un Batalló de la Milícia Nacional, amb Manuel Gibert i Sans al capdavant, creà, al Convent de Montsió, que es trobava als voltants del que avui és el Portal de l'Àngel, el Liceo Filodramático de Montesión. Els objectius de la nova entitat eren, per una banda, promoure l'ensenyament musical (d'aquí el nom de "liceu") i, per l'altra, l'organització de representacions escèniques i d'òpera per part dels alumnes. Es va condicionar un teatre al convent, anomenat Teatre de Montsió o Teatre del Liceu de Montsió, on van representar-se obres de teatre i òperes des de 1838 a 1844.

La primera va ser Norma de Bellini, el 3 de febrer de 1838, feta amb artistes catalans. El repertori va ser bàsicament italià, tal com dictava la moda: Donizetti i Mercadante eren els autors més representats, amb Bellini i Rossini, i a part de l'estrena a Barcelona deZampa d'Hérold.

El 1838, l'entitat va canviar el nom pel de Liceo Filarmónico Dramático de S.M. la Reina Isabel II.[9] La prosperitat i la manca d'espai van suggerir la idea de donar-li majors proporcions al projecte, i es va demanar al govern que cedís l'església i el convent que tenien els Trinitaris descalços a la Rambla.[9] Les pressions de les monges, antigues propietàries del Convent, que havien recuperat els drets que havien perdut i reclamaven de tornar-hi, van motivar que el Liceu hagués d'abandonar el convent el 1844; l'última representació va ser el 8 de setembre.

A canvi, l'ajuntament li va concedir la compra de l'edifici del Convent dels Trinitaris, situat al centre de la ciutat, a la Rambla. Tot seguit es van començar els treballs d'enrunament d'aquest convent per tal d'edificar un nou edifici capaç d'acollir totes les activitats del Liceu. Els responsables del teatre van encarregar el projecte de gestió a Joaquim de Gispert d'Anglí, qui va formar, per tal d'obtenir-ne els recursos necessaris, dues societats: la Sociedad de Construcción i la Sociedad Auxiliar de Construcción. Els accionistes de la primera obtenien, a canvi de les seves aportacions econòmiques, el dret d'ús a perpetuïtat d'algunes llotges i butaques del futur teatre. Els de la segona, en canvi, aportaven la resta de diners necessaris per construir el teatre a canvi de la propietat d'altres espais de l'edifici—part dels baixos, on van instal·lar-s'hi botigues, i el Cercle del Liceu, un club privat.

Així, a diferència d'altres ciutats europees, on la monarquia es feia càrrec de la construcció i manteniment dels teatres d'òpera, a Barcelona la construcció del Gran Teatre del Liceu es va fer mitjançant les aportacions d'accionistes particulars, segons una estructura de societat mercantil. A més, la reina Isabel, malgrat que se li va demanar ajut, no va contribuir a la construcció. Aquests fets van condicionar fins i tot l'estructura del nou edifici, mancat, per exemple de llotja reial; a més, la societat va canviar el seu nom, traient-ne el nom de la reina i passant a dir-se Liceo Filarmónico Dramático.

Gravat amb una representació de Norma al primer teatre, possiblement la de l'11 d'octubre de 1847; s'hi pot veure que el segon pis també tenia un voladís amb butaques, com el primer.

Miquel Garriga i Roca va ser l'arquitecte encarregat de la construcció del Liceu. Les obres es van començar el 23 d'abril de 1845[9] i el Teatre es va inaugurar el 4 d'abril de 1847, enmig d'importants canvis urbans a Barcelona iniciats amb les desamortitzacions 27 anys abans. L'arquitecte que finalment va acabar tan magna obra va ser Josep Oriol Mestres.[10]

En aquella època, en la qual gran part de les muralles medievals de la ciutat es trobaven encara en peus, la Rambla deixava de ser un carrer marginat per esdevenir una avinguda central. El cas de l'Antic Convent dels Trinitaris Descalços no va ser l'excepció a aquests canvis, ja que Joaquim de Gisper -soci i director del Liceu- va obtenir l'ús de sòl i la propietat de les ruïnes del convent per construir, en aquest lloc, el teatre.[1]

Des del punt de vista tipològic, el disseny es va inspirar en la forma canònica dels teatres a la italiana i més concretament a La Scala de Milà (obra de Giuseppe Piermarini del 1778), amb una sala disposada en forma de ferradura, però amb la particularitat que les llotges del Liceu no creaven nínxols. En el teatre barceloní, la façana interior que envolta la sala està determinada per una paret estructuralment forta: el mur de la càvea, d'un metre de gruix, d'on arrenquen el sostre i el front de les llotges com ampits volats que subratlla la seva condició de voladís per l'absència d'elements verticals. El Liceu va ser, fins a la construcció de l'Òpera de la Bastilla de París, el teatre més gran d'Europa[9] amb 2.338 places.[1]

Finalment la construcció costaria 338.029 duros,[11] xifra poc elevada en aquell moment, i el finançament aniria a càrrec de diferents personatges que adquirien d'aquesta manera una llotja en propietat. Fou així com el Liceu esdevenia no pas un teatre reial sinó un teatre de la burgesia. En el moment de la inauguració, era el teatre més gran d'Europa: tenia capacitat per a 3.500 espectadors, en una platea i cinc pisos de ferradura amb llotges.

I si el Liceu va ser representatiu d'un determinat sector de la societat barcelonina, cal precisar que, des d'un punt de vista arquitectònic i social, el públic va ser organitzat d'acord amb les classes socials, segons fossin llotges, platea o pisos, en els quals la categoria mantenia relació directa amb l'altura.[10]

Inauguració i primers anys, fins a l'incendi de 1861[modifica | modifica el codi]

Ventura de la Vega, autor de Fernando de Antequera, obra que va obrir el teatre el dia de la seva inauguració
Giovanna Rossi-Caccia, primera soprano que cantà al teatre, en tres òperes de la primera temporada.

Quan es va obrir el Liceu, el període de repòs no era l'estiu, sinó la Quaresma, i la solemne obertura tenia lloc el diumenge de Pasqua.[12] La inauguració va consistir en un programa mixt que incloïa música, teatre, cant i dansa, com a declaració programàtica de les activitats que s'hi durien a terme; s'hi van estrenar: una obertura musical del compositor valencià Josep Melcior Gomis; el drama històric en tres actes Don Fernando de Antequera, de Ventura de la Vega, amb actors tan coneguts com Carlos Latorre i Bárbara Lamadrid; el ballet La rondeña de Josep Jurch, amb coreografia de Joan Camprubí, i la cantata, amb text italià de Joan Cortada i música de Marià Obiols (director musical del teatre) titulada Il regio imene, dedicada a les noces d'Isabel II i Francesc d'Assís de Borbó.[13]

L'esdeveniment va atreure tal magnitud de públic al teatre, que s'hi embutir més de 4.000 persones (moltes sense localitat) mentre una banda amenitzava a la Rambla els prolegòmens de l'acte. Unes nenes repartien flors i poesies al públic que, admirat, contemplava per primera vegada l'interior del Liceu.[12]

Pocs dies després de la inauguració, el 17 d'abril, s'hi estrenava la primera òpera: Anna Bolena, de Gaetano Donizetti, amb la direcció de Marià Obiols i un repartiment encapçalat per Giovanna Rossi-Caccia,[14] cantant catalana de mare italiana molt apreciada a l'època, Carlotta Maironi, Manuel Renou i Andrea Castellan. Altres òperes que foren representades al Liceu durant el seu primer any de vida foren, per aquest ordre, I due Foscari (Verdi), Il bravo (Mercadante), Parisina d'Este (Donizetti), Giovanna d'Arco (Verdi), Leonora (Mercadante), Ernani (Verdi) Norma (Bellini), Linda di Chamounix (Donizetti), Il barbiere di Siviglia (Rossini), Don Pasquale (Donizetti) i L'elisir d'amore (Donizetti). Predomina sobretot Donizetti, l'autor que estava de moda en aquells moments, i Mercadante, mestre del director Marià Obiols, ambdós destacats compositors del belcanto que tenia els dies comptats amb l'aparició de Macbeth aquell mateix any.[14]

La segona temporada començà el maig de 1848 amb I Lombardi de Verdi, cantada per Alberto Bocceti. La temporada comptà amb un total de 15 òperes, entre les quals Lucrezia Borgia, una altra obra de Donizetti cantada novament per Giovanna Rossi-Caccia. El nombre tan elevat de representacions es deu al fet que en aquella època no hi havia pausa a l'estiu. També ajudava que els muntatges no eren gens complicats, ja que es feien amb teles pintades, que fins i tot s'aprofitaven per diferents òperes.[15]

En aquells anys, el Liceu alternava les representacions d'òpera amb altres de teatre de text, preferentment en castellà (amb la presència més ocasional d'obres en francès, italià o català), sarsuela, dansa clàssica, concerts i recitals, a més d'una gamma d'espectacles diversos, habituals llavors als grans teatres: números de màgia, funambulisme, gimnàstica, circ, varietats, etc., precedides sovint d'una peça musical (obertures, simfonies, etc.), anunciada sense precisar-ne l'autor.

L'etapa inicial del Liceu, fins a l'any del memorable incendi, va ser caracteritzat en l'aspecte líric per l'auge italianista, polaritzat principalment cap Donizetti -que va ser l'autor ídol d'aquells anys- i pels primers èxits majoritaris de Verdi. El repertori liceístic es nodria també de sarsuela, amb especials triomfs per Barbieri, i d'algunes comèdies o drames d'autors locals que es limitaven a mimetitzar l'estil italià sense dissimular gaire.[2]

No fou fins al 4 d'agost de 1849 en què s'estrenà la primera òpera alemanya: Der Freischütz de Weber. L'estrena a Catalunya d'aquesta òpera va ser molt important per l'aparició del gust pel cant coral a Catalunya. El cor dels caçadors va ser el detonant dels gustos corals que posteriorment Clavé derivaria en les seves activitats. El primer cor (també de caçadores) femení no arribaria fins al 1860 al teatre Principal i el 5 de març de 1861 al Liceu amb Martha de Flotow.[15]

Gravat amb l'incendi de 1861.
La sala del teatre després de l'incendi.

Cal assenyalar l'arribada, el 1859, de l'òpera francesa La juive, de Halévy, que seria popular durant molts anys, bé que sempre cantada en italià.[16]

Des de la seva obertura, el Liceu esdevingué el rival més important del Teatre Principal, fins llavors teatre que monopolitzava l'òpera a Barcelona. Va ser així com va sorgir la pugna entre "liceistes" i "creuats" (o "principalistes"), que va retratar Pitarra en un conegut sainet. Sovint s'ha dit que els liceistes eren els progressistes i els principalistes els conservadors, tot i que no va ser exactament així: de fet, el Liceu i el Principal competien amb els mateixos títols teatrals i lírics i intentaven contractar els mateixos artistes. Però el Liceu era un "gran" teatre que atreia més gent, especialment el públic jove, per la qualitat de l'espectacle, i a partir dels anys cinquanta va prendre definitivament la iniciativa, que va ser indiscutida quan, cap als setanta del segle XIX, el Principal va entrar en crisi i va quedar en un lloc secundari, almenys pel que fa a la programació d'òperes. Les disputes entre liceistes i cruzados van ser beneficioses per a tots, ja que la cultura sempre necessita tensions i participació.[10]

El 9 d'abril del 1861,[17] les flames destruïren el teatre per primer cop. Fou el dia posterior a la representació d'una obra de teatre María la cieguita d'Enrique Gil y Zárate; el dia d'abans s'havia representat l'òpera Rigoletto de Verdi, i el mateix dia 9 s'havia de fer una altra obra de teatre, Fortuna contra fortuna de Tomàs Rodríguez Rubí. El foc començà al quart pis que hi havia el taller de sastreria segurament amb un llum d'oli mal apagat. El foc es va propagar molt despresa i no van ser a temps d'utilitzar els dipòsits d'aigua. Al ser tot de fusta, només va quedar la carcassa de pedra del teatre. Hi ha la llegenda urbana que els veïns varen intentar apagar el foc amb llargues files per les quals passaven els cubells d'aigua. Va ser una desgràcia considerable, en aquells moments el Liceu era un teatre eminentment popular.[15] De la destrucció es van salvar, malgrat tot, les estructures del saló de descans, les escales del vestíbul, part dels corredors i les dependències del Cercle del Liceu. El teatre va renéixer, doncs, en la seva forma primitiva encara molt millor i més ricament decorat de com ho era abans del desastre.[2] A les imatges que es conserven d'aquell primer incendi es veu exactament el mateix esquelet que es va poder observar en el segon incendi de 1994. Això vol dir que es va reconstruir amb el mateix sistema de l'any 1847 i aprofitant l'estructura que havia quedat.[18]

Els propietaris van col·laborar amb generositat i sense fissures, les entitats locals directament relacionades amb el Liceu, també. Només Isabel II no va estar a l'altura de les circumstàncies i va refusar prestar la col·laboració que li havia estat sol·licitada amb mesquinesa règia.[10]

Primera etapa: feu de l'òpera italiana[modifica | modifica el codi]

El teatre es convertí en un feu de l'òpera italiana on arribaven poc després de la seva estrena les obres dels autors italians més importants del moment: Donizetti, Bellini, Mercadante i Verdi, als quals cal afegir el franco-alemany Giacomo Meyerbeer. Actuaren al Liceu cantants de tant prestigi com Fanny Salvini-Donatelli, que havia estrenat La Traviata a Venècia. També s'hi van introduir alguns autors francesos com Ferdinand Hérold o Daniel-François Esprit Auber, però cantats en italià, segons els costums de l'època.

A partir de la catàstrofe de 1861, el Liceu va cobrar nous impulsos. L'auge de l'òpera italiana es va afegir el del repertori francès presidit per l'estrena d'Il profeta i La Africana de Meyerbeer -que va donar lloc al naixement del "meyerbisme" entre els aficionats- i per les més conspícues òperes de Gounod, Thomas, Halévy, Auber, etc.[2]

El 20 d'abril del 1862, només un any després de l'incendi, es tornaven a obrir les portes del teatre al públic amb una representació de l'òpera de Bellini I Puritani, que protagonitzà el tenor Pietro Mongini. La restauració havia estat a càrrec de l'arquitecte Josep Oriol Mestres. La sala era totalment nova, restant de l'edifici anterior només les parts que l'incendi havia respectat: les façanes i el cos de la façana de la Rambla, amb el Saló dels Miralls, el vestíbul i els locals del Cercle del Liceu i el Conservatori.

Retrat del cantant Julián Gayarre, una de les grans figures del teatre de la segona meitat del segle XIX

El Liceu sedimentà la imatge de gran teatre, que superava en oferta i rendiment econòmic els molts altres que havien anat sorgint a Barcelona en aquests anys. L'oferta lírica, cantants de renom internacional i, sobretot, la garantia de tenir el teatre ple, gràcies als abonaments i la distribució de la propietat de llotges i butaques de platea i primer pis entre molts propietaris, poc disposats a desprendre-se'n, va anar distingint el públic del Liceu per la seva procedència burgesa. Entre uns i altres, però, se certifica que la lírica era la distracció de moda que havia contaminat tots els estrats de la societat i molts àmbits de la vida cultural.

El silenci reverencial que existeix avui a les sales d'òpera no hi era en aquella època. La gent parlava, entraven, sortien. Fins i tot, a la sala dels miralls, mentre es representava l'òpera, es convertia sovint en una petita borsa on es compraven i venien títols. En moments d'anades i vingudes perquè pujava o baixava la gent es queixava del soroll.[18]

L'any 1863 s'hi representà Il giuramento, possiblement la millor obra de Mercadante i que ja s'havia estrenat al Teatre de Montsió l'any 1839. Mercadante era un gran amic i mentor del primer director del Liceu, Marià Obiols, el qual sempre que podia programava obres del seu mestre.[18]

El teatre cap als anys vuitanta del s. XIX.

El 1866 es va representar per primera vegada una òpera de Mozart: Don Giovanni. A Mozart se'l venerava però no es representava en ple Romanticisme. De fet, aquesta òpera no va agradar gaire tot i ser la més romàntica de Mozart, i no es va tornar a repetir fins al 1880.[18]

Sonada va ser la inauguració de la temporada el 1868. Des de feia alguns anys, en obrir-se les muralles de la ciutat, a l'estiu, el públic es desplaçava als teatres i jardins d'esbarjo, i el Liceu va tancar a l'estiu per obrir solemnement el 10 d'octubre coincidint amb el desè aniversari de la reina Isabel II.[12] Però poc abans d'aquesta data, i durant la revolució de 1868, la reina havia estat destronada, i el seu bust arrencat de la fornícula a la part alta de l'escala principal i llançat al mar. Així que es va inaugurar uns dies més tard, amb Guglielmo Tell, títol molt apropiat per la seva apologia de la llibertat. La situació política i el fet que la reina, novament, no hagués contribuït a la reconstrucció del teatre després de l'incendi, va fer que el record d'Isabel II s'esborrés definitivament del teatre, substituint-ne el bust per una escultura al·legòrica.

El 25 de febrer de 1877, un any després d'estrenar-se al Teatre Principal, es representà per primera vegada al Liceu Aïda de Verdi amb un èxit rotund. El Teatre Principal tenia la batalla perduda respecte al Liceu però procurava de tant en tant donar cops d'efecte i importar obres que cridessin l'atenció.[18]

Consolidació com a teatre d'òpera[modifica | modifica el codi]

Retrat del cantant italià Angelo Masini

A partir dels anys vuitanta del segle XIX el Liceu es converteix progressivament en un teatre d'òpera i dansa i es consolida una estructura de la programació basada en l'assignació de gèneres a cadascuna de les tres temporades que constitueixen l'oferta artística anual del teatre: la d'hivern, dedicada exclusivament a l'òpera; la de quaresma, on alternen els concerts amb el ballet i l'opereta, i la de primavera, dedicada tant a l'òpera com a l'opereta. Així, el Liceu va anar consagrant-se als grans gèneres, deixant-ne la resta per als altres teatres. El Liceu acollia la burgesia en els seus espectacles cars i més sofisticats, mentre que els teatres del Passeig de Gràcia acollien menestrals en espectacles, en principi, de menys exigència: teatre, sarsuela, òpera còmica, etc.

Gradualment, el monopoli de l'oferta operística italiana es va anar trencant gràcies a l'arribada de repertori operístic francès, amb fites tan destacades com el Faust (1864) i Roméo et Juliette (1884) de Gounod, Carmen de Bizet (1888).

La primera òpera de Richard Wagner no arribaria fins al 6 de març de 1883 amb Lohengrin. Wagner seria molt important al Liceu. La tradició wagneriana de Barcelona és coneguda arreu del món tot i que en aquesta època l'auge encara no havia arribat. Però una vegada més el Principal s'havia anticipat estrenant abans que el Liceu aquest Lohengrin tot i que de forma molt poc reeixida per haver de comptar amb cantants italians que no sabien cantar Wagner. En canvi, la posada en escena del Liceu comptà amb més recursos i va agradar molt als primers wagnerians tot i que també es canta en italià, ja que els cantants de l'època no sabien l'alemany.[18]

Wagner va ser una cosa especial al Liceu i a Catalunya des del precís moment en què es va estrenar la primera òpera. Però el primer a introduir Wagner a Catalunya havia sigut Clavé i els seus cors que van portar la marxa de Tannhäuser a Barcelona després d'escoltar-lo a París. Era el 16 de juliol de 1862 i serien les primeres notes de Wagner que van sonar a Barcelona. L'obra sencera no va arribar al Liceu fins al 1887.[19]

En aquella època, totes les obres eren cantades en italià, tret d'alguna en francès, perquè la majoria de cantants eren italians i es considerava l'idioma de l'òpera. Per tant, menys a Alemanya, Wagner també era cantat en italià.[19]

Del 1880 al 1890 hi va haver una gran rivalitat entre dos il·lustres tenors: el navarrès Julián Gayarre i l'italià Angelo Masini, que cantaven tant al Liceu com al Principal: els "gayarristes" i "massinistes" reviscolaren l'antiga rivalitat. El 1888 va ser el darrer any de Gayarre a Barcelona, i el primer del tenor català Francesc Viñas, especialista de les òperes de Wagner. El tenor català quan havia de fer bisos d'algun fragment de les òperes de Wagner les feia en la seva traducció catalana.[19]

El 1890, Victor Maurel, com ho havia estat a l'estrena absoluta a Milà, era també Iago a l'estrena al Liceu de l'Otello verdià, mentre que Francesco Tamagno (protagonista a l'estrena de La Scala) va cantar-la en representacions posteriors.

Modernisme burgès: del final de segle a la Gran Guerra[modifica | modifica el codi]

Amb el moviment del modernisme, en un cert clima d'eufòria, tant en l'aspecte econòmic (la consolidació d'una burgesia pròspera) com en el polític (una creixent afirmació catalanista) i cultural, arriba el desig de dotar la cultura catalana dels signes de modernitat que l'equiparin a la de qualsevol altra nació europea. Aquest clima també repercuteix en el Liceu amb l'estrena d'òperes de compositors catalans en sintonia amb els corrents artístics del moment com les de Felip Pedrell, Jaume Pahissa i Jo, Joan Lamote de Grignon o Enric Morera, i amb textos de Víctor Balaguer, Àngel Guimerà o Eduard Marquina, que foren ben rebudes, tot i que no aconseguiren consolidar-se al repertori habitual.

Il·lustració de l'explosió al Liceu provocada per l'anarquista Santiago Salvador segons sortia al diari Le Petit Journal, 1893

El Liceu es convertí també en l'aparador social d'una burgesia que hi veia un espai refinat i prestigiós. A la vegada, l'anarquisme, que s'havia apoderat dels moviments de revolta social de l'època, veié en el Liceu un dels símbols de l'oligarquia dominant. Aquesta identificació afectà tràgicament la vida del teatre: el 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada (s'hi representava Guillaume Tell, de Rossini), l'anarquista Santiago Salvador i Franch llençà dues bombes tipus Orsini sobre la platea del teatre, de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts. La Bomba del Liceu, com es conegué aquest fet commocionà la ciutat; el públic liceístic (i, en general, el dels teatres de la ciutat) va trigar a tornar a la normalitat i durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba. Alhora, "la bomba del Liceu" va potenciar, i sovint distorsionar, la imatge classista del Liceu.[20] El poeta Maragall, que estava aquella nit al teatre, va escriure un dels seus versos més tètrics arran d'aquest succés.[12]

El Liceu tancà i no va tornar a obrir fins al 18 de gener de 1894 amb uns concerts dirigits per Antoni Nicolau. Poc després, es van representar per primer cop L'amico Fritz, de Mascagni, i Manon, de Massenet, amb Hariclea Darclée com a protagonista.

La inauguració de la temporada 1909, a la tardor, va ser important perquè s'havia rejovenit el teatre, es van instal·lar butaques noves i es va decorar el prosceni amb les pintures de Ramiro Lorenzale.[12] La neutralitat d'Espanya durant la Primera Guerra Mundial va permetre que la indústria tèxtil catalana creixés en ser subministradora dels països en guerra. S'hi van fer grans fortunes i els anys vint van ser de prosperitat. El Liceu va esdevenir un teatre de primera línia i va acollir els millors cantants i directors d'orquestra del moment, com també companyies com els Ballets Russos de Sergei Diaghilev. La primera vegada que van actuar al Liceu fou el 24 de juny de 1917 en la inauguració de la temporada i en un breu cicle dels ballets que tant van influir en la programació del Liceu en els anys següents. Van ballar el cèlebre Nijinski i Lydia Lopokova.[12]

Novetats al repertori[modifica | modifica el codi]

Fins al definitiu esclat del wagnerisme el 1899, el públic de l'òpera del Liceu sofrí un creixent enrocament conservador, i es va declarar partidari de l'òpera italiana per contradir els moviments nacionalistes joves i contrari a les novetats que els joves consideraven imprescindibles. La rivalitat entre empresaris operístics va fer que a vegades algunes estrenes de relleu no es donessin al Liceu, el teatre que millor representava la burgesia, com és ara el cas de Carmen, que es va estrenar al nou Teatre Líric (1881), o Lohengrin, estrenada al Principal (1882).

La rivalitat entre teatres i entre aficions eren molt il·lustratives de la passió que despertava la lírica i fou motiu de situacions tenses entre partidaris de les òperes wagnerianes i els defensors de Puccini. També es discutia entre els partidaris de la reforma de l'espectacle i de tot el que implicava dotar de seriositat i rigor la posada en escena de les òperes i els defensors del teatre com a centre social burgès. Cal recordar que en aquell temps els llums de la sala romanien encesos durant la sessió, ja que es considerava un interès principal la sociabilitat entre el públic.

Al Liceu de Ramon Casas, 1901-1902 (Barcelona, Cercle del Liceu).
Sortida del Liceu de Romà Ribera, ca. 1902 (Museu de Montserrat), mostra el públic del'alta burgesia habitual del moment

A poc a poc les temporades, per motius de funcionament i mecànica de contractacions, abonaments, etcètera, van acabar dividint-se en dos: temporada de tardor-hivern i temporada de primavera.[12] A finals de segle, l'hora d'inici de les funcions queda fixada a les 20.30 h. Aquesta formalització, que amb matisacions es consolidà al teatre, és significatiu perquè representa que el Liceu havia començat a ser un teatre dedicat preferentment a representacions completes d'òpera i dansa. Una de les primeres conseqüències és que es comença a formar un públic, i per tant una tradició, que s'anirà convertint en expert a valorar un repertori líric que, d'altra banda, s'ha reduït a menys títols, com a la resta d'Europa. Els espectadors ja es consideren experts i capaços, per tant, de valorar.

El Liceu havia mantingut des dels primers moments la voluntat d'incorporar a la programació del teatre les grans veus de l'òpera, això havia consolidat un públic interessat gairebé exclusivament en la competència vocal dels cantants, i mancat, segurament, de la possibilitat de valorar altres estímuls. Així es forjà molt aviat el mite d'un Liceu exigent, expert i implacable amb alguns cantants famosos, que enorgullien els afeccionats. Però alhora es produïa, amb un èxit enorme, la introducció de noves estètiques: el wagnerisme, l'òpera russa i els ballets russos, i algunes mostres de l'avantguarda musical i plàstica.

El Liceu i Wagner[modifica | modifica el codi]

En el període que va de l'estrena de Lohengrin (1883) a la famosa representació de Parsifal (1913), el públic prefereix l'obra de Richard Wagner que curiosament no fou introduït a Catalunya pel Liceu i, d'altra banda, la seva programació trobà tota mena de resistències dels wagnerians més ortodoxos -el 1901 es constitueix l'Associació Wagneriana per estudiar l'obra del compositor alemany i divulgar-la en català-, perquè consideraven que Wagner no es representava adequadament al Liceu, ja que es feia en italià, sense una dramatúrgia apropiada i, sovint, amb cantants no especialitzats en la tècnica wagneriana.

Així, la inauguració de la temporada de l'Exposició Universal, el dia 17 de maig de 1888, fou molt solemne. L'òpera escollida va ser Lohengrin. El wagnerisme estava començant a ocupar un lloc important en la societat catalana. A la funció hi van assistir diversos monarques europeus i la reina regent d'Espanya, Maria Cristina.[12]

Francesc Viñas, tenor que estrenà Parsifal al Liceu, en aquest paper.

A partir del 1914 fins al 1936, les representacions wagnerianes no fan més que créixer en quantitat i en qualitat, cantades en alemany per grans veus wagnerianes, amb escenografies adients, i dirigides pels millors directors internacionals d'òpera germànica. Com a mostra:

  • El 1899 s'inaugura la temporada amb Tristan und Isolde, que obtingué un èxit extraordinari.
  • El mateix any s'estrena Die Walküre, amb l'escena de la cavalcada que es féu amb una sorprenent projecció cinematogràfica rodada a Montserrat[19] i amb la sala per primera vegada a les fosques.
  • El 1910 i 1911, comportaren la representació íntegra de set tetralogies a més de 23 representacions d'altres sis obres seves.
  • L'estrena de Parsifal l'últim dia de 1913 té una càrrega simbòlica i emotiva especial, ja que, fins al 1914, aquesta obra només es podia interpretar íntegrament a Festival de Bayreuth. El director va aconseguir permís de Bayreuth per a començar la representació a les 10,30 de la nit del 31 de desembre de 1913, argumentat la diferència horària: va ser, així, el primer teatre que, fora de Bayreuth i legalment (n'hi havia hagut altres llocs on s'havia representat sense permís), va representar Parsifal.

Amb l'entrada del nou segle XX es compaginen el furor wagnerià i els primers grans èxits de l'anomenada escola verista (Manon Lescaut i La Bohème de Puccini, Andrea Chénier de Giordano, Cavalleria rusticana de Mascagni, Pagliacci de Leoncavallo). També arribava per primera vegada una òpera russa a l'escenari del Liceu, Neron, d'Anton Rubinstein, encara que cantada en italià.

El repertori rus[modifica | modifica el codi]

L'estrena de Borís Godunov, de Mússorgski, el 20 de novembre de 1915, marca l'inici de l'esplendor de l'òpera russa al Liceu. El públic català aplaudeix les obres d'ambient oriental, on el poble (el cor) pren el protagonisme. La passió pels autors eslaus fa que el 1926 el Liceu sigui el primer teatre a estrenar, fora de Rússia, La ciutat invisible de Kitege, de Rimski-Kórsakov. L'orquestra i el cor del Liceu adquireixen un estatus més estable. Grans orquestres i directors fan concerts el teatre: Richard Strauss, Igor Stravinski, Pau Casals, Ottorino Respighi, etc.

Dels anys vint a la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Als anys 20, el teatre continua sent l'aparador de les classes altes, tret del quart i el cinquè pis, refugi dels melòmans amb menys recursos. Artísticament, el teatre es renova i amplia el repertori i la qualitat de les representacions.

En proclamar-se la Segona República espanyola el 1931, la inestabilitat política va conduir al teatre a una crisi econòmica que es va superar gràcies a les aportacions de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El 14 de gener de 1933, el Liceu es va poder tornar a obrir, després d'una crisi que havia estat a punt de provocar-ne el tancament, gràcies a l'acció conjunta de persones i entitats que van formar el Comitè Pro-Liceu, presidit pel tenor Viñas.[12] Durant la Guerra Civil espanyola, el Liceu va ser nacionalitzat i va prendre el nom de Teatre del Liceu - Teatre Nacional de Catalunya. La temporada d'òpera va ser suspesa, però s'hi van fer obres de teatre, concerts i representacions de sarsuela. Després de la guerra, el 1939, va ser retornat a la Societat de Propietaris.

De l'esplendor a la crisi: 1940-1980[modifica | modifica el codi]

El Liceu, que durant la guerra havia passat a dependre de la Generalitat, va retornar a la Junta de Propietaris, i així que un nombre suficient hagueren retornat a la ciutat es va constituir una directiva presidida pel marquès de Sentmenat, que tot seguit va demanar a l'antic empresari, Joan Mestres i Calvet, que organitzés tan ràpidament com fos possible una temporada d'hivern. La trista inauguració de la temporada ja sota el règim franquista fou el 9 de desembre de 1939 amb La Bohème, de Puccini, en una funció benèfica "como homenaje al Ejercito y a beneficio de Auxilio Social y el Hospital Clinico de Barcelona". El preu de les entrades més cares era de 500 pessetes, l'equivalent a tres mesos de salari d'un obrer. Com a protagonista femenina es va contractar a Mercè Capsir, que havia estat a Itàlia durant els anys de guerra, i que va esdevenir l'estrella indiscutible del Liceu de la immediata postguerra, participant en diverses representacions ja l'any 1939. Mercè Capsir va rebre, el 5 de enero de 1940, la medalla d'or de la ciutat de Barcelona, "por sus méritos artisticos, y por sus reiteradas pruebas de acendrado españolismo".[21] El Liceu estava tenyit del blau intens dels que van imposar escoltar al públic tres himnes -el Oriamendi, el Cara al sol i l'himne nacional espanyol amb el braç en alt-. També es va estrenar Goyescas, de Granados, i va actuar, a més, Alícia de Larrocha.[12]

La societat catalana es va anar refent i el Liceu, recuperant la seva categoria. Els "nous rics" i uns estranys que buscaven un suposat esplendor social en la lírica es van apoderar del Liceu: totes les inauguracions eren "solemníssimes" i una fira de vanitats com les d'abans. Però els empresaris, Joan Mestres i, a partir de 1947, Joan Antoni Pàmias i Josep Fugarolas es preocupaven del nivell realment artístic de l'esdeveniment. Dels anys quaranta als seixanta, les temporades assoliren un alt nivell de qualitat.[12]

El teatre era visitat per les millors veus i companyies, i el repertori s'amplià amb noves obres i autors: les obres d'autors contemporanis eren freqüents, a més de la recuperació de títols antics. Així, el 1947, amb ocasió dels 100 anys del teatre, es va reposar Anna Bolena de Donizetti, en un moment que feia anys que no es representava enlloc.

L'òpera més popular de la temporada 1949-1950 fou La Gioconda de Ponchielli, però també comptà també amb la Salomé de Strauss, Louise de Charpentier, L'Africaine de Meyerbeer, quan ja no la feia ningú, així com l'Aïda de Verdi. Però la temporada va ser sobretot wagneriana amb Tristany i Isolda, El capvespre dels déus i La valquíria perquè Pàmias va portar al Liceu un gran figura del cant wagnerià: Kirsten Flagstad[22]

El 1951 es fa un homenatge a Kirsten Flagstad, que va precedir la primera òpera de la temporada i amb una brillantor que va commoure a la il·lustre artista. La temporada 1953 comença el 4 de novembre de 1953 amb el debut de Renata Tebaldi a La Traviata. El 1955, gràcies a la feina d'una comissió especial, el Liceu rebé la visita de la companyia del Festival de Bayreuth al complet, en la seva primera gira fora de Bayreuth. Hi donaren representacions memorables de Parsifal, Tristan und Isolde i Die Walküre, amb escenografies innovadores de Wieland Wagner, que van ser rebudes amb entusiasme.

La temporada 1960-1961 va obrir amb Il Barbiere di Siviglia en una nit estel·lar amb Alfredo Kraus i Gianna D'Angelo. Jaume Aragall va inaugurar la temporada amb la mateixa soprano i Manuel Ausensi, el 9 de novembre de 1965. També fou brillant la inauguració de la temporada que va oferir Montserrat Caballé, el mateix dia de 1968, amb Roberto Devereux, i la no menys esplèndida, Adriana Lecouvreur (1972) amb la pròpia Caballé i el nou valor líric per ella descobert, Josep Carreras.[12]

Durant els anys setanta, la crisi econòmica va afectar greument el teatre: els propietaris no podien fer front a les cada cop més grans despeses de representació de les òperes i la qualitat generals dels espectacles se'n ressentí.

Consorci, renovació i incendi[modifica | modifica el codi]

La mort de l'últim empresari, Joan Antoni Pàmias en 1980 va revelar la necessitat d'una intervenció de l'administració pública en la institució si aquesta volia tornar a ser un teatre d'òpera important. El 1981 la Generalitat de Catalunya, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu van crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu que va ser, llavors, responsable de la gestió i explotació del teatre. La Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura espanyol van incorporar-se al Consorci en 1985 i 1986, respectivament. En poc temps, el Consorci aconseguí millorar notablement el nivell artístic, i el públic va tornar a omplir el teatre. El cor i l'orquestra van ser renovats i millorats, es van contractar bons repartiments, amb especial cura d'atreure el públic amb grans cantants, i es van millorar els aspectes escenogràfics de les representacions. Això, juntament amb una important inversió de diners, va tenir com a conseqüència un nivell mitjà alt en les noves produccions i en les temporades dels anys vuitanta i noranta. Els torns d'abonament van augmentar, ja que hi havia més demanda d'entrades (la popularització de l'òpera als mijtans de comunicació va tenir molt a veure-hi) i el teatre es va "professionalitzar": va deixar de ser un aparador social per esdevenir un local teatral on l'important era el que passava sobre l'escenari.

Tot, però, va quedar estroncat a causa de l'incendi que va destruir el teatre el 31 de gener de 1994.

L'incendi de 1994[modifica | modifica el codi]

Entre dos i tres quarts d'onze del matí del 31 de gener de 1994, mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d'acer que, en cas d'incendi, havia d'impedir que el foc passés de l'escenari a la sala –ironia del destí–, les guspires del seu bufador van prendre en els plecs de la guardamalleta, el cortinatge fix de tres cossos que amagava la part alta de l'escenari. Alguns trossos encesos de roba van caure a terra i, encara que els treballadors es van apressar a apagar-los i es va abaixar el teló d'acer, tot va ser inútil: les flames havien ja saltat al teló de vellut i pujaven fins al teler i el sostre.

El foc era ja incontrolable quan els bombers van arribar minuts després de les onze. Potser una mica massa tard, perquè mentrestant, segons sembla, els treballadors havien tractat d'apagar el foc amb els mitjans al seu abast en comptes de cridar immediatament els serveis d'extinció.

Aquells dies s'estava fent al teatre l'òpera de Paul Hindemith Mathis der Maler, a la que havia de seguir Turandot de Puccini.

Les institucions públiques van acordar unànimement que el teatre seria reconstruït al mateix lloc on era i tal com era, però amb totes les millores necessàries. Per fer possible la reconstrucció del Liceu, es va crear la Fundació del Gran Teatre del Liceu, i la Societat del Gran Teatre del Liceu va cedir la propietat del teatre a les administracions públiques: el teatre va ser, finalment, de titularitat pública, malgrat l'oposició d'un reduït sector de propietaris. Per a obtenir recursos, la Fundació va endegar una campanya de captació de diners, aconseguit la participació d'un gran nombre d'empreses i institucions privades, que van exercir com a patrocinadores i mecenes i van contribuir a la reconstrucció del teatre: el resultat va ser que gairebé la meitat del pressupost final d'aquesta reconstrucció va provenir de recursos privats.

De l'incendi a l'actualitat[modifica | modifica el codi]

Entre 1994 i 1999, quan es va reobrir, les temporades d'òpera del Liceu (el "Liceu a l'exili", com es va conèixer) van tenir lloc en diferens sales: el Palau Sant Jordi (només en tres espectacles d'assistència massiva, el mateix 1994), el Palau de la Música Catalana i el Teatre Victòria. Algunes representacions van fer-se també al Teatre Nacional de Catalunya i al Teatre del Mercat de les Flors.

El nou i millorat teatre va obrir les portes el 7 d'octubre de 1999, amb la Turandot de Puccini, que era l'obra que s'havia de representar quan el teatre es va cremar: es va tancar així un cercle, tornant el teatre a la normalitat després de cinc anys. El nou teatre combina les parts conservades de l'antic edifici (façanes, Saló dels Miralls, Cercle del Liceu i Conservatori) amb les noves, com la sala principal, reedificada respectant-ne l'aspecte original (llevat de les pintures del sostre, substituïdes per obres de Perejaume), però dotada de les innovacions tecnològiques més avançades. També nous són l'escenari, els espais d'oficines, d'assajos, una nova sala per a espectacles de format reduït i més espais públics. Els arquitectes del projecte de reconstrucció van ser Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé.

El teatre té un sistema de sobretítols que es projecten en una pantalla sobre el prosceni, donant el text, traduït al català, de les òperes i obres cantades. També hi ha un sistema de llibret electrònic que dóna les traduccions (a l'anglès, castellà i català, segons es triï), en monitors individuals situats a la majoria de seients.

Des de la reobertura, a més de la programació habitual d'òpera i ballet, amb més representacions de cada títol, el teatre ha endegat campanyes per a fer-se més accessible. Sessions populars amb repartiments de cantants joves, abonaments a preus reduïts, ofertes d'entrades d'última hora, retransmissions d'espectacles en directe a cinemes (Òpera Oberta) i per internet, la producció del canal Liceu Opera Barcelona a YouTube, programes de col·laboració amb universitats i escoles, etc. Especialment destacables són els programes per a nens i joves, amb espectacles musicals adaptats per a aquest tipus de públic. A més, s'ha incrementat la producció i edició de DVD amb espectacles representats al teatre, alguns d'ells amb gran reconeixement de la crítica.

La resposta del públic en la nova etapa va fer que es passés de 7.789 abonats en 1993 fins a 22.407 en 2008.

El 2012, el Liceu no va quedar al marge dels moments polítics que es vivien a Catalunya. Coincidint amb la proximitat de la Diada de l'Onze de Setembre, van lluir estelades en diversos actes. Una d'elles fou en la representació de Lohengrin interpretada per l'orquestra del Festival Bayreuth. Quan es va acabar la representació, en plena ovació, des del públic es va desplegar una estelada que fou ben visible.[23] El maig de 2013, en una situació insòlita, els prínceps d'Astúries van ser esbroncats de forma contundent a l'interior de la sala abans de la representació d'Elisir d'amore de Donizetti.[24]

Història artística[modifica | modifica el codi]

Vegeu les obres representades a cada temporada a la Categoria:Gran Teatre del Liceu.

Obres representades[modifica | modifica el codi]

El Liceu compta amb una orquestra (l'Orquesta Simfònica del Gran Teatre del Liceu) i un cor estables. Els cantants són contractats per a cada producció: els papers secundaris solen ser encarregats a cantants especialitzats en aquest tipus de paper, gairebé cantants "de plantilla" que habitualment treballen al teatre, o a cantants joves que estan començant llur carrera; els papers principals els canten cantants convidats. Pel que fa a l'escenografia i els decorats, el Liceu és, avui (com la majoria de grans teatres d'òpera), un teatre que lloga produccions d'altres i que en produeix de pròpies (dues o tres l'any, fetes pel teatre sol o en col·laboració amb altres teatres d'òpera) per llogar-les després. Fins als anys noranta del segle XX, el Liceu va tenir el seu propi cos de ballet—que, en la seva etapa més brillant, 1920-1940, va ser dirigit per Joan Magriñà i Sanromà.

La majoria d'òperes representades són del repertori tradicional italià i alemany del segle XIX: Verdi, Wagner, autors belcantistes... Actualment, Puccini, Richard Strauss i Mozart també estan entre els autors més habituals. Més esporàdicement es representen obres del període barroc (Monteverdi, Purcell, Haendel, etc.), del segle XVIII (Haydn, Cimarosa, etc.) i del XX (Janacek, Britten, etc.), com també algunes estrenes absolutes, normalment d'autors catalans.

La història de les estrenes d'obres al Liceu és un bon exemple de l'evolució dels gustos a l'Europa occidental. Després d'un període on l'òpera era només una part de les activitats artístiques del teatre (on s'alternava amb espectacles d'altres tipus: sarsuela, ballet clàssic (Giselle va fer-s'hi ja el 1847), obres de teatre, espectacles de màgia i altres activitats més properes a les varietats, al circ o al music-hall, el Liceu esdevé un teatre d'òpera i centra les seves activitats a l'òpera i el ballet.

Gaetano Donizetti és l'autor d'Anna Bolena, la primera òpera representada al Liceu, i un dels autors més representats

Les primeres òperes representades —Anna Bolena de Donizetti i I due Foscari de and Verdi— són representatives del gust pel belcanto i el melodrama romàntic italià: Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, etc. Encara són al repertori més habitual (Verdi és, de lluny, l'autor més representat al Liceu). Altres autors molt representats als primers temps del teatre, però avui oblidats, són autors belcantistes com Mercadante o Pacini, i autors francesos de Grand opéra: Auber, Meyerbeer, Halévy, Hérold, etc. Altres autors francesos posteriors es mantenen encara amb èxit: Gounod, Bizet, Massenet or Saint-Saëns.

Les primeres òperes representades d'autors no italians van ser Zampa de Ferdinand Hérold (1848), Der Freischütz de Carl Maria von Weber (1849), Robert le diable de Giacomo Meyerbeer, La muette de Portici (1852) i Fra Diavolo (1853) de Daniel-François Esprit Auber, però cantades en italià. Les primeres òperes representades de compositors autòctons foren La figlia del deserto, de Josep Frexas (1854), Gualtiero di Monsonís, de Nicolau Manent (1857) i Arnaldo di Erill, de Nicolau Guanyabens (1859), també en italià, encara que sobre temàtiques de la història de Catalunya.

Les primeres representacions d'Il trovatore (1854) i de La Traviata (1855) van significar l'entronització de la figura de Giuseppe Verdi. El 1866, es va fer la primera òpera de Mozart al Liceu, Don Giovanni, sense continuïtat en la programació fins al començament del segle XX.

1883 marca una fita: la primera representació de Wagner, amb Lohengrin. Des de llavors, i especialment entre els vuitanta del segle XIX i els cinquanta del XX, Wagner esdevé un dels autors més estimats i millor apreciats al Liceu.

El verisme, especialment Puccini, és, des del final del segle XIX, una escola que hi té molt d'èxit. La primera òpera russa, el 1915, també el té. Mússorgski, Rimski-Kórsakov, Txaikovski són llavors autors habituals a la programació. Els primers anys del segle XX veuen Richard Strauss dirigint les seves obres. El 1904, Siegfried Wagner dirigeix un concert, i un any després, Pietro Mascagni dirigeix les seves obres.

El 1915, l'empresari Joan Mestres i Calvet amplia el repertori i hi introdueix autors com Mozart, Richard Strauss, Falla, Stravinski, etc. Va ser una edat d'or per a l'òpera russa i alemanya, que ara ja era cantada en la seva llengua original. Mestres també va tenir a veure amb l'èxit obtingut, a l'inici del 1917, pels ballets de Serguei Diaghilev, amb Nijinsky, Massine, Lopokova, Chernicheva i altres grans figures (el gener de 1930, una altra ballarina mítica, Anna Pàvlova, també hi actuaria amb la famosa interpretació de La mort del cigne).[25] Durant aquests anys, els directors de més anomenada hi van actuar: Serge Koussevitzky, Igor Stravinski, Felix Weingartner, Hans Knappertsbusch, Otto Klemperer i Bruno Walter. Després, malgrat les dificultats que va tenir l'empresari Rodés arran de la proclamació de la Segona República, van continuar anant-hi grans figures.

El 1947, l'empresa va canviar i va passar a mans de Josep Arquer i Joan Pàmias. Els anys precedents, especialment des de 1936, havien estat marcats per la programació d'obres del gran repertori, però les condicions imposades per la Segona Guerra Mundial i la situació política van provocar que la primera temporada de la nova direcció trenqués aquesta tendència, renovant el repertori i oferint algunes reposicions inèdites al panorama europeu del moment: amb motiu del centenari del teatre, es va fer l'Anna Bolena de Donizetti, òpera poc menys que oblidada arreu. Durant trenta anys, Pàmias va ser el factòtum de les activitats liceístiques, en unes condicions en què semblava impossible mantenir un teatre d'òpera sense ajut oficial. Va ampliar el repertori i va promoure les primeres audicions al teatre d'òperes inusuals, moltes d'elles relativament modernes; aproximadament un centenar, d'autors com Stravinski, Respighi, Lalo, Gian Carlo Menotti, Béla Bartók, Arthur Honegger, George Gershwin, Ildebrando Pizzetti, Poulenc, Montsalvatge, Berg, Janáček, Maurice Ravel, Dmitri Xostakóvitx, Albert Lortzing, Serguei Prokófiev, Kurt Weill, Martinů, Benjamin Britten, Rota, Gian Francesco Malipiero i Manuel de Falla.

En l'actualitat, el repertori és principalment el més habitual als altres teatres del món, i des dels cinquanta del segle XX, s'hi han incorporat pràcticament tots els grans sutors del segle XX: els ja citats, Arnold Schönberg, Paul Hindemith, etc., a més dels autors del barroc i el classicisme com Claudio Monteverdi, Georg Friedrich Händel o Christoph Willibald Gluck.

Els músics catalansFelip Pedrell, Granados, Morera, Jaume Pahissa i Jo, Amadeu Vives, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge, Gerhard, entre d'altres— han donat llurs obres al Liceu.

Pel que fa al ballet, el Liceu ha presentat algunes de les millors companyies d'arreu -de Diaghilev a Béjart-, com a part important part de les activitats del teatre, amb figures com Vàtslav Nijinski, Leonid Massine, Lopokova, Txernitxeva, Anna Pàvlova, Jerome Robbins amb el U.S.A. Ballet, Serge Lifar, Margot Fonteyn, Rudolf Nuréiev, Baríxnikov, Alicia Alonso; els ballets del Marqués de Cuevas, el Kirov, el de l'Opéra de París, Maurice Béjart, el Royal Ballet Company i el City of London Ballet Company.

Òperes més representades[modifica | modifica el codi]

Giuseppe Verdi és l'autor de quatre de les deu obres més representades al Liceu.

Òperes més representades des de 1847 a juny de 2015:[26]

Estrenes absolutes al teatre[modifica | modifica el codi]

Com a teatre important en una ciutat amb vida artística, el Liceu ha estat el lloc on s'han estrenat diverses obres musicals i teatrals. Entre les estrenes absolutes més rellevants hi ha (en negreta es donen els títols més importants del gènere; si no s'indica una altra cosa, es tracta d'òperes):

Edició de L'ultimo Abenzerraggio de Felip Pedrell, l'estrena absoluta de la qual va fer-se al Liceu en 1874.

Algunes estrenes d'òpera a Espanya[modifica | modifica el codi]

El Liceu ha estat el lloc on s'han fet per primer cop a Espanya moltes de les obres del gran repertori operístic, algunes molt poc després de la seva estrena mundial. Entre elles (entre parèntesis es dóna l'any d'estrena absoluta):

Teatrí de Francesc Soler i Rovirosa per als decorats de Samson et Dalila de Saint-Saens al Liceu en 1897 (Barcelona, Institut del Teatre-Museu de les Arts Escèniques).

Empresaris, directors, orquestra i cossos estables[modifica | modifica el codi]

El teatre era gestionat per un director general o empresari (o administrador). Des de 1980, té un director artístic que s'encarrega de la programació, contractació d'artistes i qüestions artístiques en general, i un gerent que s'ocupa de la gestió econòmica.

Els empresaris, des del segle XX, han estat:

  • Albert Bernis (1901-1911), qui equilibrà la presència de títols italians i alemanys, ampliant el repertori a òperes més antigues i estrenas, contractant els millors cantants; amb ell el Liceu es va situar entre els millors teatres d'Europa.
  • Francesc Casanovas (1911-1913), que continuà les directrius de Bernis.
  • Alfredo Volpini (1913-1914), aconseguí la primera representació legal de Parsifal fora de Bayreuth, el 31 desembre de 1913.
  • Joan Mestres i Calvet (1915-1947): el gran empresari del teatre, va marcar una fita al Liceu; de fet, la seva va ser una "edat d'or". Poc després va escriure unes memòries titulades El Gran Teatro del Liceo visto por su empresario (Barcelona: Vergara, ca. 1945), d'amena lectura i amb anècdotes abundants.
  • Josep F. Arquer (fins al 1959) i Joan Antoni Pàmias, (1947-1980), amb Napoleone Annovazzi com a director artístic (només fins al 1952). Van ser anys brillants, amb la visita del Festival de Bayreuth (1955) i els debuts i presència contínua de les millors veus, moltes d'elles catalanes (Victoria de los Ángeles, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall, etc.). Els anys setanta, però, va ser un període crític: els pressupostos no eren suficients i el Liceu va entrar en declivi.
  • Lluís Portabella (1981-1986), Josep M. Busquets (1986-1992), Jordi Maluquer (1992-1993), sota els quals es va crear i consolidar el Consorci.
  • Josep Caminal i Badia (1993-2005). Les temporades d'òpera s'anaven consolidant, però el 1994 el foc va destruir el teatre. Caminal va saber redirigir la situació. Les activitats artístiques es van reduir en nombre, però van continuar en altres escenaris, i la reconstrucció del teatre començà. La reobertura (1999) i les noves sessions van tenir un èxit extraordinari: el nombre de funcions, de públic i d'abonats va créixer any rere any. La programació paral·lela per a nens i altres activitats (concerts, xerrades, etc.) relacionades amb les òperes que es feien van ser lloades i imitades per altres teatres.
  • Rosa Cullell (2005-2008)
  • Joan Francesc Marco (2008-2013)
  • Roger Guasch (2013-actualitat).

Directors artístics, des de 1980:

  • Lluís Andreu (1981-1990)
  • Albin Häsenroth (1990-1996)
  • Joan Matabosch (1996-actualitat).

El 2008 es va constituir un Consell Assessor per a ajudar al director artístic.

Orquestra i directors musicals[modifica | modifica el codi]

El teatre té la seva orquestra des de la fundació el 1847: l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. És l'orquestra simfònica en funcionament més antiga de Barcelona i de tot Espanya. El seu primer director va ser Marià Obiols.

Els directors de l'orquestra i directors musicals han estat:

Prèviament, l'orquestra no tenia directors titulars, sinó convidats. Alguns dels directors que han dirigit l'orquestra al Liceu han estat: Luigi Mancinelli,[28] Antonio Ribera (1904-1905), Fritz Reiner, Franz Fischer, Franco Faccio, Felix Weingartner, Manuel de Falla, Alexander Glazunov, Richard Strauss, Ígor Stravinski, Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa i Jo, Siegfried Wagner, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Karl Elmendorff, Max von Schillings, Joseph Keilberth, Clemens Krauss, Bruno Walter, Arturo Toscanini, Hans Knappertsbusch, Otto Klemperer, Georges-Eugène Marty, Albert Coates, George Sebastian, Erich Kleiber, Franz Konwitschny, Antal Doráti, Hans Swarowsky, André Cluytens, Antonino Votto, Richard Bonynge, Rafael Frübeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Giuseppe Morelli, Václav Neumann, Josep Pons, Gianfranco Rivoli, Antoni Ros-Marbà, Ino Savini, Pinchas Steinberg, Friedrich Haider, Peter Schneider, Silvio Varviso, Sylvain Cambreling o Víctor Pablo Pérez.

Directors del cor[modifica | modifica el codi]

El Cor del Gran Teatre del Liceu es consolidà als anys seixanta sota la direcció de Riccardo Bottino. En començar la temporada 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la direcció juntament amb Vittorio Sicuri. Posteriorment van ser directors Andrés Máspero, William Spaulding i José Luis Basso. Des de 2014 ho és Peter Burian.

Directors d'escena i taller d'escenografia[modifica | modifica el codi]

Teatrí de Francesc Soler i Rovirosa per a l'estrena d'Aïda al Liceu, any 1876 (Barcelona, Institut del Teatre-Museu de les Arts Escèniques)

Durant la segona meitat del segle XIX, es va desenvolupar al Liceu una escola d'escenografia i decoració teatral que va assolir molta anomenada. Després dels treballs inicials de Joan Ballester, famós pels seus decorats per a L'Africaine, l'escenògraf més important va ser Francesc Soler i Rovirosa, que treballà al període 1880-1910. L'estil era molt realista, amb telons i papers pintats. Els decorats es feien llavors als tallers del teatre, situats sobre el sostre de la sala principal.

De 1900 als anys trenta, l'escola d'escenografia està representada per Maurici Vilomara, Fèlix Urgellés, Salvador Alarma, Oleguer Junyent... L'últim d'aquests artistes va sser Josep Mestres Cabanes, que va treballar entre els anys trenta i i els seixanta.

Actualment, els directors es contracten per a cada producció. Entre els directors d'escena que han treballat els últims decennis al Liceu, es poden destacar: Giuseppe de Tomasi, Franco Zeffirelli, Wieland Wagner, Jean-Pierre Ponnelle, Götz Friedrich, Nikolaus Lehnhoff, Luca Ronconi, Pier Luigi Pizzi, Piero Faggioni, Peter Sellars, Herbert Wernicke, Núria Espert, Mario Gas, Manuel Huerga, Calixto Bieito, Graham Vick, Willy Decker, Luc Bondy, Andreas Homoki, Giancarlo del Monaco, Robert Carsen, Harry Kupfer, Peter Konwitschny, La Fura dels Baus, Els Comediants, Christof Loy, Laurent Pelly o Paco Azorín.

Cantants[modifica | modifica el codi]

Francesc Viñas com a Tristany.

Molts grans cantants han cantat al Liceu. La majoria de veus catalanes hi ha començat les seves carreres. El públic de Barcelona s'estima les veus: Camille Saint-Saëns, en visitar el Liceu, va dir, referint-se al públic: "Ils aiment trop le ténor" (S'estimen massa els tenors). Sovint, el públic ha demostrat la seva passió per alguns cantants que, justament o injusta, han estat els favorits del públic. Entre els més recents hi ha casos com: Tebaldi, Caballé, Aragall, Carreras, Kraus, Marton, Gruberova, Villazón...

Entre els més rellevants, amb una quantitat considerable de representacions al Liceu, es troben (entre parèntesis, les dates de presentació i última funció al Liceu):

Turandot (Liceu, 1980) amb Montserrat Caballé i Pedro Lavirgen

També cantaren al Liceu, sense tenir èxit (a més de Caruso), Aureliano Pertile (1916) i Mario del Monaco.

Altres veus conegudes es van presentar al teatre, però hi van actuar molt poques vegades, o només una: així, Emma Carelli,[28] Tito Schipa (1916), Beniamino Gigli (1917), María Capuana, Ninon Vallin, (1920), Lydia Garinska (1923/24), Viorica Ursuleac, Ettore Bastianini (1948/1950), Maria Callas (1959, en un únic concert), Leyla Gencer, Teresa Berganza, Franco Corelli, Dietrich Fischer-Dieskau, Renata Scotto, Lisa Della Casa, Elisabeth Schwarzkopf, Gundula Janowitz, Nicolai Gedda, Teresa Stich-Randall, Beverly Sills, Norman Treigle, Pilar Lorengar, Lucia Popp, Tom Krause (1990), Christa Ludwig, Marilyn Horne, Brigitte Fassbaender, Luciano Pavarotti, Renée Fleming (2007), Mariella Devia (2013), Jonas Kauffmann (2014), etc.

Conservatori de Música del Liceu[modifica | modifica el codi]

Relacionata amb el teatre des de la seva fundació, hi ha el Conservatori Superior de Música del Liceu, fundat el 1837 per a l'ensenyament de la música. De fet, conservatori i teatre formen part de la mateixa entitat. Avui, el Conservatori té part de les seves instal·lacions a l'edifici del teatre (amb una interessant sala d'actes del segle XIX) i part en altres edificis de la ciutat.

El Cercle del Liceu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cercle del Liceu

Al mateix edifici del teatre té la seva seu el Cercle del Liceu, club privat originat arran de la cessió de l'espai a la Societat Auxiliar de Construcció del teatre, el mateix 1847. A banda de compartir l'edifici (hi ha una comunicació directa entre el Cercle i el Saló dels Miralls del teatre, oberta només quan hi ha funció al teatre per a permetre l'accés als socis de l'entitat) i de l'afició musical o operística de bona part dels socis, no hi ha cap altra vinculació entre el Liceu i el Cercle.

Arxiu[modifica | modifica el codi]

El teatre conserva la majoria de documentació generada des de la seva fundació,[29] principalment en el fons de l'arxiu de la Societat del Gran Teatre del Liceu. Aquesta singularitat fa que sigui un dels principals arxius conservats de teatres d'òpera europeus: per la seva extensió, només el superen els de l'Opéra de París, la Covent Garden Royal Opera House de Londres, el Teatro alla Scala de Milà i el Teatro San Carlo de Nàpols.

El material inventariat comprèn 4.917 documents i 357 contenidors (caixes i penjadors, principalment), que poden tenir uns 50.000 documents diferents. Entre ells, més de 600 partitures (d'òperes estrenades al teatre, d'altres interpretades, amb notes d'execució, i de peces de ball del segle XIX, com les dels balls de Carnestoltes, on s'estrenaven peces compostes per a l'ocasió), 700 fotografies d’època, 600 plaques fotogràfiques en vidre, 500 programes de mà i 80 dissenys escenogràfics. S’hi troben també uns 600 documents administratius, entre els quals hi ha contractes dels cantants, plànols del teatre i la documentació tècnica de les diferents obres que s’hi van fer durant els 134 anys en què la Societat de Propietaris en va vetllar directament per la gestió. Hi destaca el Llibre del conserge, que recull en 26 volums el dia al dia del teatre escrit pels diferents conserges que hi van habitar (el cap de consergeria visqué durant temps a l'edifici del teatre).

En 2011, el teatre signà un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona per a l'inventari, catalogació, digitalització i estudi de l'arxiu per part del Servei de Biblioteques i el Grup de Recerca “Les músiques en les societats contemporànies” del Departament d’Art i de Musicologia de la UAB.

El Liceu a la literatura, el cinema, etc.[modifica | modifica el codi]

Literatura: novel·les, teatre, etc.[modifica | modifica el codi]

  • El poema satíric anònim editat amb el títol Gran Teatre del Liceu: poema satíric en català (ca. 1850), escrit per un aficionat del Teatre de la Santa Creu; el manuscrit, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, va ser editat per Roger Alier el 2008.
  • La comèdia satírica de Frederic Soler "Liceístas" i "cruzados" (1865), il·lustra les baralles entre els aficionats rivals del Liceu i del Teatre Principal, els principals teatres de la Barcelona del segle XIX.
  • La novel·la de Narcís Oller La febre d'or (1892), situa algunes escenes al teatre.
  • Artur Masriera explica algunes anècdotes al seu llibre Los buenos barceloneses: hombres, costumbres y anécdotas de la Barcelona ochocentista (1850-1870) (1925).
  • La llotja, obra de teatre de Josep Maria Millàs-Raurell, situa el primer acte en una llotja del Liceu, tot i que només se situa en un genèric "en un teatre d'òpera". Per les referències, només pot ésser el Liceu, durant una representació de L'holandès errant de Wagner (1928).
  • El Café del Liceo: 1837-1939: el teatro y sus bailes de máscaras, obra de costums d'Aureli Capmany (1943).
  • Les novel·les d'Ignasi Agustí i Peypoch: Mariona Rebull (1944) i El viudo Rius (1945), narren l'episodi de la bomba de 1893.
  • Las siete muchachas del Liceo de Mercedes Rubio, novel·la de 1956, que narra la història de set noies que formen part del cor d'àngels a l'estrena de Parsifal de 1913, relatant-ne la trajectòria posterior.
  • Café del Liceo, comèdia dramàtica de Jaime de Armiñán estrenada al Teatre Club Windsor de Barcelona el 8 de novembre de 1957 (amb Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal), publicada el 1959, sobre un aspirant a cantant d'òpera. La música original inclou un cuplé compost per Cristóbal Halffter.
  • Mundo lírico: semblanzas biográficas de primerísimas figuras de la ópera de Ramon Pujol (Barcelona: Rondas, 1965), que recull 35 semblances literàries, basades en entrevistes fetes durant les seves estades a Barcelona per cantar al Liceu, de reconeguts cantants d'òpera, de Maria Caniglia a Victòria dels Àngels.
  • Funció al Liceu, "comèdia en nou quadres" de Ventura Porta i Rosés, de 1969.
  • La ciudad de los prodigios, novel·la d'Eduardo Mendoza (1986). No obstant això, la pel·lícula basada en el llibre es va rodar al Teatre Fortuny de Reus, no al Liceu.
  • El llibre de contes de Joan Agut El dia que es va cremar el Liceu (1995).
  • Una llotja al Liceu novel·la breu de Pere Garcia Clariana (2007).
  • El experimento Barcelona, novel·la de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo (2011) que planteja una trama de crim organitzat i corrupció darrera l'incendi del teatre en 1994, relacionat amb el de la Fenice de Venècia, cremat per la màfia italiana.
  • Homes d'honor, novel·la de Xavier Bosch (2012) que també planteja una conspiració mafiosa darrere l'incendi del teatre.

Cinema[modifica | modifica el codi]

A més, Josep Maria Mestres Quadreny va dedicar en 1997 una composició musical a personalitats lligades als primers anys del teatre; la suite per a orquestra El carnaval del Liceu (publicada en 2006) conté cinc moviments titulats respectivament: "Schottisch (Nicolau Manent)", "Polca (Gabriel Balart)", "Americana (Jaume Biscarri)", "Rigodon (Josep A. Clavé)" i "Galop (Marià Obiols)". Es basa en els reculls d'obres de saló per a piano que, al llarg dels anys seixanta del segle XIX, es publicaven anualment sota el títol Carnaval del Liceo: colección de valces, rigodones, polcas y otros bailes de sociedad.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Loya Piñera, Vanessa. «Reconstrucción de la memoria: el Gran Teatro del Liceo». .
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Montsalvatge, Xavier. «El Gran Teatre del Liceu: 25 anys d'història» (en castellà). La Vanguardia, 10 de novembre de 1971.
  3. L'equilibri entre autors espanyols i estrangers respon a una realitat del moment, ja que la majoria d'obres de teatre representades, al contrari que les musicals, eren d'autors espanyols.
  4. Tot i ésser un autor no gaire representat al Liceu, era considerat el fundador de l'escola operística moderna.
  5. A Barcelona, amb poca tradició simfònica, encara no havien arribat de manera continuada les obres de Beethoven o dels autors romàntics, i el model de simfonisme i de música no vocal continuava essent Haydn.
  6. Meyerbeer era en aquell moment, amb Donizetti o Mercadante, l'autor més representat;
  7. Pasta i Sonntag eren ja dues llegendes vives i havien estrenat un nombre important d'obres de Rossini, Bellini, Donizetti o Meyerbeer, entre d'altres.
  8. Justament llavors començaven a arribar les òperes de Verdi al Liceu; Donizetti i Mercadante, amb el ja traspassat Bellini, eren els autors més populars entre els músics "joves", ja que Rossini s'havia retirat.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 «Almanaque». Diario de Barcelona, 1958, p. 54.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Permanyer, Lluís. «Una ciutat i una ambició» (en castellà). La Vanguardia, 1 de febrer de 1994.
  11. RADIGALES, Jaume. L'òpera. Música, teatre i espectacle. 1999, Enciclopèdia catalana. pàg. 105 ISBN 84-7306-536-0
  12. 12,00 12,01 12,02 12,03 12,04 12,05 12,06 12,07 12,08 12,09 12,10 12,11 Alier, Roger. «Nits de lírica i esplendor» (en castellà). La Vanguardia, 30 de setembre de 2000.
  13. «Escenaris de Barcelona». CDMAE. [Consulta: 2 agost 2013].
  14. 14,0 14,1 Històries de l'òpera: al Liceu. Episodi 1. Amb Marcel Gorgori i Roger Alier
  15. 15,0 15,1 15,2 Històries de l'òpera: al Liceu. Episodi 2. Amb Marcel Gorgori i Roger Alier
  16. Alier, Roger. El gran llibre del Liceu. Edicions 62, 2004. ISBN 9788429754490. 
  17. Diario de Tarragona, 11 d'abril de 1861
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Històries de l'òpera: al Liceu. Episodi 3. Amb Marcel Gorgori i Roger Alier
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 Històries de l'òpera: al Liceu. Episodi 4. Amb Marcel Gorgori i Roger Alier
  20. Calpena, Enric. «Una nit al Liceu». Sàpiens [Barcelona], núm. 84 data = octubre 2009, p. 70. ISSN: 1695-2014.
  21. Fabre i Fornaguera, Jaume. La contrarevolució de 1939 a Barcelona. Els que es van quedar, 2002. 
  22. Històries de l'òpera: al Liceu. Episodi 5. Amb Marcel Gorgori i Roger Alier
  23. «L'estelada, també al Liceu». Vilaweb, 3 de setembre de 2012.
  24. «Els prínceps d'Astúries, esbroncats al Liceu». Diari Ara, 30 de maig de 2013.
  25. El Punt. Hem d’educar el públic del Liceu
  26. S'hi recullen les funcions previstes a la temporada 2014-2015
  27. Detalls a L'Avui
  28. 28,0 28,1 28,2 Enciclopèdia Espasa Volum núm. 32, pàg. 693 (ISBN 84-239-4532-4)
  29. També hi ha la documentació del teatre durant la Guerra Civil, que es pensava que s'havia perdut.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. El gran llibre del Liceu. Barcelona: Carroggio, 1999. 
  • Alier, Roger. El Gran Teatro del Liceo: historia artística. Barcelona: Francesc X. Mata, 1991. 
  • Anuari 1947-1997 del Gran Teatre del Liceu. Recerca i recopilació: Pau Nadal. Barcelona: Amics del Liceu: Àmbit, DL 1997.
  • Josep Artís. El Gran Teatro del Liceo. Col·lecció Barcelona histórica i monumental. Barcelona: Aymá, 1946.
  • Pío del Castillo. El cicerone del Gran Teatro del Liceo. Barcelona: Imprenta de Tomás Gorchs, 1871.
  • Crònica il·lustrada del Gran Teatre del Liceu: 1947-1997. Barcelona: Amics del Liceu : Àmbit, DL 1997.
  • Teresa Lloret. Gran Teatre del Liceu, Barcelona. [Barcelona: Fundació Gran Teatre del Liceu], cop. 2002.
  • Òpera Liceu: una exposició en cinc actes: Museu d'Història de Catalunya, 19 setembre de 1997-11 de gener de 1998, Barcelona. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura : Proa : Fundació Gran Teatre del Liceu, DL 1997.
  • Jaume Radigales. Els orígens del Gran Teatre del Liceu: 1837-1847: de la plaça de Santa Anna a la Rambla: història del Liceu Filharmònic d'Isabel II o Liceu Filodramàtic de Barcelona. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998.
  • José Subirá. La ópera en los teatros de Barcelona: estudio histórico cronológico desde el siglo XVIII al XX . Monografías históricas de Barcelona, 9. Millà. 1946.
  • Jaume Tribó. Annals 1847-1897 del Gran Teatre del Liceu. Barcelona: Amics del Liceu: Gran Teatre del Liceu, 2004.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gran Teatre del Liceu


Coord.: 41° 22′ 49″ N, 2° 10′ 25″ E / 41.38028°N,2.17361°E / 41.38028; 2.17361