Guillaume Tell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guillem Tell
VilmosMaleczky.jpg
Vilmos Maleczky (1845–1924) com a Guillaume Tell
Títol original: Guillaume Tell
Llengua original: francès
Gènere: Grand Opéra
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Victor-Joseph Étienne de Jouy i Hippolyte Bis
Font literària: Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller
Actes: dos
Estrena: 3 d'agost de 1829
Teatre: Opéra de París
Estrena a Catalunya: 23 de desembre de 1834, Teatre de la Santa Creu (Barcelona)
Estrena al Liceu: 14 de març de 1857
Personatges:

Guillaume Tell és una òpera en quatre actes de Gioachino Rossini segons un llibret francès d'Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, basat al seu torn en Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller sobre el personatge de Guillem Tell. S'estrenava a l'Opéra de París el 3 d'agost de 1829.

També s'ha interpretat en italià amb el títol Guglielmo Tell. Tanmateix, avui l'òpera s'interpreta rarament en qualsevol llengua, principalment a causa de la seva llargada d'unes cinc hores, però també per la seva dificultat. L'òpera requereix cantants de facultats molt poderoses,[1] per exemple el paper de tenor conté 28 dos aguts. Es coneix principalment per la seva obertura que sí que s'interpreta sovint.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després d'una estada triomfal a Londres, Rossini s'instal·la a París on Carles X li ofereix oneroses condicions. Així, l'òpera francesa es "rossinitza" com ho proven per exemple les obres d'Auber, Boieldieu i Adam. I després de Le comte Ory arriba la gran òpera esperada que justifiqués les seves prerrogatives amb una òpera "de veritat".

Adolphe Crémieux, per Lecomte du Nouy, un dels dramaturgs que van intervenir en el llibret

Amb Guillaume Tell, Rossini, que comptava en aquell temps trenta-set anys d'edat, considerava definitivament realitzats els seus propòsits de revolucionar el gènere líric. El 1827 se li havia proposat escriure una nova òpera basada en el drama on Schiller recollia les gestes del llegendari heroi suís, i es va posar a treballar sobre un llibret sortit de la ploma de l'acadèmic francès De Jouy, secundat pel poeta Hippolyte Bis. Rossini, però, sentia el contrast entre la seva pròpia inspiració musical i la pobresa dels versos que se li proposaven, i es va posar en contacte amb un tercer poeta, Armand Marrast, i fins i tot amb un quart, Adolphe Crémieux, perquè introduïssin importants modificacions en el llibret, amb la qual cosa el drama de Schiller va quedar reduït a escasses escenes i molt poc o gens de l'esperit que animava la figura de l'alliberador de Suïssa.[1]

Rossini va treballar llargament i en silenci component una òpera monumental. Guillaume Tell té l'interès d'una música que reflecteix els amors més grans i les passions més instintives, l'amor per la pàtria, per la dona, per la terra en què s'ha nascut i per la mateixa naturalesa.[1] El Romanticisme ja s'ha instal·lat als teatres d'òpera.

El resultat fou una òpera ambiciosa i complexa, una grand opéra que va contribuir a crear un nou gènere del qual en viurien l'òpera francesa i italiana durant tota la següent generació. Ja en l'obertura, amb influències de Beethoven, Rossini es mostra diferent sense renunciar al seu estil, com ho demostra que acabi amb el famós crescendo. Va complaure al públic francès, és clar, amb un ballet.

Inexplicablement, fou la darrera òpera de Rossini, tot i l'èxit espectacular que havia obtingut i que el compositor viuria feliçment entre França i Itàlia els següents 39 anys.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Després de tants avatars i de no poques contrarietats, Rossini va veure estrenat el seu Guillaume Tell a l'Òpera de París a la Salle Le Peletier el 3 d'agost de 1829. Va ser un gran triomf de l'obra i del tenor Duprez, famós pels seus dos de pit, aquells dos que precisament no satisfeien Rossini, perquè deia que eren propis "per trencar cristalleries". Però després de tres actuacions es van començar a fer retallades i després d'un any ja només es feia en tres actes.[2]

Segons el musicòleg Georges Servières, en les onze primeres representacions, interrompudes al setembre per les vacances dels artistes, la recaptació va anar sempre en augment, la qual cosa prova no només l'expectació natural del primer dia, sinó també el continuat del favor del públic. Servières va escriure que "tots es van sentir en presència d'una obra elevada, forta, d'una concepció vasta i d'una sàvia realització. Le Globe tractà la partitura d'"obra colossal"; més tard, Alexis Jacob Azevedo, en la seva biografia, la qualificà d'"oratori de la naturalesa". La ressenya d'Imbert de Laphalèque va ocupar tres fulletons de la Revue de París. Les apreciacions dels diaris menors, tan sovint mordaços, van confirmar el judici dels diaris més importants."[3]

Carles X, rei francès que va rebre Rossini quatre dies després de la representació de Guillaume Tell

Guillaume Tell no era una òpera de tantes, escrita a la lleugera. Semblava assegurar el regnat de Rossini a l'Òpera de París, aquell regnat que tan bé es va apropiar després Meyerbeer. El moment de la seva aparició era oportuníssim, ja que en gairebé tots els teatres de la capital es produïen "Guillaumes" més o menys espuris; l'argument era a gust de tothom i requeria ser consagrat per la música.[3]

La règia voluntat va voler que als quatre dies de l'estrena de l'òpera, Rossini fos nomenat cavaller de la Legió d'Honor; alguns dies després, el mateix Carles X va voler rebre'l en audiència particular.[3]

Caricatura de Guillaume Tell en una representació a Ginebra el setembre de 1849

L'òpera va passar després a la ciutat italiana de Lucca i més tard a Florència i Nàpols. A La Scala de Milà va comparèixer el 26 desembre 1836 amb el títol de Guillermo Wallace, ja que la censura va obligar a canviar l'heroi suís per l'escocès, i, com a conseqüència, va caldre canviar també els noms de tots els altres personatges. El títol va ser objecte d'altres transformacions, presentant-se amb el de Carles el Temerari en els teatres de Petrograd, Moscou i Varsòvia.[1]

A Barcelona, Guillaume Tell es va representar per primera vegada el 20 d'agost de 1834, en el vell Teatre de la Santa Creu. Al Liceu va tenir entrada el 14 de març de 1857, amb disset representacions dins de la mateixa temporada, la qual cosa demostra el favor amb què va ser acollida.[1]

El 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada del Liceu i mentre s'hi representava Guillaume Tell, l'anarquista Santiago Salvador llençà dues bombes sobre la platea del teatre de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts. Durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba. L'òpera, naturalment, va quedar esborrada de les cartelleres del Gran Teatre durant llargs anys, fins que el 19 de desembre de 1925 va ser reposada, tenint llavors per intèrprets a la soprano Spani, el tenor Sullivan, el baríton Segura-Tallien i el baix Masini-Pieralli, sota la direcció del mestre Paolantonio.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Suïssa, 1307. És la història de Guillaume Tell, patriota suís del segle XIII que va guiar els seus conciutadans en contra dels seus dominadors austríacs. S'hi inclou el famós episodi en el qual és forçat a disparar a una poma sobre el cap del seu fill. L'argument tracta també de l'amor d'Arnold, un altre patriota suís, per la princesa austríaca Mathilde.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

  • Warner Fonit (Cetra Records) (enregistrament radiofònic del 1952 de la versió italiana amb alguns talls) : Giuseppe Taddei, Mario Filippeschi, Rosanna Carteri, Graziella Sciutti, Giorgio Tozzi, Plinio Clabassi, Fernando Corena; Cor i orquestra de la Rai a Torí; director: Mario Rossi.
  • Myto 3 MCD 001.216 (enregistrament radiofònic del 1956 de la versió italiana amb talls): Dietrich Fischer-Dieskau, Gianni Jaia, Giuseppe Modesti, Ivan Jardi, Jolanda Mancini, Giannella Borelli, Antonio Pirino, Sergio Nicolai, Enrico Campi, Anita Cerquetti, Tommaso Soley, Sergio Liliani; Cor i orquestra de la Rai a Milà; director: Mario Rossi.
  • Great Opera Performances 715-CD 3 (Enregistrament de 1965, cantada en italià): Giangiacomo Guelfi, Leyla Gencer, Gianni Raimondi, Leyla Bersiani, Annamaria Rota, Enrico Campi, Paolo Washington, Bruno Marangoni, Pietro Bottazzo, Silvano Pagliuca, Mario Guggia; Cor i orquestra del Teatro San Carlo, Nàpols; Director: Fernando Previtali.
  • EMI Classics 7 69951 2 (cantada en francès): Gabriel Bacquier, Montserrat Caballé, Nicolai Gedda, Mady Mesplé, Jocelyne Taillon, Louis Hendrikx, Kolos Kovacs, Gwynne Howell, Charles Burles, Nicholas Christou, Ricardo Cassinelli, Leslie Fyson; Ambrosian Opera Chorus; Royal Philharmonic Orchestra; director: Lamberto Gardelli.
  • Decca Classics 437 154-2 (cantada en italià): Sherill Milnes, Mirella Freni, Luciano Pavarotti, Della Jones, Elizabeth Connell, Ferruccio Mazzoli, Nicolai Ghiaurov, John Tomlinson Cesar Antonio Suarez, Richard van Allan, Piero de Palma; John Noble; Ambrosian Opera Chorus; National Philharmonic Orchestra; director: Riccardo Chailly.
  • Philips 422 391-2: Giorgio Zancanaro, Cheryl Studer, Chris Merritt, Giorgio Surjan, Franco de Grandis, Amelia Felle, Luciana d'Intino, Vittorio Terranova, Alberto Noli, Luigi Roni, Ernesto Gavazzi, Ernesto Panariello; Cor i orquestra del Teatro alla Scala, Milà; director: Riccardo Muti.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guillaume Tell
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Zanni, U.F.. «Liceo - Reposició de l'òpera Guillaume Tell, de Rossini». La Vanguardia, 19 de desembre de 1959.
  2. Kaminsky 2003, pp. 1355-1358
  3. 3,0 3,1 3,2 De Gibert, Vicenç Maria. «Centenari de l'estrena». La Vanguardia, 23 d'agost de 1929.