Guillaume Tell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guillem Tell
Títol original: Guillaume Tell
Llengua original: francès
Gènere: Grand Opéra
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Victor-Joseph Étienne de Jouy i Hippolyte Bis
Font literària: Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller
Actes: dos
Estrena: 3 d'agost de 1829
Teatre: Opéra de París
Estrena a Catalunya: 23 de desembre de 1834, Teatre de la Santa Creu (Barcelona)
Estrena al Liceu: 14 de març de 1857
Personatges:

Guillaume Tell és una òpera en quatre actes de Gioachino Rossini segons un llibret francès d'Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, basat al seu torn en Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller sobre el personatge de Guillem Tell. S'estrenava a l'Opéra de París el 3 d'agost de 1829.

També s'ha interpretat en italià amb el títol Guglielmo Tell. Tanmateix, avui l'òpera s'interpreta rarament en qualsevol llengua, principalment a causa de la seva llargada (pot durar unes cinc hores), però també per la seva dificultat (el paper de tenor conté 28 dos aguts). Es coneix principalment per la seva obertura que sí que s'interpreta sovint.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després d'una estada triomfal a Londres, Rossini s'instal·la a París on Carles X li ofereix oneroses condicions. Així, l'òpera francesa es "rossinitza" com ho proven per exemple les obres d'Auber, Boieldieu i Adam. I després de Le comte Ory arriba la gran òpera esperada que justifiqués les seves prerrogatives amb una òpera "de veritat".

Rossini va treballar llargament i en silenci component una òpera monumental: Guillaume Tell. El tema, de caràcter patriòtic i històric, era clarament romàntic. El resultat fou una òpera ambiciosa i complexa, una grand opéra que va contribuir a crear un nou gènere del qual en viurien l'òpera francesa i italiana durant tota la següent generació. Ja en l'obertura, amb influències de Beethoven, Rossini es mostra diferent sense renunciar al seu estil, com ho demostra que acabi amb el famós crescendo. Va complaure al públic francès, és clar, amb un ballet.

Inexplicablement, fou la darrera òpera de Rossini, tot i l'èxit espectacular que havia obtingut i que el compositor viuria feliçment entre França i Itàlia els següents 39 anys.

Representacions[modifica | modifica el codi]

El 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada del Liceu i mentre s'hi representava Guillaume Tell, l'anarquista Santiago Salvador llençà dues bombes sobre la platea del teatre de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts. Durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba.

Argument[modifica | modifica el codi]

Suïssa, 1307. És la història de Guillaume Tell, patriota suís del segle XIII que va guiar els seus conciutadans en contra dels seus dominadors austríacs. S'hi inclou el famós episodi en el qual és forçat a disparar a una poma sobre el cap del seu fill. L'argument tracta també de l'amor d'Arnold, un altre patriota suís, per la princesa austríaca Mathilde.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

  • Warner Fonit (Cetra Records) (enregistrament radiofònic del 1952 de la versió italiana amb alguns talls) : Giuseppe Taddei, Mario Filippeschi, Rosanna Carteri, Graziella Sciutti, Giorgio Tozzi, Plinio Clabassi, Fernando Corena; Cor i orquestra de la Rai a Torí; director: Mario Rossi.
  • Myto 3 MCD 001.216 (enregistrament radiofònic del 1956 de la versió italiana amb talls): Dietrich Fischer-Dieskau, Gianni Jaia, Giuseppe Modesti, Ivan Jardi, Jolanda Mancini, Giannella Borelli, Antonio Pirino, Sergio Nicolai, Enrico Campi, Anita Cerquetti, Tommaso Soley, Sergio Liliani; Cor i orquestra de la Rai a Milà; director: Mario Rossi.
  • Great Opera Performances 715-CD 3 (Enregistrament de 1965, cantada en italià): Giangiacomo Guelfi, Leyla Gencer, Gianni Raimondi, Leyla Bersiani, Annamaria Rota, Enrico Campi, Paolo Washington, Bruno Marangoni, Pietro Bottazzo, Silvano Pagliuca, Mario Guggia; Cor i orquestra del Teatro San Carlo, Nàpols; Director: Fernando Previtali.
  • EMI Classics 7 69951 2 (cantada en francès): Gabriel Bacquier, Montserrat Caballé, Nicolai Gedda, Mady Mesplé, Jocelyne Taillon, Louis Hendrikx, Kolos Kovacs, Gwynne Howell, Charles Burles, Nicholas Christou, Ricardo Cassinelli, Leslie Fyson; Ambrosian Opera Chorus; Royal Philharmonic Orchestra; director: Lamberto Gardelli.
  • Decca Classics 437 154-2 (cantada en italià): Sherill Milnes, Mirella Freni, Luciano Pavarotti, Della Jones, Elizabeth Connell, Ferruccio Mazzoli, Nicolai Ghiaurov, John Tomlinson Cesar Antonio Suarez, Richard van Allan, Piero de Palma; John Noble; Ambrosian Opera Chorus; National Philharmonic Orchestra; director: Riccardo Chailly.
  • Philips 422 391-2: Giorgio Zancanaro, Cheryl Studer, Chris Merritt, Giorgio Surjan, Franco de Grandis, Amelia Felle, Luciana d'Intino, Vittorio Terranova, Alberto Noli, Luigi Roni, Ernesto Gavazzi, Ernesto Panariello; Cor i orquestra del Teatro alla Scala, Milà; director: Riccardo Muti.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guillaume Tell