| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1600 |
Eurídice |
Jacopo Peri |
És la primera òpera conservada dins de les escrites en l'anomenat stile rappresentativo, en el que, contra la praxis de l'època, es cantava en una sola veu i amb un succint acompanyament orquestral[1]. |
| 1607 |
L'Orfeo |
Claudio Monteverdi |
Considerada per molts veritablement la primera òpera[2]. Monteverdi tenia la consciència de què es trobava davant d'un nou gènere musical i que, per tant, no podia regir-se per les normes d'anteriors espectacles, inclosos els de Peri[3] |
| 1639 |
Le nozze di Teti e di Peleo |
Francesco Cavalli |
És la primera òpera de Cavalli i es considera la primera òpera veneciana de la qual se n'ha conservat la música. |
| 1640 |
Il ritorno d'Ulisse in patria |
Claudio Monteverdi |
La primera òpera de Monteverdi per Venècia, basada en L'Odissea d'Homer, exhibeix el domini del compositor en el retrat d'individus genuïns per oposició a estereotips.[4] És la penúltima òpera del compositor i, encara que hi ha notables diferències respecte les anteriors, no sembla fonamentat plantejar-se dubtes de la seva autoria.[5] |
| 1642 |
L'incoronazione di Poppea |
Claudio Monteverdi |
L'última òpera de Monteverdi, composta per una audiència veneciana, s'interpreta sovint avui. El seu context venecià ajuda a explicar l'absència completa del to moralitzant sovint associat amb l'òpera d'aquesta època.[4] |
| 1644 |
L'Ormindo |
Francesco Cavalli |
Una de les primeres òperes de Cavalli en ser reposades al segle XX. L'ambigüitat d'alguns personatges, afavorida per l'aparició dels castrati, només s'entén si tenim en compte que estem en una època previctoriana.[6] |
| 1649 |
Il Giasone |
Francesco Cavalli |
Com totes les òperes venecianes d'aquest període, les escenes al·lusives al drama clàssic s'acompanyen d'escenes còmiques amb llargs recitatius a càrrec de dides, criats i altres personatges de tipus humorístic.[7] |
| 1649 |
L'Orontea |
Antonio Cesti |
El que la fa especialment notable és el Pròleg, en el que discuteixen l'Amor i la Filosofia de manera aguda i divertida. Fou la primera òpera italiana representada a la cort austríaca.[8] |
| 1651 |
La Calisto |
Francesco Cavalli |
La novena de les onze òperes que Cavalli va escriure amb Faustini és notable per la seva sàtira de les divinitats de la mitologia clàssica.[9] |
| 1662 |
Ercole amante |
Francesco Cavalli |
Escollida per la boda de Lluís XIV per divulgar l'òpera italiana a París.[10] |
| 1674 |
Alceste |
Jean-Baptiste Lully |
Amb aquest títol s'obre una àmplia tradició operística francesa considerablement distant de la italiana per la seva inferioritat vocal.[11] |
| 1676 |
Acis et Galatée |
Jean-Baptiste Lully |
L'òpera està omplerta de plats forts: de solos i fragments vocals corals a una meravellosa música orquestral. De forma inusual en Lully, els amants moren tràgicament.[12] |
| 1683 |
Dido i Enees |
Henry Purcell |
Sovint considerada la primera òpera amb llengua anglesa. Es va estrenar a la cort de Carles II el 1683.[13] |
| 1692 |
La reina de les fades |
Henry Purcell |
Més aviat era una semiopera més que una òpera genuïna, es considera sovint com la millor obra dramàtica de Purcell.[13] |
| 1693 |
Médée |
Marc-Antoine Charpentier |
Charpentier va escandalitzar als conservadors introduint un número per un solista i cor concebut a la manera italiana i cantat en aquesta llengua.[14] |
| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1708 |
Il più bel nome |
Antonio Caldara |
Fou la primera representació operística a Catalunya i la primera d'una òpera italiana a la Península Ibèrica. |
| 1710 |
Agrippina |
Georg Friedrich Händel |
És la darrera òpera que Händel va compondre a Itàlia, i va ser un gran èxit[15], i li va donar una gran reputació[16]. |
| 1711 |
Rinaldo |
Georg Friedrich Händel |
La primera òpera de Händel per l'escenari de Londres era també la primera òpera de completament en italià interpretada a Londres[16]. Papers masculins que han de ser interpretats per veus femenines o contratenors, amb supressions i canvis posteriors a l'estrena, són les dificultats per representar aquestes òperes actualment. Molt notable l'ària Lascia ch'io pianga[17]. |
| 1718 |
Il trionfo dell'onore |
Alessandro Scarlatti |
Primera òpera bufa napolitana de l'època del naixement del gènere que ens ha arribar completa[18]. |
| 1724 |
Giulio Cesare |
Georg Friedrich Händel |
Es considera una de les millors òperes de Händel i de tot el repertori clàssic, que destaca per les seves parts vocals, de gran profunditat. Ha sigut la més difosa de l'autor al segle XX[19]. |
| 1724 |
Tamerlano |
Georg Friedrich Händel |
Una brillant escena de la mort de Bajazeto, que té la particularitat d'haver estat escrita per tenor -paper gens freqüent en les seves òperes-, ha estat considerada un dels millors moments de l'obra de Händel[20]. |
| 1725 |
Rodelinda |
Georg Friedrich Händel |
Va ser molt reeixida en el seu temps i conté el paper de tenor més complex de la seva producció[21]. |
| 1725 |
Pimpinone |
Georg Philipp Telemann |
Es va cantar usualment amb els diàlegs en alemany i les àries i duets en italià. Va desaparèixer fins els anys 60 que va començar realment a circular per Europa[22]. |
| 1727 |
Orlando Furioso |
Antonio Vivaldi |
La versió original durava sis hores. Actualment s'interpreta amb una dràstica reducció[23]. |
| 1732 |
Lo frate 'nnamorato |
Giovanni Battista Pergolesi |
Excel·lent mostra del tipus d'òpera bufa (comèdies enfarfegades amb multitud de personatges) que va néixer a Nàpols a principis del segle XVIII[24]. |
| 1733 |
La serva padrona |
Giovanni Battista Pergolesi |
Va esdevenir un model per moltes de les opera buffas que la seguiren, incloent les de Mozart[25]. |
| 1733 |
Hippolyte et Aricie |
Jean-Philippe Rameau |
La primera òpera de Rameau va provocar gran controvèrsia a la seva estrena[26]. |
| 1735 |
Ariodante |
Georg Friedrich Händel |
Juntament amb Alcina gaudeix d'una gran reputació de la crítica[16]. Tanmateix, en el seu temps no va acabar d'agradar tot i l'important esforç en l'orquestració i oferint formes de dansa conegudes per agradar al públic londinenc[27]. |
| 1735 |
Alcina |
Georg Friedrich Händel |
Amb Ariodante formaren part de la primera temporada del Covent Garden[16]. |
| 1735 |
Les Indes galantes |
Jean-Philippe Rameau |
En aquest treball Rameau afegia profunditat emocional i potència a la forma tradicionalment més lleugera de l'òpera-ballet engegada per Lully[26]. |
| 1737 |
Castor et Pollux |
Jean-Philippe Rameau |
Inicialment només un èxit moderat, quan va ser reactivada el 1754 fou considerada com la millor consecució de Rameau[26]. |
| 1738 |
Serse |
Georg Friedrich Händel |
És una desviació del model habitual d'òpera seria contenint alguns elements d'opera buffa, molt estrany en Händel. Inclou l'ària Ombra mai fu, potser la més coneguda de l'autor[28]. |
| 1743 |
La Mérope |
Domènec Terradelles |
L'òpera més coneguda de Terradelles sobretot després de la recuperació que en va fer el 1936 Gerhard. La música és brillant, variada i d'una extrema elegància en l'escriptura vocal, orientada ja cap a l'estil galant[29]. |
| 1744 |
Semele |
Georg Friedrich Händel |
Originalment realitzat com una masque, nom donat a les òperes autòctones generades a Anglaterra, les qualitats dramàtiques de Semele l'han portat sovint als escenaris d'òpera en temps moderns[30]. |
| 1745 |
Platée |
Jean-Philippe Rameau |
L'òpera còmica més famosa de Rameau. Originalment una diversió de cort, un reestrena del 1754 va ser extremadament popular entre les audiències franceses[26]. |
| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1752 |
Le devin du village |
Jean-Jacques Rousseau |
Representada a Fontainebleau, va obtenir un èxit immens i es va representar amb freqüència durant més de seixanta anys[31]. |
| 1754 |
Il filosofo di campagna |
Baldassare Galuppi |
Òpera amb llibret goldonià que va tenir molt èxit en el seu temps[32]. |
| 1760 |
La buona figliuola |
Niccolò Piccinni |
L'obra de Piccinni fou inicialment immensament popular per tota Europa. El 1790 s'havien produït més de 70 produccions d'òpera que s'havien realitzat a totes les ciutats europees importants[33]. |
| 1761 |
Il café di campagna |
Baldassare Galuppi |
Òpera d'ambient rural que presenta la imatge pintoresca de la gent del camp de forma ambiciosa de prosperar econòmicament[34]. |
| 1762 |
Orfeo ed Euridice |
Christoph Willibald Gluck |
L'òpera més popular de Gluck. El primer treball en el qual el compositor intentava reformar els excessos de l'opera seria italiana[35]. És l'òpera més antiga representada assíduament. A part de la seva música exquisida, també hi han contribuït els pocs mitjans que es requereixen per la seva representació[36]. |
| 1762 |
Artaxerxes |
Thomas Arne |
En anglès i basada en un text de Metastasio, és l'obra mestra d'Arne. L'orquestració és més que notable i crea l'ambient adequat en les escenes més importants[37]. |
| 1767 |
Il Bellerofonte |
Josef Mysliveček |
Fou un gran èxit quan s'estrenà a Nàpols. Mysliveček fou el primer compositor txec en esdevenir un compositor d'òpera de fama internacional. |
| 1767 |
Alceste |
Christoph Willibald Gluck |
La segona òpera de "reforma" de Gluck, actualment es represnta en la revisió francesa de 1776[38]. |
| 1768 |
Bastien und Bastienne |
Wolfgang Amadeus Mozart |
Singspiel en un acte basada en una paròdia de la novel·la de Rousseau Le devin du village[39]. Va ser la primera òpera estrenada de Mozart[40]. |
| 1777 |
Lo speziale |
Joseph Haydn |
Mahler la va reestrenar el 1899 basada en una reconstrucció de Robert Hirschfeld, després d'un segle sencer sense cap òpera de Haydn en escena[41]. |
| 1770 |
Mitridate, re di Ponto |
Wolfgang Amadeus Mozart |
Composta quan Mozart tenia 14 anys i escrita per un càsting exigent de cantants en una producció de 6 hores[39]. Un argument mancat d'interès només serveix per delectar-se amb les complicades àries de gran elegància vocal[42]. |
| 1772 |
Lucio Silla |
Wolfgang Amadeus Mozart |
Aquesta òpera dels anys adolescents de Mozart no es va reposar fins al 1929 després de la seva cursa inicial de 25 actuacions[39]. |
| 1774 |
Iphigénie en Aulide |
Christoph Willibald Gluck |
Primera part que acabaria l'any 1779, arribant al cim de la seva obra reformadora[43]. |
| 1775 |
La finta giardiniera |
Wolfgang Amadeus Mozart |
Aquesta obra es reconeix generalment com la primera òpera buffa important de Mozart[39]. Fou el primer encàrrec que li va arribar de Munic. L'òpera comença a reflectir la personalitat de Mozart com a creador d'un teatre musical especialment refinat[44]. |
| 1775 |
Il re pastore |
Wolfgang Amadeus Mozart |
L'última òpera de Mozart de la seva adolescència segons un llibret de Pietro Metastasio[39]. |
| 1777 |
Il mondo della luna |
Joseph Haydn |
Aquesta òpera era l'última de les tres que Haydn va musicar de llibrets de Carlo Goldoni[45]. |
| 1777 |
Armide |
Christoph Willibald Gluck |
Gluck utilitzava un llibret originalment lliurat a Lully per aquesta obra francesa[46]. |
| 1779 |
Iphigénie en Tauride |
Christoph Willibald Gluck |
El darrer treball de Gluck i la seva obra mestra[47]. És la més avançada de Gluck cap a la reforma, per ser la més austera, la que compta amb més àries curtes, i la més vinculada al moviment neoclàssic[48]. |
| 1781 |
Idomeneo |
Wolfgang Amadeus Mozart |
Normalment coneguda com la primera òpera maura de Mozart, Idomeneo era composta després d'una pausa llarga pel que fa a l'òpera[49]. Mozart comença a donar importància al cor i a retallar els recitatius[50]. |
| 1781 |
La serva padrona |
Giovanni Paisiello |
Per manca de temps, va fer la seva versió de la peça de Pergolesi, l'obra va recórrer tots els teatres d'Europa amb molt d'èxit[51]. |
| 1782 |
El rapte del serrall |
Wolfgang Amadeus Mozart |
Es considera la primera de les obres mestres còmiques de Mozart, aquesta obra és freqüentment interpretada en l'actualitat[52]. |
| 1782 |
Il barbiere di Siviglia |
Giovanni Paisiello |
L'òpera còmica més famosa de Paisiello, més tard eclipsada pel treball de Rossini amb el mateix nom[53]. |
| 1784 |
Armida |
Joseph Haydn |
Va ser una de les seves òperes més divulgades en el seu temps. Després ha pràcticament desaparegut[54]. |
| 1784 |
Richard Coeur de Lyon |
André Ernest Modeste Grétry |
Considerada la seva obra mestra. Comencen a notar-se les influències proto-romàntiques pel que es pot considerar un de les primeres òperes de rescat[55]. |
| 1786 |
Les noces de Fígaro |
Wolfgang Amadeus Mozart |
La primera de la sèrie famosa d'òperes de Mozart amb llibret de Lorenzo Da Ponte, és ara l'òpera més popular de Mozart[39]. Mozart va convertir la història de Beaumarchais en una òpera bufa italiana sense cap relació musical amb Espanya[56]. |
| 1786 |
Una cosa rara |
Vicent Martín i Soler |
L'èxit de l'obra va representar una fita en la vida musical vienesa[57]. |
| 1786 |
Nina |
Giovanni Paisiello |
La importància històrica d'aquesta òpera recau en haver sigut la primera en introduir una escena de bogeria que s'anà imponent en el Romanticisme[58]. |
| 1786 |
Doktor und Apotheker |
Karl Ditters von Dittersdorf |
Va tenir molt d'èxit en el països de parla alemanya, però al no entrar en el circuit de la llengua italiana, s'anà apagant[59]. |
| 1787 |
Don Giovanni |
Giuseppe Gazzaniga |
Versió que Da Ponte va afusellar i ampliar per Mozart. La versió de Gazzaniga insisteix molt més en els aspectes bufos de la comèdia[60]. |
| 1787 |
Don Giovanni |
Wolfgang Amadeus Mozart |
La segona amb Da Ponte, Don Giovanni ha proporcionat des d'aleshores un trencaclosques per escriptors i filòsofs sobre la seva composició[39]. Va ser l'única òpera de Mozart que es representà amb certa regularitat al segle XIX[61]. |
| 1788 |
La molinara |
Giovanni Paisiello |
És una òpera bufa simpàtica i amb grans moments musicals que li va valgut una certa permanència en el temps[62]. |
| 1790 |
Così fan tutte |
Wolfgang Amadeus Mozart |
La tercera i darrera amb Da Ponte, era difícilment realitzada durant el segle XIX ja que es considerava que la trama era immoral[63]. Amb menys pressupost, amb menys personatges i exigències escèniques, l'esperit mozartià està més concentrat[64]. |
| 1791 |
La clemenza di Tito |
Wolfgang Amadeus Mozart |
Va ser molt popular a Alemanya fins el 1810. Després va quedar en l'oblit i no es va rescatar fins a mitjans dels segle XX. Malgrat el seu impossible argument, es considera una de les set grans de Mozart[65]. |
| 1791 |
La flauta màgica |
Wolfgang Amadeus Mozart |
S'ha descrit com "l'apoteosi del Singspiel", fou denigrada durant el segle XIX per la seva confusió i falta de definició[66]. No es convertí en òpera de culte fins la segona meitat del segle XX[67]. |
| 1794 |
Le astuzie femminili |
Domenico Cimarosa |
Va tenir un èxit immediat i va circular per tot Europa. Després s'interpretà intermitentment. Una curiositat és el ball rus de la darrera escena deguda a l'estada de Cimarosa a aquell país[68]. |
| 1797 |
Lodoïska |
Luigi Cherubini |
Fou rebuda amb entusiasme al llarg de 200 representacions. Fou una de les primeres en buscar arguments de l'actualitat política o social[69]. |
| 1792 |
Il matrimonio segreto |
Domenico Cimarosa |
Normalment considerada la millor òpera de Cimarosa[70]. Leopold II va gaudir de l'estrena de tres hores i li va agradar tant que la va fer repetir després del sopar[71]. |
| 1797 |
Médée |
Luigi Cherubini |
L'única òpera francesa del període de la Revolució que es realitza amb regularitat actualment. Una vitrina per sopranos famoses com Maria Callas[72]. |
| 1798 |
Le cantatrici villane |
Valentino Fioravanti |
Paròdia teatral que va ser el seu èxit més gran i que va circular per tot Europa fins a mitjans del segle posterior. Es diu que era l'òpera favorita de Napoleó[73]. |
| 1799 |
Falstaff |
Antonio Salieri |
Òpera bufa a l'estil italià que és la primera referència a l'òpera d'una obra de Shakespeare[74]. |
| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1805 |
Fidelio |
Ludwig van Beethoven |
L'única òpera de Beethoven estava inspirada en les seves passions per la llibertat política[75]. |
| 1807 |
La vestale |
Gaspare Spontini |
L'òpera de Spontini sobre un verge vestal va exercir una gran influència en Berlioz i un precursor de la grand opéra francesa[76]. |
| 1810 |
La cambiale di matrimonio |
Gioacchino Rossini |
Sorprèn la maduresa de Rossini amb només 18 anys en aquesta farsa en un acte amb una notable complexitat orquestral i que va ser la seva primera òpera representada[77]. |
| 1812 |
La scala di seta |
Gioacchino Rossini |
Farsa amb influències de Cimarosa[78]. L'obertura ha sigut de les més populars com a peça de concerts[79]. |
| 1813 |
Il signor Bruschino |
Gioacchino Rossini |
De totes les farses juvenils de Rosssini, aquesta és la més enrevessada, trepidant i divertida[80]. |
| 1813 |
Tancredi |
Gioacchino Rossini |
La primera òpera seria de Rossini, malgrat canvis obligats, indisposicions i altres factors que afectaren a l'estrena, Tancredi va portar la fama de l'autor fins als núvols[81]. |
| 1813 |
L'italiana in Algeri |
Gioacchino Rossini |
Fou la seva primera obra mestra en el gènere buffo[78]. |
| 1814 |
Il turco in Italia |
Gioacchino Rossini |
Aquesta òpera destaca de la producció de Rossini pels seus conjunts freqüents i l'absència d'àries[78]. L'èxit modern li va arribar a partir de què la Callas interpretés aquest paper bufo el 1950, única vegada que ho feia a excepció del Barbiere[82]. |
| 1815 |
Elisabetta, regina d'Inghilterra |
Gioacchino Rossini |
Primera òpera a Nàpols del que ja era el compositor més famós del món. Va ser molt apreciada durant uns decennis i després va quedar oblidada fins al renaixement rossinià dels anys 50. Va ser notable per dues innovacions: la coloratura estava escrita en la seva totalitat, sense deixar-la al criteri i possibilitats de la cantant, i hi havia un recitatiu stromentato totalment escrit a la partitura, en lloc del recitatiu secco[83]. |
| 1816 |
Il barbiere di Siviglia |
Gioacchino Rossini |
És l'opera buffa més popular de Rossini[78] i representada amb una successió magnífica d'àries, duets i cors. Nascuda en plena època belcantista, ha sobreviscut tots els moviments posteriors. Rossini va escriure aquesta òpera en un temps rècord, ja que el contracte amb l'òpera es va firmar menys de dos mesos abans de la seva estrena[84]. |
| 1816 |
Faust |
Ludwig Spohr |
Spohr va ser el primer compositor europeu a agafar el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena anà retocant l'obra fins el 1852, forma en la que ha sigut sobretot difosa[85]. |
| 1816 |
Otello |
Gioacchino Rossini |
És l'única obra rossiniana basada en un drama de Shakespeare[86]. |
| 1817 |
La Cenerentola |
Gioacchino Rossini |
Malgrat que la completà en un període de tres setmanes, es considera que conté part de la seva escriptura més fina per àries i conjunts[87]. |
| 1817 |
La gazza ladra |
Gioacchino Rossini |
L'òpera és sobretot coneguda per la seva obertura, que és notable per l'ús de tambors de caixa. |
| 1818 |
Mosè in Egitto |
Gioacchino Rossini |
Aquesta obra fou concebuda originalment com un drama sagrat adequat per representar-lo durant la quaresma[78]. |
| 1819 |
La donna del lago |
Gioacchino Rossini |
Òpera exòtica gràcies a la situació dels seus personatges a l'entorn d'un llac de les muntanyes d'Escòcia, disposició escènica que havia d'agradar als romàntics[88]. |
| 1820 |
Maometto II |
Gioacchino Rossini |
Rossini hi va introduir alguns canvis i l'estrenà sis anys després amb el nom de La siège de Corinthe[89]. |
| 1821 |
Der Freischütz |
Carl Maria von Weber |
L'obra mestra de Weber i la primera gran òpera romàntica alemanya[90], especialment per la seva identificació nacional i la seva càrrega emocional. L'argument va ser pres d'una llegenda popular alemanya i moltes de les melodies estan extretes del folklore alemany[91]. |
| 1823 |
Semiramide |
Gioacchino Rossini |
Aquesta és l'última òpera que Rossini componia a Itàlia.[78] |
| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1825 |
La dame blanche |
François-Adrien Boieldieu |
L'opéra comique més reeixida de Boieldieu, fou un dels molts treballs del segle XIX inspirats per les novel·les de Walter Scott[92]. |
| 1825 |
Il viaggio a Reims |
Gioacchino Rossini |
Una estrena de circumstàncies que passa a l'oblit per despertar a les darreres dècades del segle XX, com la majoria de les obres de Rossini[93]. |
| 1826 |
Oberon |
Carl Maria von Weber |
Va acceptar l'encàrrec des del Covent Garden per assegurar la subsistència de la seva família malgrat patir una greu infecció. Weber va morir dos mesos després de l'estrena. És una de les fites de l'òpera romàntica alemanya precursora dels drames wagnerians. Es representa molt poc per la seva dificultat escènica[94]. |
| 1827 |
Il pirata |
Vincenzo Bellini |
La seva segona producció professional i l'òpera més llarga de Bellini. Fou la primera que li assegurà un lloc definitiu en la vida operística italiana en aconseguir una independència estilística respecte a Rossini com cap altre compositor havia aconseguit[95]. |
| 1828 |
Le comte Ory |
Gioacchino Rossini |
Deliciosa òpera bufa italiana amb rivets francesos. És una farsa on Rossini demostra estar en plena forma amb una inventiva fresca i brillant. Tanmateix, només escriuria una darrera òpera[96]. |
| 1828 |
La muette de Portici |
Daniel Auber |
Scribe, Delavigne i Auber tractaren en aquesta òpera la llibertat dels pobles, argument de moda a París on s'estava gestant la Revolució[97]. |
| 1829 |
Guillaume Tell |
Gioacchino Rossini |
L'última òpera de Rossini abans de la seva jubilació és un conte de llibertat situada als Alps suïssos. Va ajudar a establir el gènere francès de la grand opéra[98]. |
| 1830 |
Anna Bolena |
Gaetano Donizetti |
Fou el primer èxit de Donizetti en l'escena internacional i l'ajudava a en gran manera establir la seva reputació.[99] El 1847 va ser l'òpera elegida com a primera representació lírica del Gran Teatre del Liceu. |
| 1830 |
Fra Diavolo |
Daniel Auber |
Un dels més populars opéra comiques del segle XIX[100] basada en un divertit i complicat llibret d'Eugène Scribe. |
| 1830 |
I Capuleti e i Montecchi |
Vincenzo Bellini |
Versió de Bellini de Romeu i Julieta. Només va tenir un mes i mig per la seva composició, per la qual cosa va utilitzar el recurs de desguassar l'òpera anterior Zaira[101]. |
| 1831 |
La sonnambula |
Vincenzo Bellini |
Situat en una Suïssa idealitzada, el text de Scribe adaptat per Felice Romani va servir a Bellini per fer aquesta òpera semiseria[102]. |
| 1831 |
Norma |
Vincenzo Bellini |
L'òpera més coneguda de Bellini, paradigma de les òperes romàntiques. L'acte final d'aquesta obra és notable per l'originalitat de la seva orquestració[103]. |
| 1831 |
Robert le diable |
Giacomo Meyerbeer |
La primera grand opéra de Meyerbeer va provocar sensació amb el seu ballet de monges mortes[104]. |
| 1832 |
L'elisir d'amore |
Gaetano Donizetti |
Aquesta obra fou l'òpera més sovint interpretada a Itàlia entre 1838 i 1848[99] i mai desaparegut del repertori. A principis del segle XX fou adoptada per Enrico Caruso com a títol d'èxit segur i poc esforç, motiu pel qual l'obra va redoblar el seu prestigi[105]. |
| 1833 |
Beatrice di Tenda |
Vincenzo Bellini |
Tragèdia notable per l'ús extensiu del cor[106] que mai ha tingut l'acceptació de la resta de les seves peces de maduresa. Fou la darrera amb Felice Romani[107]. |
| 1833 |
Lucrezia Borgia |
Gaetano Donizetti |
Una de les més populars del repertori de Donizetti[108], que prenia el relleu de Romani. Si no ha tingut l'èxit de Lucia di Lammermoor és pel seu nombre inusual de cantants[109]. |
| 1834 |
Maria Stuarda |
Gaetano Donizetti |
Fou un fracàs durant el segle XIX, però des del seu ressorgiment el 1958 ha sigut molt freqüent a l'escena[110]. |
| 1835 |
I puritani |
Vincenzo Bellini |
Drama situat a la Guerra Civil Anglesa, és una de les seves millors peces[111]. Bellini i el seu nou llibretista Carlo Pepoli escolliren una història típicament romàntica ambientada a Escòcia. Les qualitats de la seva melodia i orquestració van captivar a tot Europa, incloent a Wagner[112]. |
| 1835 |
La Juive |
Jacques Fromental Halévy |
Aquesta grand opéra va rivalitzar amb les de Meyerbeer en popularitat. L'ària de tenor Rachel quand du seigneur és particularment famosa[113]. |
| 1835 |
Lucia di Lammermoor |
Gaetano Donizetti |
L'òpera seria més famosa de Donizetti, notable per l'escena boja de Lucia[114]. Donizetti, per donar un relleu insòlit fins llavors a la figura del tenor, li va escriure un escena final amb recitatiu, ària i cabaletta[115]. |
| 1836 |
Una vida pel tsar |
Mikhaïl Glinka |
Glinka començava a establir la tradició de l'òpera russa amb aquesta obra històrica[116]. Fruit dels coneixements adquirits en els seus viatges per Itàlia i l'afegit de contingut nacional rus[117]. |
| 1836 |
Le postillon de Lonjumeau |
Adolphe Adam |
Com era crític musical, Adams va criticar a Verdi per la seva destrucció de les veus, mentre ell oferia als seus intèrprets arriscats malabarismes vocals. Curiosament ha quedat en el repertori de teatres alemanys[118]. |
| 1836 |
Les Huguenots |
Giacomo Meyerbeer |
Potser la més famosa de totes les grands opéras franceses, àmpliament considerada com l'obra mestra de Meyerbeer[119]. Va gaudir d'una popularitat immensa a la seva època i fou representada centenars de vegades en els millors teatres d'Europa[120]. |
| 1837 |
Il giuramento |
Saverio Mercadante |
Aquesta òpera i Il bravo són els títols que han sobreviscut de l'extensa creació de Mercadante, però Il giuramento es troba més a prop del nivell de Bellini i Donizetti. |
| 1837 |
Le domino noir |
Daniel Auber |
Basada en un llibret de Scribe, va circular per tot Europa fins a principis del segle XX. Els primers setanta anys després de l'estrena va aconseguir la xifra impressionant de més de 1.200 representacions a l'Opéra-Comique[121]. |
| 1837 |
Roberto Devereux |
Gaetano Donizetti |
Donizetti la va escriure com a distracció del dolor que sentia per la mort de la seva muller[122]. Pràcticament oblidada, s'ha mantingut amb força des de la Donizetti Renaissance a les darreres dècades del segle XX. Seguint la moda dels inicis del Romanticisme, està ambientada a la Gran Bretanya[123]. |
| 1837 |
Tsar i fuster |
Albert Lortzing |
Òpera amb la que es va consagrar Lortzing. Poc divulgada a la resta d'Europa, és molt popular a Alemanya[124]. |
| 1838 |
Maria de Rudenz |
Gaetano Donizetti |
Malgrat va fracassar en el seu debut, va tenir una carrera força brillant a Europa i Amèrica. Com la majoria d'obres de Donizetti es va oblidar a partir del 1870 per renéixer amb força a la segona meitat del segle XX[125]. |
| 1838 |
Poliuto |
Gaetano Donizetti |
Estrenada dos anys més tard a París, com no amb ballet, i amb el títol de Les Martyrs, les dues versions van córrer paral·leles durant un temps però es retornà a la versió original[126]. |
| 1838 |
Benvenuto Cellini |
Hector Berlioz |
La primera òpera de Berlioz està plena de virtuosismes molt difícils d'interpretar[127]. Mal considerada en el seu temps, tret de comptades excepcions, no començà a circular fins la recuperació del Covent Garden el 1966[128]. |
| 1840 |
La favorite |
Gaetano Donizetti |
Llarga i complexa història que era una dels primers títols en què els tenors havien de demostrar que eren capaços de cantar el do#4. També és notable la seva obertura[129]. |
| 1840 |
Saffo |
Giovanni Pacini |
La qualitat de la inventiva de Pacini es fa notar de forma molt especial en aquesta òpera. Va aconseguir un gran èxit a la seva estrena a Nàpols i després a tot el món[130]. |
| 1840 |
La fille du régiment |
Gaetano Donizetti |
En instal·lar-se a París, el característic mimetisme de Donizetti va permetre adaptar les seves idees italianes al gènere còmic francès. L'èxit fou immens i derivà en patrioterisme fins al punt de representar-se als teatres el 14 de juliol durant tot el segle XIX[131]. |
| 1842 |
El caçador del bosc |
Albert Lortzing |
L'obra mestra còmica de Lortzing pretenia presentar que una òpera alemanya podia rivalitzar amb l'opera buffa italiana i l'opéra comique francesa[132]. |
| 1842 |
Nabucco |
Giuseppe Verdi |
Verdi va descriure aquesta òpera com el començament genuí de la seva carrera artística[133]. Va rebre aquest encàrrec després de diversos fracassos i de la mort successiva dels seus dos fills i la seva dona. Amb aquesta òpera i el seu cor Va pensiero, Verdi es va convertir en un símbol del Risorgimiento italià[134]. |
| 1842 |
Linda di Chamounix |
Gaetano Donizetti |
Juntament amb La sonnambula, és l'única òpera semiseria que sobreviu, amb el típic final feliç gràcies a un fet inesperat[135]. Suposa la primera de les òperes compostes per Donizetti per la cort vienesa. |
| 1842 |
Rienzi |
Richard Wagner |
La contribució de Wagner a la grand opéra[136]. Tret de l'obertura i la commovedora ària de tenor del darrer acte típicament wagnerià, tota la resta fa pensar en una estrena parisenca amb cinc actes, ballet, números solistes destacats, marxa, etc[137]. |
| 1842 |
Ruslan i Lyudmila |
Mikhaïl Glinka |
Aquesta versió episòdica d'un conte de fades de Puixkin va tenir gran influència en els compositors russos posteriors[138]. |
| 1843 |
L'holandès errant |
Richard Wagner |
Wagner considerava aquesta òpera Romàntica alemanya com el veritable començament de la seva carrera[139]. Wagner s'acosta al món operístic de Weber, que li donaria la pauta per orientar les seves noves produccions[140]. |
| 1843 |
Don Pasquale |
Gaetano Donizetti |
L'obra mestra còmica de Donizetti és una de les últimes grans opera buffas[141]. La va escriure com una peça d'època, per acontentar a un públic distant amb les noves tendències. És de les poques òperes de Donizetti que sempre s'han representat[142]. |
| 1843 |
I Lombardi |
Giuseppe Verdi |
Tractant de repetir l'èxit de Nabucco, ara situa els llombards a la primera croada. És destacable la frescor de la inventiva verdiana que s'accentua en el notable moviment de concert de violí i orquestra que precedeix la conversió d'Oronte[143]. |
| 1843 |
Maria di Rohan |
Gaetano Donizetti |
Donizetti mostra en aquesta òpera una força dramàtica que sens dubte l'haguessin portat més enllà del belcantisme sinó fos perquè, desgraciadament, una malaltia li atacà el sistema nerviós[144]. |
| 1844 |
Ernani |
Giuseppe Verdi |
El millor treball de les primeres obres de Verdi[145]. Va obtenir un èxit que es perllongaria vuitanta anys, seguit per un oblit i per una reaparició als anys 70[146]. |
| 1845 |
Tannhäuser |
Richard Wagner |
L'obra més "medieval" de Wagner descriu el conflicte entre l'amor pagà i la virtut cristiana[147]. Tercera òpera escrita des de Dresden. Wagner no havia renunciat a triomfar a París i per aquesta raó la peça té una grandesa escènica considerable. Malgrat això, la representació a París va ser un fracàs[148]. |
| 1846 |
Attila |
Giuseppe Verdi |
Verdi va patir problemes de salut durant l'escriptura d'aquesta peça, que fou només un èxit moderat a l'estrena[149]. Darrera obra en col·laboració del llibretista Solera amb l'objectiu de despertar el sentit patriòtic del públic[150]. |
| 1846 |
La damnation de Faust |
Hector Berlioz |
La seva concepció del gènere poc ortodoxa portaren Berlioz a realitzar aquesta llegenda dramàtica, primer només en forma de concert[151]. |
| 1847 |
Macbeth |
Giuseppe Verdi |
El primer Shakespeare de Verdi[152]. Com tants d'altres compositors romàntics, Verdi admirava a Shakespeare i arriba a compondre tres òperes basades en les seves obres teatrals[153]. |
| 1847 |
Martha |
Friedrich von Flotow |
Barreja de bon gust francès, llenguatge italianisme i melodisme germànic, amb la incorporació fins i tot d'algunes peces del folklore internacional. Al seu temps va gaudir de milers de representacions[154]. |
| 1849 |
Les alegres comares de Windsor |
Otto Nicolai |
L'única òpera alemanya de Nicolai fou el seu èxit més durador[155]. Basada en el personatge de Falstaff de Shakespeare, amb rivets de singspiel i temes populars, va tenir un èxit immens al seu temps. Va representar-se per molts teatres europeus i americans. |
| 1849 |
Le prophète |
Giacomo Meyerbeer |
Una grand opéra sobre la vida del fanàtic religiós Joan de Leiden[156]. |
| 1849 |
Luisa Miller |
Giuseppe Verdi |
Verdi sortia de l'esquema habitual del primer Romanticisme de la comèdia de capa i espasa per abordar la realitat humana[157]. |
| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1850 |
Genoveva |
Robert Schumann |
L'única incursió en el món de l'òpera de Schumann va ser un fracàs relatiu, tanmateix l'obra ha tingut els seus admiradors de Liszt a Nikolaus Harnoncourt[158]. |
| 1850 |
Lohengrin |
Richard Wagner |
Primera culminació del sistema del leitmotiv. Fou la seva obra més representada per aplanar el recel que el públic tradicional sentia per la música wagneriana. A Catalunya, Francesc Viñas, en fou un interpret excepcional[159]. |
| 1851 |
Rigoletto |
Giuseppe Verdi |
La primera -i més innovadora- de les tres òperes de Verdi del període intermedi i que s'ha convertit en indispensable del repertori[160]. Després d'un període no reeixit des de Luisa Miller, Verdi entra en la maduresa amb un drama de passió, engany, amor filial i venjança amb una figura central, Rigoletto, un bufó geperut de la cort del ducat de Màntua. És molt coneguda l'ària La donna è mobile[161]. |
| 1852 |
Si j'étais roi |
Adolphe Adam |
Basada en les Mil i una nits, va acabar desapareixent a França i va sobreviure a Alemanya, com moltes altres òperes franceses[162]. |
| 1852 |
Faust |
Ludwig Spohr |
Spohr va ser el primer compositor europeu a agafar el tema de Faust com a base d'una òpera romàntica. Després de l'estrena (1816) anà retocant l'obra fins el 1852, forma en la que ha sigut sobretot difosa[163]. |
| 1853 |
Il trovatore |
Giuseppe Verdi |
Aquest melodrama romàntic és una de les partitures més melòdiques de Verdi[164]. La trama, una mica enrevessada, es desenvolupa a la Guerra civil catalana[165]. |
| 1853 |
La traviata |
Giuseppe Verdi |
Basada en la narració d'Alexandre Dumas fill, va marca el zenit dels èxits de Verdi a la segona part de la seva carrera. Poques òperes han tingut tanta difusió com La traviata. L'escena del brindis és dels més coneguts d'aquest gènere[166]. |
| 1854 |
Alfons i Estrella |
Franz Schubert |
Malgrat que cap de les òperes de Schubert es representa de forma regular degut sobretot al pobre interès dels seus llibrets, aquesta té una certa envergadura com a tal[167]. |
| 1855 |
Les vêpres siciliennes |
Giuseppe Verdi |
L'òpera mostra una clara influència de Meyerbeer[168]. Basada en el fet històric de les Vespres Sicilianes, l'òpera palesa el seu origen francès, en haver estat destinada al temple de la grand opéra. Conté moments de la millor qualitat musical[169]. |
| 1858 |
Les Troyens |
Hector Berlioz |
L'òpera més gran de Berlioz i la culminació de la tradició clàssica francesa[170]. Obra grandiosa i desigual, encara que plena de moments de gran qualitat teatral, Les Troyens no va començar a comptar en el panorama operístic fins la versió íntegra de Colin Davis el 1969[171]. |
| 1859 |
Faust |
Charles Gounod |
De totes les posades en escena musicals de la llegenda de Faust, la de Gounod ha sigut la més popular en audiències, especialment a l'era victoriana[172]. Actualment el títol segueix sent popular però la seva carestia i extensió la fan molt menys freqüent als teatres[173]. |
| 1859 |
Un ballo in maschera |
Giuseppe Verdi |
A l'època que va escriure Un ballo en maschera, Verdi era prou ric per no haver de treballar la resta de la seva vida. Aquesta òpera va tenir problemes amb els censors perquè originalment tractava sobre l'assassinat d'un monarca[174]. Arribava després del desastre de les seves dues darreres òperes Simon Boccanegra i Aroldo[175]. |
| 1861 |
Bánk Bán |
Ferenc Erkel |
L'òpera va contribuir a donar força al drama i d'aquí la seva popularitat a Hongria, que a la resta d'Europa no tindria sentit. Molt influenciat per Donizetti i Verdi. |
| 1862 |
Béatrice et Bénédict |
Hector Berlioz |
L'última òpera que Berlioz escrivia era el fruit de la seva admiració eterna per Shakespeare[176]. No s'interpreta massa sovint, i mai ha format part del repertori operístic convencional. N'hi ha diversos enregistraments i l'obertura ha esdevingut una popular peça de concert[177]. |
| 1862 |
La forza del destino |
Giuseppe Verdi |
Aquesta tragèdia fou comandada pel Teatre Imperial de Sant Petersburg, i Verdi poden haver estat influït per la tradició russa en l'escriptura d'aquesta peça[178]. Forma part del repertori operístic habitual. N'hi ha un gran nombre de gravacions discogràfiques i es representa molt sovint[179]. |
| 1863 |
Les pêcheurs de perles |
Georges Bizet |
Encara que un fracàs relatiu a la seva estrena, avui és la segona òpera més interpretada de Bizet i és especialment famosa pel seu duet de tenor i baríton[180]. Va catapultar la carrera de Bizet malgrat que no es va rebre amb entusiasme a la seva estrena[181]. |
| 1864 |
La belle Hélène |
Jacques Offenbach |
Parodia dels clàssics grecs, Offenbach utilitza tots els elements comuns de la farsa, a més de satisfer la demanda del segle XIX per les dolces melodies[182]. |
| 1864 |
Mireille |
Charles Gounod |
Es basa en el poema èpic de Frederic Mistral i fa ús de la música popular provençal[183]. |
| 1864 |
L'Africaine |
Giacomo Meyerbeer |
La darrera grand opéra de Meyerbeer va tenir una estrena pòstuma després d'haver-hi treballat durant 25 anys i d'haver-la deixat no acabada del tot. Va tenir un considerable èxit fins als anys 30 en què va desaparèixer quasi completament. Va influenciar en les òperes La Gioconda i Aïda[184]. |
| 1865 |
Tristany i Isolda |
Richard Wagner |
Aquesta tragèdia romàntica és el treball més radical de Wagner i una de les peces més revolucionàries en la història de la música[185]. Hi ha el famós duet d'amor en el que les fluctuacions de la tonalitat imperant durant l'extensa escena van obrir la porta a les reflexions dels compositors posteriors sobre la necessitat o almenys possibilitat de trencar el sistema tonal per obrir-lo a altres combinacions sonores[186]. |
| 1866 |
Mignon |
Ambroise Thomas |
Obra lírica inspirada en la novel·la de Goethe Wilhelm Meister, fou l'òpera més reeixida de Thomas junt amb Hamlet[187]. Si bé les seves melodies van captivar a tota Europa, avui és gairebé desconegut[188]. |
| 1866 |
La nòvia venuda |
Bedřich Smetana |
Aquesta comèdia folklòrica de Smetana es la que més es realitza de totes les seves òperes[189]. La intervenció d'un circ al tercer acte culmina amb efectivitat la simpàtica obre[190]. |
| 1867 |
Don Carlos |
Giuseppe Verdi |
Aquesta grand opéra de Verdi és una de les seves millors creacions[191]. La seva popularitat ha variat molt en el temps, desapareixen pràcticament fins els anys 50. Verdi la va retallar en una versió italiana que és la que se sol representar[192]. |
| 1867 |
Roméo et Juliette |
Charles Gounod |
La versió de Gounod de la tragèdia de Shakespeare és la seva segona obra més famosa[193] després de Faust. |
| 1867 |
Dalibor |
Bedřich Smetana |
Una de les òperes més reeixides de Smetana que explora temes de la història txeca[194]. En un principi fou criticada per ser massa wagneriana. Molt estimada a la República Txeca, ha circulat poc per la resta d'Europa[195]. |
| 1867 |
Els mestres cantaires de Nuremberg |
Richard Wagner |
L'única òpera còmica de Wagner, també és l'única de les seves obres de maduresa que inclou solos d'instruments de corda[196]. Portat per l'entusiasme, va convertir aquesta òpera en la més llarga de la història del gènere[197]. |
| 1868 |
Hamlet |
Ambroise Thomas |
L'òpera de Thomas s'agafa moltes libertats amb la seva font shakespeariana[198]. Thomas fa una àgil adopció d'un música de sòlida factura, d'harmonies suggestives i una coloració instrumental inspirada[199]. |
| 1868 |
Mefistofele |
Arrigo Boito |
Sobretot famós com a llibretista de Verdi, Boito era també compositor i va passar molts anys per aconseguir aquesta versió musical del mite de Faust[200], una de les més fidels de l'obra de Goethe. Des de la seva estrena, ha ocupat un lloc relativament fix en el repertori internacional[201]. |
| 1869 |
L'or del Rin |
Richard Wagner |
És la primera de les quatre òperes que formen el cicle de L'Anell del Nibelung. Ja abans d'aixecar-se el teló, la música atrapa al públic en un regne místic, poblat de deus i criatures fantàstiques[202]. |
| 1869 |
La valquíria |
Richard Wagner |
La segona del cicle de L'Anell del Nibelung. En les produccions sol ser la favorita ja que conté els temes musicals més memorables de Wagner. El més famós és el de les extraordinàries valquíries, les guerreres immortals[203]. |
| 1870 |
Il Guarany |
Antônio Carlos Gomes |
Composta per Gomes a Itàlia sobre un llibret basat en la novel·la de José Martiniano Alencar. Va recórrer tot Europa i Brasil però actualment pràcticament fora del repertori[204]. |
| 1871 |
Marina |
Emilio Arrieta |
Estrenada primer el 1855 com a sarsuela, l'han cantat alguns dels més grans cantants de tots els temps, especialment Alfredo Kraus i Jaume Aragall[205]. |
| 1871 |
Aïda |
Giuseppe Verdi |
Encarregada pel governador d'Egipte, Verdi es va inspirar en la grand opéra francesa. El seu gran dramatisme i excitant música li atorgà un èxit immediat i en deu anys es representà a 155 teatres diferents a tot el món[206]. |
| 1874 |
Borís Godunov |
Modest Mússorgski |
El gran drama històric de Mússorgski mostra el desordre de Rússia a principis del segle XVII[207] mitjançant les seves cançons folklòriques i els seus cants ortodoxes a través dels cors i melancòliques àries[208]. |
| 1874 |
El ratpenat |
Johann Strauss |
Probablement la més popular de totes les operetes[209]. |
| 1874 |
Les dues vídues |
Bedřich Smetana |
Una altra comèdia de Smetana, l'única de les seves òperes amb un tema no txec[210]. |
| 1875 |
Carmen |
Georges Bizet |
Probablement la més famosa de totes les òperes franceses. Els crítics de l'estrena estaven impressionats per la barreja que va fer Bizet del Romanticisme i el realisme[211]. Opéra-comique que en els seus inicis no va tenir l'èxit que va anar adquirint al segle XX per convertir-se en una de les més representades[212]. |
| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1876 |
Siegfried |
Richard Wagner |
La tercera del cicle de L'Anell del Nibelung, en forma el nucli essencial i explica la joventut i els fets gloriosos de l'heroi Siegfried[213]. El dos primers actes els va compondre el 1857, el tercer ho va fer vint anys després amb un estil molt més evolucionat i presentant una música excepcional[214]. |
| 1876 |
El capvespre dels déus |
Richard Wagner |
Quart i darrer lliurament de L'Anell del Nibelung. Completa la història que porta a la destrucció dels antics déus de la mitologia germànica, amb el que s'iniciarà una nova era en la història del món[215]. A diferència de les tres primeres, aquesta utilitza un cor. El més destacat és la marxa fúnebre i el solo final de Brünnhilde[216]. Es va estrenar amb la tetralogia al primer Festival de Bayreuth i va completar així el cicle més extraordinari que s'havia vist fins aleshores al món de l'òpera[215]. |
| 1876 |
La Gioconda |
Amilcare Ponchielli |
A part d'Aïda de Verdi, aquesta és l'única grand opéra italiana que s'ha quedat al repertori internacional[217]. La Gioconda és important perquè assenyala per on seguirà l'òpera de la fi del segle XIX: una major atenció a l'expressivitat del cant, ús del leitmotiv wagnerià, i la creació d'un personatge malvat[218]. N'és molt cèlebre el ballet Dansa de les hores. |
| 1877 |
Samson et Dalila |
Camille Saint-Saëns |
Va costar molt que aquesta òpera fos acceptada a França tal com passava amb Wagner[219]. És l'única òpera del compositor que forma part del repertori estàndard francès. Un dels fragments més coneguts de l'òpera és la Bacanal del tercer acte[219]. |
| 1879 |
Eugeni Onegin |
Piotr Ilitx Txaikovski |
L'òpera més popular de Txaikovski, basada en la novel·la de Puixkin. El compositor s'identificà molt amb l'heroïna Tatyana[220]. És l'òpera més popular de Rússia i tot i que evoca la vida camperola burgesa de l'època dels tsars, la seva música és decididament occidental[221]. |
| 1881 |
Les contes d'Hoffmann |
Jacques Offenbach |
L'intent d'Offenbach de fer un treball més seriós romania inacabat a la seva mort[222]. Amb molt d'èxit al principi, van anar minvant les seves interpretacions fins a pràcticament desaparèixer. Als anys 80, amb motiu del centenari de la mort d'Offenbach es va tornar a difondre[223] i és la seva òpera més àmpliament interpretada actualment[222]. |
| 1881 |
Simon Boccanegra |
Giuseppe Verdi |
Fins i tot Verdi considerava dolenta la seva versió de Simon Boccanegra del 1857 i la va retocar durant molt de temps amb l'ajuda del llibretista Arrigo Boito[224]. |
| 1882 |
Parsifal |
Richard Wagner |
L'última òpera de Wagner està considerada la seva obra més exquisida. Medievalisme, budisme, cristianisme i filosofia s'uneixen per creau un idioma operístic sacre. L'estructura s'assembla a una escala que puja cap a l'èxtasi diví[225]. Segons el mateix Wagner: un festival escènic sagrat[226]. |
| 1882 |
La donzella de neu |
Nikolai Rimski-Kórsakov |
Una de les obres més líriques de Rimski-Kórsakov[227]. |
| 1883 |
Lakmé |
Léo Delibes |
La música vesteix un drama que coixeja, i si la soprano canta adequadament el seu difícil paper, l'òpera convenç[228]. És cèlebre el duet de les flors. |
| 1883 |
Henri VIII |
Camille Saint-Saëns |
Saint-Saëns es va preocupar d'incloure-hi material antic de l'època. El seu èxit fou com a molt moderat. Després d'un llarg parèntesi, una gravació de l'any 1989 l'ha fet revifar[229]. |
| 1884 |
Le Villi |
Giacomo Puccini |
El primer treball operístic de Puccini amb abundància d'oportunitats per la dansa[230]. |
| 1884 |
Manon |
Jules Massenet |
És la seva òpera més popular. Es considera una opéra comique pel seu diàleg parlat, però és especialment tràgica, té un ritme lleuger i una música amb famoses àries i duets[231]. |
| 1886 |
Khovanshchina |
Modest Mússorgski |
La segona gran èpica de Mússorgski sobre la història russa va quedar inacabada a la seva mort[232], Rimski-Kórsakov la va retallar i acabar per la seva estrena[233]. |
| 1887 |
Otello |
Giuseppe Verdi |
La primera de les obres mestres del període tardà de Verdi es basava en un llibret inusualment bo d'Arrigo Boito[133], després de setze anys de silenci verdià. Està considerada la millor de les més de dues-centes òperes inspirades en Shakespeare[234]. |
| 1890 |
Cavalleria rusticana |
Pietro Mascagni |
Junt amb Pagliacci de Leoncavallo, estrenada dos anys més tard, va recórrer de forma triomfal no només els teatres d'Itàlia, sinó també els europeus, i es va convertir en un símbol del nou estil verista, contraposat al verdià encara en vigor[235]. |
| 1890 |
Loreley |
Alfredo Catalani |
Per ser un autor italià, sorprèn per la seva atmosfera romàntica de to sobrenatural i amb regust germànic. Poc representada actualment, té un indubtable atractiu[236]. |
| 1890 |
El príncep Ígor |
Aleksandr Borodín |
Borodín va passar 17 anys per compondre aquesta òpera i, tot i així, mai no aconseguiria acabar-la. És sobretot coneguda per les seves Danses Polovtsianes[237]. |
| 1890 |
La dama de piques |
Piotr Ilitx Txaikovski |
Escrita en 44 dies durant un viatge a Itàlia, es va convertir en la seva òpera favorita. Amb música decididament romàntica, l'acció se situa uns quaranta anys abans de Puixkin per poder introduir música de ball mozartiana[238]. |
| 1891 |
L'amico Fritz |
Pietro Mascagni |
Aquest treball es va pensar com a l'últim exemple d'òpera semiseria[239]. és una obra de plàcid ambient rural, amb una parella protagonista que té una certa semblança amb la de La Bohème[240]. |
| 1892 |
La Wally |
Alfredo Catalani |
Dins del realisme rural, tant en boga en aquests anys, la seva peça més famosa és l'ària Ebben, ne andrò lontano[241]. |
| 1892 |
Pagliacci |
Ruggero Leoncavallo |
Una de les més famoses òperes veristes, normalment s'interpreta amb Cavalleria rusticana de Mascagni[242]. La perfecció de la construcció dramàtica va aliada amb l'ús moderat del leitmotiv wagnerià i sense excloure la presència d'àries, tot s els personatges en tenen almenys una[243]. |
| 1892 |
Werther |
Jules Massenet |
Encara que menys interpretada que Manon, és la millor òpera de Massenet. Adaptada de la novel·la de Goethe, és un pilar del moviment romàntic, una història d'amor amb final tràgic[244]. |
| 1893 |
Falstaff |
Giuseppe Verdi |
L'òpera final de Verdi es basava en un altre bon llibret de Boito[133]. La va compondre en secret ja que no estava segur d'acabar-la. Fou la primera òpera còmica des del fracàs d'Un giorno di regno cinquanta-tres anys abans, i una paròdia de les de Rossini[245]. |
| 1893 |
Hänsel und Gretel |
Engelbert Humperdinck |
Amb influències de Wagner i del verisme italià, es representa sobretot als països germànics[246]. Va utilitzar elements floklòrics i cançons populars de Westfàlia[247]. |
| 1893 |
Aleko |
Serguei Rakhmàninov |
Per ser la primera òpera d'un gairebé estudiant, sense ser molt popular, ha romàs més o menys en actiu durant tot el segle XX. |
| 1893 |
Manon Lescaut |
Giacomo Puccini |
L'èxit d'aquesta obra establia la reputació de Puccini com a compositor de música contemporània de primera fila[217]. L'òpera té un estil vinculable a l'esperit verista que s'estava formant en aquells anys[248]. |
| 1894 |
Thaïs |
Jules Massenet |
Va tenir molt èxit en el seu moment, però l'ha perdut gairebé tot. Segueix però en la memòria dels melòmans per la famosa Méditation per violí[249]. |
| 1895 |
La Dolores |
Tomás Bretón |
Dins l'estètica del verisme, està basada en la novel·la de Josep Feliu i Codina[250]. |
| 1896 |
Andrea Chénier |
Umberto Giordano |
Sobre un llibret de Luigi Illica, aquest drama verista és l'òpera més popular de Giordano[217]. Respira un ambient netament hostil a la Revolució Francesa[251]. |
| 1896 |
La bohème |
Giacomo Puccini |
Una de les òperes preferides per tothom, la seva força es recolza en la perfecta unió entre una història commovedora i una partitura molt melòdica[252]. Puccini va decorar l'òpera amb alguns destacats leitmotiv. Els principals temes amorosos són la base de l'evocador quart acte[253]. |
| 1896 |
Pepita Jiménez |
Isaac Albéniz |
Versió edulcorada que el banquer i mecenes Money-Coutts va fer de la novel·la de Juan Valera. El contingut musical de l'obra és desigual, amb una excessiva presència de ritmes hispànics[254]. |
| 1897 |
La bohème |
Ruggero Leoncavallo |
Leoncavallo és més fidel a la novel·la d'Henri de Murger, però no ha resistit la comparació amb la versió de Puccini[255]. |
| 1897 |
L'arlesiana |
Francesco Cilea |
Relativament poc divulgada, s'ha fet cèlebre el Lamento di Federico que apareix en multitud de recitals dels tenors més famosos[256]. |
| 1898 |
Iris |
Pietro Mascagni |
Aquesta òpera va ser la porta per la que els autors veristes van començar a fixar-se en el món oriental. Un altre recurs verista també hi és present: el teatre dins del teatre[257]. |
| 1898 |
Fedora |
Umberto Giordano |
A l'estrena va agradar al públic però no a la crítica, cosa que no va impedir un fos un èxit continu durant trenta anys. Després s'apagà però a finals del segle XX s'ha tornat a representar[258]. |
| 1899 |
La núvia del tsar |
Nikolai Rimski-Kórsakov |
En aquesta òpera Rimski-Kórsakov va fer brillants experiments en la instrumentació, combinant sonoritats i efectes tonals d'una manera que preparà el camí per l'aparició d'un Stravinski o Prokófiev[259]. |
| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1900 |
Louise |
Gustave Charpentier |
En un intent de proporcionar un equivalent francès al verisme italià, Louise se situa en un districte de classe treballadora de París[260]. |
| 1900 |
Tosca |
Giacomo Puccini |
Tosca és la més wagneriana de les òperes de Puccini amb l'ús freqüent del leitmotiv[217]. És la seva òpera més famosa en un febril drama d'amor, gelos, amor i mort. La partitura, guiada pel temperament ferotge de Tosca, és plena d'inquietants àries i duets[261]. |
| 1900 |
El conte del tsar Saltan |
Nikolai Rimski-Kórsakov |
Peça colorista que els anys 1920 i 1930 va tenir èxit pel seu vestuari vistós i luxós. Després va sobreviure amb dificultats. Tanmateix, la seva música no deixa de passar per moments que ens recorden l'òpera wagneriana[262]. |
| 1901 |
Rusalka |
Antonín Dvořák |
L'única òpera de Dvořák que ha tingut audiències internacionals, està basada en un conte folklòric danès sobre una nimfa aquàtica[263]. |
| 1902 |
Adriana Lecouvreur |
Francesco Cilea |
Cilea combina alguns dels ideals del belcantisme del passat amb les necessitats expressives del teatre verista[264]. |
| 1902 |
Pelléas et Mélisande |
Claude Debussy |
El drama simbolista de Debussy és una de les òperes més significatives del segle XX[265]. Amb aquesta obra Debussy es deslliurava de la dependència de la música alemanya a la que tan insensiblement s'hi havia anat lliurant els darrers trenta anys[266]. |
| 1903 |
Terra baixa |
Eugen d'Albert |
Basada en la novel·la realista d'Àngel Guimerà, va tenir una carrera brillant per tot Europa. Actualment s'interpreta molt ocasionalment[267]. |
| 1904 |
Risurrezione |
Franco Alfano |
Basada en una obra de Tolstoi, va ser l'òpera que va donar prestigi a Alfano i el va fer ocupar un lloc destacat en el panorama del verisme italià, per això li fou confiat l'acabament de Turandot de Puccini[268]. |
| 1904 |
Jenůfa |
Leóš Janáček |
Pròxima al verisme italià, retrata la vida rural i inclou balls folklòrics i cors, però un ambient obscur es va cruspint l'obra. Va tardar 10 anys en completar-la[269]. |
| 1904 |
Madama Butterfly |
Giacomo Puccini |
Puccini va investigar la música popular i cultura japoneses per conferir autenticitat a l'obra. Tanmateix, encara que pren alguns motius japonesos, la música segueix sent italiana. Ell mateix la va definir com la seva òpera més profunda i imaginativa[270]. |
| 1905 |
La viuda alegre |
Franz Lehár |
Una de les operetes vieneses més famoses[271]. És una barreja de celebració imperial a l'antic estil vienès i càlida nostàlgia. És famós el vals Lippen schweigen del tercer acte[272]. |
| 1905 |
Salomé |
Richard Strauss |
Al finalitzar l'estrena de Salomé a Dresden, el públic l'ovacionà trenta-vuit vegades. Actualment és una obra mestra i potser la primera òpera moderna[273]. Pel seu contingut decadentista evident les seves crítiques foren variades i va trobar dificultats per la seva difusió en els primers temps[274]. |
| 1906 |
Francesca da Rimini |
Serguei Rakhmàninov |
L'escasa entitat del relat ha impedit que aquesta petita obra mestra tingués la fama que es mereix[275]. |
| 1907 |
La ciutat invisible de Kitege |
Nikolai Rimski-Kórsakov |
Basada en llegendes russes, amb un argument fantàstic i folklòric, típicament rimskià. Es convertí en una de les òperes més representatives del repertori rus[276]. |
| 1909 |
Elektra |
Richard Strauss |
Aquesta tragèdia fosca porta la música de Strauss a les fronteres de l'atonalitat. Aquesta va ser la primera de les nombroses col·laboracions entre el músic i el llibretista Hugo von Hofmannsthal[277]. Elektra és un paper important que atrau a sopranos amb gran talent dramàtic i vocal per aguantar llargues notes[278]. |
| 1909 |
Il segreto di Susanna |
Ermanno Wolf-Ferrari |
Un intermezzo còmic. El secret de Susanna és que fuma[279]. Amb una cuidada i luxosa instrumentació[280]. |
| 1909 |
El gall d'or |
Nikolai Rimski-Kórsakov |
Sovint considerada la millor obra de Rimski, almenys és la més representada, aquesta sàtira sobre la incompetència militar va comportar problemes al compositor amb els censors ja que només feia dos anys de la derrota de la Rússia imperial contra el Japó[281]. |
| 1910 |
Don Quichotte |
Jules Massenet |
L'últim gran èxit de Massenet és una comèdia inspirada en El Quixot de Cervantes[282]. |
| 1910 |
La fanciulla del West |
Giacomo Puccini |
Destaca pel seu sentit teatral; és de les poques òperes del repertori en les que el que succeeix a l'escena atreu a l'espectador gairebé per si mateix, fent que la música es converteixi en un mer subratllat de l'acció. Així només conté una veritable ària al tercer acte[283]. |
| 1911 |
El cavaller de la rosa |
Richard Strauss |
El treball més popular de Strauss i Hofmannsthal, aquesta comèdia se situa al segle XVIII a Viena[284]. Ens porta a l'època de Mozart amb una sensibilitat moderna. Per cantar els papers d'aquesta òpera s'ha de tenir alguna cosa més que una bona formació musical[285]. El trio vocal del final del tercer acte es considera un dels conjunts més exquisits de l'òpera[286]. |
| 1911 |
L'heure espagnole |
Maurice Ravel |
La primera òpera de Ravel és una farsa de dormitori ambientada a Espanya[287]. Amb música divertida i variada, i un tragí escènic considerable, converteixen aquesta petita òpera en una veritable delícia[288]. |
| 1912 |
Ariadne auf Naxos |
Richard Strauss |
Una mescla de comèdia i tragèdia amb una òpera dins d'una òpera[289]. En la figura de Zerbinetta compareix la primera de les grans figures d'exhibició vocal de Strauss[290]. |
| 1913 |
La vida breve |
Manuel de Falla |
Un apassionat drama espanyol influït pel verisme[291] i per l'estètica típica de la sarsuela castissa, però amb una tècnica orquestral i una brillantor que han fet d'aquesta obra l'òpera en castellà més representada. |
| 1913 |
L'amore dei tre re |
Italo Montemezzi |
És la primera òpera del posverismo. En aquesta òpera són especialment notables els leitmotivs[292]. |
| 1914 |
Francesca da Rimini |
Riccardo Zandonai |
En aquesta obra, Zandonai ja ha abandonat l'estètica verista per centrar-se en episodis històrics de la Itàlia renaixentista. El llenguatge simfònic de l'orquestra rep un tractament molt eficaç.[293]. |
| 1916 |
Goyescas |
Enric Granados |
Amb influències del verisme italià, és mundialment famós el seu intermezzo. Malgrat el seu prestigi, no és un títol freqüent al repertori[294]. |
| 1917 |
La rondine |
Giacomo Puccini |
Va no ser un èxit al principi i Puccini la va revisar força dues vegades[217]. Tanmateix, no ha aconseguit quallar en cap època i encara avui es representa molt poc[295]. |
| 1917 |
Turandot |
Ferruccio Busoni |
Busoni conserva el to desenfadat i burlesc de l'obra teatral de Carlo Gozzi, basada en l'antic conte de les Mil i una nits[296]. |
| 1917 |
El gato montés |
Manuel Penella Moreno |
El seu èxit es deu en gran part a la seva visió a l'estranger com a obra exòtica d'Espanya pel seu tractament del món taurí. Malgrat això, ha desaparegut del repertori. N'és molt famós el pasodoble[297]. |
| 1918 |
El castell de Barba-blava |
Béla Bartók |
L'única òpera de Bartok és un drama psicològic intens i un dels seus treballs més importants[298]. Bartok va cuidar la tonalitat en què està compost cada un dels passatges, amb una orquestració diferent dedicada a cada una de les portes[299]. |
| 1918 |
Il Trittico |
Giacomo Puccini |
Trilogia composta per Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. Actualment aquestes tres òperes d'un acte no se solen representar juntes. Normalment els teatres en solen representar dues o n'enllacen una amb una altra òpera curta[300]. |
| 1918 |
La dona sense ombra |
Richard Strauss |
L'alt contingut simbòlic del complex llibret d'Hofmannsthal ens parla de la immortalitat i la vida terrenal. Tot i algunes idees una mica vagues, l'admiració per aquesta obra creix a mesura que l'escoltes[301]. |
| 1920 |
La ciutat morta |
Erich Wolfgang Korngold |
L'òpera més coneguda de Korngold, amb rivets simbolistes, fortíssimament influenciada per l'obra de Strauss[302]. |
| 1921 |
Il piccolo Marat |
Pietro Mascagni |
Ja amb un estil postverista, l'òpera la va estrenar a Roma el tenor espanyol Hipólito Lázaro, un dels pocs que tenia la potència i la resistència física necessàries per aquest paper esgotador[303]. |
| 1921 |
Katia Kabanová |
Leóš Janáček |
La primera de les grans òperes de l'última maduresa de Janáček, basava en una obra d'Ostrovski sobre el fanatisme religiós i l'amor prohibit a la Rússia provincial[304]. |
| 1921 |
L'amor de les tres taronges |
Serguei Prokófiev |
Una òpera còmica basada en un conte de fades de Carlo Gozzi[305]. El seu enorme repartiment i ritme ràpid deixen poc espai a les àries, encara que la partitura estigui plena de vida i humor. La melodia més famosa és la marxa el segon acte[306]. |
| 1922 |
Giulietta e Romeo |
Riccardo Zandonai |
A part del tractament postverista, destaca la integració del cinema en la narració, amb el recorregut a cavall de Romeo, mentre es veu avançar, filmada, una carretera amb arbres que van passant[307]. |
| 1924 |
La guineueta astuta |
Leóš Janáček |
Una de les obres més populars del compositor, la història es basa en uns dibuixos animats sobre animals del camp txecs[308]. Curiosa faula amb un equip de cantants que han de representar animals en una de les peces més coloristes i curioses del repertori operístic[309]. |
| Data |
Títol |
Autor |
Comentari |
| 1925 |
Doktor Faust |
Ferruccio Busoni |
Busoni pretenia que aquesta òpera fos el clímax de la seva carrera, però la va deixar inacabada a la seva mort[310]. És una obra molt complicada difícil de muntar en un teatre d'òpera i amb nombrós personal i per tant s'ha representat poc. Va incloure fragments d'obres seves diverses[311]. |
| 1925 |
Wozzeck |
Alban Berg |
Una de les òperes clau del segle XX. Basada en una trama sorprenentment antiheroica, l'obra de Berg barreja tècniques atonals amb altres més tradicionals[312], i li va donar un estructura de música simfònica[313]. Va trigar vuit anys en compondre-la i la seva influència en compositors posteriors és difícil d'exagerar[314]. |
| 1926 |
Cardillac |
Paul Hindemith |
Una òpera en l'estil neoclàssic d'Hindemith sobre un joier psicopàtic[315]. Hindemith va revisar la partitura perquè el modisme musical semblava tosc i indisciplinat[316]. Aquesta segona versió va aparèixer el 1952. |
| 1926 |
El rei Roger |
Karol Szymanowski |
Una de les òperes poloneses més importants, està plena d'harmonies orientals[317]. Szymanowski va crear una partitura entre exòtica i impressionista, encara que les llargues esperes per acabar aquest projecte van provocar que s'hi vegin estils diversos[318]. |
| 1926 |
El cas Makropoulos |
Leóš Janáček |
Janáček va voler fer un experiment musical i linguístic per renovar el gènere, amb una actitut propera a l'expressionisme. No va tenir seguidors i Janáček va morir dos anys més tard sense haver insistit[319]. |
| 1926 |
Turandot |
Giacomo Puccini |
L'última òpera de Puccini fou deixada inacabada a la seva mort[217]. Es pot considerar postverista per tal com tracta la idea del amor, sense la mort dels amants i amb la idea de l'amor com a finalitat a la que es llencen els mateixos desafiant els perills[320]. És molt famosa la seva ària Nessun dorma. |
| 1928 |
L'Helena egípcia |
Richard Strauss |
Aquesta òpera es va quedar en un pla inferior respecte a altres mostres de l'enginy del tàndem Strauss-Hoffmannsthal[321]. |
| 1928 |
El giravolt de maig |
Eduard Toldrà |
És l'òpera més aconseguida de creació catalana i una peça emblemàtica del període noucentista. Amb influències de Richard Strauss i, per tant, de Mozart. Es va estrenar al Palau de la Música Catalana[322]. |
| 1932 |
Moses und Aron |
Arnold Schönberg |
Deixada inacabada a la seva mort, l'òpera de Schoenberg freqüentment empra tècniques serialistes[323]. Complexa des de tots els punts e vista, ha sigut representada en poques ocasions ja que requereix un conjunt de professionals de gran altura i un cor extraordinàriament ben preparat[324]. |
| 1933 |
Arabella |
Richard Strauss |
Fou l'última en què Strauss utilitzaria un llibret d'Hugo von Hofmannsthal[325]. Concebut com un segon cavaller de la rosa, ambientada en una Viena a ritme de vals. L'estrena no fou reeixida però amb el temps ha guanyat popularitat[326]. |
| 1934 |
Lady Macbeth de Msensk |
Dmitri Xostakòvitx |
Fou molt reeixida a Rússia fins al punt que el dictador Stalin la va anar a veure. Aquest es va molestar pel llenguatge musical avanguardista de l'òpera que no es tornà a representar fins el 1963[327]. |
| 1934 |
La fiamma |
Ottorino Respighi |
Òpera ben construïda plena d'historicisme, amb un llenguatge dens, encara influenciat pel verisme i per la rica instrumentació decimonònica[328]. |
| 1935 |
La dona silenciosa |
Richard Strauss |
Una òpera còmica basada en una obra de Ben Jonson[329]. Sense la mà de Hofmannsthal, aquesta òpera té un punt massa cerebral que l'ha perjudicat i ha impedit una existència teatral comparable a la resta de les seves òperes[330]. |
| 1935 |
Porgy and Bess |
George Gershwin |
Inicialment un fracàs financer, una producció de 1941 que reemplaçava els recitatius de l'obra per diàleg parlat fou un èxit[331]. La inclusió d'elements de jazz i d'espirituals negres li donaren un segell molt personal[332]. |
| 1937 |
Lulu |
Alban Berg |
La segona òpera de Berg restà inacabada a la seva mort, però la finalització de Friedrich Cerha era reeixidament realitzada el 1979[333]. Una barreja d'expressionisme i de vanguardisme[334]. |
| 1938 |
Maties el pintor |
Paul Hindemith |
L'òpera més popular d'Hindemith és una paràbola sobre un artista que sobreviu en un temps de crisi, reflectint la pròpia experiència del compositor sota els nazis[335]. |
| 1942 |
Capriccio |
Richard Strauss |
Aquesta òpera és un exercici intel·lectual que Strauss va portar a terme amb la col·laboració de Stefan Zweig[336]. |
| 1945 |
Peter Grimes |
Benjamin Britten |
Una fita en la història de l'òpera britànica, aquesta obra marcava l'arribada de Britten a l'escena de la música internacional[337]. Es convertia en la primera òpera en anglès que arribava al repertori internacional des de Dido i Eneas de Purcell[338]. |
| 1945 |
Guerra i pau |
Serguei Prokófiev |
Prokófiev retornava a la tradició de l'òpera històrica russa amb aquest treball èpic basat en una novel·la de Tolstoi[339]. Poc representada per ser l'òpera que més solistes (37) necessita de tot el repertori[340]. |
| 1946 |
The Medium |
Gian Carlo Menotti |
Considerat per molts la millor òpera de Menotti[341]. L'obra és una denúncia de la simplicitat nord-americana en matèria de supersticions i creences, amb una música excelentment dosificada[342]. |
| 1947 |
Les mamelles de Tirésias |
Francis Poulenc |
La primera òpera de Poulenc és una curta comèdia surrealista basada en una obra de Guillaume Apollinaire[343]. La música té elements melòdics francesos i conserva la frescor irònica del text[344]. |
.jpg)
.jpg)
