El cas Makropoulos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El cas Makropoulos
Títol original: Věc Makropulos
Llengua original: txec
Música: Leóš Janáček
Llibret: Leóš Janáček
Font literària: obra de teatre homònima de Karel Čapek
Actes: 3
Època de composició: 1923-1925
Estrena: 18 de desembre de 1926
Teatre: Teatre Nacional de Brno
Estrena al Liceu: 22 de novembre de 1999 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Emilia Marty, àlies Elina Makropulos (soprano)
  • Albert Gregor (tenor)
  • Kolenatý, advocat (baix)
  • Vítek, empleat de Kolenatý (tenor)
  • Kristina, la seua filla i jove cantant (soprano)
  • Baró Jaroslav Prus (baríton)
  • Janek, el seu fill (tenor)
  • Comte Hauk-Šendorf (tenor)
  • Un tècnic d'escena (baríton)
  • Polizecka, una dona de la neteja (soprano)
  • Una donzella (soprano)

El cas Makropoulos (en txec Věc Makropulos) és una òpera amb música de Leóš Janáček i llibret del mateix compositor, basada en l'obra de teatre homònima, escrita l'any 1922 per Karel Čapek. Va ser la penúltima òpera de Janáček, inspirada pel seu enamorament de Kamila Stösslová, una dona casada, 35 anys més jove que ell.

Gènesi[modifica | modifica el codi]

La versió operística d'El cas Makropoulos, de Janáček, va ser escrita i composta entre 1923 i 1925. Janáček havia vist l'obra de teatre en la seua estrena a Praga, el 12 de desembre de 1922, i immediatament va copsar el seu potencial. Va posar-se en contacte amb Čapek, que es va mostrar d'acord amb la idea, tot i que els problemes legals per assegurar els drets sobre l'obra de teatre van retardar el treball de Janáček. Quan aquests problemes van solucionar-se, el 1o de setembre de 1923, Janáček va començar a treballar en l'òpera. Ell mateix va escriure el llibret, i al desembre de 1924 havia completat un primer esborrany de l'òpera. Va invertir un altre any perfilant la partitura, fins que el 3 de desembre de 1925 la va concloure.

Musicalment, la major part de l'òpera no conté desenvolupaments temàtics, més aviat consisteix en una massa de diferents motius i idees. Els escrits de Janáček indiquen que aquest enfocament va ser una estratagema deliberada per a donar cos musical a l'inquietant i pertorbador personatge d'Emilia Marty/Elina Makropoulos. Només al final, quan es fa palesa la vulnerabilitat de Makropoulos, la música desemboca en una rica vena lírica, explotant aquesta potencialitat de la música que es troba latent en tot el discurs musical de l'òpera.

Sovint es remarca que Emilia Marty, com altres heroïnes de les últimes òperes de Janáček, mostra un dels aspectes de Kamila Stösslová, la dona de la que es va enamorar en la darrera dècada de la seua vida. Marty, que tot i mostrar-se astuta i manipuladora, amaga un nucli interior vulnerable, és un retrat de Stösslová, com la coqueta i tímida Raboseta astuta i la tràgica Káťa Kabanová.

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

L'òpera es basa en la cerca per part de la protagonista del secret d'una fórmula alquímica. Com s'explicarà en l'Acte 3, la poció pot allargar la vida d'una persona al voltant d'uns 300 anys. Emilia Marty, cantant de l'Òpera de Viena, ja la va usar: l'any 1922, època en què està ambientada l'òpera, té 337. Durant uns tres segles ha assumit diverses identitats, per exemple Eugenia Montez, Ekaterina Myshkin i Elian McGregor, amb l'objectiu d'amagar la seua extraordinària edat. Originalment, el seu nom era Elina Makropoulos, filla de l'alquimista Hieronymus, que va viure a Praga a les acaballes del segle XVI, en la cort de l'Emperador Rodolf II. Rodolf va encomanar a Hieronymus la tasca de preparar una poció que poguera allargar la seua vida durant tres segles, i li va ordenar que la provara amb la seua filla Elina. Elina va caure en coma, i Hieronymus va ser empresonat. Però una setmana després Elina es va aixecar i va fugir amb la fórmula, començant una nova i itinerant vida. Va viatjar arreu del món i va esdevenir una de les millors cantants de tots els temps. Malauradament, el seu secret li impedia lliurar-se als vertaders sentiments amorosos cap a qualsevol: va haver de deixar nombrosos marits, amants i fills.

Finalment Emilia-Elina va tornar a Praga, perquè havia sentit que la rica família Prus i la família Gregor, de classe mitjana, havien estat enfrontades en un litigi judicial durant almenys un segle. Albert Gregor reivindicava que el seu ancestre, Ferdinand va ser designat hereu d'una part de la fortuna del baró Joseph Ferdinand Prus, a la mort d'aquest l'any 1827, mentre que la família Prus no reconeix aquest fet. Elina, que també havia sigut Elian McGregor, mare de Ferdinand Gregor i també amant del baró Prus, pot proveir als Gregor i al seu advocat Kolenatý d'informació concloent per al cas. Ferdinand Gregor era fill il·legítim de Joseph Ferdinand Prus i Elian McGregor i un testament al seu favor es conserva encara entre els documents del baró Jaroslav Prus. En realitat, Emilia Marty no està interessada en la demanda dels Gregor. Vol recuperar la fórmula de la poció, que va lliurar al seu amant Joseph Ferdinand Prus, i que des de llavors està arxivada junt als documents de la família. Amb la fórmula, vol assegurar-se 300 anys més de vida i de joventut.

Acte 1[modifica | modifica el codi]

Al despatx de l'advocat Kolenatý, que proporciona una detallada descripció del cas, arriba Emilia oferint la seua preciosa informació. Mentre Kolenatý es troba a la mansió Prus tractant de recuperar el testament, l'encís d'Emilia comença a fer efecte sobre Gregor. Gregor s'enamora dEmilia, però és fredament rebutjat per ella, que es mostra avorrida i indiferent. Tot i això, intenta esbrinar què sap Gregor de la fórmula. Finalment, quan torna Kolenatý, s'assabenta a través d'ell que la fórmula encara es troba entre els papers dels Prus.

Acte 2[modifica | modifica el codi]

El dia després d'una interpretació extraordiània amb Emilia com protagonista, aquesta es troba en l'edifici de l'Òpera rebent als seus admiradors, als quals tracta amb una cruel duresa. A Gregor, Kristina i Vítek s'afegeix Janek, el fill de Jaroslav Prus i el vell i decrèpit comte Hauk-Šendorf. Aquest últim reconeix en Emilia a Eugenia Montez, una dona gitana amb la qual va tenir un afer a Andalusia fa mig segle. Finalment arriba Jaroslav Prus. Aquest no pot entendre l'interès d'Emilia per la seua família i l'inexplicable paper que juga en el cas Gregor. Pressiona cada vegada més a la cantant. Alhora, ella intenta comprar-li la fórmula, i aquest finalment accepta donar-li-la a canvi d'una nit d'amor.

Acte 3[modifica | modifica el codi]

A l'habitació de l'hotel on Emilia i Prus han passat la nit arriba la tràgica notícia del suïcidi de Janek Prus. Front al dolor de Jaroslav Prus, Emilia reacciona amb absoluta indiferència. Prus gairebé no té temps d'expressar el seu desdeny envers la reacció d'Emilia, perquè arriben Gregor, Kolenatý i el comte. Kolenatý i el seu client volen denunciar Emilia per frau a causa de les estranyes i inexplicables contradiccions de la seua història. Emilia, pressionada, decideix contar la veritat: ella va ser Elian, Elina i moltes altres. Ells la creuen només quan els primers signes de l'edat comencen a manifestar-se en el seu rostre, perquè l'efecte de la poció comença a esvanir-se. Emilia decideix no beure de nou la poció i lliurar-se a la mort, en adonar-se que l'eterna joventut només és font de dolor i apatia. Només una vida curta pot ser veritablement feliç. Lliura a Kristina el preciós document. Emilia finalment mor, mentre és cremat el document que conté 'el secret Makropoulos'.

Interpretacions[modifica | modifica el codi]

L'estrena de l'òpera va tenir lloc al Teatre Nacional de Brno el 18 de desembre de 1926, amb la direcció musical de František Neumann. Va ser reposada a Praga dos anys després i a Alemanya l'any 1929, però no esdevingué realment popular fins a la producció de la companyia del Sadler's Wells de Londres l'any 1964. Tot i que es representa amb certa regularitat, no ha esdevingut part del nucli central del repertori com altres obres del compositor: Jenůfa, Káťa Kabanová o La guineueta astuta.

Discografia[modifica | modifica el codi]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • John Tyrrell, Janáček's Operas, A Documentary Account, Faber and Faber, 1992, ISBN 0-571-15129-9, Ch. 8 (p. 304-325).
  • Programa de les representacions de El cas Makropoulos, maig de 2006, a l'Òpera Nacional Anglesa.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]