Il trovatore

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El trobador
Cartell de l'any 1937
Anna Netrebko, Festival de Salzburg 2014
Títol original: Il trovatore
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Leone Emanuele Bardare i Salvatore Cammarano
Font literària: El trovador d'Antonio García Gutiérrez
Actes: quatre (indicats com a "parts")
Estrena: 19 de gener de 1853
Teatre: Teatro Apollo de Roma
Estrena al Liceu: 20 de maig de 1854 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Comte de Luna (baríton)
  • Manrico, el seu germà, un trobador (tenor)
  • Azucena, una gitana, la seua mare adoptiva (mezzosoprano)
  • Leonora, enamorada de Manrico i pretesa pel comte de Luna (soprano)
  • Ferrando, oficial del comte de Luna (baix)
  • Ines, amiga de Leonora (soprano)
  • Ruiz, aliat de Manrico (tenor)
  • Un vell gitano (baix)
  • Un missatger (tenor)
  • Amigues de Leonora, monges, lacais del comte, soldats, gitanos (cor)

Il trovatore (El trobador) és una òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi sobre un llibret italià de Leone Emanuele Bardare i Salvatore Cammarano, basat en l'obra teatral El trobador d'Antonio García Gutiérrez. La seva estrena va ser al Teatro Apollo de Roma el 19 de gener de 1853.

La trama -intricada i novel·lesca- es desenvolupa entre Biscaia i Aragó en el marc de la revolta de Jaume d'Urgell, a les primeries del segle XV, contra Ferran d'Antequera, arran del resultat del Compromís de Casp, celebrat després de la mort sense successió de Martí l'Humà.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Va ser el mateix Verdi qui va tenir la idea de compondre una òpera sobre el tema de García Gutiérrez, encarregant a Salvatore Cammarano la redacció llibretística. El poeta napolità va morir sobtadament l'any 1852, poc després de concloure el llibret, i Verdi, que desitjava fer alguns afegits i modificacions, va haver de recórrer a la intervenció d'un col·laborador de Cammarano, Leone Emanuele Bardare. Aquest, que va treballar sota precises instruccions del compositor, va canviar la mètrica de la cançó d'Azucena (de septetes a dobles quintetes) i hi va afegir el cantable de Luna (Il balen del suo sorriso - II.3) i el de Leonora (D'amor sull'ali rosee - IV.1). El mateix Verdi, per altra banda, va intervenir personalment sobre els versos finals de l'òpera, abreujant-los. L'any 1857 Verdi va revisar la partitura arran de la seua estrena a París, afegint-hi un ballet.

Les llargues meditacions de Verdi sobre l'òpera en gestació apuntaven a realitzar una cosa nova i molt diferent al convencional. Salvatore Cammarano era un llibretista talentós i respectat, però les seves idees estilístiques corrien per altres camins. En una carta escrita a l'abril de 1851, Verdi li va expressar la seva idea d'una òpera d'una sola peça, sense cavatines, ni duets, ni tercets, ni cors, ni els finals de rigor. Era costum que les òperes comencessin amb un cor, però, entre d'altres, aquesta no era la idea per Il trovatore. Desitjava fondre els dos primers actes en un i que, més que parts d'una òpera, els diferents moments fossin tractats com a moviments d'un concert. Verdi formulava idees avançades a l'òpera italiana del seu temps, Cammarano va adoptar una postura conservadora i no va donar el que s'esperava d'ell: el resultat, com ho podem apreciar, és exactament el contrari a la idea original.

Salvadore Cammarano

Enmig de les discussions i pressions de diversa índole, el compositor va rebre la notícia de la mort de la seva mare i el projecte va estar a punt de quedar en el no res. Feliçment, va recuperar les forces per reprendre la feina. Cap a finals d'any, Verdi va partir a París amb Strepponi, recomanant a Cammarano que acabés el llibret el més aviat millor. Al febrer de 1852 es va assabentar que el poeta travessava una greu malaltia, encara que segons li van assegurar es trobava fora de perill. El treball no avançava i va pensar en que l'acabés un altre llibretista. Paral·lelament no va trigar a sorgir la possibilitat que, si els censors aprovaven el llibret, Il trovatore s'estrenés al Teatre Apollo de Roma el gener de 1853. Però el text seguia estancat, la salut de Cammarano empitjorava i el desenllaç va ser fatal. El músic va saber de la mort del seu col·laborador per un obituari publicat en un diari teatral i va lamentar que no hagués estat per mitjà de la carta d'algun amic o persona propera.

Vuit dies abans de morir, Cammarano va arribar a completar Di quella pira. Verdi, amb la seva provada noblesa i predisposició per fer el bé, li va lliurar a la vídua del poeta, sola amb sis fills, els diners acordats pel llibret més una suma addicional. Es necessitava amb urgència un home de lletres apte per acabar la feina -faltaven parts del tercer acte i la totalitat del quart- i fer canvis d'últim moment, l'elecció va caure sobre un napolità amic de Cammarano, Leone Emanuele Bardare. Quan se li va encomanar aquesta obra, Bardare tenia 32 anys, iniciava la seva carrera de llibretista i amb el temps va arribar a escriure els textos per més de quinze òperes.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Verdi va tornar de París a Sant'Agata i cap a finals de desembre de 1852 va viatjar a Roma, on, instal·lat en un pis alt de l'Hotel Europa i proveït d'un piano, un cop acabada la partitura d'Il trovatore, l'estrena s'acostava, componia La traviata.

No van haver problemes amb la censura i segons el previst, Il trovatore es va estrenar al Teatre Apollo el 19 de gener de 1853. Aquesta sala tenia fama de comptar a les seves files amb excel·lents cantants, però no van ser els que Verdi hagués desitjat: en lloc de Raffaele Mirate -el primer Duc de Màntua a Rigoletto-, Manrico va ser Carlo Baucardé, el paper de Leonora era ideal per a Teresa De Giulio-Borsí, però va recaure en Rosina Rossí. Emilia Goggi va ser Azucena i Giovanni Guicciardi el Comte de Lluna.

El triomf de la nova òpera va superar tota expectativa i Verdi va rebre l'obsequi d'una corona de llorers amb cintes vermelles. Després de la tercera representació, una multitud que empunyava torxes va acompanyar al mestre al seu hotel, i una petita banda va tocar sota el seu balcó música seva fins a la matinada. Era costum del compositor retirar-se de la ciutat de torn després de la tercera representació, però en agraïment es va quedar per a la quarta. Aquesta nit, l'Apollo va ser decorat amb flors i estendards. Sí, el triomf era innegable, però Verdi li va dir a la seva amiga la comtessa Clara Maffei, que hauria funcionat millor amb altres cantants i que algunes persones van comentar que Il trovatore era una òpera trista i ominosa.

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Accés al palau de l'Aljaferia a Saragossa, durant la guàrdia nocturna. Fernando, el capità de la guàrdia dóna instruccions als soldats que es mantinguen vigilants mentre De Luna vagareja agitat sota les finestres de Leonora, una de les dames de la princesa, de qui està enamorat. Luna està gelós d'un pretendent de Leonora, el trobador Manrico. Per tal de mantenir els soldats desperts, Ferrando narra la història del comte. Sembla que una gitana d'aspecte paorós, fa temps va exercir els seus poders màgics sobre el germà petit del comte, fent que esdevinguera dèbil i malalt i a causa d'això va ser cremada en la foguera com a bruixa. En morir, va demanar a la seua filla Azucena que la venjara, i aquesta ho va fer raptant l'infant. Tot i que no es van obtenir notícies de l'infant raptat, ni viu ni mort, el pare sempre va refusar de considerar-lo mort, i en el llit de mort encomanà al comte de Luna que no deixara de cercar-lo.

Canvi d'escena: jardí del palau de la princesa. Leonora confessa el seu amor per Manrico a la seua confident, Inés. Quan se n'han anat, el comte de Luna sent la veu del seu rival. Leonora, en la foscor, confon el comte amb el trobador, just quan el mateix Manrico apareix al jardí, i ella cau en els seus braços. El comte reconeix en Manrico el seu enemic, que havia estat condemnat a mort, i el repta a la lluita. Leonora intenta intervenir, però no pot impedir la baralla. En un moment de la lluita, Manrico té l'oportunitat de matar el comte, però una força misteriosa el fa aturar; confós, fuig.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Campament dels gitanos. Els gitanos canten el famós cor de l'enclusa. Manrico és al costat de sa mare, Azucena. Azucena és la filla de la gitana cremada pel pare del comte de Luna. És vella, però encara cova desitjos de venjança. Els gitanos aixequen el campament mentre Azucena confessa a Manrico que poc després de nàixer ell, va intentar cremar el germà petit del comte de Luna, però que es va confondre i va llançar el seu propi fill a la foguera. Manrico s'adona que no és el vertader fill d'Azucena, això no obstant, l'estima com si fos la seua vertadera mare, perquè sempre ha tingut cura d'ell i l'ha estimat. Arriba un missatger i informa que Leonora, que creu que Manrico és mort, està a punt de prendre els vots en un convent. Manrico s'afanya a córrer per tal d'impedir-ho. Canvi d'escena: davant del convent. El comte de Luna i els seus escuders intenten raptar Leonora. Leonora i les monges apareixen en processó, però Manrico impedeix al comte de Luna portar a terme els seus plans; es retroba amb Leonora i li proposa matrimoni.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Campament del comte de Luna. Ferrando porta a Azucena, que ha estat capturada. Luna la reconeix i la condemna a la foguera. Canvi d'escena: Cambra en un castell. Leonora i Manrico viuen el seu amor. Ruiz, camarada de Manrico informa que Azucena serà cremada en la foguera. Manrico corre a salvar-la. (Cèlebre stretta: "Di quella pira!") Leonora defalleix.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Davant la presó del comte. Leonora intenta alliberar Manrico, que ha estat capturat pel comte. Leonora suplica clemència al comte de Luna i s'ofereix a ella mateixa com a pagament, encara que està disposta a enverinar-se abans del matrimoni. Canvi d'escena: Manrico i Azucena. Manrico intenta fer parlar Azucena, que sembla desvariejar. Finalment la gitana confessa. Leonora entra a la cel·la de Manrico i l'informa que està salvat, demanant-li que fugisca. Quan ell descobreix que Leonora no l'acompanyarà, refusa deixar la presó. Creu que Leonora l'ha traït, fins que descobreix que ha pres verí per tal de no haver de casar-se amb el comte i ser-li fidel. Mentre ella agonitza en els braços de Manrico ella li confessa que s'estima més morir amb ell que no viure amb qualsevol altre. El comte fa la seua aparició i troba Leonora morta en els braços del seu amant; així que ordena l'execució de Manrico. Quan el comte arrosega Azucena a la finestra per a obligarla a veure l'execució del seu fill, ella crida triomfant: "Ell era el vostre germà. Ara ma mare ha estat venjada!" i cau morta als peus de comte. El comte crida de desesperació.

Moments més cèlebres[modifica | modifica el codi]

Els grans moments musicals són molts: l'ària de Leonora Tacea la notte placida, seguida pel tercet en què se sumen Manrico i el Comte (acte I), la narració d'Azucena i la romança del Comte Il balen del suo sorriso (acte II); Ah, sì ben mio i Di quella pira, en la veu de Manrico (acte III), o els bellíssims, malenconiosos i patètics accents que ens transmet Leonora a D'amor sull'ali rosee i el Miserere (acte IV).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ALIER, Roger Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. Pàg. 912. ISBN 978-84-96924-03-1

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Il trovatore


Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)