Otello (Verdi)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
"Otello" redirigeix aquí. Vegeu-ne altres opcions a Otel·lo (desambiguació)
Otello
Otel·lo i Desdèmona, oli d'Alexandre-Marie Colin (1798-1875)
Otel·lo i Desdèmona, oli d'Alexandre-Marie Colin (1798-1875)
Llengua original: italià
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Arrigo Boito
Font literària: Otel·lo, de Shakespeare
Actes: quatre
Època de composició: marzç de 1884 - finals de 1886
Estrena: 5 de febrer de 1887
Teatre: La Scala de Milà
Estrena al Liceu: 19 de novembre de 1890
Personatges:
  • Otello, moro, general de Venècia i Duc de Xipre (tenor)
  • Iago, alferes d'Otello (baríton)
  • Desdèmona, esposa d'Otello (soprano)
  • Cassio, capità d'Otello (tenor)
  • Roderigo, noble venecià (tenor)
  • Emilia, esposa de Iago i criada de Desdèmona (soprano o mezzosoprano)
  • Lodovico, ambaixador de la República de Venècia (baix)
  • Montano, antic Duc de Xipre (baix)
  • Un herald (baix)
  • Cor de soldats i marins venecians, i xipriotes.

Otello és una òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret d'Arrigo Boito, a partir de l'obra de Shakespeare, Otel·lo. Va ser estrenada en el Teatro alla Scala de Milà, el 5 de febrer de 1887.

Otello és la penúltima òpera de Verdi, on va demostrar la seua maduresa com a artista. Junt amb Aïda, estrenada l'any 1871, i Falstaff, el 1893, els crítics consideren que és una de les obres mestres del compositor. Per a aquesta obra Verdi ja havia abandonat l'estructura de divisió en àries i recitatius, aconseguint un sentit d'unitat i continuïtat en tota l'obra.

Un dels personatges més importants de l'obra, a més d'Otel·lo i Desdèmona, és Iago, interpretat per un baríton. Una de les parts més conegudes de l'obra és el seu credo, en el segon acte. Altres parts destacables són el duet d'amor del primer acte, la cançó del salze i l' Ave Maria, interpretades per Desdèmona en el quart acte, i tota l'escena final, de l'assassinat de Desdèmona i el suïcidi d'Otel·lo.

L'òpera gaudeix d'un excel·lent registre discogràfic i s'interpreta molt sovint, trobant-se en el repertori dels teatres d'òpera més importants del món. Representa un repte per al rol principal, que ha de ser interpretat per un tenor dramàtic. En el segle XX aquest paper va ser assumit per Jon Vickers, Mario del Monaco i Plácido Domingo.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després d'acabar i estrenar la seva òpera Aïda el 1871, Verdi va decidir que era el moment de posar fi a la seva reeixida carrera com a compositor d'òpera, tot i que era el més popular, i possiblement el més ric, compositor d'Itàlia de l'època, en gran mesura tal com havia fet Rossini després d'acabar l'òpera Guillaume Tell.

A causa de la immensa popularitat de la música de Verdi a Itàlia en els anys setanta, la retirada de Verdi li va semblar al seu editor, Giulio Ricordi, una forma de malgastar el seu talent i perdre possibles beneficis. D'aquesta manera va sorgir una mena d'intriga per obligar el compositor a sortir del seu retir per escriure una altra òpera. A causa de la importància dels aspectes dramàtics de l'òpera per al compositor, Verdi era especialment selectiu en l'elecció de temes. En conseqüència, si havia de mostrar acord en crear una altra òpera, després d'una dècada de retir, el llibret havia captar el seu interès. Era de coneixement general que Verdi admirava les obres teatrals de Shakespeare i que havia, al llarg de la seva carrera, desitjat crear òperes basades en les trames shakespearianes. No obstant això, el seu únic intent, Macbeth (1847), encara que al principi va tenir èxit, després no va ser ben rebuda quan la va revisar per interpretar-la a París l'any 1865.[1] A causa de la seva història relativament directa, l'obra Otel·lo va ser triada com un objectiu probable.

Finalment, després de planejar-ho, Ricordi, juntament amb l'amic de Verdi, el director Franco Faccio, subtilment van insinuar a Verdi la idea d'una nova òpera. Durant un sopar a la residència milanesa de Verdi durant l'estiu de 1879, Ricordi i Faccio van portar la conversa cap a l'obra de Shakespeare Otel·lo i al llibretista Arrigo Boito (de qui Ricordi deia que era també un gran fan de l'obra). Es van fer suggeriments, malgrat l'escepticisme inicial per part del compositor, que Boito estaria interessat a crear un nou llibret basat en l'obra. En pocs dies, van portar a Boito perquè es trobés amb Verdi i li presentés un esquema d'un llibret per a una òpera basada en Otel·lo. No obstant això, Verdi, va mantenir que la seva carrera havia acabat amb la composició d'Aïda, i va fer molt poc progrés en l'obra. Malgrat tot, les col·laboracions amb Boito en la revisió de l'anterior òpera Simon Boccanegra va ajudar a convèncer Verdi de la capacitat de Boito com a llibretista. Finalment, va començar la producció de l'òpera, que Verdi inicialment va anomenar Iago.

Conforme el públic italià va ser conscient que el retirat Verdi estava component una altra òpera, van abundar els rumors sobre aquest fet. Alhora, la major part dels directors il·lustres d'Europa, cantants i gerents de teatres d'òpera, estaven anhelant tenir l'oportunitat de participar en l'estrena d'Otello, malgrat el fet que Faccio i La Scala de Milà, ja havien estat seleccionats com a director i local de l'estrena. S'havien seleccionat també els dos protagonistes masculins: el més destacat tenor dramàtic d'Itàlia, Francesco Tamagno, cantaria Otello mentre que l'estimat actor-cantant francès Victor Maurel assumiria el rol baríton del pervers Iago. Romilda Pantaleoni, una actriu-cantant ben coneguda, va obtenir el paper de Desdèmona, per a soprano.

En acabar l'òpera, es van fer els preparatius per a la representació inicial, reservant-se Verdi el dret de cancel·lar l'estrena fins a l'últim minut.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Francesco Tamagno com a Otello amb un vestit dissenyat per Alfred Edel per l'estrena

Verdi no s'havia de preocupar: l'estrena d'Otello va ser un èxit rotund, sorollós, inenarrable.[2] L'entusiasme del públic per Verdi es va demostrar en haver de aixecar-se el teló vint vegades per saludar al final de l'òpera. Aviat van seguir altres representacions en els principals teatres d'Europa i Amèrica.

L'òpera es va veure per primera vegada als Estats Units a l'Acadèmia de Música a Nova York el 16 d'abril de 1888 i al Regne Unit el 5 de juliol de 1889 a Londres. A Catalunya, s'estrenà al Liceu el 19 de novembre de 1890. Quan es va representar a París l'octubre de 1894, "Verdi va compondre un breu ballet que forma part de la cerimònia de benvinguda per als ambaixadors venecians al final de l'Acte III."[3]

Des de la seva estrena, els tres papers principals de l'òpera (Desdèmona, Yago i Otello) estan entre els papers més exigents de Verdi, tant vocal com dramàticament. Alguns dels més il·lustres cantants dels últims cent trenta anys han fet d'Otello part del seu repertori. Representa un repte per al rol principal, que ha de ser interpretat per un tenor dramàtic.

Famosos Otellos del passat han inclòs a Tamagno, el creador del paper, així com Giovanni De Negri, Francesc Viñas, Giuseppe Borgatti, Antonio Paoli, Giovanni Zenatello, Renato Zanelli, Giovanni Martinelli, Aureliano Pertile, Francesco Merli, Giacomo Lauri-Volpi, Frank Mullings, Leo Slezak, Ramón Vinay, Mario del Monaco, James McCracken, Jon Vickers i Carlo Cossutta. Tenors wagnerians anteriors a la Segona Guerra Mundial com Jacques Urlus, Heinrich Knote, Alexander Kirchner, Lauritz Melchior i Franz Völker també van assumir el paper (cantant normalment en alemany). El tenor heroic rus Ivan Yershov va ser un conegut Otello anterior a la Primera Guerra Mundial al seu país natal. El seu compatriota Arnold Azrikan va aconseguir el seu major reconeixement com a tenor dramàtic a Otello. Per aquesta representació va rebre el Premi Stalin el 1946.

Enrico Caruso estava estudiant Otello quan va morir inesperadament el 1921, frustrant així els plans de la companyia de la Metropolitan Opera de Nova York de representar l'òpera com un nou vehicle per el seu tenor estrella. Actualment, Plácido Domingo ha aparegut en més produccions de vídeo de l'òpera que cap altre tenor. També, ha gravat el paper complet dues vegades en CD i ha aparegut en nombroses produccions escèniques de l'obra en ambdós costats de l'Atlàntic.

Argument[modifica | modifica el codi]

Època: Finals dels anys 1400.
Lloc: Ciutat costanera de l'illa de Xipre.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena: Davant del castell. Prop d'una taverna. Sota la tempesta.

No hi ha preludi. S'alça el teló enmig d'una tempesta, mentre el poble de Xipre espera el retorn d'un vaixell venecià després d'una batalla amb els turcs. Otel·lo arriba sà i estalvi i anuncia que el vaixell turc ha estat vençut, i els xipriotes ho celebren. Iago confessa a Roderigo que sap com aquest estima Desdèmona i li ofereix la seua ajuda, perquè odia Otel·lo. En un apart, Iago li diu a Roderigo que té un pla. En la taverna, Iago ofereix vi a Cassio, però aquest, en estar de servei, el rebutja. Iago el pressiona, i quan proposa un brindis per Otel·lo i Desdèmona, Cassio beu. Iago canta una tonada de bevedors i continua fent beure a Cassio. Apareix Montano i reclama Cassio, que ha de fer guàrdia, però se sorprèn de veure'l borratxo. Davant la sorpresa de Montano, Iago explica que aquesta és la manera en què Cassio passa cada vesprada. Roderigo es riu de Cassio. Cassio li pregunta per què riu, i Roderigo respon, "Ric dels borratxos!" i Cassio l'ataca. Montano demana Cassio que es continga, però aquest treu l'espasa i amenaça d'obrir-li el cap a Montano. Cassio i Montano comencen a lluitar, i Iago envia a Roderigo a atreure l'atenció. Entra Otel·lo i ordena a Montano i Cassio baixar les espases. Otel·lo demana a l' "honest Iago" que explique l'origen del duel, però Iago li diu que no ho sap. Aleshores demana explicacions a Cassio, però aquest, afrontat, no pot dir res. Quan Otel·lo descobreix que Montano ha estat l'injuriat, s'enrabieja. Llavors apareix Desdèmona, i Otel·lo, en veure que el repòs de la seua jove esposa ha estat disturbat, declara que Cassio ha deixat de ser el seu capità. Tots acompanyen Montano, deixant sols Otel·lo i Desdèmona. Junts, es manifesten mútuament el seu immens amor. Otel·lo besa la seua esposa i se'n van plegats cap al castell.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Escena: El castell, junt al jardí.

Iago diu a Cassio que si actua tal com ell li diu, acoseguirà que Desdèmona el perdone, i atès que ella té una gran influència sobre sobre Otel·lo, farà que siga reinstaurat com a capità. Cassio va a l'encontre amb Desdèmona mentre Iago s'amaga al jardí. Iago, en un monòleg conegut com el seu Credo, confessa les seues intencions diabòliques. Apareixen Desdèmona i Emília, i Cassio comença la seua súplica a Desdèmona. Quan entren al jardí, Iago se'n fug cap al castell. Simulant que no és conscient de la presència d'Otel·lo, que està caminant prop d'ell, exclama que està profundament ferit. Otel·lo li pregunta per què. Iago, amb respostes embarbussades i interessant-se en vagues qüestions, acaba preguntant a Otel·lo quins creu que són els pensaments de Iago. Finalment Iago confessa que Cassio i Desdèmona estan enamorats. Otel·lo se sent envaït per la gelosia, però vol proves contundents de la traïció de Desdèmona.

Un grup de nens, mariners, i gent del poble envolta Desdèmona, lloant la seua bellesa i la seua puresa. Li deixen els seus presents i li desitgen felicitat abans d'anar-se'n. Desdèmona li demana a Otel·lo que readmeta Cassio. Li diu que aquesta situació la fa entristir, i li prega que el perdone. Otel·lo, amargament li demana ajornar aquest tema per a una altra ocasió, pero ella insiteix. Otel·lo diu que té mal de cap i Desdèmona cobreix el seu cap amb un mocador de lli que Otel·lo li havia regalat, i que ella havia brodat amb motius de maduixes. Otel·lo el rebutja i exclama que no el necessita. Emília recull el mocador, mentre Desdèmona demana a Otel·lo que la perdone. A part, Iago li demana el mocador a Emília. Quan aquesta es nega a donar-li'l, Iago el pren a la força. Otel·lo demana quedar-se sol, i Desdèmona i Emília surten. Iago pretén anar-se'n, però torna. Otel·lo, envait per la gelosia demana a Iago que prove la infidelitat de Desdèmona; del contrari el mateix Otel·lo el matarà. Iago li explica que una vegada, quan ell i Cassio estaven dormint en la mateixa cambra, va sentir Cassio parlant a Desdèmona en somnis. En el somni, diu Iago, Cassio explicava a Desdèmona que havien de tenir precaució d'amagar el seu amor. Iago continua dient que es tractava només d'un somni, i que per tant no és una prova contundent — però de seguida li pregunta a Otel·lo si recorda el mocador que Desdèmona va brodar? Otel·lo respon que sí, perquè va ser el primer regal que li va fer. Iago li diu que va veure just el dia anterior Cassio amb ell. Otel·lo, ple de còlera, i agenollant-se, clama venjança. Iago s'agenolla al seu costat, i plegats juren venjar-se de Desdèmona.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Escena: La gran sala del castell. Columnes.

Un herald anuncia que l'ambaixador de Venècia està a punt d'arribar. Otel·lo el despatxa. Iago explica el seu pla: portarà Cassió ací, mentre Otel·lo vigila, amagat. Abans d'anar-se'n, recorda a Otel·lo l'afer del mocador. Apareix Desdèmona i recorda a Otel·lo la petició sobre Cassio. Otel·lo li respon que encara té mal de cap, i li demana que cobrisca el seu cap amb el mocador. Quan Desdèmona porta un mocador diferent, Otel·lo li exigeix el que ell li va regalar. Quan ella li diu que no el té, Otel·lo diu que era un talismà i que si s'arriba a perdre hi haura un seguit de dissorts. Desdèmona exclama que ell només vol desviar el tema de Cassio. "El mocador!" demana ell. Desdèmona li recorda la fidelitat de Cassio envers ell. "El mocador!" torna a demanar. Desdèmona li prega que perdone Cassio. "El mocador!" demana ell una tercera vegada. Desdèmona crida d'horror. Otel·lo li diu que el mocador l'està acusant. Desdèmona suplica, assegurant que és fidel. Otel·lo, angoixat, empeny Desdèmona perquè el deixe sol.

Otel·lo lamenta el seu destí, quan de sobte Iago crida, "Cassio és ací!" Iago penetra i ràpidament indica a Otel·lo que s'amague. Apareix Cassio i diu que esperava veure-hi Desdèmona perquè l'assabentara sobre l'èxit de la seua petició davant Otel·lo. Iago, portant Cassio cap al lloc on Otel·lo està amagat li pregunta sobre les seues aventures amb aquesta dona. Cassio li pregunta: "Quina dona?", i amb un xiuxiueig Iago diu, "Bianca". Iago i Cassio riuen, i Iago s'emporta Cassio del lloc on s'amaga Otel·lo. De seguida Iago indica a Otel·lo que s'acoste, i quan ho fa, Iago enlaira el mocador de manera que Otel·lo puga veure'l clarament.

Sonen les trompes, anunciant l'arribada de l'ambaixador de Venècia. Iago adverteix Cassio que ha d'anar-se'n si no vol trobar-se cara a cara amb Otel·lo. Cassio se'n va, i Otel·lo decideix assassinar Desdèmona. Entren Lodovico, Desdèmona, Emília, Roderigo, i altres dignataris. Cassio s'amaga en part posterior. Lodovico comenta amb estranyesa l'absència de Cassio. Iago li diu que Cassio ha perdut la confiança d'Otel·lo, i Desdèmona afegeix que aviat hi serà restaurada. Otel·lo, mentre llegeix una carta del Dogo, es dirigeix a Desdèmona: "Hi tens la seguretat?" Iago explica al desconcertat Lodovico que la rehabilitació de Cassio és un desig de Desdèmona. Ella manifesta que és així, perquè té un gran afecte per Cassio. Otel·lo ordena silenci a la seua esposa. Desdèmona li demana perdó. Enfurismat, Otel·lo la qualifica de dimoni i la colpeja. Lodovico immobilitza Otel·lo davant la commoció dels presents. Otel·lo ordena la presència de Cassio, qui fa la seua aparició. Otel·lo comença a llegir el decret del Dogo, demanant a Desdèmona que estiga en silenci. Otel·lo anuncia que el Dogo el reclama a Venècia i que nomena Cassio com nou Duc de Xipre. Enrabiejat, Otel·lo llança Desdèmona a terra. La multitud demana pietat. A part, Iago diu a Otel·lo que aquesta és la nit adient per a prendre venjança. Iago proposa encarregar-se ell mateix de Cassio. Aleshores parla amb Roderigo, i el convenç que l'única manera d'evitar que Desdèmona se'n vaja de Xipre és assassinar el nou duc, Cassio, aquesta mateixa nit. Otel·lo acomiada tothom. Desdèmona s'acosta a confortar-lo, però Lodovico se l'endú metnre Otel·lo la maldiu. Tothom surt, a excepció d'Otel·lo i Iago. Otel·lo, delirant amb el mocador, cau desmaiat. Iago posa el seu peu sobre el front d'Otel·lo, i surt. Fora del castell, el poble de Xipre celebra la victòria i canta la glòria d'Otel·lo.


Acte IV[modifica | modifica el codi]

Escena: Cambra privada de Desdèmona. És de nit. Una làmpada crema davant d'una imatge de la Mare de Déu.

Desdèmona i Emilia es disposen a anar-se'n al llit. Desdèmona demana a Emilia que dese la roba que va usar en la nit de noces, i li diu que si mor la soterren amb aquesta roba. Emilia li demana que no parle d'aquestes coses. Desdèmona recorda que sa mare tenia una serventa anomenada Bàrbara, i que es va tornar boja quan el seu enamorat la va deixar. Desdèmona canta la cançó del salze, i quan Emília està a punt d'anar-se'n l'abraça i es posa a plorar. Sola, Desdèmona resa a la Mare de Déu, després es deixa caure sobre el llit i s'adorm. En silenci, Otel·lo entra. Deixa una simitarra al costat del llit, apaga el llum i es queda mirant Desdèmona. La besa tres vegades i aquesta es desperta. Otel·lo li pregunta si ha resat abans d'anar al llit. En preguntar-li ella per què, ell li respon que no vol matar la seua ànima. Desdèmona demana pietat, tant per a ella com per a Otel·lo. Otel·lo l'acusa de traïció, i li diu que ha de morir perquè estima Cassio. Desdèmona ho nega, i li demana que convoque a Cassio, perquè aquest corrobore que es tracta d'una infàmia, però Otel·lo li anuncia que Cassio és mort. Desdèmona torna a demanar pietat, però Otel·lo declara que és massa tard i l'estrangula.

Emilia pica la porta. Otel·lo dubta un moment abans de deixar-la passar. Li diu que Cassio ha matat Roderigo. "I Cassio?", pregunta Otel·lo. "Viu," diu Emilia. Desdèmona amb un fil de veu diu que ha estat acusada injustament. Emília, en veure-la moribunda, crida d'espant. Repetint la seua innocència, Desdèmona mor. Otel·lo la insulta, mentre que Emília acusa Otel·lo d'assassinat. Otel·lo respon que Iago ha provat que Desdèmona l'havia traït amb Cassio. Emília li diu que s'ha tornat boig, i quan aquest comença a amenaçar-la, crida demanant ajuda. Apareixen Iago, Cassio i Lodovico. Emília exigeix Iago que es desdiga de la seua acusació, però aquest la manté. Aleshores Otel·lo diu que el mocador regalat a Cassio ho prova tot. Emilia, horroritzada, explica com Iago li va furtar el mocador, llavors Cassio explica que va trobar-lo a sa casa. Apareix Montano i anuncia que Roderigo, abans de morir ha confessat el pla de Iago. Iago, brandant la seua espasa, aconsegueix fugir. Otel·lo, lamentant la mort de Desdèmona, se suïcida amb una daga. Mentre mor, besa tres vegades el cos mort de Desdèmona.

Referències[modifica | modifica el codi]

Fonts citades

Altres fonts

  • Phillips-Matz, Mary Jane, Verdi: A Biography, Londres i Nova York: Oxford University Press, 1993 ISBN 0-19-313204-4

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Otello (Verdi)