Macbeth (Verdi)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
"Macbeth (òpera)" redirigeix aquí. Vegeu-ne altres opcions a Macbeth (desambiguació)
Macbeth
Lady Macbeth, per George Cattermole
Lady Macbeth, per George Cattermole
Títol original: Macbeth
Llengua original: italià
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Francesco Maria Piave, revisat per Andrea Maffei
Font literària: Macbeth de William Shakespeare
Actes: 4
Època de composició: 1847
Estrena: 14 de març de 1847, segona versió (en francès) 21 d'abril de 1865
Teatre: Teatre de la Pèrgola de Florència, segona versió Théâtre Lyrique de París
Estrena al Liceu: 1 de juliol de 1848
Personatges:
  • Macbeth, general del l'exèrcit del rei Duncano (baríton)
  • Banco, general del l'exèrcit del rei Duncano ( baix)
  • Lady Macbeth, esposa de Macbeth (soprano)
  • Dama de Lady Macbeth (mezzosoprano )
  • Macduff, noble escocès, Senyor de Fiff (tenor)
  • Malcolm, fill de Duncano (tenor)
  • Fleanzio, fil de Banco (personatge mut)
  • Metge (baix)
  • Un servent de Macbeth (baix)
  • Sicario (baix)
  • Araldo (baix)
  • Ecate, deesa de la Nit (ballarina)
  • Bruixes, missatgers del rei, nobles pròfugs escocesos, sicaris, soldats anglesos, bards, esperits, aparicions.

Macbeth és la desena òpera de Giuseppe Verdi. El llibret, basat en el Macbeth de William Shakespeare, va ser obra de Francesco Maria Piave, però va ser reescrit i revisat en part per Andrea Maffei.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Macbeth (o Macbetto com s'estimava anomenar-la el compositor amb un íntim afecte) va ser composta per Giuseppe Verdi l'any 1847 sobre llibret de Francesco Maria Piave per al Teatro della Pergola de Florència, on va ser estrenada el març d'aquest any, el mateix any en què va compondre I Masnadieri sobre llibret d'Andrea Maffei.

La complexa estructura del drama shakesperià en cinc actes va ser sintetitzada, no sense dificultat, per Piave, en una estructura de quatre actes. Tot i això, la posada en escena resulta difícil, atesos els nombrosos canvis d'escena i les complexes ambientacions; per exemple les dues escenes ambientades en el bosc, en les introduccions del primer i darrer actes. També s'hi troba una certa incongruència en les dues parts de l'acte tercer: la Gran Escena de l'aparició i el duet Ora di morte e di vendetta. Però, malgrat tot, s'ha de reconèixer la mestria de Piave en la redacció i el seu, si més no difícil, respecte al text de Shakespeare.

William Shakespeare

A Macbeth s'evidencia encara un Verdi molt arrelat en les formes tradicionals, amb una partitura que subdivideix les seqüències melodramàtiques en pezzi chiusi (peces tancades), com cavatines, gran escena, sextet, duet o recitatiu. Aviat, amb La traviata i Un ballo in maschera, Verdi abandonarà aquesta estructura, produint partitures més homogènies.

El tema, molt estimat per Verdi, qui admirava Shakespeare, es presenta molt ben articulat des del punt de vista de les veus. En efecte, l'esquematització dels personatges en grups de bons –Malcolm, Macduff, Banco – i dolents – Lady Macbeth, Macbeth– es reflecteix en la manera de cantar. Els primers canten plegats, amb els cors, i amb declamacions patètiques, que respon a l'ideal del just en l'òpera del vuit-cents. Els segons, sobretot Lady Macbeth, canten sottovoce i amb tonalitats fosques, expressament indicades per Verdi en la mateixa partitura.

En la seva extensa producció per a la música escènica Verdi va concretar tres òperes basades en obres teatrals de William Shakespeare. La primera va ser justament Macbeth, la seva desena òpera, composta als 34 anys d'edat. Quatre dècades més tard, al final de la seva activitat creativa i quan Verdi era ja tot un consagrat, vindrien Otello i Falstaff, basada aquesta última en la comèdia Les alegres comares de Windsor. Cal tenir en consideració en aquest recompte que Giuseppe Verdi va mantenir durant molt temps la idea, mai concretada, de compondre una òpera sobre El Rei Lear, també de Shakespeare.

Després de l'estrena d'Attila, a Venècia, al març de 1846, Verdi era esperat a Londres per presentar una nova òpera, però aquest va caure malalt i el viatge es va posposar. Després d'uns mesos de repòs i descans laboral, Verdi ja estava en condicions de tornar a compondre, i així va ser com estudiant projectes i idees al costat del seu amic el comte Andrea Maffei, van començar a gestar dues noves òperes: I masnadieri i Macbeth.

De les dues, Macbeth va entusiasmar amb més força el compositor, a causa tant del seu gran gust per l'obra shekespereana com per tenir més clar un elenc idoni de cantants per al seu abordatge. Amb Macbeth es respondria a requeriments que van venir d'Alessandro Lanari, empresari del Teatre della Pergola de Florència.

L'admiració de Verdi per Shakespeare el va portar a encarregar-se ell mateix del llibret, el qual va escriure en prosa i després va ser versificat per Francesco Maria Piave. El temps va passar, es va aturar el treball per a I masnadieri i Verdi va assumir cada vegada amb més entusiasme i no només la composició musical de Macbeth sinó també cada un dels aspectes de la posada en escena de la qual ell no va titubejar a assenyalar que era "la més estimada de totes les meves òperes".

Al febrer de 1847 Verdi es va instal·lar a Florència i va començar el seu treball d'assaigs, d'on van sorgir algunes opinions sobre els cantants, que han fet història i que demostren el compromís teatral i dramàtic que per primera vegada ell estava assumint envers una de les seves òperes. Al baríton que tindria a càrrec el paper protagonista en l'estrena, el mestre li va dir "voldria que vostè fos més un fidel servidor del dramaturg que del compositor". I sobre qui havia de encarnar el decisiu paper de Lady Macbeth, Verdi va advertir "aquesta senyora és una dona bella i jo vull que al rol aparegui com un personatge lleig i dolent. Ella canta massa bé, com un àngel, però el que jo desitjo és un so aspre, sufocat, dur i fosc. Lady Macbeth ha de ser com el mateix dimoni".

Certament Macbeth es constitueix en un clar gir dins de la primerenca tasca creativa de Verdi, precedida per una successió d'òperes (entre elles Nabucco, I lombardi i Attila) on domina l'element patriòtic. En aquestes òperes hi ha un tractament psicològic d'escassa profunditat envers els personatges i es valoren aspectes formals, potser externs, que atenen més que res a privilegiar l'aspecte musical. Amb Macbeth, en canvi, Verdi es concentra en els elements teatrals, molt possiblement com a conseqüència directe de la gran admiració del compositor per una obra dramàtica de projecció universal. Cal notar doncs que el respecte de Verdi envers Shakespeare el portaria no a convertir la seva obra en un melodrama sinó just el contrari: va ser el melodrama el que es va adaptar a l'obra teatral.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Macbeth es va estrenar el 14 de març de 1847 en el Teatre della Pergola de Florència, amb un enorme èxit. Tant va ser així que en aquella funció el mestre Verdi va haver de sortir ni més ni menys que 38 vegades a saludar l'enfervorida audiència.

Però aquesta versió estrenada a Florència no és la versió que avui més es coneix. Per petició de l'editor francès Leon Escudier, que volia una versió de "Macbeth" en francès i adaptada al gust dels francesos, el 21 d'abril de 1865, l'òpera va ser estrenada al Théâtre Lyrique de París, en aquell idioma i amb la introducció d'importants canvis. Entre aquestes alteracions, a part de l'obligat passatge de ballet, es va incloure l'ària de Lady Macbeth La luce langue i el cor Patria opressa.

Encara que la versió original de 1847, va seguir presentant-se per algun temps, aviat va començar a destacar la traducció italiana de la versió mostrada a París, arribant-se així a la factura definitiva amb què Macbeth avui se sol representar i enregistrar.

Personatges[modifica | modifica el codi]

Lady Macbeth[modifica | modifica el codi]

Birgit Nilsson com a Lady Macbeth, 1947

Lady Macbeth és el personatge més maligne de l'òpera, i és de fet la instigadora dels delictes comesos per Macbeth. Verdi la fa cantar o amb aguts desagradables o en foscos i inquitants greus, aplegant rarament al Si "sopra il rigo", nota extremadament freqüent en les parts per a soprano de Verdi. Així, a part de l'ària del primer acte Vieni, t'affretta, seguida de la cabaletta Or tutti sorgete, força brillants, les altres àries tenen un to lúgubre i inquietant. Prova d'això és l'acompanyament de La luce langue, que es desenvolupa en terceres ascendents i descendents en tonalitat menor, o bé l'ària del somnambulisme. Lady Macbeth necessita una veu molt greu per a una soprano, però també proveïda de destresa per als passatges aguts i ràpids. Es conta que Verdi, amb ocasió de l'estrena al Teatre de la Pergola, va dir que Lady Macbeth havia de posseir una veu desagradable i arrossegar-se per l'escenari; més un dimoni que una dona.

Macbeth[modifica | modifica el codi]

Macbeth requereix un brau baríton, a qui són confiades pàgines brillants i al mateix temps de gran introspecció; per exemple en el duet Due vaticini o en l'ària final Pietà, rispetto, amore.

Les bruixes[modifica | modifica el codi]

Les bruixes són el mitjà que ha elegit el destí. Apareixen dues vegades: a l'inici de l'acte primer i en l'acte tercer. En la primera aparició assumeixen un caràcter irònic i gairebé grotesc. L'acte tercer, on fan palés el seu misteri com artífexs del destí amb tons lúgubres, però encara amb gràcia i sensibilitat, sobretot en el ballet Ondine e silfidi.

Posada en Escena[modifica | modifica el codi]

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

A Escòcia. Macbeth i Banquo passegen, després d'haver vençut a un exèrcit d'invasors. Apareix un grup de bruixes que fan enigmàtiques profecies, referint-se a Macbeth amb títols inesperats, entre ells el de rei d'Escòcia, i a Banquo com a pare de reis. Desapareixen les bruixes i arriben uns missatgers del rei Duncan que li diuen a Macbeth que li ha estat concedit el títol i els drets de Senyor Cawdor, tal com havien dit les bruixes en una de les prediccions. Els dos homes reflexionen sobre els fets: Due vaticini compiuti (Dos vaticinis complerts). Al castell de Macbeth, Lady Macbeth està llegint una carta del seu marit en què li relata l'episodi de les bruixes. Pensa llavors que perquè es compleixi la més important de les profecies només cal donar mort a Duncan, i confia que el seu marit no es resistirà a això: Vieni, t'afretta (Vine, afanya't). Un servent anuncia la imminent arribada del rei, i Lady Macbeth decideix assassinar-lo aquesta mateixa nit: Or tutti sorgete, Ministries infernali (Apareix ara, esperits infernals). Arriba Macbeth i accepta sense dubtar la proposta de la seva esposa. Entren en escena el rei i la seva comitiva, i després de la recepció, Duncan es retira a les seves habitacions. Macbeth, tot sol, canta: Mi s'afaccia un pugnal? (És un punyal el que veig davant meu?). Desapareix disposat a cometre el crim, i surt poc després, aterrit pel que ha fet, amb sang a les mans, i no pot contestar enmig de la pregària que murmuren els somnolents acompanyants. Ha tirat el punyal i vol tacar amb la sang del rei als acompanyants, però no pot fer-ho i és Lady Macbeth la que s'encarrega de fer-ho. Criden a la porta. Banquo i Macduff han arribat per acompanyar en el seu viatge a Duncan. Macduff entra a l'habitació del rei, mentre que Banquo pensa en les misèries i portents de la nit. Macduff ha descobert el crim i desperta a tot el castell, que es congrega a l'escena i expressa el seu horror davant tan terrible mort.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Macbeth i la seva dona estan sols al castell. I maquinen culpar de la mort de Duncan al seu fill, Malcolm, que ha fugit a Anglaterra després de l'assassinat del seu pare. Pensen també que per assegurar la successió de Macbeth hauria de tractar de que no es complís la profecia de les bruixes relativa a Banquo, i matar-lo també a ell, i fer-ho aquesta mateixa nit. Surt Macbeth i la seva dona manifesta la seva enorme ambició: La luce langue (La llum s'extingeix). Al parc, a certa distància del castell, els assassins al servei de Macbeth esperen l'arribada de Banquo i del seu fill: (Sparve il sol). S'amaguen; arriben llavors Banquo i Fleance, el seu fill, i comenten la negror i foscor de la nit. Quan reprenen la seva marxa cap al castell, emergeixen de la foscor dels assassins; Banquo és ferit de mort, però el seu fill fa fugir els atacants.

En el gran saló del castell, se celebra un banquet. Macbeth i la seva dona reben els convidats. Lady Macbeth canta un brindis. Un dels assassins al servei de Macbeth entra en escena i informa als seus senyors que Banquo ha mort, però que Fleance ha aconseguit escapar. Macbeth expressa als assistents la pena que li ocasiona la mort de Banquo i es dirigeix ​​a la seva cadira buida, però llavors, ple d'horror, hi veu el fantasma de l'assassinat. Els convidats -que per descomptat, no veuen el fantasma- s'estranyen i s'alarmen davant el terror que envaeix a Macbeth, a qui la seva esposa tracta de calmar i que, per tranquil·litzar els assistents, torna a brindar de nou. Una altra vegada el terror fa presa en Macbeth, que segueix veient el fantasma i ara, ja, la realitat queda al descobert, els convidats, pressentint la culpabilitat de Macbeth, es retiren.

Acte III[modifica | modifica el codi]

En una fosca balma, les bruixes estan celebrant els seus ritus al voltant del foc d'una caldera. Entra Macbeth i els demana que li diguin quin serà el seu destí. Les bruixes després d'uns conjurs li diuen, primer, que es guardi de Macduff, segon, que sigui sanguinari, agosarat i resolt, perquè no pot ser malmès per cap home nascut de dona, i en tercer lloc, que no serà vençut fins que el bosc de Birnam vingui a Dunsiname.

Pregunta llavors Macbeth si el llinatge de Banquo arribarà a regnar, i elles fan aparèixer una silent processó de futurs reis, tots iguals a Banquo, el qual hi apareix en vuitè lloc. Desapareixen les bruixes i arriba Lady Macbeth, que afirma la seva determinació de triomfar sobre Macduff i el fill de Banquo. I els dos esposos canten una cançó de mort i de venjança: Ora di morte e di vendetta.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Prop de la frontera anglesa, un grup d'infeliços exiliats es lamenten de la seva sort i la del seu oprimit país (Patria oppresa), entre els quals es troba Macduff, plorant als membres de la seva família que han mort a les mans de Macbeth (Ah, la paterna mano). Ara arriba Malcolm, al capdavant d'un exèrcit de soldats anglesos i els instrueix perquè tallin branques dels arbres del veí bosc de Birnam i camuflar així el seu avanç fins a Dunsiname. Tots es mobilitzen per salvar a Escòcia: La patria tradita piangendo ne invita. Al saló del castell de Macbeth, un metge i una dama de companyia esperen amb gran ansietat. La dama ha sentit les paraules pronunciades per la reina les dues últimes nits, mentre caminava somnàmbula. Ara apareix Lady Macbeth, que camina i parla en somnis: Una macchia e qui tuttora (Sempre aquí aquesta taca -de sang-): la seva complicitat en els crims resulta innegable. En un altre lloc del castell, Macbeth expressa la seva ira davant la situació: abandonat pels seus amics i a punt de ser atacat pels anglesos. Encara té confiança, però, en les profecies de les bruixes, encara que no li presentin tribut d'amor i respecte: Pietà rispetto, amore .... Arriben notícies que la seva dona ha mort i, després, que sembla com si el bosc de Birnam s'acostés el castell. Macbeth i els seus homes s'afanyen a la batalla. En la lluita, Macbeth es troba amb Macduff a qui li diu que no podrà ser vençut per cap home nascut de dona, però en la batalla venç Macduff, que va ser tret prematurament del ventre de la mare, i Macbeth cau mortalment ferit. L'òpera acaba amb un himne de victòria cantat pels vencedors.

Passatges cèlebres[modifica | modifica el codi]

  • Che faceste, dite su, cor de bruixes (Acte I)
  • Nel dì della vittoria, romança de Lady Macbeth (Acte I)
  • Mi si affaccia un pugnal?, escena de Macbeth (Acte I)
  • Schiudi, Inferno, la bocca, concertant (Acte I)
  • La luce langue, romança de Lady Macbeth (Acte II - segona versió)
  • Si colmi il calice, concertant (Acte II)
  • Tre volte, cor de bruixes (Acte III)
  • Ballet (Acte III - segona versió)
  • Ondine e silfidi, cor i ballet (Acte III)
  • Ora di morte e di vendetta, duet de Macbeth i Lady Macbeth (Acte III)
  • Patria oppressa, cor de pròfugs (Acte IV)
  • Ah, la paterna mano, ària de Macduff (Acte IV)
  • Una macchia è qui tuttora, ària de Lady Macbeth (Acte IV)
  • Pietà, rispetto, amore, romança de Macbeth (Acte IV)
  • Macbeth, dov'è?, cor de la victòria (Acte IV)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]

Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Macbeth (Verdi) Modifica l'enllaç a Wikidata