Falstaff (Verdi)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Falstaff
Falstaff pintat per Eduard von Grützner
Falstaff pintat per Eduard von Grützner
Títol original: Falstaff
Llengua original: italià
Gènere: commedia lirica
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Arrigo Boito
Font literària: The Merry Wives of Windsor de Shakespeare
Actes: tres
Època de composició: 1890-1893
Estrena: 9 de febrer de 1893
Teatre: La Scala de Milà
Estrena al Liceu: 18 d'abril de 1896
Personatges:

Falstaff és una commedia lirica operística en tres actes de Giuseppe Verdi, segons un llibret d'Arrigo Boito adaptant l'obra de Shakespeare The Merry Wives of Windsor. S'estrenà amb gran èxit el 9 de febrer de 1893 a La Scala de Milà. A Catalunya s'estrenà el 18 d'abril de 1896 al Gran Teatre del Liceu.

Encara que no tan immensament popular com les obres que immediatament la precedien, Aïda i Otello, Falstaff ha estat durant molt de temps una de les favorites dels crítics pel seu refinament melòdic. Fou l'última òpera de Verdi, escrita en la vuitena dècada del compositor, i la segona que era una comèdia de les seves vint-i-sis òperes. Era també la tercera de les seves òperes basada en una obra de Shakespeare, i com la seva primera adaptació del dramaturg anglès, Macbeth, conclou amb una fuga, el Tutto nel mondo è burla.

L'acció es desenvolupa a Windsor (Anglaterra), durant el regnat d'Enric V, a començaments del segle XV. El personatge central té, a més dels inevitables aspectes bufonescos, una dignitat i una intel·ligència natural –hedonista, materialista i cínica– que li atorguen un gran atractiu. L'òpera, que és una gran comèdia sobre les febleses humanes, explica les cruels burles que dues poderoses burgeses de la població anglesa de Windsor preparen a Falstaff i duen a terme en resposta als seus ridículs intents de seducció, amb un inevitable final feliç.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després de dotze anys de silenci, Verdi recupera la seva activitat amb dues òperes basades en personatges de Shakespeare Otello i Falstaff. No és una decisió fortuïta. Els títols que tanquen l'obra de Verdi estan impregnats d'una profunda teatralitat. Amb el suport de Boito, hi ha una clara ruptura amb el passat i la voluntat de començar de zero.

Verdi va escriure aquesta obra mestra poc abans de complir els 80 anys, i està considerada com el testament musical del genial compositor. S'hi va endinsar a partir de dos textos del seu admirat Shakespeare: Les alegres comares de Windsor i Enric IV.

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'estrena de Falstaff es va dur a terme el 9 de febrer de 1893 a La Scala de Milà amb gran èxit. L'il·lustre baríton francès Victor Maurel, que havia creat el paper de Iago en l'òpera anterior de Verdi, Otello, va cantar Falstaff en l'estrena.

La primera representació a l'estranger va ser a Viena el 21 de maig de 1893.[1] A Hamburg s'hi estrenà el 2 de gener de 1894, dirigida per Gustav Mahler.[2] Al Regne Unit, l'òpera es va presentar per primera vegada a la Royal Opera House el 19 maig de 1894 amb Arturo Pessina en el paper principal, mentre que l'estrena als Estats Units va ser al Metropolitan Opera de Nova York, el 4 de febrer 1895 amb Victor Maurel com Falstaff.[1] L'òpera segueix sent produïda per tot el món.

Síntesi argumental[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Quadre I[modifica | modifica el codi]

A l'interior de l'Osteria della Giarretiera el vell Falstaff està còmodament instal·lat. El doctor Cajus, personatge ridícul i amanerat, li retreu que la nit passada ell mateix i els seus criats Bardolfo i Pistola el van fer beure massa i li robaren tots els diners. El vell cavaller reacciona amb cinisme, demana a l'hostaler més xerès, i quan Cajus se'n va, recrimina als criats el poc art de les seves malifetes. L'hostaler porta a Falstaff les factures que deu i el cavaller es desespera en veure que la seva bossa està buida. Com a solució de la seva mala economia se li acut seduir una bella burgesa de Windsor, Alice Ford, casada amb un home ric i generós, i també una altra burgesa, Meg Page, que suposadament també està encantada amb ell. Quan ordena als criats que portin dues cartes que ha escrit, inflamades d'amor, a les dues dames, aquests refusen fer de missatgers argüint que això lesionaria el seu honor. Falstaff hi envia el seu petit patge Robin i s'adreça als criats amb una esplèndida diatriba contra l'ús del concepte «honor» i els acomiada.

Quadre II[modifica | modifica el codi]

A prop de la casa dels Ford a Windsor, entren Meg Page i una simpàtica i alegre veïna, Mrs. Quickly, que es troben amb Alice Ford i la seva filla Nannetta. Les dues burgeses, molt amigues, s'ensenyen les ridícules cartes amoroses, i idèntiques, que acaben de rebre de Falstaff. Divertides i irritades decideixen, amb l'ajuda de Nannetta i Quickly, preparar una venjança i posar en ridícul el vell cavaller. D'altra banda, es troben Mr. Ford, el Dr. Cajus –pretendent de la seva filla Nannetta–, Fenton –que estima Nannetta i és correspost–, Bardolfo i Pistola. Els criats comuniquen a Ford els plans de seducció del vell cavaller i la indignació de Ford és enorme. Els cinc homes decideixen també preparar una estratègia per venjar-se del vell sapastre. Després d'una deliciosa escena d'amor entre Fenton i Nannetta, les tres dones decideixen que Mrs. Quickly porti un missatge de part d'Alice Ford al vell Falstaff proposant-li una cita galant, per fer-lo caure en una trampa i llançar-lo a l'aigua. Ford, amb el suport dels antics criats de Falstaff, decideix amagar la seva personalitat i anar a visitar el cavaller per poder preparar-li una bona emboscada. Les dones tanquen l'acte entre grans riallades.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Quadre I[modifica | modifica el codi]

Altre cop a l'Osteria della Giarretiera, Falstaff, al seu confortable racó bevent xerès, rep Bardolfo i Pistola, que li demanen perdó i es posen al seu servei. Fan entrar Mrs. Quickly, que es presenta a Sir John Falstaff i amb una gràcia especial porta l'encàrrec d'Alice Ford, enamorada del vell cavaller, que el rebrà a casa seva de dues a tres, hora en què el seu gelós marit acostuma a sortir. Falstaff rep el missatge amb gran satisfacció, convençut del seu poder seductor. Li porta també un missatge de la bella Meg, a la qual el marit no deixa mai sola. Falstaff se sent content i feliç. Es presenta després Ford amb el fals nom de mestre Fontana, que li regala una garrafa de vi de Xipre i li ofereix un saquet ple de monedes d'or. La raó d'aquest obsequi és que està follament enamorat d'una dama de Windsor anomenada Alice Ford, que el rebutja, i està convençut que si Sir John aconsegueix obtenir els favors de la dama, el camí restarà obert per a ell. Falstaff ho accepta i empès per l'entusiasme davant el regal li diu que ho doni per fet, que té una cita amb aquesta mateixa senyora de dues a tres. Se'n va a posar-se elegant i Ford, indignat, canta una ària plena de violència contra les dones.

Quadre II[modifica | modifica el codi]

En una cambra de la casa dels Ford, Mrs. Quickly informa Alice i Meg que Falstaff ha caigut al parany i les dones ho preparen tot per a la burla, però Nannetta diu plorosa a la seva mare que el seu pare vol casar-la amb el Dr. Cajus. Alice li promet ajuda. Mrs. Quickly avisa de l'arribada de Falstaff i totes s'amaguen menys Alice, que comença a tocar el llaüt d'una manera seductora. Falstaff entra i mostra una gran passió amorosa, però aviat Mrs. Quickly i Meg anuncien amb grans escarafalls l'arribada de Ford amb un grup nombrós d'homes que busca l'intrús, disposat a venjar-se. L'acció es precipita: Falstaff s'amaga darrere un paravent, entra violentament el marit, que dóna ordre de registrar-ho tot i Meg convenç Falstaff, aterrit, que es fiqui dins el cove de la roba bruta. Nannetta i Fenton s'amaguen també darrere el paravent. Ford s'adona que darrere el paravent hi ha algú, el fa encerclar segur que hi trobarà in fraganti Alice i Falstaff, però la seva decepció i enrabiada són grans quan hi apareixen Fenton i Nannetta. Mentre, Alice ordena als criats que llencin el cove pesant de la roba bruta en un toll del Tàmesi al costat dels safareigs que hi ha sota la finestra. Després de la gran trompada, les dones expliquen la burla als homes i tots riuen i s'alegren del ridícul que ha fet el pobre Falstaff.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Quadre I[modifica | modifica el codi]

Fora de l'Osteria della Giarretiera, Falstaff s'està recuperant de l'ensurt i la mullena dins el Tàmesi, i medita sobre la mala jugada que li han fet i sobre la maldat del món en general. Però reacciona sobretot a partir de la gerra de vi calent que li porta l'hostaler. Torna en qualitat de missatgera Mrs. Quickly, com si no hagués passat res; el vell cavaller li fa una sèrie de retrets plens de violència, però Quickly és hàbil, carrega la culpa als criats, li diu que Alice està desolada i li dóna una carta de part seva. Falstaff dóna mostres de tornar a estar tocat per les paraules d'Alice mentre la seva gent observen amagats i riuen de la seva credulitat. Alice el convoca a la mitjanit al Parc Reial de Windsor, sota un roure llegendari, vestit de caçador Negre, amb llargues banyes, lloc on les bruixes celebren els seus sàbats i hi acudeixen les fades i altres esperits del bosc. Alice explica que ha preparat una nova trama per castigar Falstaff, una mascarada en què tothom anirà disfressat i a la fi el vell lasciu serà forçat a confessar les seves culpes, bastonejat per tots. Quickly s'adona que, aprofitant la situació, Ford es posa d'acord amb el Dr. Cajus perquè a la fi de la festa doni el seu braç a Nannetta, disfressada de reina de les fades, i ell mateix beneirà la parella com a marit i muller.

Quadre II[modifica | modifica el codi]

Al Parc Reial de Windsor, de nit, es troben Fenton i Nannetta. Alice els interromp i fa vestir el noi amb un hàbit de monjo de la Trapa per intervenir i capgirar els plans del seu marit de casar la filla amb Cajus. Arriba Quickly, que ha fet vestir de núvia Bardolfo amb la mateixa finalitat. Quan sonen les campanades de mitjanit apareix Falstaff disfressat, atemorit i ridícul. En veure la seva estimada Alice, intenta abraçar-la i li dirigeix paraules d'amor, però arriba Meg, que anuncia l'inici del sàbat i torna així a trastornar els seus plans. Apareix Nannetta vestida de reina de les fades i invoca les nimfes, elfs, sílfides i altres éssers fantàstics i Falstaff creu que qui miri les fades morirà i s'ajau a terra. Nannetta i les fades es burlen del vell terroritzat i aviat entren els altres personatges disfressats: Alice, Meg, Quickly, Bardolfo, Pistola, Cajus, Fenton i Ford.

Tots es disposen a castigar el vell cavaller, l'insulten, se'n burlen i comencen una mena d'exorcisme amb grollers insults acompanyats de cops i bastonades, pessics, rebolcades, punxades, en una escena realment cruel. De sobte Falstaff reconeix Bardolfo i comprèn que tot és un engany. Recupera part del seu coratge i passa a l'atac contra el seu criat amb un enfilall d'insults recargolats. Davant la seva valentia, tots aplaudeixen i Falstaff demana una mica de treva perquè està fatigat. Les dones posen el vel blanc de núvia a Bardolfo, Falstaff s'adona que el senyor Fontana no era altre que el marit d'Alice i que són les comares de Windsor, Quickly inclosa, les autores de la mala jugada. Falstaff, però, sosté que sense la seva manera de ser la gent ordinària no trobaria cap gràcia a la vida. Ford decideix acabar amb la boda de la seva filla, la reina de les fades, i fa acostar Cajus i Bardolfo disfressats. Alice demana al marit que la benedicció nupcial sigui doble, perquè hi ha una altra parella, i Ford ho accepta. Així, beneeix amb gran satisfacció els nuvis. Quan aquests es treuen les màscares, descobreix amb irritació Bardolfo de parella amb Cajus i Nannetta amb Fenton. Però Ford es commou davant la felicitat de la seva filla, que li demana perdó, i accepta de bon grat la situació i proposa un gran sopar per a tothom, incloent-hi el vell cavaller. L'apoteosi final ve marcada per la prodigiosa fuga buffa, iniciada per Falstaff, amb tot el cor: Tutto nel mondo è burla, considerada el brillant testament del gran i ancià compositor, la gran riallada final.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Falstaff (Verdi)
  1. 1,0 1,1 Grove's Dictionary of Music and Musicians, 5th ed., 1954
  2. Gustav-mahler.es
Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)