Rigoletto

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Rigoletto
Titta Ruffo com a Rigoletto, 1912
Titta Ruffo com a Rigoletto, 1912
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Francesco Maria Piave
Font literària: Le roi s'amuse, de Victor Hugo
Actes: tres
Estrena: 11 de març de 1851
Teatre: Teatre La Fenice de Venècia
Estrena al Liceu: 3 de desembre de 1853
Personatges:
  • Duc de Màntua (tenor)
  • Rigoletto, bufó del Duc (baríton)
  • Gilda, filla de Rigoletto (soprano)
  • Giovanna, donzella de Gilda (mezzosoprano)
  • Sparafucile, sicari (baix)
  • Magdalena, germana de Sparafucile (mezzosoprano)
  • Comte Monterone, noble (baríton)
  • Comte Ceprano, noble (baix)
  • Marullo, cortesà (baríton)
  • Borsa, (baríton)
  • Cor de cortesans, servents, comparsa.

Rigoletto és una òpera en 3 actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret de Francesco Maria Piave, basat en l'obra teatral Le roi s'amuse de Victor Hugo. Va ser estrenada l'11 de març de 1851 en el teatre La Fenice de Venècia. És la segona òpera més representada al Liceu amb 359 representacions.

Un drama de passió, engany, amor filial i venjança amb una figura central, Rigoletto, el bufó geperut de la cort del ducat de Màntua. (interpretat en l'estrena per Félix Varesi).[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

L'acció es desenvolupa a la ciutat de Màntua (Itàlia), durant el segle XVI.

Acte I[modifica | modifica el codi]

S'alça el teló i apareix el palau del Duc de Màntua mentre s'escolta una música festiva. El Duc mostra el seu caràcter frívol i llibertí quan canta Questa o quella. Conversa amb Borsa sobre una xicota desconeguda de què s'ha encapritxat. Marullo comunica als cortesans que el bufó Rigoletto oculta una amant. Rigoletto es mofa de diversos personatges les dones o germanes dels quals han estat cortejades pel Duc. Un d'aquests personatges burlats és Monterone a qui el Duc ordena arrestar. Monterone ix de l'escena maleint Rigoletto. És la famosa maledizione que portarà la perdició de Rigoletto.

Hi ha un canvi d'escena. Rigoletto torna a sa casa preocupat per la maledicció. Apareix el personatge de Sparafucile, un assassí professional que ofereix els seus serveis a Rigoletto. Aquest va expressant els seus sentiments i la seua condició de vida. Entra en la casa i hi troba la seua filla (a qui els cortesans havien pres com a amant). S'anomena Gilda i viu amagada i resguardada per son pare. Els dos personatges mantenen una conversa i Rigoletto insisteix molt que Gilda no isca més que a missa i que l'acompanye l'ama Giovanna.

El Duc arriba a la casa i s'assabenta que Gilda és en realitat la filla de Rigoletto. Suborna Giovanna i s'oculta en el jardí. Gilda confessa l'ama que està enamorada d'un jove que ha vist en l'església, que no és un altre que el Duc. En aquest moment apareix i li declara el seu amor. Junts canten E il sol dell'anima. El Duc conta a Gilda que és un estudiant i que s'anomena Gualtier Maldé. Fora se senten les veus de Ceprano i Borda que planegen el rapte de la suposada amant de Rigoletto, que en realitat és la seua filla. El Duc marxa. Quan Gilda es queda sola repeteix el nom del seu enamorat, cantant el Caro nome.

A continuació té lloc una escena d'embull i confusió entre els cortesans i Rigoletto, que és burlat i enganyat per aquests, que aconsegueixen entrar en el jardí i raptar a Gilda. Quan Rigoletto se se n'adona és massa tard. Ple d'angoixa recorda i canta ah, la maledizione!

Acte II[modifica | modifica el codi]

L'escena és en el palau del Duc que està desesperat perquè en tornar a la casa de Rigoletto no ha trobat Gilda. Canta Parmi vedar le lacrime. Entren els cortesans i conten que han raptat l'amant de Rigoletto. El Duc s'adona que es tracta de Gilda i va en la seua busca. Entra en escena Rigoletto vestit de bufó, i molt angoixat els diu a tots Tindré la meua filla i després, Cortigiani, vil razza. Entra en escena Gilda que conta a son pare el que li ha estat succeint des de fa algun temps, Tots els dies festius, en l'església. Rigoletto planeja venjar-se del Duc, mentre la seua filla demana que el perdone. Rigoletto canta Si, vendetta.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Transcorre en una posada on es troben Rigoletto, Gilda, el Duc, el malvat Sparafucile i la seua germana Magdalena. Rigoletto vol demostrar a la seua filla com és de llicenciós el Duc. És quan aquest últim canta La donna è mobile (la dona és voluble) i després festeja Magdalena. Rigoletto planeja l'assassinat del Duc junt amb Sparafucile i després demana a Gilda que se'n vaja a casa, es pose roba d'home i figisca a Verona. La xicota obeeix. L'assassí i ell decidixen que després de la mort, el cos ha de ser ficat en un sac i llençat al riu.

Es desencadena una tempesta i el Duc decideix passar la nit en la posada. Magdalena tracta de convèncer el seu germà que no assassine al Duc sinó al bufó. Sparafucile s'escandalitza perquè no pot assassinar un client, però promet assassinar el primer home que es presente en la Taverna. Apareix Gilda (desobeint les ordes de son pare), vestida d'home i Sparafucile l'assassina en confondre-la amb un client.

Ja no hi ha tempesta. Rigoletto entra en escena i Sparafucile li lliura el sac. Quan es disposa a tirar-lo al riu sent la veu del Duc des de l'interior de la posada, cantant La donna e mobile. Horroritzat, obri el sac i veu la seua filla agonitzant encara. Gilda i son pare es penedixen del que ocorre i es demanen mútuament perdó. L'escena acaba amb un lament de Rigoletto que recorda la maledizione de Monterone.

Història de l'obra[modifica | modifica el codi]

A les primeries de 1851, el teatre de La Fenice de Venècia va invitar Verdi a compondre una nova òpera. Verdi va triar el drama francés Le roi s'amuse de l'escriptor Victor Hugo, encara que aquesta obra havia estat censurada a París, acusant-la de manifestar el llibertinatge d'un rei. Per això mateix, Verdi va acceptar des d'un principi modificar els noms i els llocs sempre que poguera conservar el nucli del drama.

Però tres mesos abans de l'estrena la censura va vetar el llibret. El comunicat deia així: « El governador militar de Venècia, senyor Gorzowski, deplora que el poeta Piave i el cèlebre músic Verdi no hagen sabut triar un altre camp per a fer brollar els seus talents, que el de la repugnant immoralitat i obscena trivialitat de l'argument del llibret titulat La Maledizione. La seua Excel·lència ha disposat vetar absolutament la representació i desitja que jo advertisca a aquesta Presidència d'abstenir-se'n de qualsevol ulterior insistència...»

L'assumpte es va resoldre gràcies a la diplomàcia dels administradors del teatre. Es van traslladar a Busseto i allí es van posar d'acord amb Verdi i el llibretista perquè es canviaren alguns punts:

  • Traslladar l'acció de La Cort de França a una cort menor.
  • Canviar els noms dels protagonistes inventats per Victor Hugo.
  • Canviar l'escena en què el llibertí posseeix una clau per a accedir a la cambra de la protagonista per una altra distinta que respectara la necessària decència.
  • La visita del rei a la Taverna serà casual i no dictada per baixos propòsits.

Verdi va acceptar aquestes condicions i el contracte es va firmar. Les firmes van ser tres: Verdi, Piave i Guglielmo Brenna, secretari de La Fenice. Així va nàixer l'òpera Rigoletto que es coneix avui dia. Verdi es va proposar en aquesta obra conciliar l'estructura tradicional del melodrama amb la complexitat del protagonista, Rigoletto, i això no ho va poder canviar la censura amb les seues condicions. El bufó Rigoletto és un personatge típicament verdià, que es mou entre l'afecte per la seua filla i l'odi pel Duc i els cortesans. És exactament el que Verdi volia realitzar.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. 10, pàg. 1047-48 (ISBN 84-239-4580-4)
Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rigoletto