Melodrama

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El melodrama vist pel pintor Honoré Daumier

El melodrama té el significat literal d'obra teatral dramàtica en la qual s'hi incorpora música instrumental, que s'usa per a enfacitar els sentiments dels personatges. És similar al melòleg però amb diversos personatges. A la literatura es correspon amb el moviment del sentimentalisme, precedent del romanticisme, i va anar evolucionant cap el drama romàntic. Sovint s'ha associat amb el fulletó i el serial.[1]

El melodrama és l'expressió dramàtica del sentimentalisme. Es caracteritza per la intensificació de l'expressió dels sentiments dels personatges, que solen ser esquemàtics i arquetípics (la mare coratge, la donzella en perill, el bon conseller, etc.), i final previsible i feliç, en el qual triomfen els "bons" mentre els "dolents" es penedeixen de les seves accions. L'interés no era saber com acabaria sinó comprovar com es resolien els conflictes al llarg de la trama, plena de sorpreses i cops d'efecte, per arribar al final esperat.

Santiago Rusiñol va ser uns dels dramaturgs de melodrama català més coneguts, al qual va evolucionar progressivament a partir del noucentisme. Un altre n'és Joan Oliver, que s'inscriu al melodrama moral d'orientació catòlica. Va ser un gènere teatral molt popular que als Països Catalans es va explotar per la seva finalitat moralitzant no només per la burgesia conservadora sinó també en un teatre polític d'ideologia d'esquerres, catalanista i republicà. Alguns exemples són La presó de les dones (1936), de Salvador Bonavía i Panyella, i Comiats a trenc d'alba (1938), de Ramon Vinyes.[2]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El mot "melodrama" és originari del grec μέλος, cant o música; i δράμα, acció dramàtica.

Història[modifica | modifica el codi]

Cartell anunciant un serial melodramàtic, 1914

Existeix des del segle XVII principalment en l'òpera, en el teatre, la literatura, el circ-teatre, el cinema, en la ràdio i en la televisió. Al segle XIX, però, el gènere dramàtic més consolidat és el melodrama, que neix de les mateixes arrels que el romanticisme, i es combina amb altres formes dramàtiques populars.[3]

A poc a poc, les trames es van fent cada cop més complexes, els personatges es defineixen millor i s'afegeix a les obres una forta càrrega emocional, així com més efectes escènics. Tot això, sumat al seu clar missatge moral, fan del melodrama un gènere extremadament popular.[3]

Així, les cartelleres catalanes s'omplen de melodrames provinents de França, en part, gràcies a la tasca de Manuel Andreu Igual, traductor del Teatre de la Santa Creu, director dramàtic del Teatre de Barcelona i un dels grans impulsors del gènere. A Catalunya, destaquen en aquest moment dos grans actors: Lleó Fontova, que també va ser autor teatral, i Iscle Soler.[3]

Amb el pas del temps el seu ús s'ha estès abraçant qualsevol tipus d'obra teatral, cinematogràfica o literària els aspectes sentimentals de les quals, patètics o lacrimògens, estiguin exagerats amb la intenció de provocar emocions al públic.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gustavo Quiroz, Hacia una teoría de la significación: El caso del melodrama, Universidad Nacional Autónoma de México, 1980 (castellà)
  2. Francesc Foguet i Boreu, Teatre, guerra i revolució, editat per l'Abadia de Montserrat, 2005. ISBN 9788484157236 (català)
  3. 3,0 3,1 3,2 «Drama romàntic». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 26 d'octubre 2012].