Santiago Rusiñol i Prats

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Santiago Rusiñol)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Santiago Rusiñol i Prats

Retrat fet pels fotògrafs Napoleon cap el 1892
Naixement 25 de febrer de 1861
Barcelona
Defunció 13 de juny de 1931 (als 70 anys)
Aranjuez
Art pintor, escriptor, dramaturg
Moviment modernista

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931) fou un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d'obres, i literària, amb un centenar de títols a més d'un extens nombre d'articles, el situen com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Taula de continguts

Biografia [modifica]

Va néixer a Barcelona en el si d'una família d'industrials del tèxtil provinent de Manlleu. Hereu del negoci familiar ja es perfila el seu interès per l’art de la pintura durant l’adolescència. L’any 1886 es casa amb Lluïsa Denís.[1] L’any següent neix la seva filla Maria, però, pocs mesos desprès, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar, el desig per dedicar-se a pintar, viatjar i conèixer món, l’allunya de la seva família. Comença a viatjar per Catalunya i Espanya,França i Itàlia. Els viatges a diferents indrets sempre seran una constant a la vida de l’artista.

El 1888 es revela com escriptor amb col·laboracions regulars amb articles al diari La Vanguardia.[2] El 1889 trenca la seva relació familiar, ruptura que dura deu anys, tanmateix manté el contacte amb la seva filla.[3] A partir de 1889 marxa a estudiar a París.[4] Allà hi resideix a temporades durant la primera meitat de la dècada dels 90 i és un període important en la seva trajectòria creativa.

El 1893, instal•la el seu estudi a Sitges, conegut com el Cau Ferrat per la seva col•lecció de ferros antics.[5] La vila es converteix en el punt de referència modernista d'artistes, escriptors i músics promogut per Rusiñol que organitza les festes modernistes on es conjuminen el teatre, la poesia, la pintura i la música. Paral·lelament l’artista va consolidant les seves dots com escriptor i des de principis de la dècada de 1890 escriu obres narratives i poemaris en prosa. Algunes de les seves novel•les s’adaptaran per ser representades al teatre com L’auca del senyor Esteve escrita el 1907 [6] i estrenada uns anys més tard.

El 1899 a rel d'una greu malaltia es retroba amb la seva dona. Quan millora marxen a França amb la seva filla per desintoxicar-se de l’addicció a la morfina.[7] Un any després es sotmet a una intervenció quirúrgica que el deixa amb un sol ronyó[8] i marca una nova etapa vital en la seva trajectòria . El 1903 ja és un artista reconegut i durant la primera dècada del segle XX es consolida el seu prestigi com a pintor i escriptor prolífic, tant a Barcelona, com a Espanya i a París. Continua rebent premis i nominacions. A França el seu reconeixement oficial arriba el 1908 quan obté el títol de sociétaire del Saló de París .[9]

A partir de les dues dècades següents els reconeixements i el seu prestigi són innegables, malgrat el rebuig dels artistes i crítics noucentistes, en particular del crític d'art Eugeni D'ors que escrivia al diari "La veu de Catalunya".[10] El 1917 és condecorat pel govern francés amb la Legió d’Honor.[11] Rep el darrer homenatge a Sitges el 1926. Mor a Aranjuez el 1931. El govern provisional de la república ordena una cerimònia fúnebre oficial a Madrid que és encapçalada pel president Manuel Azaña.[12]

Rusiñol no només va formar part activa de la cultura del seu temps, la va enriquir amb la seva personalitat, idees i opinions defensant-les amb fermesa i no absentes de controvèrsia i polèmica. Amic del seus amics es va relacionar amb les personalitats artístiques i intel·lectuals més destacades del moment, com mossèn Cinto Verdaguer i Pompeu Fabra, Valle Inclán i Benito Pérez Galdos, els músics Enric Granados, Isaac Albeniz, Enric Morera, Erik Satie i Manuel de Falla, pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i Joaquim Mir d'entre molts altres. Tanmateix, l'amistat més llarga i sòlida la va tenir amb el pintor Ramón Casas i l'escultor Enric Clarasó amb els quals va formar un trío artístic que es va mantenir fins la seva mort.

Obra pictòrica [modifica]

Inicis [modifica]

Estudià al taller del pintor Tomás Moragas on va aprendre dibuix i diverses tècniques com l'oli i l'aquarel·la. Fa la primera exposició a la Sala Parés de Barcelona el 1879 en una mostra col·lectiva, participa amb una petita pintura de l'interior d'un estudi amb la figura d'un model.[13] Aquí coneix el pintor Joaquim Vayreda especialitzat en la temàtica del paisatge, això inspira Rusiñol a explorar la representació de la naturalesa, no per copiar-la sinó per interpretar-la tal com fa el pintor d'Olot.[14] Adopta aquesta temàtica com a contraposició als temes històrics que estaven de moda en aquell moment.[15]

Pont sobre un riu. 1884

La pintura El bosque es un exemple d'aquesta temàtica. Però en aquesta època també s'interessa per la figura humana en consonància amb els gustos del moment, la tendència de temes literaris la representa a la pintura de Fausto i el gust per allò exòtic a l'obra Peregrino [16] que Rusiñol va exposar a la Sala Parés el 1880. Cal esmentar que aquesta sera la galería de Barcelona a la qual exposarà habitualment al llarg de tota la seva vida.

El 1883 descobreix el paisatge urbà a partir de les pintures de l'artista català Joan Roig i Soler, d'una gran perfecció tècnica i llibertat interpretativa que l'impressionen. Això el motiva a pintar Port de Barcelona i seguidament realitza altres composicions de la Barcelona Vella com Racó de Santa María del Mar(1885) o La plaça del Born (1885).[17] Rusiñol evoluciona, però segueix interessat pel realisme i durant els anys 1887 i 1888 afageix personatges al paisatge. Pinta escenes relacionades amb el treball[18] i racons del paisatge urbà amb personatges en actituds naturals o realitzant tasques quotidianes, un bon exemple és Cantera de Montjüic o Caracolada. Aquestes obres, que exposa a la galería Parés, se les qualifica de Naturalistes[19] i en general hi ha una bona acceptació de la crítica.[20] Crítics d'art com Frederic Rahola[21] que publica al diari La Vanguardia elogien el pintor.

L'any 1888 és significatiu per la trajectòria de Rusiñol perquè realitza la primera exposició individual a la Sala Parés, comença a publicar articles al diari La Vanguardia, exposa per primer cop a un Saló de París [22] i participa a l'Exposició Universal de Barcelona.[23] Durant aquesta època s'interessa per la figura humana real i no la literària dels primers anys. Comença a pintar retrats com el del seu amic Ramon Casas. A la recerca de la modernitat vol plasmar la dignitat de les figures, les composicions són més simples i dóna menys importància als elements secundaris.[24]

Rusiñol i París [modifica]

El temperament inquiet de Rusiñol, les ganes d'aprendre, l'ambient conformista de Barcelona i les murmuracions sobre la seva persona l'empenyen a marxar a París pels vols de la tardor de 1889,[25] ciutat que ja havia conegut durant el viatge de noces el 1886.

Interior d'un cafè. 1892. París. Museu de Filadelfia

Allà es troba amb els seus amics el periodista Miquel Utrillo, el gravador Ramon Canudas i el seu íntim Enric Clarasó amb els quals comparteix habitatge a Montmartre, més tard s'hi afegirà Ramon Casas fins el 1892-93.[26] Rusiñol visita les exposicions, estudia pintura a la Société de la Paltte, entra en contacte amb l'ambient artístic de la ciutat, Rusiñol es va proposar de tastar en la pròpia carn la vida bohèmia.[27]

Estudia temes nous que descriuen l'ambient dels suburbis, els cabarets i els locals nocturns parisencs com Cafè dels incoherents i Interior d'un cafè a Montmartre, on plasma unes figures tristes i distanciades. En altres quadres pinta escenes d'espais urbans i interiors impregnats d'un sentiment de soledat i melangia:[28] Carrer de Montmartre, El patio de mi casa o El parc del Moulin de la Galette realitzats el 1890. Treballa a Plein air, tendeix a sintetitzar el model i a captar l'atmosfera dels espais que representa. Rusiñol continúa interessat en el retrat i pinta els seus amics Utrillo, Clarasó, Canudas i a personatges com Erik Satie.

Durant el 1890 realitza una gran exposició a la Sala Parés conjuntament amb Casas i Clarasó, és el primer cop que exposen junts i els tres amics les repetiran moltes vegades fins l'any de la seva mort. Les pintures de Rusiñol i Cases tenen molt bona acollida per part de la premsa, es considera que amb aquesta exposició El Modernisme va irrompre en la pintura catalana.[29] Un any més tard reben el suport incondicional de Raimón Casellas crític d'art de L'Avenç i La Vanguardia que pensa que és la millor pintura que es fa a Espanya. Durant aquesta etapa l'interès de Rusiñol per la vida contemporània és herència de l'impressionisme, així com la versemblança i algunes solucions compositives, però no fa servir ni la pinzellada ni el cromatisme d'aquest. La llum i les atmosferes de les pintures fetes a París contrasten amb les realitzades a Sitges i d'altres indrets del mateix període,[30] tanmateix, les obres creades durant l'estada a Montmartre fins el 1893 són un llegat que documenta la vida de la ciutat.

El descobriment de Sitges [modifica]

A la tardor de 1891, durant un viatge s'atura a Sitges on troba uns coneguts que el conviden a quedar-s'hi unes hores, s'hi estarà un mes i mig. Enamorat de la vila i l'amabilitat de la gent decideix que és el lloc on li calia fer arrels.[31]

El Pati Blau. 1892. Sitges. Museu del Monestir de Montserrat

Fa amistat amb els pintors luministes que li descobreixen la intensitat de la llum mediterrània. Rusiñol queda fascinat pels racons de la vila i composa els primers quadres de patis, entre ells els Patis blaus, pintats entre el 1891 i el 1893 que dinfondrà i farà famosos.[32] En aquestes escenes exhibeix la riquesa cromàtica dels espais i els objectes, però sense estridències, defuig la intensitat lumínica que busquen representar els luministes a favor d'una llum més matitzada.[33] També, realitza nombrosos dibuixos dels personatges, amics i veïns, que capta en actituds quotidianes a les places, carrers, patis i cafès.

Desprès d'aquesta curta estada torna a París, però a mitjans 1892 és de nou a la vila. Rusiñol converteix Sitges en el centre on convergeixen les aspiracions de renovació vital i artística de Catalunya d'escriptors, músics, artistes plàstics i intel·lectuals. Organitza la primera festa modernista amb una gran exposició de pintura com alternativa a l'art oficial i academicista.[34] A aquesta primera festa li'n segueixen quatre més, la darrera el 1899, estan pensades com un revulsui per a la modernització i l'europeïtzació de la cultura catalana en tots els seus aspectes.[35]

Rusiñol hi compra una casa el 1893 on instal·la el seu estudi i la seva col·lecció d'obres d'art, antiguitats i objectes de ferro que donen nom a l'indret conegut com Cau Ferrat, i la vila esdevé la Meca del Modernisme.[36] Entre 1893 i 1894 es perfila el nou sentit estètic de Rusiñol, impregnat de les idees de la tendència simbolista que van conformant el seu sentit de la modernitat. Un bon exemple d'això és la segona festa modernista de 1893, on es va organitzar un concert de música simbolista i la representació teatral deLa Intrusa de Maurice Maeterlinck dirigida per Rusiñol i Cases,[37] amb un gran èxit de públic i de la crítica. Malgrat que la pintura de l'artista encara és naturalista inicia un canvi influït per l'interés vers el simbolisme europeu belga i francés. En aquest sentit acull de ple la doctrina de l'art per l'art que fa de l'artista un sacerdot i de l'art una religió.[38] El simbolisme es fa palès, sobre tot, a la seva obra literària.

La influència simbolista [modifica]

A finals de 1893 torna a París i canvia la vivenda de Montmartre per un pis al barri Quai Bourbon al centre de la ciutat.[39]

Novel·la romàntica. 1894. Museu Nacional d'Art de Catalunya

Ara viu un ambient diferent, més elegant i aliè a la probresa de Montmartre. Rusiñol creu que l'art és una expressió dels sentiments i una emoció estètica, així doncs, amb aquestes premises, s'endinsa cada cop més vers una pintura subjectiva i simbolista[40] que expressi els sentiments més profunds.

Durant l'any 1894 viatja a Itàlia on copia obres de Giotto i d'altres pintors primitius. Estudia les obres d'altres mestres de la pintura i aquest mateix any compra dues obres originals de El Greco cosa que té grans conseqüències artístiques per a ell i el seu amic Zuloaga.[41] L'artista admira el mestre manierista i copia les seves pintures. És tan forta la impressió rebuda i el reconeixement que li professa al seu llegat pictòric que uns anys més tard li dedica un monument instal·lat a la vila de Sitges.[42]

Durant aquesta nova etapa la tendència al subjectivisme l'alluya progressivament del paisatgisme i de les escenes costumistes i quotidanes. L'observació d'allò extern es transforma en penetració psicològica per captar i representar l'ànima dels models, sigui alegria o patiment. Pintures precedents com Enfermo y enfermero (1890) o Casa de empeños ja escenificaven els drames de la vida: la malaltia, la pobresa, la mort, però encara era una visió distanciada, més objectiva i realista.[43] Ara es proposa retratar els sentiments i trasmetre'ls a l'espectador el que transpua el model, malgrat la dificultat que comporta intentar representar la complexitat dels sentiments humans.

Tanmateix, Rusiñol és un poeta i això queda exemplificat en pintures com La última receta(1893-94), Novela romántica(1894) i La morfina (1894).[44] Aquesta última obra és un tema que afecta directament l'artista, coneixedor dels efectes del narcòtic per pal·liar els dolors que patia i que el va abocar a l'addicció. L'estil que desenvolupa reflexa certa influència de James Mac Neill Whistlei i també els coneixements que té sobre l'obra de Velazquez a l'hora de posar en pràctica sol·lucions compositives o recursos com l'eliminació de referents espaials, la representació de miralls i l'autoretrat[45] que es mostra en les pintures Retrat d'en Cuca (1895) o Retrat de dona(1894).

A mitjans de 1895 Rusinyol decideix abandonar definitivamente la residència parisenca i se'n va a viure al Cau Ferrat. Entre el 1896 i 1897 desenvolupa unes pintures simbolistes que prenen un caire místic, aquest s'expressa en uns quadres que realitza a diferents indrets de la muntanya de Montserrat. Són pintures de la natura i retrats de monjos en els que es pot apreciar el sentiment i l'estat d'ànim de l'artista amb títols tan significatius como Èxtasi, Paroxisme d'un novici o Novici al peu de la Creu.[46]

Rusiñol explora el simbolisme fins el 1903 tant en la producció pictòrica com literària,[47] però, durant aquest període també treballa una temàtica que defineix pràcticament els últims treinta anys de la seva trajectòria professional i vital: els jardins.

Els jardins rusinyolians [modifica]

Durant la década de 1890 Rusiñol enceta el tema dels jardins. Si es tenen en compte les escenes de patis amb flors pintats a Sitges, ja hi ha un precedent en la seva trajectòria[48] perque l'artista es fixi en la natura des d'una altra òptica. El 1895 viatja a Granada i s'hi està una temporada. Allà aprofundeix el tema. Fa quadres de l'Alhambra, del Generalife i de jardins romàntics. Els anys següents pinta jardins de diverses poblacions i ciutats españoles: Aranjuez, Granada, Tarragona, Sitges, Girona i Barcelona. Alguns dels jardins estan abandonats i evoquen un sentit misterios, d'altres melanconia, però la manera en que l'artista tracta la llum, la composició i el color desprenen una gran sensibilitat.

Jardí d'Aranjuez. 1907. Museo Thyssen Bornemisza

L'any 1899 exposa la sèrie de pintures a París a la galería d'art Art Nouveau, la més important del moment especialitzada en simbolisme i nabi.[49] La mostra s'innaugura amb el nom de Jardins de l'Espagne. Aquesta és la primera i única exposició individual que Rusiñol realitza a París, però amb molt bona acollida de crítica i públic (Mercè Doñate i Cristina Mendoza, [1997]p.30). Els quadres representen una Espanya inèdita i se'n fa resò la premsa internacional. Rusiñol aconsegueix l'èxit i el reconeixement. El 1900 exposa la sèrie Jardines de España a la sala Parés amb el mateix èxit que a París, en aquest moment obté el reconeixement de la burguesía de Barcelona que el considera com un dels artistas més importants de l'època. El 1903 publica el llibre Jardines de España i fa una altra exposició a la sala Parés amb quadres de paisatges i jardins de Mallorca.[50] Els èxits es succeixen i es pot considerar que a partir d'aquest moment el tema i Rusiñol aniran íntimament relacionats.

La visió romàntica-simbòlica dels Jardins de Rusiñol van influir en la literatura i la música española coetània. Tant és així que Josep de C. Laplana explica que el lloc on Manuel de Falla va acabar d'escriure las seva suite Noches de los jardines de España el 1915, va ser, justament, al Cau Ferrat.[51]

Referències [modifica]

  1. ↑ Isabel Coll, 2000.p 62
  2. ↑ Mercè Doñate i Cristina Mendoza, 1997, p. 20
  3. ↑ Isabel Coll, 2000, p 63
  4. ↑ Mercè Doñate i Cristina Mendoza, [1997] p. 27
  5. ↑ Josep de C. Laplana, [2002] p. 83
  6. ↑ Margarida Casacuberta, [1997] p. 43
  7. ↑ Isabel Coll, 2000, p. 63
  8. ↑ Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribes O'Callaghan, [2004] p.76
  9. ↑ Josep de C. Laplana, [1997] p. 263
  10. ↑ Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribes O'Callaghan, [2004], p.103
  11. ↑ Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribes O'Callaghan, [2004], p.152
  12. ↑ Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribes O'Callaghan, [2004], p.183
  13. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1992] p.8
  14. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1997] p.8
  15. ↑ Isabel Coll Mirabent,S. Rusiñol[1992] p.10
  16. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1996] p.20
  17. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1992], p.11.
  18. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1996] p. 21
  19. ↑ Publicació "La Dinastia", 27 d'abril de 1887, p.2
  20. ↑ Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribas O'Callaghan, [2004], p.31. Els autors esmenten un fragment de l'article publicat pel crítc d'art Miquel i Badía al "Diari de Barcelona"
  21. ↑ Diari La Vanguardia, 14 de desembre de 1888, p.1
  22. ↑ Mercè Doñate i Cristina Mendoza,[1997] p.20
  23. ↑ Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribas O'Callaghan, [2004], p.33
  24. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1996] p.22
  25. ↑ Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribas O'Callaghan, [2004] p.36
  26. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1988] p. 17
  27. ↑ Josep de C. Laplana, [2002]
  28. ↑ Isabel Coll Mirabent,[1992] p.30
  29. ↑ Josep de C. Laplana, [2002] p.81
  30. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1992] p.35
  31. ↑ Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribas O'Callaghan,[2004] p. 43
  32. ↑ Isabel Coll Mirabent. [1996] p.26
  33. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1997] p.67
  34. ↑ Margarida Casacuberta, [2006] p.193
  35. ↑ Margarida Casacuberta, [2006] p.195
  36. ↑ Vinyet Panyella, [2006] p.59
  37. ↑ Josep de C. Laplana, [2004] p.86
  38. ↑ Teresa M. Sala, [2006] p.27
  39. ↑ Josep de C. Laplana, [1997]. p.247
  40. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1992] p.46
  41. ↑ Josep de C. Laplana, [2004] p.50
  42. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1992] p.47
  43. ↑ Isabel Coll Mirabent,[1996] p.27
  44. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1992] p.56
  45. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1996] p.29
  46. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1992] p.66
  47. ↑ Vinyet Panyella, [2006]p.61
  48. ↑ Josep de C. Laplana, [1997]p.81
  49. ↑ Laplana,[1997] p.255
  50. ↑ Isabel Coll Mirabent, [1996]p.31
  51. ↑ Josep de C. Laplana, [1997] p.86

Bibliografia [modifica]

  • Margarida Casacuberta, "L'intel·lectual modernista". A Rusiñol desconegut. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges. 2006
  • Margarida Casacuberta, "Santiago Rusiñol i la novel·la de l'artista". A Mercè Doñate i Cristina Mendoza, "Rusiñol pintor". A Santiago Rusiñol (1861-1931). Barcelona: Ed. Fundació Cultural Mafre Vida i Museu Nacional d'Art de Cataluya, 1997 (Catàleg exposició comissariada per Mercè Doñate i Cristina Mendoza)
  • Mercè Doñate i Cristina Mendoza, "Rusiñol pintor". A Santiago Rusiñol (1861-1931). Barcelona: Ed. Fundació Cultural Mafre Vida i Museu Nacional d'Art de Cataluya, 1997 (Catàleg exposició comissariada per Mercè Doñate i Cristina Mendoza)
  • Isabel Coll Mirabent, Santiago Rusiñol. Zaragoza : Museo Camón Aznar de Ibercaja, 2007
  • Isabel Coll Mirabent, Els Rusiñol. Inicis i consolidació d'una nissaga. Barcelona : El Centaure Groc, 2000
  • Isabel Coll Mirabent, "La Interpretació dels interiors i dels patis sitgetans en l'obra pictòrica de Rusiñol". A Santiago Rusiñol (1861-1931). Barcelona: Ed. Fundació Cultural Mafre Vida i Museu Nacional d'Art de Cataluya, 1997 (Catàleg exposició comissariada per Mercè Doñate i Cristina Mendoza)
  • Isabel Coll Mirabent, "Santiago Rusiñol, un recorrido por sus etapas estilísticas". A Santiago Rusiñol (1861-1931). La Coruña: Fundación Caixa Galicia, 1996
  • Isabel Coll Mirabent,S. Rusiñol. Sabadell: Editorial AUSA, 1992
  • Isabel Coll Mirabent, Rusiñol. Vilafranca del Penedès: Museu de Vilafranca, "Premi tema penedesenc del XVII CONCURS SANT RAMON DE PENYAFORT convocat del Museu de Vilafranca, 1988", 1990
  • Isabel Coll Mirabent , Enric Clarasó, Ramón Casas i Santiago Rusiñol, com a nucli de la renovació de l'escultura i la pintura a Barcelona, en el trànsit del segle XIX al segle XX. Barcelona : Edicions Universitat de Barcelona, 1986
  • Isabel Coll Mirabent, Assaig sobre les diferents etapes pictòriques de Santiago Rusiñol : catàleg de l'exposició. [S.l. : s.n.], Sitges. 1981
  • Josep Cunill Canals, Gran Teatro Español (1892-1935). "Història del primer teatre del Paral·lel Barcelona". editor Fundació Imprimatur. 2011.
  • Cristina Giménez Navarro, "Una trayectoria entre dos siglos". A Santiago Rusiñol. La Coruña: Funsación Caixa Galicia, 1996
  • Josep de C. Laplana, "Cronología". A Santiago Rusiñol (1861-1931). Barcelona: Ed. Fundació Cultural Mafre Vida i Museu Nacional d'Art de Cataluya, 1997 (Catàleg exposició comissariada per Mercè Doñate i Cristina Mendoza)
  • Josep de C. Laplana, "Rusiñol, Casas i el modernismea la parisenca". A Francesc Fontbona (ed.), El modernisme. Barcelona: Edicions L'Isard, 2002, (Vol. III)
  • Josep de C. Laplana i Mercedes Palau-Ribas O'Callaghan, La pintura de Santiago Rusiñol. La vida, Barcelona: Editorial Mediterrània, 2004
  • Cristina Mendoza , Ramon Casas, Retrats al carbó.Sabadell: Editorial AUSA, 1995 de C. Laplana i Mercedes Plau-Ribes O'Callaghan. La pintura de Santiago Rusiñol. La vidaBarcelona: Editorial Mediterrània. 2004
  • Cristina Mendoza, "Els quatre gats". A Francesc Fontbona (ed.), El modernisme. Barcelona: Edicions L'Isard. 2002.(Vol. III)
  • Vinyet Panyella, " La trajectoria vital o la combinatòria de l'art i de la vida". A Rusiñol desconegut. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges. 2006
  • Teresa M. Sala,"...". A Rusiñol desconegut. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges. 2006
  • Rusiñol i la pintura europea. Sitges : Consorci del Patrimoni de Sitges, DL 2006
  • Daniel Giralt-Miracle (ED.), Santiago Rusiñol, arquetipo de artista moderno. [Madrid] : Gobierno de España, Ministerio de Cultura, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. 2009
  • Publicació "La Dinastia", 27 d'abril de 1887.
  • Diari "La Vanguardia", 14 de desembre de 1888, p.1

Enllaços externs [modifica]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
 Commons
Viquidites
 Viquidites
Viquitexts
 Viquitexts
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Santiago_Rusiñol_i_Prats&oldid=11850437»