Monòleg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El monòleg, o escena unipersonal, és un gènere dramàtic o part d'una obra teatral que es caracteritza pel fet que hi ha un sol personatge a escena. En el cas que no hi hagi text teatral és un "monòleg mut".

Constitueix la part d'una peça dramàtica que caracteritza el personatge; que té l'oportunitat d'actuar com si estigués sol.

El corrent de consciènciaflux de consciència o monòleg interior és una tècnica literària que intenta representar el punt de vista d'un personatge a partir d'un equivalent escrit del flux de pensament d'aquest individu. El monòleg interior intenta reproduir els mecanismes del pensament en el text (recorrent, per exemple, a l'associació d'idees). Aquesta tècnica se sol associar amb l'avantguarda i el modernisme anglès. La introducció a la literatura, provenint de la psicologia i la filosofia, se sol atribuir a May Sinclair, però va fer fortuna gràcies a James Joyce. De fet, Una de les obres més famoses on s'utilitza aquesta tècnica és Ulisses de James Joyce. A Mrs. Dalloway, Virginia Woolf empra el monòleg interior amb molts dels personatges, cosa que permet seguir la narració des de la consciència d'aquests diferents personatges. En català, un dels primers a utilitzar-lo fou el noucentista Carles Soldevila. Procediment de la tècnica narrativa que consisteix a exposar d'una forma directa allò que s'agita en el subconscient d'un personatge, o allò que, d'una manera tumultuosa, sorgeix de la seva consciència. És un procediment que, bé que hom pot trobar-ne antecedents anteriors, ha estat emprat sobretot pels narradors contemporanis (es manifesta i aconsegueix la realització màxima a l'obra de Joyce), en tant que va vinculat amb les doctrines de la psicoanàlisi i, generalment, amb la concepció relativista i multivalent de la personalitat humana. La tècnica es caracteritza principalment per la fusió del món real i el món interior, imaginat per algun dels protagonistes. Tot sovint en aquest tipus de literatura, resulta complicat desxifrar què passa. Normalment, els escriptors fan servir llargues frases que van d'un pensament a un altre. En algunes ocasions, eviten emprar signes de puntuació per no trencar el flux de les idees, car en alguns casos, es produeix un remolí d'idees que dura només uns instants. També és característica una sintaxi menys desenvolupada, l'omissió de verbs o d'altres elements connectors i els canvis radicals del fous del pensament, interrupcions sobtades o repeticions dubitatives. A més, és freqüent l'ús de l'estil indirecte lliure (és a dir, la inclusió de pensaments del personatge en el relat del narrador). En els monòlegs interiors, els escriptors proven d'expressar sentiments ocults o desigs reprimits que no poden expressar amb paraules o accions. Són "mons diferents a l'interior de les persones", que en la majoria d'ocasions oculten fantasies i pensaments que mai es podran realitzar.