Museu del Cau Ferrat

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Cau Ferrat)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Museu del Cau Ferrat
Cau Ferrat Sitges 1.jpg
El Cau Ferrat
Museu del Cau Ferrat situat respecte Catalunya
Localització respecte Catalunya
Fundat 1893
Localització Fonollar s/n, Sitges
Àmbit Art antic, art modern, arts decoratives i aplicades, modernisme
Xarxa MNAC, Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona
Transport públic Estació de Sitges
Lloc web www.museudesitges.com
Sala Brollador

El Museu del Cau Ferrat, ubicat a Sitges, va ser la casa-taller de l'artista i escriptor Santiago Rusiñol, una de les figures destacades del Modernisme a Catalunya i des de 1933 és museu públic. Actualment és un dels tres museus de Sitges situats al nucli antic de Sitges, a la vora de la platja de Sant Sebastià.[1][2]

El Greco. Les llàgrimes de Sant Pere, c-1595-1614

Història[modifica | modifica el codi]

Abans d'establir-se a Sitges, Rusiñol compartia un taller amb l'escultor Enric Clarasó al carrer Muntaner número 38 de Barcelona, que ja anomenava Cau Ferrat, el refugi per a la seva ja important col·lecció de forja, on es reunia amb altres artistes; Clarasó hi treballava, però Rusiñol pintava al natural.[3] L'any 1893 va adquirir una casa de pescadors a Sitges, a l'antic barri de Sant Joan, situada al que avui es coneix com a Racó de la Calma. L'any següent, el 1894, va comprar la casa del costat, Can Sense, també construïda al segle XIV.

Santiago Rusiñol. La nena de la clavellina, 1893
Dama del Cau Ferrat. Obra catalanovalenciana, primera meitat del segle XV

Les enderrocà per construir-hi la seva casa-taller que va nomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat per la col·lecció de ferros forjats. Va encarregar la construcció a Francesc Rogent. La casa es va inaugurar en petit comitè el dia 11 de setembre de 1893, tot i que la seva inauguració oficial fou el 25 de juliol de 1894, amb actuació de la banda municipal inclosa.[4]

Gerreta. Venècia, Finals del segle XVII, inicis del segle XVIII

Pel Cau Ferrat van passar els pintors, músics, poetes i escriptors més importants del final del segle XIX i des d'aquí van obrir Catalunya als corrents europeus més innovadors del moment.

Durant l'estada de Rusiñol a Cau Ferrat es van organitzar diverses festes, conegudes com les Festes Modernistes. La més rellevant és la Tercera, de 1894, quan Rusiñol va traslladar-hi els dos quadres del Greco que havia adquirit aquella primavera a París i el 4 de novembre de 1894, en arribar al poble, van ser rebuts com si es tractés d'una festa major, amb una comitiva popular i personalitats rellevants del món intel·lectual català.[4] Els quadres eren "Les llàgrimes de Sant Pere" i "Magdalena Penitent".

Plat. Muel, segle XIX

Santiago Rusiñol va llegar el Cau Ferrat i tot el seu contingut a la Vila de Sitges, per l'amor que professava a aquesta població, tal com va deixar escrit al seu testament. Dos anys després de la mort de l'artista, el 1933, el Cau Ferrat es va obrir com a museu públic sota la tutela de la Junta de Museus de Catalunya, dirigit per Joaquim Folch i Torres, que va tenir cura de la museïtzació del Temple del Modernisme.

Des del 2010 està tancat per obres de rehabilitació, restauració i adequació a la normativa actual de museus; la seva reobertura està prevista a mitjans de l'any 2014.[5]

La Col·lecció de pintura i dibuix[modifica | modifica el codi]

La col·lecció de pintura i dibuix del Cau Ferrat és, juntament amb la de ferros, la més nombrosa quant a peces. Altrament, és també una de les col·leccions que més interès desperta entre els visitants. D’una banda, perquè aplega aquelles obres russinyolianes que l’artista volgué conservar tota la vida i per les quals sentia una estimació especial (algunes ni tan sols foren exposades en vida de l’autor). I de l’altra, perquè hi són representats molts dels principals noms de la pintura catalana de finals del segle XIX i principis del XX: Ramon Casas, Pablo Picasso,Arcadi Mas i Fondevila, Isidre Nonell, Hermenegild Anglada i Camarasa, Ramon Pichot, etc. Alguns d’ells foren grans amics de Rusiñol i amb d’altres hi tingué només una relació tangencial. En tots els casos, però, les pintures i els dibuixos del Cau reflecteixen els gustos del seu propietari i també els corrents artístics que en aquella època estaven en voga: Impressionisme, Modernisme, Simbolisme…

Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (Barcelona), c 1490-1510

La Col·lecció de ferros[modifica | modifica el codi]

Tot i que de mica en mica es va pal·liant l’error, massa sovint les facetes de pintor i de literat han deixat a l’ombra el vessant col·leccionista de Santiago Rusiñol. Els seus quadres i els seus llibres han merescut l’atenció i l’anàlisi de molts estudiosos que han dedicat força pàgines a glossar l’artista o l’intel·lectual i que, en canvi, han esmentat de passada –gairebé com si es tractés d’un divertiment– la seva gran passió per col·leccionar antiguitats i, principalment, objectes de forja. I, tanmateix, des d’un punt de vista cronològic, la reputació de Rusiñol com a col·leccionista de ferros fou anterior a la seva notorietat pictòrica i a la seva popularitat com a dramaturg.


Gràcies a Rusiñol i a un reduït grup de col·leccionistes de peces antigues de ferro (entre ells, diversos amics seus que compartien la mateixa dèria), l’art de la forja deixà de ser vist com una expressió creativa menor i començà a esdevenir matèria d’estudi, alhora que experimentava una important revaloració que, com en molts altres oficis artesans, es faria evident sobretot en l’arquitectura modernista (tan sols cal recordar el virtuosisme que assoleixen els treballs de ferro en alguns dels edificis projectats per Gaudí, Puig i Cadafalch o Domènech i Montaner).

La Col·lecció de vidre[modifica | modifica el codi]

A diferència de la col·lecció de ferros, una part de la qual ja decorà les parets de l’estudi-taller de Barcelona que Santiago Rusiñol compartia amb Enric Clarasó, la col·lecció de vidres arribà directament a Sitges amb posterioritat a l’edificació del Cau Ferrat.

De fet, no es tracta d’un conjunt homogeni, sinó de dues grans col·leccions que apleguen un total de gairebé quatre-cents objectes aconseguits per Rusiñol en dos moments distints de la seva vida. Al Gran Saló es troba la col·lecció de vidres d’època moderna, mentre que a la sala del Brollador hi ha ubicada la de vidres arqueològics o antics. Les diverses procedències de les peces i l’ampli ventall cronològic que cobreixen fan que hi siguin presents gran part de les diferents tècniques amb les quals s’ha treballat aquest material al llarg de la història.


La Col·lecció de mobles i escultura[modifica | modifica el codi]

El visitant que entra per primera vegada al Cau Ferrat queda sorprès davant l’extraordinària quantitat de peces que allotja el museu i l’horror vacui que presideix tot l’edifici, motiu pel qual moltes d’elles són vistes de reüll o fins i tot ignorades. Entre els objectes que passen més desapercebuts –llevat d’aquells que destaquen pel seu volum–, hi ha els mobles i les escultures, que freqüentment són considerats simples complements decoratius sense cap valor intrínsec.

És cert que tant el mobiliari com el conjunt de talles i escultures no tenen la importància de les col·leccions de ferro i de vidre, però tampoc no es pot negar que apleguen algunes peces excepcionals que mereixen ser observades més detingudament.

La Col·lecció de ceràmica[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la seva vida, Santiago Rusiñol aplegà una important col·lecció de ceràmica que avui dia es concentra fonamentalment en dues de les estances de la planta baixa del Cau Ferrat: la cuina-menjador i la sala del Brollador. En elles el visitant hi trobarà una heterogènia mostra de més de dues-centes peces que abasten des del segle XIV fins al XIX: sobretot plats i plàteres, però també escudelles, pots de farmàcia, rentamans, bols, gibrells, fruiteres, càntirs, soperes i diversos plafons de rajoles.

La procedència d’aquests objectes és molt diversa. La terrisseria catalana suposa quasi la quarta part de la col·lecció, encara que hi són representats també els principals centres de producció ceràmica del País Valencià, Aragó, Castella, Andalusia i Múrcia. El conjunt es completa amb unes quantes peces procedents de Mallorca, Itàlia i França.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 114. ISBN 84-393-5437-1. 
  2. «Via lliure a les obres dels museus de Sitges». El Punt Avui, 03/01/12. [Consulta: 4 de gener de 2012].
  3. Raventós, Joan. «El cau de la bohèmia». Sàpiens [Barcelona], núm. 66, abril 2008, p. 5. ISSN: 1695-2014.
  4. 4,0 4,1 Museus Singulars de Catalunya. Editorial Diàfora. 1979 ISBN 84-85205-33-2
  5. Tv3.cat El cau ferrat, de trasllat 03/06/2010. Consulta. 03/08/2010]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Museu del Cau Ferrat

Coord.: 41° 14′ 6.24″ N, 1° 48′ 45.85″ E / 41.2350667°N,1.8127361°E / 41.2350667; 1.8127361