Santiago Rusiñol i Prats
| Santiago Rusiñol i Prats | |
|---|---|
 Retrat fet pels fotògrafs Napoleon cap el 1892 |
|
| Naixement | 1861 Barcelona |
| Defunció | 13 de juny de 1931 Aranjuez |
| Art | pintor, escriptor, dramaturg |
| Moviment | modernista |
 La vall dels tarongers, Biniaraix (Mallorca) |
|
Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931) fou un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d'obres, i literària, amb un centenar de títols a més d'un extens nombre d'articles, el situen com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
Va néixer al carrer de la Princesa núm. 37 de Barcelona, en el si d'una família d'industrials del tèxtil provinent de Manlleu, en aquesta població es va inspirar per fer algunes de les seves obres i cal destacar també la casa on vivien, Cau Faluga. [1] Malgrat la seva condició d'hereu de l'empresa familiar, Rusiñol, a l'edat de vint-i-vuit anys, casat amb Lluïsa Denís i pare d'una filla de pocs mesos, Maria, va decidir emprendre la vida d'artista per tal de dedicar-se professionalment a allò que fins aleshores havia estat la seva màxima afició: la pintura. Va marxar a estudiar a París i de la seva estada al barri de Montmartre, entre 1889 i 1893, en va sorgir el que seria el seu primer llibre, Desde el Molino (1894), un recull d'articles apareguts regularment al diari La Vanguardia[2] que constitueixen, juntament amb les cròniques d'excursions i els monòlegs L'home de l'orgue (1890) i El sarau de Llotja (1891), la primera aportació de l'artista al món de les lletres.
Durant aquests anys, Rusiñol va exposar als Salons de París i va mostrar la seva obra a la Sala Parés de Barcelona amb una clara finalitat revulsiva. Acompanyat del també pintor Ramon Casas, de l'escultor Enric Clarasó i del crític d'art Raimon Casellas, es va proposar remoure les aigües de l'estancada vida cultural barcelonina, va participar en el projecte dels joves intel·lectuals modernistes aplegats a l'entorn de la revista L'Avenç (1889 - 1893) i es va convertir, a partir de 1894, en el cap més visible del Modernisme. Hi va contribuir, a part de la personalitat carismàtica de l'artista, la seva capacitat de construir sobre la seva pròpia vida la imatge de l'artista modern, sacerdot de l'art i defensor de l'art per l'art en una societat materialista i prosaica, i de convertir aquesta imatge, amb el suport de la literatura i de la seva activitat pública, en un mite.
És indestriable de la construcció d'aquesta imatge la relació que va mantenir el pintor amb la vil·la de Sitges, la Blanca Subur, Meca del Modernisme, a partir de 1891, la creació del Cau Ferrat com a Temple de l'Art, i l'organització de les provocadores festes modernistes i de performances com la dansa serpentina o el monument al Greco, entre 1892 i 1899.
La producció pictòrica i literària d'aquests anys comparteix el to agredolç i el distanciament irònic o líric amb què el jo de l'artista s'encara a la realitat. Una realitat que, a final de segle XIX, en plena crisi del positivisme, reclama noves vies d'aproximació que superen els límits de la raó i recuperen l'emoció, la suggestió i la intuïció com a formes de coneixement. A aquests pressupòsits, que situen Rusiñol en l'òrbita del simbolisme europeu, responen programàticament alguns dels textos publicats a L'Avenç, especialment Els caminants de la terra o La suggestió del paisatge (1893), els primers poemes en prosa de la literatura catalana. L'any 1896, amb vint textos més, van passar a formar part del llibre Anant pel món, l'obra que perfila el model d'artista modern a imatge i semblança d'un individu hipersensible i refinat, escèptic i separat del món, modernista compromès i defensor ultrat de la poesia contra la prosa de la moderna societat burgesa.
És la veu d'aquest artista-sacerdot la que resa les Oracions a la Bellesa en el que es pot considerar el primer llibre de poemes en prosa publicat a Espanya, la que es fa ressò de les Impresiones de Arte (1897) recollides dels articles publicats a La Vanguardia per l'artista durant els seus viatges a París, a Florència i a Andalusia, tot un compendi de teoria estètica, i del repertori de Fulls de la vida (1898), un recull de narracions breus i de poemes en prosa de factura decadentista que constitueix la gran pedrera de la producció dramàtica posterior de Rusiñol.
Entre 1889 i 1899, Rusiñol porta a terme, en carn pròpia, el repte de l'artista a convertir la creació artística en una via d'exploració dels límits. A aquesta exploració hi va contribuir l'addicció a la morfina que va determinar la vida i l'obra de l'artista a partir de 1894, data que coincideix amb la creació de dues de les pintures més emblemàtiques de Rusiñol, La morfina i La medalla, i el descobriment d'un dels temes per excel·lència tant de la pintura com de la literatura de Rusiñol: El jardí abandonat. La cura de desintoxicació a què es va sotmetre l'artista a partir de 1899 i la intervenció quirúrgica que, un any després, el va deixar amb un sol ronyó, van fer allunyar l'artista de l'abisme i el van fer entrar en una nova etapa creativa, marcada per la dedicació al teatre amb mires cada vegada més comercials i a l'especialització en la pintura de jardins arreu de la geografia catalana i espanyola (Mallorca, Eivissa, València, Girona, Aranjuez, Conca, Arbúcies), amb breus però significatives incursions a Itàlia.
Amb la publicació del poema líric en un acte amb il·lustracions musicals de Joan Gay titulat El jardí abandonat i de l'edició de la carpeta dels Jardins d'Espanya, el 1903, un recull dels quaranta millors jardins de Rusiñol acompanyats d'una mostra de la poesia dels seus poetes preferits, Rusiñol sembla acomiadar-se de l'art entès com a exploració del jo i començar a assajar les maneres d'arribar al gran públic. És significatiu, en aquest sentit, que una peça com L'alegria que passa, quadre poemàtic en un acte amb il·lustracions musicals d'Enric Morera, concebuda en el marc del Teatre Íntim d'Adrià Gual i estrenada enmig d'una aurèola de refinament i avantguardisme, sigui l'obra que entronitzi Santiago Rusiñol sobre les taules del Teatre Romea, només potenciant aquells elements més efectistes de l'obra. A partir d'aquest moment i fins al 1930, les estrenes, els èxits i les polèmiques del teatre de Rusiñol formen part de la història del teatre català: El jardí abandonat (1900), L'alegria que passa (1901), Cigales i formigues (1901), Llibertat! (1901), El malalt crònic i Els jocs florals de Canprosa (1902), El pati blau, L'hèroe i El místic (1903), La lletja i El bon policia (1905), La bona gent (1906), La mare, Els savis de Vilatrista i La merienda fraternal (1907), La intel·lectual (1909), El despatriat (1912), L'auca del senyor Esteve (1907), Gente bien (1917), entre tantes de les altres més de vuitanta obres que es van succeint fins a Miss Barceloneta, la darrera.
L'opció pel gran públic explica el conreu que fa Rusiñol de la novel·la, des de l'experiment que suposa El poble gris (1902) a la fórmula feliç que converteix L'auca del senyor Esteve[3] en una de les grans novel·les sobre la Barcelona moderna, fins a les paròdies del gènere que representen La Niña Gorda (1914), El català de La Mancha (1917) i En Josepet de Sant Celoni (1918), i la integració de l'artista, a partir de 1905, en el món de la revista humorística L'Esquella de la Torratxa i del seu editor, Antonio López. Des d'aquesta plataforma, Santiago Rusiñol va combatre el Noucentisme, verbalitzat a partir de 1906 en el Glosari de Xènius a La Veu de Catalunya, amb la creació de Xarau i d'un Glosari alternatiu que va començar a sortir a partir de 1907 i es va mantenir, amb una periodicitat setmanal, fins a 1925. Dels textos de Xarau en van sortir uns quants llibres importants de Santiago Rusiñol: Del Born al Plata (1911), el recull titulat Glossari (1912), L'illa de la calma (1913), Coses viscudes i Màximes i mals pensaments (1927).
Quan Rusiñol va morir, el 13 de juny de 1931 a Aranjuez, feia uns quants anys que la seva imatge, denostada pels intel·lectuals noucentistes, havia estat reivindicada i convertida en un dels referents de la modernització i de la normalització cultural de la Catalunya dels anys trenta.
[modifica] Esdeveniments
Del 13 de juny de 2006 fins el 13 de juny de 2007 se celebrà a Sitges i Aranjuez, l'anomenat Any Rusiñol en honor al 75è aniversari de la mort de l'artista.
Fou organitzat conjuntament per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Sitges, ja que és en aquell poble on l'escriptor i pintor hi va tenir durant molts anys el seu estudi, el Cau Ferrat.
[modifica] Referències
- ↑ Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC): Orígens de Santiago Rusiñol
- ↑ Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, p. 225. ISBN 84-95554-27-5.
- ↑ Rusiñol, Santiago. L'Auca del senyor Esteve. Publicacions URV, 2008. ISBN 978-84-8424-109-6.
[modifica] Bibliografia
- Vinyet Panyella: Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol. Abadia de Montserrat. ISBN 978-84-8415-196-8
- Cunill Canals, Josep. Fundació Imprimatur. Gran Teatro Español (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel, Abril 2011. ISBN 978-84-937886-7-4.
- Vinyet Panyella: Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889. Fundació LLuís Carulla. Museu de la vida Rural. ISBN T.48-2012
