Santiago Rusiñol i Prats

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Santiago Rusiñol i Prats

Retrat fet pels fotògrafs Napoleon cap al 1892
Naixement 25 de febrer de 1861
Barcelona
Defunció 13 de juny de 1931 (als 70 anys)
Aranjuez
Art pintor, escriptor, dramaturg
Moviment modernista

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931) va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d'obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d'un extens nombre d'articles, el situa com a referent decisiu de l'art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Barcelona, en el si d'una família d'industrials del tèxtil provinent de Manlleu. Hereu del negoci familiar, ja es perfila el seu interès per l'art de la pintura durant l'adolescència. El 1886 es casa amb Lluïsa Denís.[1] L'any següent neix la seva filla, Maria, però, pocs mesos després, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar i el desig per dedicar-se a pintar, viatjar i conèixer món l'allunyen de la família. Comença a viatjar per Catalunya i Espanya, per França i per Itàlia. Els viatges seran una constant en la vida de l'artista.

El 1888 es revela com a escriptor col·laborant regularment amb articles al diari La Vanguardia.[2] El 1889 trenca la relació amb la família, ruptura que durarà deu anys; tanmateix, manté el contacte amb la filla.[3] El 1889 se'n va a estudiar a París[4], on resideix a temporades durant la primera meitat de la dècada dels noranta, període important en la seva trajectòria creativa.

El 1893 instal·la a Sitges el seu estudi, conegut com el Cau Ferrat, per la col·lecció de ferros antics que conté.[5] La vila es converteix en un punt de referència modernista d'artistes, escriptors i músics promogut per Rusiñol, que hi organitza les festes modernistes, en què es conjuminen el teatre, la poesia, la pintura i la música. Paral·lelament, l'artista consolida els seus dots com a escriptor i des de principis de la dècada de 1890 escriu obres narratives i poemaris en prosa. Algunes de les seves novel·les s'adaptaran per ser representades al teatre, com L'auca del senyor Esteve, escrita el 1907 i estrenada uns anys més tard.[6]

El 1899, arran d'una greu malaltia, es retroba amb la dona. Quan millora, marxa a França amb ella i amb la seva filla per desintoxicar-se de l'addicció a la morfina.[3] Un any després se sotmet a una intervenció quirúrgica que el deixa amb un sol ronyó, fet que marca una nova etapa vital en la seva trajectòria.[7] El 1903 ja és un artista reconegut i durant la primera dècada del segle XX es consolida el seu prestigi com a pintor i escriptor prolífic, tant a Barcelona com arreu d'Espanya i a París. Continua rebent premis i nominacions. A França, el reconeixement oficial li arriba el 1908, quan obté el títol de sociétaire del Saló de París.[8]

A partir de les dues dècades següents rep un gran reconeixement, alhora que adquireix un prestigi innegable, malgrat el rebuig dels artistes i crítics noucentistes, en particular, del crític d'art Eugeni d'Ors, que escrivia al diari La Veu de Catalunya.[9] El 1917 és condecorat pel govern francès amb la Legió d'Honor.[10] Rep el darrer homenatge a Sitges el 1926. Mor a Aranjuez el 1931. El govern provisional de la República ordena una cerimònia fúnebre oficial a Madrid, que és encapçalada pel president, Manuel Azaña.[11]

Rusiñol no només va formar part activa de la cultura del seu temps, sinó que la va enriquir amb la seva personalitat i amb les seves idees i opinions, que va defensar amb fermesa, i que no estaven faltades de controvèrsia i polèmica. Amic dels seus amics, es va relacionar amb les personalitats artístiques i intel·lectuals més destacades del moment, com mossèn Cinto Verdaguer i Pompeu Fabra, Valle-Inclán i Benito Pérez Galdós, els músics Enric Granados, Isaac Albéniz, Enric Morera, Erik Satie i Manuel de Falla, i pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i Joaquim Mir, entre molts d'altres. Tanmateix, l'amistat més llarga i sòlida la va tenir amb el pintor Ramon Casas i amb l'escultor Enric Clarasó, amb els quals va formar un trio artístic que es va mantenir fins a la seva mort. També cal destacar que fou tiet avi del prematur poeta barceloní Jorge Folch i Rusiñol.

Obra pictòrica[modifica | modifica el codi]

Inicis[modifica | modifica el codi]

Va estudiar al taller del pintor Tomàs Moragas, on va aprendre dibuix i diverses tècniques, com l'oli i l'aquarel·la. Fa la primera exposició a la Sala Parés, de Barcelona, el 1879, en una mostra col·lectiva; hi participa amb una petita pintura de l'interior d'un estudi amb la figura d'un model.[12] Aquí coneix el pintor Joaquim Vayreda, especialitzat en el paisatge. Això inspira Rusiñol a explorar la representació de la naturalesa, no pas per copiar-la, sinó per interpretar-la, com fa el pintor d'Olot.[13] Adopta aquesta temàtica en contraposició als temes històrics, que en aquell moment eren moda.[14]

Pont sobre un riu. 1884

La pintura El bosque és un exemple d'aquesta temàtica. Però en aquesta època també s'interessa per la figura humana, en consonància amb els gustos del moment. La tendència pels temes literaris la representa en la pintura Fausto, i el gust per l'exòtic, en l'obra Peregrino[15], que va exposar a la Sala Parés el 1880. Cal esmentar que aquesta serà la galeria de Barcelona on exposarà habitualment al llarg de tota la vida.

El 1883 descobreix el paisatge urbà a partir de les pintures de Joan Roig i Soler, d'una perfecció tècnica i una llibertat interpretativa que l'impressionen. Això el motiva a pintar Port de Barcelona, i seguidament realitza altres composicions de la Barcelona vella, com Racó de Santa Maria del Mar (1885) o La plaça del Born (1885).[16] Rusiñol evoluciona, però segueix interessat pel realisme, i durant els anys 1887 i 1888 afegeix personatges al paisatge. Pinta escenes relacionades amb el treball[17] i racons del paisatge urbà amb personatges en actituds naturals o fent tasques quotidianes. En són bons exemples Pedrera de Montjuïc o Cargolada. Aquestes obres, que exposa a la galeria Parés, són qualificades de naturalistes,[18] i, en general, tenen una bona acceptació de la crítica.[19] Crítics d'art com Frederic Rahola, que publicava al diari La Vanguardia, elogien el pintor.[20]

L'any 1888 és significatiu per a la trajectòria de Rusiñol, perquè fa la primera exposició individual a la Sala Parés, comença a publicar articles al diari La Vanguardia, exposa per primer cop en un Saló de París [2] i participa en l'Exposició Universal de Barcelona.[21] Durant aquesta època s'interessa per la figura humana real, i no pas la literària dels primers anys. Comença a pintar retrats, com el del seu amic Ramon Casas. A la recerca de la modernitat, vol plasmar la dignitat de les figures, les composicions són més simples i dóna menys importància als elements secundaris.[22]

Rusiñol i París[modifica | modifica el codi]

El temperament inquiet de Rusiñol i les seves ganes d'aprendre, d'una banda, i l'ambient conformista de Barcelona i les murmuracions sobre la seva persona, de l'altra, l'empenyen a marxar, pels volts de la tardor de 1889,[23] a París, ciutat que ja havia conegut durant el viatge de noces, el 1886.

Interior d'un cafè. 1892. París. Museu d'Art de Filadèlfia

Allà es troba amb els seus amics, el periodista Miquel Utrillo, el gravador Ramon Canudas i el seu íntim Enric Clarasó, amb els quals comparteix habitatge a Montmartre. Més tard s'hi afegirà Ramon Casas, fins al 1892-93.[24] Rusiñol visita exposicions, estudia pintura a la Société de la Palette i entra en contacte amb l'ambient artístic de la ciutat: Rusiñol es va proposar de tastar en la seva carn la vida bohèmia.[25]

Estudia temes nous que descriuen l'ambient dels suburbis, els cabarets i els locals nocturns parisencs, com Cafè dels incoherents i Interior d'un cafè a Montmartre, on plasma unes figures tristes i distants. En altres quadres pinta escenes d'espais urbans i interiors impregnats d'un sentiment de soledat i melangia:[26] Carrer de Montmartre, El patio de mi casa o El parc del Moulin de la Galette, realitzats el 1890. Treballa a plein air, tendeix a sintetitzar el model i a captar l'atmosfera dels espais que representa. Rusiñol continua interessat en el retrat i pinta els seus amics Utrillo, Clarasó i Canudas, i personatges com Erik Satie.

Durant el 1890 fa una gran exposició a la Sala Parés juntament amb Casas i Clarasó. És el primer cop que els tres amics exposen plegats, i ho repetiran moltes vegades fins a l'any de la mort de Rusiñol. Les pintures de Rusiñol i Casas tenen molt bona acollida per part de la premsa. Es considera que, amb aquesta exposició, el Modernisme va irrompre en la pintura catalana.[27] Un any més tard reben el suport incondicional de Raimon Casellas, crític d'art de L'Avenç i La Vanguardia, que pensa que la seva pintura és la millor que es fa a Espanya. Durant aquesta etapa, l'interès de Rusiñol per la vida contemporània és herència de l'impressionisme, així com la versemblança i algunes solucions compositives, però no fa servir ni la pinzellada ni el cromatisme d'aquest estil. La llum i les atmosferes de les pintures fetes a París contrasten amb les de Sitges i altres indrets del mateix període.[28] Les obres creades durant l'estada a Montmartre fins al 1893 són un llegat que documenta la vida de la ciutat.

El descobriment de Sitges[modifica | modifica el codi]

La tardor del 1891, durant un viatge, s'atura a Sitges, on troba uns coneguts que el conviden a quedar-s'hi unes hores. S'hi estarà un mes i mig. Enamorat de la vila i de l'amabilitat de la gent, decideix que és el lloc on li calia fer arrels.[29]

El Pati Blau. 1892. Sitges. Museu de Montserrat

Fa amistat amb els pintors luministes, que li descobreixen la intensitat de la llum mediterrània. Rusiñol queda fascinat pels racons de la vila i compon els primers quadres de patis; entre d'altres, els patis blaus, pintats entre el 1891 i el 1893, que difondrà i farà famosos.[30] En aquestes escenes exhibeix la riquesa cromàtica dels espais i els objectes, però sense estridències; defuig la intensitat lumínica que busquen representar els luministes a favor d'una llum més matisada.[31] També fa nombrosos dibuixos de personatges --amics i veïns--, que capta en actituds quotidianes a les places, carrers, patis i cafès.

Després d'aquesta curta estada torna a París, però a mitjans del 1892 és, de nou, a la vila. Rusiñol converteix Sitges en el centre on convergeixen les aspiracions de renovació vital i artística a Catalunya d'escriptors, músics, artistes plàstics i intel·lectuals. Organitza la primera festa modernista, amb una gran exposició de pintura com a alternativa a l'art oficial i academicista.[32] Aquesta primera festa anirà seguida de quatre més, la darrera el 1899. Estan pensades com un revulsiu per a la modernització i l'europeïtzació de la cultura catalana en tots els seus aspectes. [33]

Santiago Rusiñol. La nena de la clavellina, 1893. Museu del Cau Ferrat, Sitges

El 1893, Rusiñol compra una casa a Sitges, on instal·la el seu estudi i la seva col·lecció d'obres d'art, antiguitats i objectes de ferro, que donen nom a l'indret, conegut com el Cau Ferrat, i la vila esdevé la Meca del Modernisme.[34] Entre el 1893 i el 1894 es perfila el nou sentit estètic de Rusiñol, impregnat de les idees de la tendència simbolista, que van conformant el seu sentit de la modernitat. Un bon exemple d'això és la segona festa modernista, el 1893, durant la qual organitza un concert de música simbolista i es representa l'obra de teatre La Intrusa, de Maurice Maeterlinck, dirigida per Rusiñol i Casas,[35] amb un gran èxit de públic i de crítica. Malgrat que la pintura de l'artista encara és naturalista, inicia un canvi influït per l'interès pel simbolisme europeu belga i francès. En aquest sentit, acull de ple la doctrina de l'art per l'art, que fa de l'artista un sacerdot, i de l'art, una religió.[36] El simbolisme es fa palès, sobretot, en la seva obra literària.

La influència simbolista[modifica | modifica el codi]

A finals del 1893 torna a París i canvia l'habitatge de Montmartre per un pis al barri de Quai Bourbon, al centre de la ciutat.[37]

Novel·la romàntica. 1894. Museu Nacional d'Art de Catalunya

Ara viu un ambient diferent, més elegant i aliè a la pobresa de Montmartre. Rusiñol creu que l'art és una expressió dels sentiments i una emoció estètica; així, doncs, amb aquestes premisses, s'endinsa cada cop més en una pintura subjectiva i simbolista que expressa els sentiments més profunds.[38]

Durant l'any 1894 viatja a Itàlia, on copia obres de Giotto i d'altres pintors primitius. Estudia les obres d'altres mestres de la pintura, i aquest mateix any compra dues peces originals d'El Greco, cosa que té grans conseqüències artístiques per a ell i per al seu amic Zuloaga.[39] L'artista admira el mestre manierista i en copia les pintures. És tan forta la impressió que en rep i el reconeixement que professa al seu llegat pictòric que uns anys més tard li dedica un monument, instal·lat a la vila de Sitges.[40]

Durant aquesta nova etapa, la tendència al subjectivisme l'allunya progressivament del paisatgisme i de les escenes costumistes i quotidianes. L'observació de l'extern es transforma en penetració psicològica per captar i representar l'estat d'ànim dels models, sigui alegria o patiment. Pintures precedents com Enfermo y enfermero (1890) o Casa de empeños ja escenificaven els drames de la vida: la malaltia, la pobresa, la mort, però encara era una visió distanciada, més objectiva i realista.[41] Ara es proposa retratar els sentiments, i transmetre a l'espectador el que traspua el model, malgrat la dificultat que comporta intentar representar la complexitat dels sentiments humans.

Tanmateix, Rusiñol és un poeta, i això queda exemplificat en pintures com La última receta(1893-94), Novela romántica(1894) i La morfina (1894).[42] El tema d'aquesta última obra afecta directament l'artista, que sap els efectes que té el narcòtic, ja que n'havia pres per pal·liar els dolors que patia, cosa que el va abocar a l'addicció. L'estil que desenvolupa reflecteix una certa influència de James McNeill Whistler i també els coneixements que té sobre l'obra de Diego Velázquez a l'hora de posar en pràctica solucions compositives o recursos com l'eliminació de referents espacials, la representació de miralls i l'autoretrat[43], com es mostra en les pintures Retrat d'en Cuca (1895) o Retrat de dona (1894).

A mitjans del 1895, Rusinyol decideix abandonar definitivament la residència parisenca i se'n va a viure al Cau Ferrat. Entre el 1896 i 1897 desenvolupa unes pintures simbolistes que prenen un caire místic. Això s'expressa en un seguit de quadres que pinta a diversos indrets de la muntanya de Montserrat. Són pintures de natura i retrats de monjos en què es pot apreciar el sentiment i l'estat d'ànim de l'artista, amb títols tan significatius com Èxtasi, Paroxisme d'un novici o Novici al peu de la creu.[44]

Rusiñol explora el simbolisme fins al 1903, tant en la producció pictòrica com en la literària,[45] però durant aquest període també treballa una temàtica que defineix pràcticament els últims trenta anys de la seva trajectòria professional i vital: els jardins.

Els jardins rusinyolians[modifica | modifica el codi]

Durant la dècada de 1890, Rusiñol enceta el tema dels jardins. Si es tenen en compte les escenes de patis amb flors pintades a Sitges, ja hi ha un precedent en la seva trajectòria perquè l'artista es fixi en la natura des d'una altra òptica.[46] El 1895 viatja a Granada i s'hi està una temporada. Allà aprofundeix el tema. Fa quadres de l'Alhambra, del Generalife i de jardins romàntics. Els anys següents pinta jardins de diverses poblacions i ciutats espanyoles: Aranjuez, Granada, Tarragona, Sitges, Girona i Barcelona. Alguns dels jardins estan abandonats i evoquen un sentit misteriós; d'altres, melancolia. Però la forma com l'artista tracta la llum, la composició i el color desprèn una gran sensibilitat.

Jardí d'Aranjuez. 1907. Museu Thyssen-Bornemisza

L'any 1899 exposa la sèrie de pintures a París a la galeria d'Art Nouveau, la més important del moment especialitzada en simbolisme i nabi.[47] La mostra s'inaugura sota el títol Jardins de l'Espagne. Aquesta és la primera i única exposició individual que Rusiñol fa a París, i té molt bona acollida de crítica i públic.[48] Els quadres representen una Espanya inèdita i la premsa internacional se'n fa ressò. Rusiñol aconsegueix l'èxit i el reconeixement. El 1900 exposa la sèrie Jardines de España a la Sala Parés, amb el mateix èxit que a París. En aquest moment obté el reconeixement de la burgesia barcelonina, que el considera un dels artistes més importants de l'època. El 1903 publica el llibre Jardines de España i fa una altra exposició a la Sala Parés amb quadres de paisatges i jardins de Mallorca.[49] Els èxits se succeeixen i es pot considerar que a partir d'aquest moment el tema i Rusiñol aniran íntimament relacionats.

La visió romàntica i simbòlica dels jardins de Rusiñol va influir en la literatura i la música espanyoles coetànies, fins al punt que Josep de C. Laplana explica que el lloc on Manuel de Falla va acabar d'escriure la seva suite Noches de los jardines de España el 1915 va ser, justament, el Cau Ferrat.[50]

Obra escrita[modifica | modifica el codi]

Poesia i prosa[modifica | modifica el codi]

L'obra escrita de Rusiñol cal emmarcar-la dins la literatura modernista; el mateix autor ho descrivia a Fulls de vida, on expressava:

« Un art seriós que no enlluerni els pobres d'esperit amb teles i sederies de guarda-roba i de crom; un art espiritual, ple d'originals delicadeses i belles filigranes; un art que voldríem veure admirat a casa nostra, i del qual nosaltres esdevindríem els primers devots i els darrers artistes »
Fulls de la vida, Al lector.[51]

La seva producció entre el 1893 i el 1898 es va aplegar posteriorment a Anant pel món (1896), llibre que recull poemes en prosa i altres textos en què es perfila el model d'artista modern, a més de la seva concepció i les seves reflexions sobre la societat moderna, i Fulls de la vida (1898), una recopilació de narracions breus de tipus decadentista que van inspirar la producció de l'obra dramàtica posterior de l'autor i que durant molts anys van proporcionar arguments al teatre rusiñolià, que sempre es va caracteritzar per tractar el tema de la situació i el sentit de l'artista en la societat burgesa moderna, amb uns clars tints autobiogràfics, que van convidar a la confusió entre la seva vida pública i la seva vida privada.[52]

Rusiñol descriu personatges i situacions dins d'un pla realista, però deixant entreveure al lector un altre pla, ocult, no explicitat, que condiciona el context i els personatges des d'una zona d'ombra i de misteri. Va descobrint el que s'amaga sota la màscara que la societat imposa: l'enveja, l'odi darrere d'un somriure o els vicis ocults. Es mou enmig d'aquesta mena de "fira de les vanitats" captant amb indiferència tot allò que traslladarà subtilment al lector.

L'art de Rusiñol és espiritualista, perquè va més enllà del seu temps i del seu país, perquè l'autor no se sent bé en el seu temps i el seu art viu en un món superior. Ell mateix ho manifestà al pròleg d'Oracions: "La major part del que anomenen conquestes del progrés no em sedueixen ni m'agraden." La seva obra escrita contrasta amb els seus quadres. Si en l'obra pictòrica recull jardins d'ensomni i paisatges difuminats i suaus, en els textos recull una visió més crua, més humana i realista.

A Fulls de la vida, la narració descriu la vida com una successió de quadres impressionistes, plens de color, com fotogrames d'una pel·lícula o com fulls d'un calendari, on cada full arrencat li produeix una certa melangia romàntica. Però, lluny d'una visió decadent, la vida el fa somiar perquè és un brot de somnis i ideals, prosaics i reals, aspres i durs, seguint l'estil propi dels grans novel·listes del realisme.[51]

Altres obres en prosa que completen la seva creació són:[53][54]

  • 1894 — Des del meu molí.
  • 1896 — Andalusia vista per un català.
  • 1897 — Impressions d'art.
  • 1897 — Els caminants de la terra. Poema en prosa.
  • 1900 — El jardí abandonat.
  • 1902 — El poble gris.
  • 1903 — D'aquí i d'allà.
  • 1905 — La nit de l'amor.
  • 1905 — L'illa de la calma.
  • 1905 — Aucells de fang.
  • 1914 — El català de la Manxa.[55]

Teatre[modifica | modifica el codi]

Article principal: Teatre de Santiago Rusiñol

L'obra teatral de Santiago Rusiñol és una part cabdal de la seva creació literària. Rusiñol va ser un dels màxims exponents de la bohèmia modernista catalana. Com a dramaturg va contribuir a la construcció de la cultura catalana de la modernitat gràcies a la mirada crítica i distanciada que proporciona sobre la societat coetània i a la seva construcció de la imatge de l'artista modern, de la qual ell és paradigma. De fet, Rusiñol es pot considerar el gran renovador teatral, com a introductor de les novetats parisenques per superar la concepció que es tenia del teatre a Catalunya, on les obres no havien aconseguit anar més enllà del costumisme més localista i on el teatre era vist com un mer entreteniment i espai de trobada per fomentar les relacions socials.[56] Rusiñol va treballar totes les formes teatrals: monòlegs, teatre líric, drama, melodrames, sainets, teatre de titelles i vodevils, i va passar per diverses etapes fins que es va consagrar definitivament com un mite de l'escena catalana.

Traducció[modifica | modifica el codi]

L'obra de Rusiñol s'ha traduït a molts idiomes, com ara alemany, anglès, castellà, francès, rus, suec i polonès, entre d'altres.[54] Ell mateix va fer de traductor de l'obra d'Alfons Daudet, i, en concret, de tres títols de la sèrie d'aventures de Tartarín de Tarascó:[57]

  • Port-Tarascó: darreres aventures de l'il·lustre Tartarín.
  • En Tartarín als Alps: noves proeses de l'hèroe tarasconès.
  • Tartarín de Tarascó.

També va traduir "La fira de Neuilly: sensacions frèvoles de París", de Gregorio Martínez Sierra.[54]

Catàleg d'olis[modifica | modifica el codi]

Tarda de pluja. Museu Víctor Balaguer
Claustre de Sant Benet de Bages. Fundació Banc de Santander
Banlieue. Col. particular
Pati Blau. MNAC
La riallera. MNAC
El riu Onyar al seu pas per Girona. Museu de Belles Arts de València
Son Moragues. Col. particular
Primera etapa[58]
  • 1877 Clarasó disfressat. 34 x 23,5. Col. Particular
  • 1878-1880 Aiguamoll. 20 x 25. Col. Particular
  • 1878-1880 Girona. 53 x 78. Col. Particular
  • 1878-1880 Pagesa amb un infant a la falda. 134 x 100. Col. Particular
  • 1880 Pedregar. 65 x 97. Col. Particular
  • 1878-1882 Rierol. 115 x 76. Col. Particular
  • 1884 Pont sobre un riu. 65 x 45. MNAC.[59]
  • 1880 El gual. 75 x 114. Col. Particular
  • 1880 Doctor Faust. 79 x 62. Col. Particular
  • 1882 El majordom. 66 x 47. Col. Particular
  • 1882 Carrer d'un poble de muntanya. 77 x 36. Col. Particular
  • 1883-1884 El port de Barcelona. 47 x 73,5. MNAC, en cessió al Cau Ferrat
  • 1880-1885 Sant Vicenç de Torelló. 148 x 56. Col. Particular
  • 1883-1885 Pelegrí. 73 x 60. Col. Particular
  • 1878-1880 Riera. 80 x 60. Col. Particular
Naturalisme rural[60]
  • 1888 A la font. 98 x 57. Col. Particular
  • 1888 Roures. 56,5 x 103. Col. Particular
  • 1888 A la font. 98 x 57. Col. Particular
  • 1888 Emparrat d'Olot. 97 x 137. Col. Particular
  • 1888 Font de Sant Roc, Olot. 108 x 150. Col. Particular
  • 1889 Tarda de pluja. 120 x 66. Museu Víctor Balaguer
Monuments medievals
  • 1880-1883 Plaça del monestir de Pedralbes. 89,5 x 139. Col. Particular
  • 1887 Plaça del Born i Santa Maria del Mar. 41 x 56. Col. Particular
  • 1886-1888 Capella del claustre de la catedral de Barcelona. 50 x 61. Col. Particular
  • 1907 Claustre de Sant Benet de Bages. 77,5 × 97,5. Fundació Banc de Santander
Montjuïc
  • 1889-1890 Bugaderes de la Barceloneta. 56 x 93. Col. Particular
  • 1890 El cementiri d'Ix. 150 x 126. Col. Particular
  • 1891 Es pot?. 53 x 68. Museu de Montserrat
  • 1892 Ramon Canudas malalt. 80 x 64. Cau Ferrat
Personatges de Sitges
  • 1892-1893 El «malavida» de Sitges. 94 x 101,5. MNAC.[61]
Montmartre[62]
  • 1890 Le Pont Neuf. 38 x 62. Col. Particular
  • 1890 Île Saint-Louis. 50 x 60. Museu de Montserrat
  • 1890 Parc de Montsouris. 27 x 40. Col. Particular
  • 1890 Carrer costa amunt de Montmartre. 29 x 38. Col. Particular
  • 1892 La Butte. Montmartre. 74 x 101. MNAC.[63]
  • 1891 La Banlieue. 97 x 130. Col. Particular
  • 1891 Cementiri de Montmartre. 100 x 75. Cau Ferrat
  • 1891 Parc del Moulin de la Galette. 61 x 50. Cau Ferrat
  • 1891 Utrillo al Moulin de la Galette. 61 x 50. Cau Ferrat
Sitges
  • 1891-1892 El Pati Blau. 112 x 79. Museu de Montserrat
  • 1893 La nena de la clavellina. 73 x 56. Cau Ferrat
París "Quai Bourbon"
  • 1894 Figura femenina. 100 x 81. MNAC.[64]
  • 1894 Novel·la romàntica. 140 x 221,5. MNAC.[65]
  • 1894 La morfina. 87,3 x 115. Cau Ferrat
  • 1895 La riallera 65 x 54. MNAC.[66]
Girona
Mallorca
  • 1902 Dijous Sant. 73 x 98. Cau Ferrat
  • 1903 Son Moragues. 101,5 x 127,5. Col. Particular
  • 1904 Muralla verda, Miramar. 95 x 105. Museu d'Astúries. Oviedo
Granada
  • 1895-1898 Xiprers daurats. 110 x 80. Col. Particular
  • 1895-1898 Xiprers daurats. 110 x 80. Col. Particular
  • 1898 Palau abandonat. 125 x 121. Cau Ferrat
  • 1898 Interior del palau Víznar I. 77 x 101. Cau Ferrat
Aranjuez
Conca
  • 1916 Cases penjades. Col. Particular
  • 1916 Conca. 111 x 135. Col. Particular
  • 1916 La casa de la bruixa. 127 x 91. Col. Particular
Arbúcies
  • 1928-1929 Caminal d'hortènsies. 98,5 x 114,5. Col. Particular
  • 1930 Jardí gris. Llac de casa Badés. 105 x 123. Col. Particular
  • 1930 Avets del parc Badés. 102,5 x 114,5. Col. Particular
Barcelona i rodalia
  • 1891-1892 Creu de terme. 80,5 × 100,5. MNAC.[67]
  • 1900-1903 El Laberint d'Horta II. 110 x 145. Col. Particular
  • 1913 Pati blau d'Arenys de Munt. 78 x 95. MNAC.[68]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Coll 2000, p. 62.
  2. 2,0 2,1 Doñate & Mendoza 1997, p. 20.
  3. 3,0 3,1 Coll 2000, p. 63.
  4. Doñate & Mendoza 1997, p. 27.
  5. Laplana 2002, p. 83.
  6. Cascuberta 2006, p. 43.
  7. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 76.
  8. Laplana 1997, p. 263.
  9. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 103.
  10. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 152.
  11. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 183.
  12. Coll Mirabent 1992, p. 8.
  13. Coll Mirabent 1996, p. 8.
  14. Coll Mirabent 1992, p. 10.
  15. Coll Mirabent 1996, p. 20.
  16. Coll Mirabent 1992, p. 11.
  17. Coll Mirabent 1996, p. 21.
  18. Publicació "La Dinastia", 27 d'abril de 1887, p.2
  19. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 31. Els autors esmenten un fragment de l'article publicat pel crític d'art Miquel i Badia al "Diari de Barcelona".
  20. Rahola, Frederic. «Los paisajes de Rusiñol» (en castellà). la Vanguardia [Barcelona], Ed. de tarda, 14-12-1988 [Consulta: 2 febrer 2014].
  21. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 33.
  22. Coll Mirabent 1996, p. 22.
  23. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 36.
  24. Coll Mirabent 1988, p. 17.
  25. Laplana 2002.
  26. Coll Mirabent 1992, p. 30.
  27. Laplana 2002, p. 81.
  28. Coll Mirabent 1992, p. 35.
  29. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 43.
  30. Coll Mirabent 1996, p. 26.
  31. Coll Mirabent 1997, p. 67.
  32. Cascuberta 2006, p. 193.
  33. Cascuberta 2006, p. 195.
  34. Panyella 2006, p. 59.
  35. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 86.
  36. Sala 2006, p. 27.
  37. Laplana 1997, p. 247.
  38. Coll Mirabent 1992, p. 46.
  39. Laplana & Palau-Ribes O'Callaghan 2004, p. 50.
  40. Coll Mirabent 1992, p. 47.
  41. Coll Mirabent 1996, p. 27.
  42. Coll Mirabent 1992, p. 56.
  43. Coll Mirabent 1996, p. 29.
  44. Coll Mirabent 1992, p. 66.
  45. Panyella 2006, p. 61.
  46. Laplana 1997, p. 81.
  47. Laplana 1997, p. 255.
  48. Doñate & Mendoza 1997, p. 30.
  49. Coll Mirabent 1996, p. 31.
  50. Laplana 1997, p. 86.
  51. 51,0 51,1 González Blanco 2002, p. 779-791.
  52. Casacuberta 1999, p. 48.
  53. IEC 2011.
  54. 54,0 54,1 54,2 Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
  55. Aragay, Ignasi. «El fracàs del Quixot català de Rusiñol». Diari Ara, 12/4/2014 [Consulta: 22 abril 2014].
  56. Casacuberta, Margarida (1999), pàg. 24
  57. González Blanco 2002, p. 787.
  58. Laplana 1995, p. 471-473.
  59. Fitxa de l'obra 040093-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  60. Laplana 1995, p. 474-479.
  61. Fitxa de l'obra 004001-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  62. Laplana 1995, p. 497-502.
  63. Fitxa de l'obra 004048-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  64. Fitxa de l'obra 065612-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  65. Fitxa de l'obra 010898-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  66. Fitxa de l'obra 004003-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  67. Fitxa de l'obra 212874-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
  68. Fitxa de l'obra 145243-000 al web del Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cascuberta, Margarida. «L'intel·lectual modernista». A: Rusiñol : desconegut. 1a ed.. Aranjuez: Auntament de Sitges, Ministerio de Cultura, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2006. ISBN 9788461130948. 
  • Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol i el teatre per dins. 1a ed.. Barcelona: Inst. del Teatre. Diputació de Barcelona, 1999. ISBN 9788477946557. 
  • Margarida Casacuberta, "Santiago Rusiñol i la novel·la de l'artista". A Mercè Doñate i Cristina Mendoza, "Rusiñol pintor". A Santiago Rusiñol (1861-1931). Barcelona: Ed. Fundació Cultural Mafre Vida i Museu Nacional d'Art de Cataluya, 1997 (Catàleg exposició comissariada per Mercè Doñate i Cristina Mendoza)
  • Doñate, Mercè; Mendoza, Cristina. «Rusiñol pintor». A: Santiago Rusiñol : (1861-1931) (en castellà). Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya i Fundació Cultural Mafre Vida, 1997. ISBN 9788480430241.  Catàleg exposició comissariada per Mercè Doñate i Cristina Mendoza)
  • Isabel Coll Mirabent, Santiago Rusiñol. Zaragoza: Museo Camón Aznar de Ibercaja, 2007
  • Coll, Isabel. Els Rusiñol : inicis i consolidació d'una nissaga. 1a ed.. Barcelona: El Centaure Groc, 2000. ISBN 9788460703433. 
  • Coll Mirabent, Isabel. «La Interpretació dels interiors i dels patis sitgetans en l'obra pictòrica de Rusiñol». A: Santiago Rusiñol : (1861-1931) (en castellà). Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya i Fundació Cultural Mafre Vida, 1997. ISBN 9788480430241.  Catàleg exposició comissariada per Mercè Doñate i Cristina Mendoza)
  • Coll Mirabent, Isabel. «Santiago Rusiñol, un recorrido por sus etapas estilísticas». A: Santiago Rusiñol: (1861-1931) : obra pictórica y literaria (en castellà). La Coruña: Fundación Caixa Galicia, 1996. 
  • Coll Mirabent, Isabel. S. Rusiñol. [Barcelona]: Editorial AUSA, 1992. ISBN 9788486329860. 
  • Coll Mirabent, Isabel. Rusiñol. Vilafranca del Penedès: Museu de Vilafranca, 1988.  "Premi tema penedesenc del XVII Concurs Sant Ramon de Penyafort convocat del Museu de Vilafranca, 1988"
  • Isabel Coll Mirabent, Enric Clarasó, Ramón Casas i Santiago Rusiñol, com a nucli de la renovació de l'escultura i la pintura a Barcelona, en el trànsit del segle XIX al segle XX. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, 1986
  • Isabel Coll Mirabent, Assaig sobre les diferents etapes pictòriques de Santiago Rusiñol: catàleg de l'exposició. [S.l. : s.n.], Sitges. 1981
  • Josep Cunill Canals, Gran Teatro Español (1892-1935). "Història del primer teatre del Paral·lel Barcelona". editor Fundació Imprimatur. 2011.
  • Cristina Giménez Navarro, "Una trayectoria entre dos siglos". A Santiago Rusiñol. La Coruña: Funsación Caixa Galicia, 1996
  • González Blanco, Andrés. «Santiago Rusiñol. "Los libros"». A: Renacimiento. (en castellà). Sevilla: Renacimiento, 2002, pàg. 779-791. ISBN 9788484720683 [Consulta: 13 febrer 2014]. 
  • Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol : el pintor, l'home. 1a ed.. Barcelona: Publ. de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 9788478266333 [Consulta: 1 febrer 2014]. 
  • Laplana, Josep de C. «Cronología». A: Santiago Rusiñol : (1861-1931) (en castellà). Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya i Fundació Cultural Mafre Vida, 1997. ISBN 9788480430241.  Catàleg exposició comissariada per Mercè Doñate i Cristina Mendoza)
  • Laplana, Josep de C. «Rusiñol, Casas i el modernismea la parisenca». A: Francesc Fontbona. El Modernisme les arts tridimensionals, la crítica del modernismo. 1a ed.. Barcelona: Isard, 2003. ISBN 9788489931220. 
  • Laplana, Josep de C.; Palau-Ribes O'Callaghan, Mercedes. La pintura de Santiago Rusiñol : obra completa. 1a ed.. Barcelona: Mediterrània, 2004. ISBN 9788483345306. 
  • Cristina Mendoza, Ramon Casas, Retrats al carbó.Sabadell: Editorial AUSA, 1995 de C. Laplana i Mercedes Plau-Ribes O'Callaghan. La pintura de Santiago Rusiñol. La vidaBarcelona: Editorial Mediterrània. 2004
  • Cristina Mendoza, "Els quatre gats". A Francesc Fontbona (ed.), El modernisme. Barcelona: Edicions L'Isard. 2002.(Vol. III)
  • Panyella, Vinyet. «La trajectoria vital o la combinatòria de l'art i de la vid». A: Rusiñol : desconegut. 1a ed.. Aranjuez: Auntament de Sitges, Ministerio de Cultura, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2006. ISBN 9788461130948. 
  • Sala, Teresa M. Rusiñol : desconegut. 1a ed.. Aranjuez: Auntament de Sitges, Ministerio de Cultura, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2006. ISBN 9788461130948. 
  • Rusiñol i la pintura europea. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, DL 2006
  • Daniel Giralt-Miracle (ED.), Santiago Rusiñol, arquetipo de artista moderno. [Madrid]: Gobierno de España, Ministerio de Cultura, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. 2009

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

. Inclou més d'una cinquantena de referències i un article exhaustiu de Margarida Casacuberta (Universitat de Girona)