Pompeu Fabra i Poch

Pompeu Fabra i Poch
Pompeu Fabra, el 1933
Naixement	Pompeu Fabra i Poch 20 de febrer de 1868 Vila de Gràcia, Barcelona
Defunció	25 de desembre de 1948 (als 80 anys) Prada de Conflent, Conflent
Nacionalitat	Catalunya
Ocupació	Enginyer i filòleg
Conegut per	Establidor de la normativa moderna de la llengua catalana

Lingüística catalana
Dialectes Divisió dialectal del català-valencià BLOC OCCIDENTAL a) nord-occidental    1. Ribagorçà       i. Benasquès    2. Pallarès b)Valencià de transició o tortosí    1. Parlars de Matarranya c) sud-occidental (valencià)    1. Castellonenc    2. Apitxat    3. Meridional    4. Salat de Tàrbena i la Vall de Gallinera*    5. Alacantí    6. Valencià murcià (desaparegut). Trets léxics i gramaticals transferits al panotxo o murcià BLOC ORIENTAL a) Septentrional (rossellonès)    1.Capcinès    2.Septentrional de transició b) Central    1. Salat de la Costa Brava*    2. Barceloní    3. Tarragoní c)Baleàric    1. Mallorquí         i. Solleric         ii. Pollencí    2. Menorquí         i. Menorquí oriental         ii. Menorquí occidental    3. Eivissenc         i. Eivissenc de camp oriental         ii. Eivissenc de camp occidental         iii. Eivissenc de vila d) Alguerès DIALECTES DE TRANSICIÓ a) Xipella* (entre l'oriental i l'occidental)    1. Solsoní ALTRES a) Patuet d'Algèria (desaparegut) b) Judeocatalà (desaparegut) c) Catanyol
Gramàtica Accentuació Conjugació verbal Ortologia Ortografia Fonètica Pronoms febles Apostrofació Interferències gramaticals Falsos amics
Literatura Homilies d'Organyà Les quatre grans Cròniques Joanot Martorell Tirant lo Blanc Ausiàs March Ramon Llull Ars magna  · Blanquerna Jacint Verdaguer Atlàntida  · Canigó Josep Pla Mercè Rodoreda Vicent Andrés Estellés
Lingüistes Segle XV: Segle d'or valencià Segle XVI-XVIII: Decadència Segle XIX: Renaixença Segle XX: I Congrés Internacional de la Llengua Catalana · Normalització Cronologia de la repressió del català
Institucions Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua Institut Ramon Llull Junta Permanent del Català (Catalunya) Junta Avaluadora del Català (Illes) Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià Associació d'Escriptors en Català
Portal del Català

Pompeu Fabra i Poch (Vila de Gràcia, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948), fou l'establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Infantesa

Pompeu Fabra va néixer l'any 1868 al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, on va passar la infantesa. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però van morir-ne deu i van quedar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) va ésser proclamada la I República a l'Estat espanyol, i el seu pare, que era republicà, fou elegit alcalde de la vila.

Uns inicis fecunds i polèmics

Fabra inicià estudis d'enginyeria industrial, que progressivament alternà amb una forta inclinació autodidàctica per la filologia. El 1891, l'editorial de "L'Avenç" li publicà la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Junt amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra emprengué la segona campanya lingüística de la revista "L'Avenç",, campanyes que foren els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que provocaren arborades polèmiques i constituïren l'esbós de la futura normativització.

El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins el 1912. Tot i l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia.

El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores retornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donava a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), les quals, al costat de fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió. Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.

Un mestratge eficaç

A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica Catalana, adoptada com a oficial, s'inicia una etapa que culmina el 1931 amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents.

La consolidació d'una tasca

L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. El Diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a "Diccionari Fabra", fou pensat com l'esbós d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la confecció del seu diccionari poden resumir-se en:

1. Exclusió d'arcaismes i dialectalismes de difícil admissió per als parlants.
2. Previsió de bandejar els mots que, amb el temps, perdessin vigència.
3. No-admissió de mots forasters manllevats a altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
4. Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d'origen grecollatí i d'abast universal.

Darrers anys

Pompeu Fabra creuà la frontera franco-espanyola el 31 de gener de 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Després va patir un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, on va morir el 25 de desembre de 1948. Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948 va ser conseller de la Generalitat a l'exili.

Els darrers anys de la seva vida, malgrat les condicions adverses, continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.

Homenatges

• El 1980 es va batejar amb el seu nom una avinguda del barri de la Salut, on havia nascut i passat la infantesa.
• El 18 de juny del 1990 la Generalitat de Catalunya va crear la Universitat Pompeu Fabra, amb la qual cosa destacava els seus mèrits. Aquesta universitat ha organitzat diverses jornades per donar a conèixer Fabra als estudiants.
• Una plaça i una estació de metro a Badalona (ciutat on visqué durant quasi trenta anys) porten el seu nom.

Enllaços externs

• «Pompeu Fabra i Poch». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
• (castellà) Pompeu Fabra. «Sobre la reforma lingüística y ortográfica», La Vanguardia (23.III.1892; any XII, núm. 3183), p. 4 (Text complet)
• (francès) Pompeu Fabra. «J. Saroïhandy. Remarques sur la conjugaison catalane», a Bulletin hispanique de Bordeaux, 1905, VII, pp. 128-139; Revue Hispanique (1905) tom 13, núm. 43: 269-276 (Text complet)
• (català) Pompeu Fabra. «Sobre diferents problemes pendents en l'actual catalá literari», Anuari MCMVII, pp. 352–369. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1908. (Text complet)
• (castellà) Pompeu Fabra. Gramática de la lengua catalana. Barcelona: L'Avenç, 1912. (Visualització de fragment)
• (català) Pompeu Fabra. Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2006 (3a reimpr. de la 7a ed. de 1933). (Text complet)
• (català) Pompeu Fabra. Converses filològiques. Primera sèrie. Barcelona: Regina, 1924. (Visualització de fragment)
• (francès) Pompeu Fabra. Abregé de grammaire catalane. Paris: Les Belles Lettres, 1928. (Visualització de fragment)
• (francès) Pompeu Fabra. Grammaire catalane. Paris: Les Belles Lettres, 1946. (Visualització de fragment)
• (català) Pompeu Fabra. Gramàtica catalana, a cura de Joan Coromines. Barcelona: Teide, 1956. (Visualització de fragment)
• (català) Pompeu Fabra. Converses filològiques, vol. II, a cura de Joaquim Rafel. Barcelona: Edhasa, 1984. (Visualització de fragment)
• (català) Pompeu Fabra. Textos desconeguts de Pompeu Fabra, a cura de Josep Murgades. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2005. (Visualització limitada)
• (català) Joan Solà. Pompeu Fabra. Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2005. (Text complet)
• (català) Pompeu Fabra per Josep Pla (un Homenot)
• (català) Tria de converses filològiques de Pompeu Fabra