Valentí Almirall i Llozer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Valentí Almirall i Llozer

Valentí Almirall
Naixement 8 de març de 1841
Barcelona
Mort 20 de juny de 1904 (als 63 anys)
Barcelona
Ocupació Advocat, periodista i polític català
Conegut/uda per Lo Catalanisme

Valentí Almirall i Llozer (Barcelona, 8 de març de 1841 - íd. 20 de juny de 1904) fou un advocat, periodista i polític català, considerat un dels pares del catalanisme modern, i més concretament, d'un catalanisme d'esquerres fèrriament federalista.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Educació[modifica | modifica el codi]

Era fill d'una família de comerciants de drogues i colònies, amb moltes propietats tant urbanes com al camp (de fet posseïen el castell del Papiol, d'on eren barons, un títol que Valentí sempre va evitar).[1] Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué de deixar-la per haver criticat el professor Claudi Lorenzale. Sabia parlar grec, llatí, francès, anglès, italià i alemany, fet que li permeté viatjar i conèixer l'activitat cultural i intel·lectual moderna europea.[1] A la Universitat de Barcelona va estudiar filosofia entre el 1854 i el 1857, i després dret entre el 1857 i el 1863, any en què es va llicenciar, però rarament va exercir l'advocacia.[1] Sovint anava a les tertúlies de la rebotiga de l'escriptor Frederic Soler Pitarra (amb qui va iniciar el teatre modern en la llengua catalana "que ara es parla"), on es trobava amb altres intel·lectuals com Gonçal Serraclara, Conrad Roure, Anselm Clavé, Josep-Lluís Pellicer, Innocenci López, Josep Feliu i Codina...[2]

Vida política[modifica | modifica el codi]

La seva situació econòmica benestant i la poca vocació que tenia per a exercir com a advocat l'empenyeren cap a la política activa. Participà en la preparació i en els fets de la revolució de 1868 a Barcelona; dirigí El Federalista i col·laborà a la Revista Republicano-Federal, des d'on publicà opuscles força radicals com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Es declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics i prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d'entitats republicanes de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó.[1]


Entre 1868 i 1881 milità en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) on era el principal dirigent dels federals intransigents de Barcelona, un grup minoritari dins del republicanisme federal, que es vertebrava al voltant del Club dels Federalistes (1868-1869), del qual en fou escollit el primer president, i del diari El Estado Catalán (1869-1870 i 1873). Entre el 1868 i el 1869 va orientar la publicació El Federalista.[1] Es caracteritzaren pel seu dogmatisme, intransigència, maximalisme i idealisme. Volien transformar l'estat centralista i uniformitzador espanyol, en un estat federal i descentralitzat, amb una revolució federal des de baix, sorgida de la iniciativa de les classes populars; una revolució federal que implicaria la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació. Tant era així que el 1868 va publicar unes Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Catalunya; en aquest mateix sentit va participar del Pacte de Tortosa entre republicans de Catalunya, el País Valencià, les Balears i Aragó i aquell mateix any va fundar el diari federalista El Estado Catalán.[1]

Vist per Ramon Casas, (MNAC).

Prengué part a la revolta federal de Barcelona de setembre de 1869. Fou fet presoner i internat a les Balears, però juntament amb altres presos aconseguí evadir-se.[1] Va fugir a Alger i d'ací a Marsella, on residí fins a la concessió d'una amnistia. Novament a Barcelona, es presentà a les eleccions com a alcalde, però es negà a un jurament incompatible amb el republicanisme i no pogué ocupar el càrrec. Participà també en la revolta contra les quintes de l'abril del 1870 a través dels seus articles a La Campana de Gràcia.[1] El 1871 el llavors president de la diputació de Barcelona Anselm Clavé el va nomenar director de la Casa de la Caritat de la capital, on va treballar amb criteris racionalistes i humanistes (i d'on dimitiria més endavant en el moment en què va caure la república).[1]

Primera República Espanyola[modifica | modifica el codi]

Quan es proclamà la Primera República Espanyola l'11 de febrer de 1873 es traslladà a Madrid, on hi continuà publicant El Estado Catalán (8 de març-11 de juny de 1873), propagador del federalisme català. Però aviat es mostrà en desacord amb el desenvolupament de la República, i tornà a Barcelona.

Restauració borbònica[modifica | modifica el codi]

Durant la restauració borbònica va disminuir la seva activitat pública, i intentà dedicar-se a la literatura amb el pseudònim A. Z. Sota. De fet el 1879 va publicar les seves dues novel·les.[1] Un any abans, el 1878, fou nomenat president de l'Ateneu Lliure de Barcelona.[1]

El 4 de maig del 1879 començà a publicar el Diari Català, el primer diari en llengua catalana, que va dirigir fins a suspendre'l el juny del 1881,[1] quan va trencar amb Francesc Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic Federal català. El 1880 fou un dels organitzadors del Primer Congrés Catalanista,[1] i en fou elegit president per la majoria dels congressistes. El 1881 intervingué en l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català.[1] El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona (que el 1884 es transformaria en partit polític), esdevenint-ne el secretari mentre que el seu amic "Pitarra" n'esdevenia el president.[1] El 1883 des del Centre Català va organitzar el Segon Congrés Catalanista,[1] que condemnà la participació dels catalans en partits polítics sotmesos a la disciplina dels de Madrid.

Convertit en capdavanter de la reivindicació catalanista, el 1885 fou el redactor ponent del Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que lliurà el document al rei Alfons XII.[1] El 1886 va publicar la seva obra cabdal, Lo Catalanisme,[1] primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista. El 1887 fou escollit president del Centre Català, però la seva actitud hostil al projecte de l'Exposició Universal de Barcelona[3] i a l'alcalde Francesc Rius i Taulet va provocar l'escissió dels elements conservadors més joves que fundaren la Lliga de Catalunya.[1] S'oposà a la designació de la regent Maria Cristina d'Àustria com a Reina dels Jocs Florals de 1888, i n'organitzà uns d'alternatius.[1]

La caiguda de la influència política del Centre Català va afavorir la influència de la jove Lliga de Catalunya; i juntament amb la davallada de la seva salut aquests fets van fer que el seu caràcter es tornés ressentit. Fou marmessor del difunt Rossend Arús, motiu pel qual va fundar el 1895 la Biblioteca Arús.[1] Tot i així, el 1896 fou escollit president de l'Ateneu Barcelonès,[1] i hi pronuncià un notable discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d'aquest càrrec cridà l'atenció sobre el procés de Montjuïc. Alguns petits nuclis federalistes i republicans, així com Alejandro Lerroux, intentaren de recuperar-lo políticament, però ell no ho va voler.

Finalment va morir sol, tot cedint la seva casa a la ciutat de Barcelona per a crear-hi una escola pública, i els seus llibres a la Biblioteca Arús.[1]

Obres[modifica | modifica el codi]

Lo catalanisme (1886).djvu
  • Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización (1873)
  • El alma al diablo (1878), novel·la
  • Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden (1878) novel·la
  • Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña (1878)
  • La Casa de Caridad de Barcelona (1879)
  • La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo (1881?)
  • El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (1883)
  • Los Estados Unidos de América. Estudio Político (1884)
  • Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques (1886)
  • Poesia del Regionalisme (1886)
  • Regionalisme i particularisme (1901)
  • Aspecte polític i social del renaixement català (1901)

Actualment, posseeix un carrer al barri del Roc Blanc (08224) de Terrassa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 30
  2. «Drama romàntic». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 26 d'octubre 2012].
  3. Panyella, Ramon. La projecció social de l'escriptor en la literatura catalana contemporània. Punctum, 2007, p. 91. ISBN Punctum. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Valentí Almirall i Llozer