La Campana de Gràcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Campanar de Gràcia.
Capçalera de La Campana de Gràcia.

La Campana de Gràcia fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fundat per Innocenci López i Bernagossi el 8 de maig de 1870, s'edità durant més de 64 anys. Nascut com a setmanari bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys. Més interessat per la política estatal que per la catalana, criticà les accions catalanistes. Però anà modificant la seva actitud i ajudà el moviment de Solidaritat Catalana i féu una política catalana d'esquerres entre la classe obrera. Des del 2 de juliol de 1932 fins a la seva desaparició, fou propietat de l'ERC. La dirigiren, entre d'altres, Antoni Serra, Josep Roca i Roca i Prudenci Bertrana.

Història[modifica | modifica el codi]

Reproducció de la portada del primer número de la publicació

Innocenci López i Bernagossi, el seu fundador, era l'editor de moltes publicacions periòdiques de l'època. Valentí Almirall va ser qui va proposar el nom de la publicació, ja que era un setmanari molt lligat al municipi de Gràcia, que va ser independent fins al 1897, quan va quedar annexionat a Barcelona. El títol recordava una crida a la resistència pels tocs de la campana de la Plaça d'Orient, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant la Revolta de les Quintes (1870), quan el municipi es va oposar a la demanda del Govern de portar obligatòriament els joves a l'Exèrcit. El general Eugenio Gaminde va ser l'encarregat d'imposar-se a la força, i va ser llavors quan els de Gràcia van ser cridats a la resistència pels tocs de la campana. Els militars la van disparar repetidament amb els canons, però la campana no va deixar de tocar. La campana es va convertir en un símbol de resistència i del federalisme que defensaven molts dels veïns.[1]

Dibuix satíric (1896) sobre la Guerra de Cuba.

Tot i declar-se com a setmanari bilingüe, només feia servir el castellà en alguns escrits dels primers anys. Això va canviar els següents anys, ja alternant l'ús del català i del castellà. Es va publicar durant més de 64 anys (3.403 números que, a les portades, s'anomenaven "batallades"). El seu format era de 2,5 x 20,9 cm i 4 pàgines a dos columnes. Amb el pas dels anys va augmentar el nombre de pàgines, van disminuir les dimensions i el preu va augmentar segons les circumstàncies del mercat.

Es tractava d'una publicació interessada en la política, tot i que sempre des d'un punt de vista satíric. Políticament, primer va ser proper a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidor de Castelar durant la restauració monàrquica. Estava més interessat en la política estatal que per la catalana, i va criticar les accions catalanistes, tret dels Jocs Florals. Tot i així, va anar modificant la seva actitud fins que va ajudar el moviment de Solidaritat Catalana, i va fer una política catalana d'esquerres entre la classe obrera, això ja sota el nom de L'Esquella de la Torratxa.

L'any 1872 es va suspendre l'edició per problemes amb la monarquia. Llavors, el seu editor va dir: "Està bé; no volen sentir campanades, car sentiran esquellots". Així, des del 6 al 26 de maig de 1872 i de l'1 de novembre al 6 de desembre de 1874 es va substituir per L'Esquella de la Torratxa, publicació succedània de la La Campana, que també es va suspendre, i encara es va crear una tercera revista, La Tomasa, que va viure del 30 de maig al 16 de juny de 1872.[2] El 1881 el tiratge de la revista era de 22.000 exemplars.

La publicació va començar a ser impresa per Imp. de la Viuda e Hijos de Gaspar, a partir del desembre de 1891; l'impressor va ser A. López Robert i, a partir del maig del 1900, Lluis Tasso, encara que el mes d'octubre del mateix any, l'impressor va passar a ser Estampa de La Campana La Esquella.

Amb la Restauració borbònica va tornar La Campana de Gràcia, que va tancar l'11 d'octubre de 1934 perquè estava vinculat a ERC. Era de la seva propietat des del 2 de juliol de 1932. La dirigien, entre d'altres, Antoni Serra, Josep Roca i Roca, Màrius Aguilar i Prudenci Bertrana. Va succeir després dels fets d'octubre i els empresonaments de membres d'ERC. Hi col·laboraven escriptors i polítics com ara Valentí Almirall, Frederic Soler, Conrad Roure, Gabriel Alomar i Villalonga, Ángel Pestaña, Joan Puig i Ferreter, i els dibuixants Tomàs Padró, Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Josep Lluís Pellicer, Llorenç Brunet, Pere Ynglada (Yda), Josep Costa (Picarol) i Ricard Opisso,Melcior Niubo ("NIV","Oscar Daniel").

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «La Campana de Gràcia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. La Campana de Gràcia a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica del Ministeri de Cultura d'Espanya

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre La Campana de Gràcia a Viquitexts, la biblioteca lliure.