Feliu Elias i Bracons

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Feliu Elias i Bracons (Barcelona 1878-1948), dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i crític d'art, va ser conegut popularment pels seus pseudònims Apa (pel dibuix humorístic i la caricatura) i Joan Sacs (per la teoria de l'art i l'escriptura).[1] Com a pintor, signava amb el seu nom propi. És un dels dibuixants d'humor més destacats de la primera meitat del segle XX.

Biografia [modifica]

Estudia al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona. Comença a col·laborar a la revista ¡Cu-Cut! (1902), Garba (1905-1906) i El Poble Català fins que el 1908 funda i dirigeix el setmanari d'humor Papitu, una de les més importants publicacions humorístiques catalanes de tots els temps.[1]

És expulsat de la redacció del ¡Cu-Cut! per publicar acudits al Papitu contra la Lliga Regionalista, que editava La Veu de Catalunya i ¡Cu-Cut!.

El 1911 el govern suspèn les garanties constitucionals i Apa, jutjat per la Llei de Jurisdiccions, ha d'abandonar la direcció del Papitu i fugir a París per evitar una condemna per haver publicat una sèrie de dibuixos en aquesta revista. Des d'allà col·labora amb les publicacions Picarol (1912) i La Rialla (1913).

Torna a Catalunya, on funda la Revista Nova (1914) i col·labora amb La Piula (1916), L'Estevet (1921-1923), Bella Terra (1923-1927), La Mainada (1921-1923), Virolet (1922-1931), El Borinot (1923-1927), El Sr. Daixonses i la Sra Dallonses (1926), Jordi (1928) o Mirador (1929-37) i a La Publicitat on farà des de 1922 un acudit diari a la primera pàgina. També col·laborà en prestigioses revistes franceses, com Paris Journal, Paris Midi, l'Assiette au Beurre o Formes.

També són destacables les seves portades a la revista Iberia (1915-1918) defensant la causa aliada durant la primera Gran Guerra, dibuixos que es recolliran al llibre Kameraden, una edició trilingüe publicada a França amb un pròleg del dibuixant francès Sem, i un estudi del prestigiós John Grand-Carteret. Les caricatures favorables a la causa aliada li van valdre la distinció de la Gran Creu de la Legió d'Honor. Fou també un destacat il·lustrador i pintor, sobretot cap als darrers anys de la seva vida, participant en un gran nombre d'exposicions.

Exercí de professor de l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola Superior de Bells Oficis i l'Escola Elemental del Treball.

Escrigué un gran nombre de textos sobre art a molt diverses publicacions, i unes interessants monografies sobre artistes (Benet Mercadé, Simó Gómez, Enric Monserdà, Joan Colom,[text imprecís] Joan Brull...), entre la que destaca la de Xavier Nogués (Quaderns blaus, 1926) pel que té de testimoni personal.

La seva obra en dos volums L'escultura catalana moderna (1926-28) és encara ara una font imprescindible sobre aquest tema. Entre molts d'altres llibres, l'any 1931 edità un interessant assaig sobre el dibuix d'humor: L'Art de la caricatura. Pot considerar-se'l, juntament amb Rafael Benet, el primer historiador rigorós de l'art català contemporani.

Els dibuixos de l'Apa, d'acurada factura, carregats de sàtira intel·ligent i implacable, constitueixen una clarivident mostra dels tipus i costums del primer quart del segle XX, i estan sense cap mena de dubte entre els dibuixos d'humor més agosarats que mai s'han fet en aquest país. N'hi ha originals a la Biblioteca de Catalunya.

Els seus orígens artístics cal ubicar-los prop del Noucentisme al costat d'Eugeni d'Ors de qui es va anar distanciant per practicar un Noucentisme crític enfront de la visió idealista del propi D'Ors.[1]

Com a pintor va començar influït per l'estil postmodernista català d'Isidre Nonell, a qui havia contractat com a col·laborador a la seva revista Papitu,[1] per passar a conrear un Realisme molt detallista, amb el que aconsegueix una atmosfera màgica que de vegades mostra detalls paral·lels a l'Hiperrealisme. És un estil molt proper a la Neue Sachlichkeit germànica coetània.

Referències [modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Fontbona, pàg.226

Fonts [modifica]