Lluís Bagaria i Bou

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bagaria vist per Ramon Casas (MNAC).

Lluís Bagaria i Bou (Barcelona, 1882 - L'Havana, 1940) fou un dels principals caricaturistes de la península durant la primera meitat del segle XX. Tenia un gran talent per captar la fesomia dels seus contemporanis a través de la caricatura i ho féu amb un innovador estil sintètic i decorativista que va revolucionar el gènere.

Biografia[modifica | modifica el codi]

De molt jove es traslladà amb la seva família a Mèxic, on viuria fins als 16 o 18 anys. De nou a Barcelona, s'inicià com a pintor, seguint l'estil de Santiago Rusiñol, de qui sempre seria gran amic. Com a humorista gràfic, el 1902 publicà les seves primeres obres a El Rector de Vallfogona i al ¡Cu-Cut!. Un any més tard, participa com a pintor en una exposició col·lectiva a la Sala Parés, juntament amb Isidre Nonell i Jose Maria Xiró. El 1905 exposaria una col·lecció de caricatures de personatges de l'època a la mateixa Parès. Aquesta exposició, amb molt bona crítica, li va donar certa empenta professional i un any més tard comença a treballar al diari barceloní La Tribuna, i a revistes com Or i grana, ¡Cu-Cut! i L'Esquella de la Torratxa. A la revista De tots colors tenia una secció pròpia anomenada "Els nostres artistes en caricatura". L'editorial Vista & Corbella va editar una col·lecció amb postals amb caricatures de Bagaria.

El 1908 se'n va anar a treballar a Amèrica amb la companyia de teatre d'Enric Borràs, viatjant per Mèxic, Nova York i Cuba.

El 1911 torna a Espanya i s'instal·la a Madrid, on va tenir lloc el gruix de la seva producció i aconseguí una descomunal popularitat, construint un univers simbòlic a base de metàfores gràfiques, i deixant una interessantíssima crònica gràfica de gairebé trenta anys de la vida política i cultural espanyola. Col·laborà a La Tribuna de Madrid, El Parlamentario, El Sol i la revista España, dirigida per Ortega i Gasset.

El 1929 fou un dels signants del manifest del Partit Radical Republicà, i durant la guerra civil, tornà a Barcelona i dibuixà a La Vanguardia un seguit de ferotges caricatures contra la guerra i el feixisme. Per culpa d'aquests dibuixos, crus, corrosius i fortament satírics, La Vanguardia fou prohibida a l'Alemanya de Hitler. També li costaren que els guanyadors de la guerra civil intentessin esborrar qualsevol rastre de l'existència d'aquest dibuixant. Aquesta col·lecció de dibuixos es va recopilar per primera vegada en un volum, amb un estudi de Jaume Capdevila "Kap", gràcies a l'Editorial Dux. Bagaria va refugiar-se a París el 1938. A nivell internacional, va col·laborar amb les revistes Le Rire, francesa i Simplicissimus, alemanya. El 1939 se'n va anar a Cuba, on va morir al cap d'un any.

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es pot veure un caricatura seva de Ramon Casas, provinent de la col·lecció de Raimon Casellas, i al Museu d'Art de Sabadell es conserva una versió de format més gros.

Exposicions rellevants[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís Bagaria i Bou
  • DDAA. La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. «Catàleg de l'exposició del mateix títol que es va dur a terme al Palau Nacional de Montjuïc entre el 28 de juliol i el 20 de setembre de 1992» 
  • Capdevila, Jaume. Bagaria. La guerra no fa riure. Dux, 2007. ISBN 9788493593308. 
  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN : 84-8043-009-5.