Joan Oliver i Sallarès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan Oliver i Sallarès
Naixement 29 de novembre de 1899
Sabadell
Mort 18 de juny de 1986 (als 86 anys)
Barcelona
Pseudònim(s) Pere Quart en poesia
Activitat Poeta, dramaturg, traductor
Nacionalitat Catalunya
Període Postguerra, realisme històric, avantguardes, Grup de Sabadell
Gèneres poesia, teatre
Primeres obres Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet (1929) (teatre); Bestiari (1937) (poesia)
Premis Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1970
Casal Pere Quart, antiga residència de la família Oliver situada a la Rambla de Sabadell.

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986), que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, és considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joan Oliver i Sallarès va néixer el 29 de novembre de 1899 al número 8 del carrer del Jardí de Sabadell, en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Va ser el quart d'onze germans, d'aquí ve el cognom del seu pseudònim, dels quals en va ser l'únic supervivent. Va estudiar Dret i Filosofia i amb vint anys ja tenia les dues carreres acabades. L'any 1919 va crear el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combinà la influència de l'avantguardisme[1] amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.

Guerra Civil i exili[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil Espanyola es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes). Al final de la guerra, la Generalitat Republicana li va encomanar la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exilià primer a França, s'embarcà cap a Buenos Aires i s'establí definitivament a Santiago de Xile, on va fundar –amb Xavier Benguerel– l'editorial El Pi de les Tres Branques i on hi va viure vuit anys. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col·laborar amb la revista Catalunya (editada a Buenos Aires) i va dirigir Germanor (editada a Xile).

Resistència, Vacances pagades i la transició[modifica | modifica el codi]

El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme era caracteritzat per l'autoritarisme i la repressió. Va ser empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard va rebre el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d'El misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txékhov. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica, Vacances pagades (Premi Lletra d'Or, 1962). És una obra escèptica i sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. L'any 1970 rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i fa el discurs de cloenda al Primer Festival Popular de Poesia Catalana celebrat el 25 d'abril al Gran Price de Barcelona. Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es va mostrar especialment disgustat amb la classe política dominant, tant que l'any 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, però, no va impedir que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX. Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L'any 1986 va morir a Barcelona i va ser enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.

Obres[modifica | modifica el codi]

Corrandes d'exili[modifica | modifica el codi]

Article principal: Corrandes d'exili

Corrandes d'exili és un dels poemes més coneguts[2][3] del dramaturg i poeta català Joan Oliver i Sallarès (de pseudònim Pere Quart), que comença amb els versos "Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re…". El poema inicia el quart capítol del poemari Saló de tardor,[4] publicat per l'autor el 1947 a Santiago de Xile, on aleshores estava exiliat.[5] El poema versa sobre els republicans que hagueren d'exiliar-se el 1939 després de la seva derrota durant la guerra civil espanyola i es considera un poema molt relacionat amb l'autor, ja que ell mateix va haver de fugir exiliat, en haver mostrat suport explícit al bàndol republicà. Corrandes d'exili està estructurat en vuit estrofes de versos heptasíl·labs (art menor), alternats en quintets i quartets. La rima és regular.[6] Un dels motius que ha fet que aquest poema esdevingui popular és que artistes com Ovidi Montllor (dins del disc A Alcoi, 1974), Lluís Llach (dins del disc T'estimo, 1984) o Sílvia Pérez Cruz (adaptant la versió de Lluís Llach) han musicat aquest poema.[7]

Allò que tal vegada s'esdevingué[modifica | modifica el codi]

Allò que tal vegada s'esdevingué és l'obra més reeixida de la primera etapa de l'autor, i una de les més importants de la seva producció dramàtica. L'obra, com d'altres de l'autor, presenta dues versions: la primera data de 1936 i fou reeditada el 1970; la segona, de 1977, fou publicada dins «Teatre original».

L'obra presenta set personatges més uns àngels i una veu en off -la de Jahvè. L'autor, a l'hora de crear-los, s'ha basat en el primer llibre de l'Antic Testament, el Gènesi, però la valoració dels personatges ha estat completament invertida. Així, aquí els bons són els dolents i els dolents són els bons. El personatge central de l'obra és Caïm. Com en la Bíblia, el seu rival és Abel, però aquí el procés s'ha capgirat: Caïm s'ha convertit en l'individu positiu de la història. L'autor ens el presenta com un artista (pinta en una cova amagada). És un home nou, que fa ús d'unes noves armes: la protesta, el rebuig de tot allò imposat, el treball... Per dominar el seu entorn en té prou amb les seves forces. Abel és la contrafigura de Caïm: feble, envejós, covard i sense cap mena d'imaginació ni voluntat de domini. Acata sense vacil·lar l'autoritat i accepta tot allò establert intentant utilitzar-ho en benefici propi. Caïm li inspira enveja i alhora por per la seva força i la seva superioritat; per protegir-se'n s'aixopluga en el pare, que el prefereix a Caïm. Nara, germana de Caïm i Abel, és presentada com una bestiola agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada. És el centre de les disputes entre els seus dos germans per la possessió de la femella

La comèdia està estructurada en un acte i es clou amb un final obert. L'estructura evoluciona de manera paral·lela al personatge de Caïm, i així, quan ja s'ha plantejat la situació de l'obra, s'arriba al clímax: Caïm, negligint els advertiments, torna a saltar la tanca i s'apropia de la fruita de l'arbre de la vida. El desenllaç es produeix després de la mort d'Abel, quan Caïm rep el reconeixement de Jahvè a través d'un senyal que el protegeix.

Joan Oliver intenta, en aquesta obra, combinar un llenguatge literari ric, acurat i culte amb l'ús de registres populars, per tal d'obtenir espontaneïtat i fer-se més entenedor. El centre d'interès lingüístic se situa en el fet de la generació lingüística. En aquest sentit, Caïm manifesta que la capacitat de creació lingüística dóna una categoria superior als éssers humans i els diferencia dels simis.

En general, els personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Els diàlegs són vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d'exclamacions i preguntes. Tot això combinat amb elements que donen un cert to popular a l'obra, com l'ús d'expressions o frases fetes, d'exclamacions i d'insults.

La fam[modifica | modifica el codi]

Es va estrenar al Teatre Català de la Comèdia (actual Poliorama) el 15 de juny de 1938, inspirada en el procés revolucionari viscut a partir del 19 de juliol de 1936 i fou guardonada amb el Premi Català de Comèdia aquell mateix any.

S'estructura en sis episodis, que presenten un paral·lelisme amb les 4 etapes successives de la trajectòria revolucionària: 1) la situació prerevolucionària (episodis primer i segon); 2) l'aixecament militar (episodi tercer); 3) la consolidació de la revolució (episodis quart i cinquè); 4) la conspiració contrarevolucionària (episodi sisè). El final del procés resta obert, com el futur de la revolució, encara incert.

Pel que fa als personatges, la història es centra en el triangle de protagonistes Samsó-Lupa-Nel: Samsó, barreja d'orgull i droperia i que només aspira a viure en llibertat, es converteix en el líder imprevist de la resistència contra l’aixecament militar; Nel, líder d'una cèl·lula sindicalista que vol redimir Samsó de la seva vida de vagabund impenitent; i Lupa, dona de Nel, moderna i idealista, que s'enamora de Samsó.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Teatre d'Avantguarda». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 27 d'octubre 2012].
  2. «Una nit de lluna plena». La Vanguardia, 20/06/2011.(castellà)
  3. «Escull els millors versos de la poesia catalana entre 20 finalistes». Diari Ara, 26/01/2012.
  4. «Poema Corrandes d'exili». Edu365.cat.
  5. Oliver, Joan; Sallarès. Saló de tardor. Edicions Proa, 1985. ISBN 84-7588-078-9. 
  6. Antologia de poesia catalana a cura d'Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila. 13a ed.. Barcelona: Proa, 2008, p. 212-214. ISBN 9788484378099. 
  7. «Obra de Pere Quart. Discografia». Escriptors.cat.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Joan Oliver i Sallarès