Joan Oliver i Sallarès
| Joan Oliver i Sallarès | |
|---|---|
| Pseudònim(s): | Pere Quart en poesia |
| Naixement: | 1877 Sabadell |
| Mort: | 1986 Barcelona |
| Activitat: | Poeta, Dramaturg, Traductor |
| Nacionalitat: | Catalunya |
| Període: | Postguerra, realisme històric, avantguardes, Grup de Sabadell |
| Gèneres: | poesia, teatre |
| Primera/es obra/es: | Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet (1929) (teatre); Bestiari (1937) (poesia) |
| Premis: | Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1970 |
Joan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
[modifica] Cap al compromís polític
Neix en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Va ser el quart d'onze germans, d'aquí ve el cognom del seu pseudònim, dels quals en va ser l'únic supervivent. Va estudiar Dret i Filosofia i amb vint anys ja tenia les dues carreres acabades. L'any 1919 va crear el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combinà la influència de l'avantguardisme amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.
[modifica] La Guerra Civil i l'Exili
Durant la Guerra Civil es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà "Oda a Barcelona" (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral "La fam" (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endevant els comunistes i els anarquistes). Al final de la guerra, la Generalitat Republicana li va encomanar la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exilià primer a França, s'embarcà cap a Buenos Aires i s'establí definitivament a Santiago de Xile, on hi va viure vuit anys. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col·laborar amb la revista "Catalunya" (editada a Buenos Aires) i va dirigir "Germanor" (editada a Xile). Va fundar amb Xavier Benguerel la col·lecció "El pi de les tres branques".
[modifica] Resistència, "Vacances Pagades" i la transició
El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme era caracteritzat per l'autoritarisme i la repressió. Va ser empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard va rebre el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d'El misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txèkhov. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica, Vacances pagades. És un obra escèptica i sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es va mostrar especialment disgustat amb la classe política dominant, tant que l'any 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, però, va impedir que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX. Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L'any 1986 va morir a Barcelona i va ser enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.
[modifica] Obres
- Teatre
- Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet (1929)
- Cataclisme (1935)
- El 30 d'abril (1935)
- Allò que tal vegada s'esdevingué (1936)
- Cambrera nova. (1937)
- La fam (1938, estrenada al Teatre Poliorama de Barcelona)
- L'amor deixa el camí ral (1947)
- Quasi un paradís (1951)
- La barca d'Amílcar (1958)
- Ball robat (1958)
- Primera representació (1959)
- Poesia:
- Una tragèdia a Lil·liput.
- Bestiari (1937)
- "Oda a Barcelona" (1936)
- Saló de tardor (1947)
- Terra de naufragis (1956)
- La gran pietat (1960)
- Vacances pagades (1959)
- Circumstanciès (1968)
- Quatre mil mots (1977)
- Poesia empírica (1981)
- Tirallonga de Monosil·labs
- Refugi de versos (1987, obra pòstuma)
- Traduccions:
- Pigmalió, original de Bernard Shaw.
- Tot esperant Godot. Original de Samuel Beckett.
- El criat de dos amos. Original de Carlo Goldoni.
- L'opera de tres rals. Original de Bertolt Brecht.
- Un barret de palla d'Itàlia. Original d'Eugène Labiche.
- Anònim venecià. Original de Giuseppe Berto.
- Ubú, rei. Original d'Alfred Jarry.
- El Misantrop. Original de Molière.
- El Tartuf. Original de Molière.
- El banyut imaginari. Original de Molière.
- L'hort dels cirerers. Original d'Anton Txèkhov
[modifica] Allò que tal vegada s'esdevingué
Allò que tal vegada s'esdevingué és l'obra més reeixida de la primera etapa de l'autor, i una de les més importants de la seva producció dramàtica. L'obra, com d'altres de l'autor, presenta dues versions: la primera data de 1936 i fou reeditada el 1970; la segona, de 1977, fou publicada dins «Teatre original».
L'obra presenta set personatges més uns àngels i una veu en off -la de Jahvè. L'autor, a l'hora de crear-los, s'ha basat en el primer llibre de l'Antic Testament, el Gènesi, però la valoració dels personatges ha estat completament invertida. Així, aquí els bons són els dolents i els dolents són els bons. El personatge central de l'obra és Caïm. Com en la Bíblia, el seu rival és Abel, però aquí el procés s'ha capgirat: Caïm s'ha convertit en l'individu positiu de la història. L'autor ens el presenta com un artista (pinta en una cova amagada). És un home nou, que fa ús d'unes noves armes: la protesta, el rebuig de tot allò imposat, el treball... Per dominar el seu entorn en té prou amb les seves forces. Abel és la contrafigura de Caïm: feble, envejós, covard i sense cap mena d'imaginació ni voluntat de domini. Acata sense vacil·lar l'autoritat i accepta tot allò establert intentant utilitzar-ho en benefici propi. Caïm li inspira enveja i alhora por per la seva força i la seva superioritat; per protegir-se'n s'aixopluga en el pare, que el prefereix a Caïm. Nara, germana de Caïm i Abel, és presentada com una bestiola agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada. És el centre de les disputes entre els seus dos germans per la possessió de la femella
La comèdia està estructurada en un acte i es clou amb un final obert. L'estructura evoluciona de manera paral·lela al personatge de Caïm, i així, quan ja s'ha plantejat la situació de l'obra, s'arriba al clímax: Caïm, negligint els advertiments, torna a saltar la tanca i s'apropia de la fruita de l'arbre de la vida. El desenllaç es produeix després de la mort d'Abel, quan Caïm rep el reconeixement de Jahvè a través d'un senyal que el protegeix.
Jordi Carbonell i Hèctor Prats destaquen quatre temes principals: l'autoritarisme diví i patern, la distorsió del mite bíblic, la crítica del conformisme i la burla a la família burgesa.
Joan Oliver intenta, en aquesta obra, combinar un llenguatge literari ric, acurat i culte amb l'ús de registres populars, per tal d'obtenir espontaneïtat i fer-se més entenedor. El centre d'interès lingüístic se situa en el fet de la generació lingüística. En aquest sentit, Caïm manifesta que la capacitat de creació lingüística dóna una categoria superior als éssers humans i els diferencia dels simis.
En general, els personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Els diàlegs són vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d'exclamacions i preguntes. Tot això combinat amb elements que donen un cert to popular a l'obra, com l'ús d'expressions o frases fetes, d'exclamacions i d'insults.
