Tot esperant Godot

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tot esperant Godot al Theatre Royal Haymarket de Londres, en 2009

Tot esperant Godot (en francès: En attendant Godot), de vegades subtitulada Tragicomèdia en 2 actes, és una obra de teatre de l'absurd escrita per Samuel Beckett als anys 1940, publicada el 1952 per Éditions de Minuit i estrenada a França aquest mateix any, sota la direcció de Roger Blin. Va significar una renovació de l'escriptura dramàtica pel fet d'establir noves relacions entre els personatges, el temps, l'espai i els llenguatges escènics.[1]

Jordi Coca va proposar estrenar en català aquesta obra en 1957 però finalment no va ser fins 1966 quan es va fer, al Teatre Romea de Barcelona. Als anys 60 el teatre de l'absurd era molt popular en aquesta ciutat i s'hi van estrenar també altres obres de Beckett, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i demés autors del gènere. Manuel de Pedrolo va estar influenciat per aquesta peça teatral i l'inspirà per a escriure d'altres.[2]

L'obra es divideix en dos actes, i en ambdós apareixen dos vagabunds anomenats Vladimir i Estragon que esperen en va al costat d'un camí un tal Godot, amb qui (potser) tenen alguna cita. El públic mai no arriba a saber qui és Godot, o quin tipus d'assumpte hi han de tractar. A cada acte hi apareixen el cruel Pozzo i el seu esclau Lucky (en anglès, 'afortunat'), seguits d'un noi que fa arribar el missatge a Vladimir i Estragon que Godot no vindrà avui, "però demà segur que sí".

Estil[modifica | modifica el codi]

Placa de la LLibreria Nacional de Nova York, amb un tros del text de l'obra

Al llarg de la seva producció dramàtica, Beckett va renovar el llenguatge teatral creant noves relacions entre els diferents elements dramàtics i deslligant el gest de la paraula, la veu del cos, o com la llum pot esdevenir un personatge més. En aquest muntatge, Beckett encara no dirigia les seves obres però ja va introduir un nou tipus d'acció dramàtica, el temps i l'espai són indeterminats i ahistòrics, la tragèdia es porta tan al límit que resulta còmica per la seva caricaturització i el to és grotesc, absurd i transcendent, com és recurrent a la seva obra.[1]

Tema[modifica | modifica el codi]

El tema de l'obra és la incomunicació. Aquesta trama, que intencionadament no té cap fet rellevant i presenta el recurs dramàtic de les repeticions, pot simbolitzar el tedi i la manca de significat de la vida humana, tema recurrent de l'existencialisme.

Una interpretació estesa del misteriosament absent Godot és que representa Déu, encara que Beckett sempre ho va negar. Com a nom propi, Godot pot ser un derivat de la paraula "God" (Déu, en anglès) amb un diminutiu carinyós francès. Beckett va afirmar que derivava de godillot, que en argot francès vol dir bota. El títol podria llavors suggerir que els personatges estan "esperant la bota".

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Tot esperant Godot, versió del director macedoni Bore Angelovski, presentada el 1965
Tot esperant Godot a Buenos Aires el 1956

L'obra està dividida en dos actes. La trama tracta de Vladimir (també anomenat "Didi") i Estragon (també anomenat "Gogo"), que arriben a un lloc al costat d'un camí, al costat d'un arbre, per esperar l'arribada de Godot. Vladimir i Estragon semblen ser vagabunds: la seva roba és esparracada i no els va bé, una altra teoria és que podrien ser refugiats o soldats desplaçats d'un conflicte, com la Segona Guerra Mundial, que acabava d'acabar i que va inspirar molt la dramatúrgia de Beckett. Passen el temps conversant i de vegades discutint.

Estragon es queixa que les botes no li vénen, i Vladimir presumeix de cames engarrotades a causa d'un dolorós problema de bufeta. Fan vagues al·lusions sobre la naturalesa de les seves circumstàncies, i sobre les raons per trobar-se amb Godot (però el públic mai arriba a saber qui és Godot o per què és tan important). Aviat els interromp l'arribada de Pozzo, un home cruel però líric que afirma ser l'amo de la terra on es troben, juntament amb el seu criat Lucky, a qui sembla controlar per mitjà d'una llarga corda. Pozzo se senta per donar-se un festí de pollastre, i més tard tira els ossos als dos vagabunds.

Els entreté fent a Lucky ballar animadament, i llavors els dóna un sermó improvisat sobre les teories de George Berkeley. Després de la partida de Pozzo i Lucky, un nen arriba amb un missatge de Godot: "aparentment, no vindrà avui, però vindrà demà a la tarda". El noi també confessa que Godot pega al seu germà i que ell i el seu germà dormen a les golfes d'un graner.

El segon acte segueix un patró similar al del primer, però quan Pozzo i Lucky arriben, Pozzo s'ha tornat inexplicablement cec, i Lucky, mut. De nou el noi arriba per anunciar que Godot no vindrà, tot i que el noi afirma no ser el mateix nen que el dia anterior havia portat el mateix missatge.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Mercè Saumell, El teatre contemporani, Editorial UOC, 2006. ISBN 9788497884020 (català)
  2. Les Literatures catalana i francesa al llarg del segle XX. L'Abadia de Montserrat, 1997. ISBN 9788478268887 (català)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tot esperant Godot