Paraula
De Viquipèdia
El terme paraula és controvertit ja que no hi ha límits precisos per establir què és i què no és una paraula en tant que unitat lingüística. Convencionalment es considera que és el conjunt de lletres amb sentit entre dos espais però aquest criteri fa referència a la llengua escrita i per tant oblida les llengües no alfabètiques, les que només tenen tradició oral i el discurs parlat, molt més comú en qualsevol idioma. No hi ha una pausa a la tira fònica que permeti dir quan acaba i quan comença un mot. A més a més, la locució actua en tots els aspectes com una sola paraula i en canvi s'escriu amb elements separats.
Un altre problema té relació amb les variacions d'una paraula en les llengües sintètiques, és a dir, si es decideix que totes les formes d'un verb són la mateixa paraula o paraules diferents, o el plural de qualsevol mot que admeti nombre, per exemple.
Taula de continguts |
[edita] Definicions de paraula
[edita] Fonètica
La fonètica classifica les paraules segons on recaigui l'accent o quantes sil·labes contingui. Considera que una paraula és l'element susceptible de ser nucli d'un grup prosòdic.
[edita] Morfologia
Per a la morfologia la paraula és un monema que en el moment de construir frases pot col·locar-se aïllat dels altres elements de la frase; o bé un conjunt de monemes consecutius inseparables entre ells però que com a conjunt poden col·locar-se com un conjunt aïllat dels altres elements de la frase (en el cas de mots compostos o derivats). Així es distingeix entre paraules monomoemàtiques (o mots primitius) i les formades a partir d'altres paraules, afegint morfemes i lexemes. La morfologia també estudia la categoria gramatical a la qual pertany una paraula donada.
[edita] Sintaxi
La sintaxi considera que la paraula és qualsevol element que pugui dur a terme una funció sintàctica a l'oració i que pertany a un sintagma i paradigma donats.
[edita] Semàntica
La semàntica afirma que una paraula és la unitat mínima de sentit independent, un signe format per significant i significat. Les paraules són unitats lèxiques que s'emmagatzemen al cervell i permeten la comunicació, ja que vehiculen conceptes.
[edita] Semàntica lèxica
La semàntica lèxica és l'estudi del que denoten les paraules d'una llengua natural.[1] Les paraules poden denotar o bé entitats físiques del món o bé conceptes. Les unitats de significat en la semàntica lèxica s'anomenen unitats lèxiques. Les llengües naturals tenen la capacitat d'afegir noves unitats lèxiques a mesura que sorgeixen canvis històrics i noves realitats en les comunitats de parlants que les utilitzen.
La semàntica lèxica inclou teories i propostes de classificació i anàlisi del significat de les paraules, les diferències i semblances en l'organització del lexicó dels diversos idiomes i la relació entre el significat de les paraules i el significat de les oracions i la sintaxi.
Una qüestió important que explora la semàntica lèxica és si el significat d'una unitat lèxica queda determinat examinant-ne la posició i les relacions dins d'una xarxa semàntica, o si, al contrari, el significat està contingut localment a la unitat lèxica. Això condueix a dos enfocaments diferents de la semàntica lèxica. Un altre tòpic explorat és la relació de representació entre formes lèxiques i conceptes. Finalment, cal assenyalar que en semàntica lèxica són importants les relacions de sinonímia, antonímia, hiponímia i hiperonímia per analitzar les qüestions anteriors.
[edita] Semàntica tradicional
Les paraules són símbols. Això significa que tenen com a referent objectes del món, externs al llenguatge. Les paraules són un determinat tipus de representacions cognitives amb les quals s'associen convencionalment els referents. Tradicionalment, en la relació entre una paraula (forma fonològica) i el món exterior cal estudiar tres aspectes:
- l'expressió de la paraula
- el concepte amb què s'associa, o significat
- la cosa a la qual es refereix, o referent
El referent d'una paraula pot ser múltiple, degut al fet que al món hi pot haver una gran quantitat d'objectes denotats per la mateixa paraula. Tanmateix, el significat de la paraula és únic.
El valor semàntic d'una paraula és el conjunt d'objectes o situacions als quals es pot referir, és a dir, el seu "àmbit referencial" (que seria una classe d'objectes, mentre que el significat seria la propietat que comparteixen aquests objectes, la idea o la representació mental que hom se'n fa).
Tradicionalment s'ha considerat que els significats de les paraules són entitats conceptuals compostes d'altres entitats. Els conceptes en què es poden dividir els significats s'anomenen semes o "components semàntics". Els semes d'un significat són les propietats implicades o evocades per aquest significat. Així doncs, els significats són unitats complexes. A partir dels semes s'ha intentat definit un tipus d'entitat més problemàtica anomenada semema.
[edita] Formació de paraules
Tot idioma crea paraules noves mitjançant diversos recursos.
El recurs més usual és la derivació, que consisteix a adjuntar sufixos o prefixos a un mot existent. La majoria de paraules d'una llengua poden ser dividides en parts més petites anomenades morfemes. Hi ha morfemes que aporten el significat bàsic, i d'altres que aporten informació de tipus gramatical, com el nombre, el gènere, la persona, etc. En un mot com casa, el morfema principal (dit, també, arrel) és cas, mentre que la -a final és el morfema de gènere (indica femení). En un mot com cases, hi ha, a més, la -s final, que és és el morfema de nombre (indica plural). Alguns dels morfemes que es poden adjuntar són sufixos (-ista a futbolista 'jugador de futbol') o prefixos (pre- a preindustrial 'abans de l'època industrial'). Quan un mot rep un sufix o un prefix es parla de derivació.
Els mots també poden ajuntar-se entre si; aleshores es parla de composició. En són exemples comptavoltes, format pel verb comptar i el substantiu volta. Un tipus de composició especial és la composició culta o sàvia, en què els elements que s'ajunten són antics mots del grec clàssic i del llatí; n'és un exemple microscopi, format pel grec micro 'petit' i scopi 'visió'.
La truncació de paraules existents també dóna fruits: així, es pot dir info per informació o tele per televisió. L'acronímia permet generar mots creuats, és a dir, mots que contenen síl·labes o segments de més d'un mot. N'és un exemple motel, format per motor i hotel.
Finalment, es poden inventar paraules. Quan un idioma crea de cap i de nou un mot ho fa seguint uns patrons fònics. Així, en català s'han creat mots com xup-xup (onomatopeia del bull) o ziga-zaga 'moviment en forma de Z'. Aquests nous mots poden venir també per manlleu o préstec lingüístic d'un altre idioma.
[edita] Aprenentatge de paraules
Les paraules de la llengua materna s'aprenen a partir de diàlegs aliens o de la lectura de textos. L'infant en el procés de socialització adquiereix els mots bàsics per poder comunicar-se, fins a uns 2000 que formen el vocabulari comú. Amb l'educació formal s'incrementa el domini en el vocabulari, que és un dels indicadors de fluïdesa verbal i cultura general.
Les paraules desconegudes es poden deduir del context si hi ha suficient familiaritat amb el tema de què tracta el discur que les conté sempre que aquestes no superin un cert llindar (amb més d'un 7% només es pot accedir al significat literal i amb més del 15% la comprensió és impossible). Per retenir-les a la memòria humana cal reforçar l'estímul repetint la seva aparició o lligant-la a esdeveniments significatius afectivament per al subjecte. Una paraula es reté millor si apareix en contextos variats en intervals no massa espaiats en el temps. Els diccionaris i altres reculls lexicogràfics supleixen el possible oblit o desconeixença llistant les paraules més rellevants d'una llengua.
[edita] Referències
- ↑ Pustejovsky, James, The Generative Lexicon, 1995, MIT Press; presenta una proposta generativista de semàntica lèxica.
[edita] Bibliografia
- Barton, David. Literacy: An Introduction to the Ecology of Written Language. Blackwell Publishing, 1994, 96.
- Brown, Keith R. (Ed.) (2005) Encyclopedia of Language and Linguistics (2a edició.). Elsevier. 14 vols.
[edita] Enllaços externs
- Sílvia Colomé. «"Hi ha paraules que utilitzem molt i malament"». Barcelona: La Vanguardia, 30-10-2007. [Consulta: 16-08-2009].
- Sobre la paraula i els tipus de paraula (castellà)
