Color

De Viquipèdia

Roda de colors

El color és la sensació causada per la llum quan aquesta interactua amb l'ull, el cervell i la nostra experiència. La percepció del color es veu altament influïda pels colors adjacents en l'escena visual. El terme color també s'empra per destacar la propietat dels objectes que generen aquestes sensacions.

[edita] Classificacions

La problemàtica del color és molt àmplia i pot ser abordada des del camp de la física, la percepció fisiològica i psicològica, la significació cultural, l'art, la indústria, etc. El coneixement que tenim i hem adquirit sobre el color a l'escola elemental fa referència al color pigment i prové de les ensenyances de l'antiga Acadèmia Francesa de Pintura, que considerava com a colors primaris el vermell, el groc i el blau. Aquesta classificació no és aleatòria; els pintors, en aquell temps, es feien ells mateixos les pintures i partien d'uns pigments recollits a la natura; bàsicament terres de colors i algun vegetal. Els tres colors esmentats són els que més joc donaven al pintor. Hem de considerar d'altra banda que aquests pigments són components químics que a voltes reaccionen amb l'aglutinant, amb un altre pigment o en el suport on han estat aplicats. Per tant s'havien de descartar els pigments poc estables.

Existeixen dos sistemes de colors primaris: colors primaris llum i colors primaris pigment.

[edita] Colors primaris llum (mescla additiva)

Mescla de colors additiva

Els colors primaris llum són el vermell, el verd i el blau. Aquests colors s'utilitzen sobretot en aparells que combinen la llum emesa per diferents focus lluminosos per crear la sensació de colors diversos. La mescla additiva de vermell i verd dóna groc. La barreja de verd i blau dóna tons de cian, i si es mescla vermell i blau s'obté el to magenta. La barreja en proporcions iguals de primaris additius dóna tons de gris. Quan tots tres colors estan saturats del tot, el resultat és el blanc. L'espai de color generat s'anomena RGB ("Red, green, blue", és a dir "vermell, verd i blau" en anglès).

[edita] Colors primaris pigment (mescla subtractiva)

Mescla de colors subtractiva

Els colors primaris pigment són els que provenen de la reflexió de les ones lluminoses damunt dels objectes i s'empra sobretot en pintura i en impremta, ja que en aquestes disciplines els colors generalment no s'obtenen mesclant llums sinó barrejant pigments.

En aquest cas, els primaris són el groc, el magenta i el cian. Si combinem magenta i cian, obtenim blau. De la barreja de cian i groc, en traiem el color verd. I la mescla de groc i magenta dóna vermell. Combinant-los tots tres, hom n'obté negre per suma subtractiva.

Amb tot, el negre que en teoria s'obté de la barreja dels tres primaris és costós i de qualitat dubtosa (perquè la superposició i l'opacitat mai no són perfectes). És per això que en impremta sovint s'empra un color negre addicional (veure CMYK).

Si ens fixem amb atenció en els dos cercles cromàtics observarem que els primaris llum són els secundaris pigment i que els primaris pigment són els secundaris llum.

[edita] Colors elementals

Els vuit colors elementals corresponen a les vuit possibilitats extremes de percepció de l'òrgan de la vista. Les possibilitats últimes de sensibilitat de color que és capaç de captar l'ull humà. Aquests resulten de les combinacions que poden realitzar els tres tipus de cons de l'ull, o el que és el mateix, les possibilitats que ofereixen de combinar els tres primaris. Aquestes vuit possibilitats són els tres colors primaris, els tres secundaris que resulten de la combinació de dos primaris, més els dos colors acromàtics, el blanc que és percebut com la combinació dels tres primaris (síntesi additiva: colors llum) i el negre és l'absència dels tres colors.

[edita] Cercle de colors

Encara que els dos extrems de l'espectre visible, el vermell i el violeta, són diferents en longitud d'ona, des del punt de vista visual tenen algunes similituds. Newton va proposar que la banda recta de colors espectrals es distribuïssin en una forma circular unint els extrems de l'espectre visible. Aquest va ser el primer cercle cromàtic, un intent de fixar les similituds i diferències entre els diferents matisos de color. Molts estudiosos van admetre el cercle de Newton per explicar les relacions entre els diferents colors. Els colors que estan junts corresponen a longitud d'ona similar.

Des d'un punt de vista teòric un cercle cromàtic de dotze colors estaria format per els tres primaris, entre ells se situarien els tres secundaris i entre cada secundari i primari el terciari que s'origina de la seva unió. Així en activitats de síntesi additiva, es poden distribuir els tres primaris, vermell, verd i blau uniformement separats en el cercle; enmig entre cada dos primaris, el secundari que formen ells dos; entre cada primari i secundari es posaria el terciari que es origina en la seva barreja. Així tenim un cercle cromàtic de síntesi additiva de dotze colors. Es pot fer el mateix amb els tres primaris de síntesi sustractiva i arribaríem a un cercle cromàtic de síntesi sustractiva.

El blanc i el negre no poden considerar colors i per tant no apareixen en un cercle cromàtic. El blanc és la presència de tots els colors i el negre és la seva absència total. No obstant això, el negre i el blanc al combinar formen el gris el qual també es marca en escales. Això forma un cercle propi anomenat "cercle cromàtic en escala de grisos" o "cercle de grisos".

[edita] Colors complementaris

En el cercle cromàtic s'anomenen colors complementaris o colors oposats als parells de colors situats diametralment oposats en la circumferència, units pel diàmetre de la mateixa. En situar junts i no barrejats colors complementaris el contrast que s'aconsegueix és màxim.

La denominació complementari depèn en gran mesura del model de cercle cromàtic empleat. Així en el sistema RGB (de l'anglès Red, Green, Blue, vermell, verd, blau), el complementari del color verd és el color magenta, el del blau és el groc i el vermell el cian. Al Model de color RYB (Red, Yellow, Blue = vermell, groc, blau) que és un model de síntesi sostractiva de color, el groc és el complementari del violeta i el taronja el complementari del blau. Avui, els científics saben que el conjunt correcte és el model CMYK, que utilitza cian en lloc del blau i magenta en lloc del vermell.

En la teoria del color es diu que dos colors es denominen complementaris si, en ser barrejats en una proporció donada el resultat de la barreja és un color neutral (gris, blanc, o negre).

[edita] La física del color

Espectre òptic continu.

La radiació electromagnètica és una mescla de radiació de distintes longituds d'ona i intensitats. Quan aquesta radiació té una longitud d'ona compresa dins el rang visible dels humans (aproximadament de 380 nm a 740 nm), s'anomena llum. L'espectre de la llum emmagatzema la intensitat de cada longitud d'ona. L'espectre complet de la radiació provinent d'un objecte determina l'aparença visual d'eixe objecte, incloent-hi el color percebut. Com ara veurem, hi ha més diversitat espectral que sensacions de color. De fet hom pot definir un color com el conjunt de tots els espectres que ens proporcionen la mateixa sensació de color.

Una superfície que reflecteix difusament la llum de totes les longituds d'ona per igual és percebuda com a blanca, mentre que una superfície que absorbeix totes les longituds d'ona i no en reflecteix cap ho serà com a negra.

El conegut espectre de l'arc de Sant Martí conté tots aquells colors que consisteixen en llum visible de sols una longitud d'ona, l'espectre pur o colors monocromàtics.

Les freqüències són aproximacions i venen donades en terahertz (THz). Les longituds d'ona, vàlides al buit, en nanòmetres (nm).

La taula de color no s'ha d'interpretar com a una llista definitiva, l'espectre pur dels colors és continu i el fet de partir-lo en distints colors depèn de la cultura i dels gustos. Tanmateix, la intensitat de l'espectre de colors pot alterar la seva percepció considerablement. Per exemple, un taronja groguenc de baixa intensitat és marró i un groc verdós a baixa intensitat és verd oliva.

[edita] Color dels objectes

Els disc taronja i bru tenen el mateix color objectiu i estan envoltats del mateix to de gris. En base a les diferències de context les persones perceben els cantons amb diferents reflectàncies, i es poden interpretar els colors com a diferents categories de color.

El color d'un objecte depèn de les característiques físiques de l'objecte en el seu context ambiental i de les característiques de la percepció a l'ull i el cervell. Físicament els objectes tenen el color de la llum que es reflectida per la seva superfície, la que normalment depèn de l'espectre lumínic i de la il·luminació incident, així com a potencialment dels angles d'il·luminació i vista. Alguns objectes no només reflecteixen la llum, també transmeten o emeten llum per ells mateixos (vegeu emissor primari), la qual cosa contribueix també al color. I la percepció de l'observador del color de l'objecte depèn no només de l'espectre de la llum que emet la seva superfície, sinó també del context de colors, de manera que el color tendeix a ser percebut com a relativament constant: el qual és, relativament independent de l'espectre lluminós, l'angle de visió, etc. Aquest efecte es conegut com a constància del color.

• La llum que arriba a una superfície opaca es pot reflectir especularment, tal i com fan els miralls, dispersar (això és, reflectida amb dispersió difusa), o absorbir; o combinacions d'aquestes.

• Els objectes opacs que no reflecteixen especularment, els quals acostumen a tenir superfícies rugoses, el color és determinat per les longituds de l'espectre visible que les dispersen més o menys (amb la llum que no es dispersa s'absorbeix i l'energia posteriorment emesa en forma de calor). Si els objectes dispersen totes les longituds d'ona de l'espectre visible es perceben blancs. Si absorbeixen tota la llum visible es perceben negres.

• Els objectes opacs que reflecteixen la llum especularment de diferents longituds d'ona amb diferents eficiències semblen miralls tenyits amb colors determinats per aquestes diferències. Un objecte que reflecteix una fracció de la llum incident i absorbeix la resta pot semblar negre, però també ésser lleugerament reflectants; com per exemple els objectes negres recoberts d'esmalt o laca.

• Els objectes que permeten el pas de la llum al seu través s'anomenen translúcids (dispersant la llum transmesa) o bé transparents, si no dispersen la llum emesa. Si també absorbeixen o reflecteixen la llum de diverses longituds d'ona diferencialment, es perceben tenyits amb un determinat color per la natura d'aquesta absorció o reflecteixen).

• Els objectes poden emetre llum generada per ells mateixos (emissors primaris), de forma contraria a la reflexió com a font secundaria. A causa de la seva temperatura elevada s'anomenen incandescents, com a resultat de certes reaccions químiques, un fenomen anomenat quimioluminescència, o per altres raons.
• Els objectes poden absorbir la llum i aleshores tornar-la a emetre-la amb diferents propietats. S'anomenen llavors fluorescents (si la llum s'emet només mentre la llum s'absorbeix) o fosforescent (si la llum s'emet després que la font primària d'il·luminació s'apaga; aquest terme és també aplicat a la llum emesa deguda a reaccions químiques.

Resumint, el color d'un objecte és un resultat complex de les propietats de la seva superfície,la seves propietats de transmissió de la llum i les seves propietats d'emissió, totes elles contribueixen per a barrejar les longituds d'ona de la llum que abandona la superfície de l'objecte. El color percebut es troba condicionat per la natura de la il·luminació ambient, i per les propietats de color dels altres objectes propers, via l'efecte conegut com a constància del color i via altres característiques de percepció al cervell i l'ull.

[edita] La percepció del color en els éssers vius

Els ésser vius percebem els diferents colors gràcies a l'expressió de tres gens diferents en les cèl·lules de la retina conegudes com a cons. Cadascun d'aquests gens codifica una proteïna en combinació amb altres substàncies que reben a diferents freqüències.

Cada tipus de con expressa solament un dels tres gens. Existeixen proves que confirmen que l'aparició d'aquest tercer gen va ser deguda a una mutació que va duplicar un dels dos originals, mutant posteriorment la còpia.

La retina conté, doncs, tres tipus de cèl·lules fotosensibles, o cons. Un tipus relativament distint de les altres dues, és responsable de la percepció dels colors violeta, amb longituds d'ona al voltant dels 420 nm. Els cons d'aquest tipus sovint s'anomenen cons d'ona curta o cons S, o, de forma errònia, cons blaus. Els altres tipus estan estretament relacionats genèticament i químicament. Un d'aquests, sovint anomenats cons d'ona llarga, cons L, o, erròniament, cons vermells; és més sensible a la llum que percebem com a verd groguenc, amb longituds d'ona al voltant dels 564 nm; l'altre tipus, anomenats con d'ona mitjana, cons M, o, erròniament, cons verds és més sensible a la llum percebuda com a verd, amb longituds d'ona al voltant dels 534 nm.

La corba de resposta com a funció de l'ona per cada tipus. A causa de la sobreposició de les corbes, alguns valors tristimulus no ocorren a qualsevol combinació lumínica. Per exemple, no és possible estimular únicament els cons d'ona mitjana; qualsevol dels altres dos tipus de cons resulten inevitablement afectats en algun grau alhora. La combinació de tots els possibles valors de tristimulus determina l'espai de colors humans. S'ha estimat que els humans són capaços de diferenciar 10 milions de tons cromàtics diferents.^[1]

L'altre tipus de cèl·lules fotosensibles de l'ull, els bastons, tenen una corba de resposta diferent. En situacions normals, quan la llum brilla amb intensitat suficient estimula fortament els cons, llavors els bastons no juguen virtualment cap rol en la visió.^[2] D'altra banda, en la llum tènue, els cons són subestimats deixant només el senyal dels bastons, resultant només el senyal dels bastons, resultant en una resposta en blanc i negre. A més a més, els bastons són pobrament sensibles a la llum en l'espectre del vermell. En certes condicions d'il·luminació, la resposta dels bastons i una resposta dels cons dèbils pot resultar en discriminacions de color que no s'aconsegueix diferenciar correctament.

Sense importar la seva composició i intensitat de les diferents longituds d'ona, el color es redueix per l'ull en tres components principals. Per cada localització al camp visual, a la retina, els tres tipus de cons cedeixen tres signes basats en l'extensió en què és estimulat. Aquests valors s'anomenen sovint valors de tristimulus.

Molts mamífers d'origen africà, com l'ésser humà, comparteixen aquestes característiques genètiques descrites: per això es diu que tenim percepció tricròmica. No obstant això, els mamífers d'origen sud-americà únicament tenen dos gens per a la percepció del color.

En general, els mamífers no solen diferenciar bé els colors, les aus en canvi, sí; encara que solen tenir preferència pels colors vermellosos. Els insectes, per contra, solen tenir una millor percepció dels blaus i fins i tot ultraviolats. Per regla general els animals nocturns veuen en blanc i negre.

Algunes malalties com el daltonisme o la acromatòpsia impedeixen diferenciar bé els colors.

[edita] Color al cervell

Representació del cervell humà amb les zones normalment dedicades a la visió En verd el corrent visual dorsal (verd) i el corrent ventral (porpra). El corrent ventral és responsable de la percepció del color.

Mentre els mecanismes del color de la visió al nivell de la retina estan ben descrits en termes de valors de tristimulus, el processat del color desprès d'aquest punt s'organitza diferentment. Una teoria dominant de la visió del color proposa que la informació del color es transmet a fora de l'ull mitjançant tres vies, o canals oponents, cadascun construït < partir de la informació en brut dels cons: el canal verd-vermell, el canal blau-groc i el canal blanc-negre o canal d'il·uminació. Aquesta teoria ha rebut proves de la neurobiologia i compta per a l'estructura de l'experiència cognitiva del color. Això específicament, explica per què no podem percebre el "verd vermellós" o el "groc blavós" tal i com prediu la roda de color: és la col·lecció de colors pels quals almenys un dels dos canals de color pren un valor a un dels seus extrems.

La natura exacta de la percepció del color més enllà del seu processat cognitiu ja descrit, i ben segur l'estat del color com a representació de la mateixa "percepció del món", és un tema en contínua disputa i controvèrsia filosòfica i científica.

[edita] Sistemes de representació del color

Representació dels colors CMYK.

Representació dels colors RGB.

Un model de color és un model matemàtic abstracte que descriu la manera en què els colors poden ser representats com a conjunts de números, normalment tres o quatre valors o components de color. A continuació tenim una llista de models o sistemes que descriuen maneres de modelar els colors.

• Sistema de colors espectrals primaris RGB
• Sistema de televisió NTSC
• Sistema cromàtic de diferències de color YUV
• Sistema cromàtic XYZ
• Sistema cromàtic IHS
• Sistema cromàtic IHS
• CMYK
• HSV
• Codificació hexadecimal del color

[edita] Regularitats als noms de colors

Llapis de colors.

Els noms dels colors tenen una relació molt estreta amb la llengua i la cultura de cada zona. Tot i així, hi ha una certa regularitat pel que fa als tons considerats bàsics (onze): les cultures que només tenen dues paraules per als colors parlen de "blanc-clar" i "fosc-negre". El següent en freqüència d'ús és el vermell i després un terme que signifiqui o bé blau o bé verd (en molts idiomes són un mateix color). Segueixen en freqüència marró i groc i completen els tons bàsics aquells que són variants més clares o fosques dels primers: el rosa, el taronja, el grana i el gris.

Els canvis entre cultures han portat a preguntar-se per la natura o filosofia del color, i per com és que reben diferents noms si tots els ésser humans poden veure els mateixos tons. Segons la teoria de Sapir-Whorf, la codificació amb un nom diferent provoca la sensació subjectiva de veure diferents colors, mentre que encara que l'ull capti matisos de tonalitat, l'espectador afirma que veu un sol color si usa un sol nom per referir-s'hi.

[edita] Colors més freqüents

Procés de formació de la imatge en color en el sistema substractiu CMYK:
1afila: Cian ; Magenta ; Cian+Magenta.
2afila: Groc; Cian+Magenta+Groc.
3ªfila: Negre; Cian+Magenta+Groc+Negre.

• El vermell i els seus matisos:

• El verd i els seus matisos:

• El blau i els seus matisos:

• El magenta i els seus matisos:

• El cian i els seus matisos:

• El groc i els seus matisos:

• El marró i els seus matisos:

• El violat i els seus matisos:

• El taronja i els seus matisos:

• El blancs, grisos y negres:

[edita] Referències

[edita] Articles relacionats

• Arc de Sant Martí.
• Codi de colors en electrònica.
• Colorimetria.
• Fotometria.
• Lleis de Grassman.
• Llista de colors.
• Llista de colors HTML.
• Pantone®.
• Pigment.
• Pintura.
• Teorema dels quatre colors.

[edita] Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	[[wikt:{{{wikt}}}|Viccionari]]
	Viquidites
	[{{localurl:Wikispecies:{{{species}}}|uselang=ca}} Viquiespècies].
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]

• Història dels colors
• International Color Consortium (anglès)

...