Arc de Sant Martí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Arc de Sant Martí doble.

L'arc de Sant Martí, pont de Sant Martí, ratlla de Sant Martí, arc de Sant Joan, arc iris, arc del cel o iris (cultisme) és un fenomen òptic que consisteix a fer visibles, al cel, tots els colors de l'espectre de la llum (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat) quan aquesta es refracta i reflecteix a les gotes d'aigua en suspensió en l'atmosfera.[1]

La refracció es produeix en angles variables, però al voltant de 138º (una mica menys per la llum de color roig i una mica més per la de color violeta) i això fa possible que pugui ésser vista fàcilment, ja que si fos reflectida a un angle més gran, més petita seria la possibilitat d'apreciar-ho. Així, un reflex amb angle de 180º només podria ser apreciat si l'observador estigués en línia directa entre el sol i la gota d'aigua. El valor de 138º implica que l'arc de Sant Martí només pugui ser apreciat si l'observador està situat entre el Sol i les gotes d'aigua que reflecteixen la seva llum. Aquest angle de reflexió fou descobert per René Descartes el 1637.

Perquè sigui visible, la llum s'ha de reflectir a les gotes d'aigua en un angle determinat.

A més, la mida de les gotes d'aigua fa que la refracció de la llum al travessar-les no sigui sempre igual, produint-se distorsions. La combinació de nombrosíssimes gotes d'aigua de mides diferents, en moviment continu, provoca una dispersió de la llum refractada en forma d'arc al cel.

Un raig de llum canvia de direcció tres vegades en travessar la gota d'aigua i formen la refracció visible que anomenem arc de Sant Martí (o arc primari), però si les reflexions són quatre (es dóna en determinats raigs de llum) es forma un altre arc (anomenat arc secundari) amb un angle de 130º. Aquest arc secundari és molt menys visible, de colors més difusos i situats en ordre invers a l'arc primari, o sigui amb la llum de color roig cap a l'interior de l'arc.

Si les reflexions són cinc o sis, l'angle de reflexió ja és molt inferior i això fa que siguin invisibles per a l'observador.

Com més baixa és la situació del sol més gran es veu l'arc de Sant Martí. En les observacions fetes des de terra és improbable veure un arc de més de 180º, ja que la visió sempre restarà limitada per l'horitzó i el més normal es veure arcs d'uns 120º. Sembla que des d'una aeronau sí que seria possible veure arcs que formessin un cercle complet.

Aquest fenomen òptic cridà l'atenció dels homes des de l'antiguitat, que van donar-li les més diverses interpretacions. No és, però, fins al 1611 que es formula la Teoria Elemental (Antonius Demini), la qual serví de base a René Descartes per a les seves conclusions. Isaac Newton aportaria les seves troballes sobre la descomposició en colors de la llum blanca del Sol que atribuí a Marc Antoni de Dominis en la seva obra Tractatus de radiis visus et lucis in vitris, perspectivis et iride (1611).[2] Thomas Young formulà ja la Teoria Completa.

A la cultura[modifica | modifica el codi]

El peu de l'arc de Sant Martí.
Formació de l'arc de Sant Martí

Per la seva forma, sovint s'ha interpretat com un pont entre el cel i la Terra, així apareix en diverses mitologies (la deessa grega Iris, la serp irisada australiana, l'Indra hindú...) El simbolisme ha estat recollit pel cristianisme, que ho considera un signe de pau i aliança amb Déu.

Com a signe de pau, apareix en la Bandera de la pau o Bandera de l'Arc de Sant Martí, molt popularitzada arran de les manifestacions contra la guerra d'Iraq; en el vaixell de Greenpeace (Rainbow Warrior, en anglès, Guerrer de l'Arc de Sant Martí) i en la bandera gai com a reinvindicació del moviment LGBT. També està present en la bandera inca.

Els budistes anomenen Arc de Sant Martí a l'estadi mental previ al nirvana, simbolitzant l'alegria suprema (per la reunió de tots els colors). Per contra, per als japonesos és símbol de mala sort, un presagi, per la similitud de la seva forma amb una serp, animal maleït.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «arc de sant Martí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Myers, E. «Marco Antonio de Dominis». A: The Catholic Encyclopedia. Nova York: Robert Appleton Company, 1909.