Mirall

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un càntir reflectit en un espill.
Mirall egipci. Louvre.
Reflexió dels raigs de llum en un mirall pla.
Esquema d'inversió de la imatge.
Esquema d'un reflector.

Un mirall o espill (del llatí speculum) és una superfície reflectiva que és prou clara com per a formar una imatge. L'exemple més simple és l'espill pla que molta gent té a les seves llars. L'exemple més antic és l'aigua tranquil·la, on abans de la invenció de l'espill la gent s'hi mirava.

En un mirall o espill, un feix de llum paral·lel pot canviar de direcció completament i continuar sent paral·lel, podent produir així una imatge virtual d'un objecte en la seva grandària i forma reals. Existeixen també miralls còncaus, on un feix de llum paral·lel és convertit en convergent, trobant intersecció en el focus de l'espill i distorsionant la imatge reflectida. Els espills convexos són aquells de curvatura invertida a aquella d'un mirall còncau, els quals provoquen un efecte oposat.

Els primers espills consistien d'una planxa polida de metall, normalment plata. Els miralls moderns consisteixen d'una capa prima d'alumini dipositat sobre una planxa de vidre la qual protegeix l'alumini i fa a l'espill més durador.

Història[modifica | modifica el codi]

Els miralls com a estris de tocador i objecte manual foren molt emprats en les civilitzacions egípcia, grega, etrusca i romana. S'elaboraven sempre amb metall brunyit, generalment coure, plata o bronze, a aquest procés se'l coneix pel nom de plateig. Tenien forma de placa rodona o ovalada, ornada ordinàriament amb gravats o relleus mitològics al revers (els romans no tenien gravats, però sí relleus). D'aquests espills es conserven encara molts exemplars en alguns museus arqueològics. Durant l'alta Edat Mitjana l'ús del mirall era estrany, fins que en el s. XIII s'inventà la fabricació dels de vidre i de cristall de roca sobre llàmina metàl·lica, sense deixar-se de construir els de només metall fins el s. XVIII. El mirall, com a moble d'habitació o cambra, comença amb el s. XVI, car tot i que durant els dos segles anteriors es citen alguns exemplars històrics no era molt conegut i el seu ús era poc corrent. En aquest segle es presenta com a marc elegant i peu artístic i ocupa un lloc distingit al saló com a objecte mobible i de dimensions reduïdes. Cap al s. XVII les fàbriques venecianes arriben a construir espills de gran mida i d'ençà serveixen com a objectes singularment decoratius en salons, en què ocupen un lloc destacat. Els miralls moderns consisteixen d'una prima capa de plata o alumini dipositada sobre una planxa de vidre, la qual protegeix el metall i fa que el mirall sigui més durador. Els miralls dels instruments òptics estan aluminitzats per la part exterior. L'única protecció és la capa d'òxid d'alumini del mateix aluminitzat.

Miralls Plans[modifica | modifica el codi]

Els miralls plans són aquells formats per una supefície plana reflectora. La imatge formada ens els miralls plans té una sèrie de característiques:

  • És virtual, ja que està formada per prolongacions de raigs de llum, el que demostra que la imatge no existeix.
  • La mida és la mateixa que la de l'obejcte. Quan nosaltres ens mirem al mirall, la imtage que hi apareix és tant gran com nosaltres.
  • Les distàncies que hi ha entre l'objecte i el mirall, i la imatge formada i el mirall són iguals. Si no fos així, quan ens miralléssim ens veuríem més a prop o més lluny. Expressat de forma matemàtica: s = s'.
  • La imatge és del dret, ja que sinó ens veuríem al revés.
  • Apareix la inversió en profunditat: la nostra dreta és l'esquerra de la imatge del mirall.

La determinació de la imatge obtinguda es fa mitjançant el diagrama de raigs, on es representen els rtaigs de llum i la imtage formada a partir de l'objecte.

Miralls esfèrics[modifica | modifica el codi]

Els miralls esfèrics són trossos d'esfera i poden ser de dos tipus:

  • Còncau: la superfície reflectora és la superfície interior.

- el focus és positiu i real. - la imatge és real i més gran.

  • Convex: la superfície reflectora és la superfície exterior.

- el focus és negatiu i virtual. - la imatge és virtual i més petita.


1. Elements dels miralls esfèrics:

  • * Centre de curvatura (C): centre de l'esfera imaginària que es podria construir a partir d'un mirall.
  • * Radi de curvatura (r): radi de l'esfera imaginària.
  • * Vèrtex (V): centre geomètric del mirall i origen de coordenades en el diagrama de raigs. També determina si les imatges són positives o negatives segons la seva posició.
  • * Focus (F): punt on convergeixen ( miralls còncaus) o divergeixen (miralls convexos) tots els raigs paral·lels a l'eix principal que es reflecteixen en el mirall.
  • * Distància focal: distància entre el focus i el vèrtex del mirall.


2. Intruccions per construir els rajos en un mirall:

S'han de poder dibuixar tres raigs de llum.

  • Es dibuixa un raig paral·lel a l'eix des d'un punt de l'obecte fins al mirall.
  • Es dibuixa un raig focal des del mateix punt de l'objecte fins al focus.
  • Es dibuixa un raig radial que s'envia al centre del mirall.


3. Determinació analítica de f, h' i s':

  • mida de la imatge: h/s = h'/s'
  • distància s': 1/s' + 1/s = 1/f
  • distància focal: f=r/2


4. Diagrama de raigs pels miralls esfèrics:

Còncaus:

  • Quan l'objecte es troba més lluny del centre del mirall, la imatge es forma entre el focus i el centre, del revés i més petita.
  • Quan l'objecte es troba a sobre del centre, la imatge es forma just a sota, al revés i de la mateixa mida que l'objecte.
  • Quan l'objecte es troba entre el centre i el focus, la imatge surt a l'esquerra de l'objecte, més gran i del revés.
  • Quan l'objecte es troba a sobre del focus, no es forma imatge, perquè aquesta es trobaria a l'infinit.
  • Quan l'objecte es troba a davant del focus, la imatge es troba a l'altre costat del mirall, del dret i més gran.

Convexos:

  • Només hi ha un únic cas, en què la imatge es forma a l'interior del mirall i, per tant, és més petita i virtual.

El mirall a la cultura[modifica | modifica el codi]

El mirall ocupa un lloc important en la mitologia i les supersticions de molts pobles. La imatge que s'hi reflecteix s'identifica sovint amb l'ànima o amb l'esperit de la persona: d'aquí per exemple que els vampirs, cossos sense ànima, no s'hi puguin reflectir segons la cultura i el folklore tradicionals. Quan un està a punt de deixar aquest món, és comú cobrir els miralls, per temor que l'ànima de l'agonitzant hi quedi tancada.

El mirall és interpretat com una finestra al món dels esperits. La llegenda urbana de Verònica aprofita exemplarment aquesta visió. Tanmateix, el món dels esperits tendeix a imaginar-se com una contrapartida especular del dels vius. Lewis Carroll desenvolupa magistralment la idea de l'espill com a entrada a un món invers en la segona part de les aventures d'Alícia. El mirall és també objecte freqüent de consulta: se'l jutja capaç de mostrar-hi esdeveniments i objectes distants en el temps o l'espai. En el conte de Blancaneus, el mirall té la facultat de parlar i respon a les preguntes que li formula la madrastra. John Ronald Reuel Tolkien repren amb el seu cèlebre mirall de Galadriel la tradició de l'espill capaç de mostrar el futur. En la novel·la de Harry Potter i la pedra filosofal, de J.K. Rowling, apareix el mirall de Gised, que no reflecteix la imatge de qui el contempla, sinó els seus desigs més profunds.

L'afany de reflectir la realitat com fa el mirall és un dels lemes del realisme literari i també anima la composició d'enciclopèdies medievals, com proven obres com l'Speculum Maius.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mirall