Eugène Delacroix

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Eugène Delacroix

Autorretrat d'Eugène Delacroix el 1837
Nom de naixement Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix
Naixement 26 d'abril de 1798
Charenton-Saint-Maurice (Val-de-Marne), Île-de-France, França
Defunció 13 d'agost de 1863 (65 anys)
París
Nacionalitat Francesa
Art Pintura, litografia
Moviment Romanticisme

Ferdinand-Victor-Eugène Delacroix (Charenton-Saint-Maurice, França, 26 d'abril de 1798 - París, 13 d'agost de 1863) fou un pintor francès.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Segons nombrosos historiadors, Delacroix va poder ser fill biològic del polític Charles Maurice de Talleyrand-Périgord. Pel que sembla, el seu pare "oficial" havia quedat estèril a causa d'una malaltia. De totes maneres, Eugène va ser registrat com fill de Charles Delacroix, polític de professió, i de Victorie Oeben pertanyent a una família d'artesans i dibuixants. Va ser el més emblemàtic pintor del moviment romàntic aparegut en el primer terç del segle XIX, la influència del qual es va estendre fins als impressionistes. Etiquetat inicialment com neoclàssic, encara que oposat totalment a Ingres, ambdós són criticats en els diferents Salons en els quals exposaven.

A partir de l'exposició de 1855 Delacroix es va convertir en la figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a "renovar" la pintura. A la seva defunció, els artistes contemporanis li van rendir sentits homenatges, especialment Gustave Courbet.

Obra[modifica | modifica el codi]

Autèntic geni, va deixar nombroses obres que tenien molt a veure amb l'actualitat de la seva època (Les matances de Quios o la Llibertat guiant al poble). També va destacar com pintor religiós malgrat les seves contínues declaracions d'ateisme. Les seves obres manifesten un gran mestratge en la utilització del color. Als 18 anys va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts, en l'estudi de P. Guérin, on Théodore Géricault i el Baró Gros van ser els seus mestres. Visitava freqüentment el Louvre, estudiant i copiant als grans pintors que admirava: Rubens, Velázquez, Rembrandt, Paolo Veronese, i es va debatre entre la tradició i el classicisme i el desig de trobar, després de les aparences, la realitat.

La mort de Sardanàpal. El quadre representa un episodi tret de l'obra de Lord Byron, en què el llegendari rei assiri, sabent-se derrotat, fa que els seus esclaus i eunucs degollin les seves dones, els seus patges i els seus cavalls[1]
Litografia inspirada en el Faust de Goethe, que il·lustra a Faust i Mefistófeles galopant durant la nit del Sabat

El pintor paisatgista Bonington li va ensenyar a pintar la natura. Raymond Soulier el va iniciar en l'aquarel·la. El 1827 exposa La mort de Sardanàpal, un quadre on fa gala d'una de les seves més esplèndides combinacions del color, ple de daurats i vermells. Amb un traçat ple de vigor, després d'un esbós al tremp va fer una sèrie d'estudis parcials al pastís i, després, al natural. El quadre va ser venut el 1847 a M. Wilson, que l'instal·la en el seu castell de Brie, el que va provocar una greu deterioració del quadre, i va requerir una difícil restauració.

L'artista freqüenta els salons literaris on coneix a Stendhal, Mérimée, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Baudelaire. Melòman apassionat, es relaciona amb Paganini, Frédéric Chopin, Franz Liszt, Franz Schubert, entre d'altres; Delacroix prefereix l'amistat de músics, escriptors (George Sand) i poetes a la dels pintors de la seva època.

El 1822, Delacroix exposa, per primera vegada, Dante i Virgili als inferns, una obra plena de força, d'una composició ambiciosa i colors molt treballats: la llum es llisca sobre les musculatures inflades, un incendi consumeix una ciutat (en segon pla), les capes onegen al vent. La fantasia, el macabre i l'erotisme s'entremesclen. Dos anys més tard pinta Les matances de Quios, una obra enèrgica i amb un colorit molt més viu. Ambdós quadres concretitzen la seva ambivalència interior que es debat entre el romanticisme i el classicisme, entre disseny i color, polèmica interna que li acompanyarà durant tota la seva vida.

El 1825, Delacroix es va a Anglaterra on passarà tres mesos estudiant als pintors anglesos, de manera especial a John Constable, el major paissatgista europeu de l'època. Tracta de desvetllar la tècnica i l'ús dels colors, analitzant els efectes psíquics que aquests provoquen.

El 1832, realitza un llarg viatge al Marroc i Algèria, descobrint allí l'enlluernadora llum i color dels seus paisatges, les seves gents, la sensualitat i el misteri, sensacions intenses que es reflectiran en tota la seva obra posterior. Quan torna del Marroc rep encàrrecs oficials per a decorar i pintar diversos edificis públics: el Saló del rei del palau de Borbó, el palau de Luxemburg, la Galeria d'Apol·lo del Louvre... El seu quadre més popular La Llibertat guiant al poble, també conegut com La barricada (1831), li va valer la Creu de la Legió d'Honor.

El 1857 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts. Algunes de les seves obres més il·lustres es troben al Museu del Louvre. L'obra de Delacroix inspirarà a un gran nombre de pintors, per exemple Vincent Van Gogh. A part de la seva producció pictòrica, va deixar una estimable producció gràfica, majorment litografies.

El 1827 va crear una sèrie inspirada en la novel·la "Faust" de Goethe, a qui li va dedicar una litografia. La portada d'aquesta sèrie guarda similituds (segurament no casuals) amb "Els Capritxos" de Goya.

En el seu Diari exposa els seus pensaments i idees sobre art i els artistes, compara les seves pròpies obres anteriors i posteriors, les analitza i dissecciona, i expressa les seves opinions sobre l'art, la política i la vida. Aquest diari constitueix una interessant font d'informació respecte a la seva vida i la seva època. Delacroix va morir el 13 d'agost de 1863 a París.

Quadres representatius[modifica | modifica el codi]

Des de 1980 una sèrie de segells de correu representen detalls del quadre La Llibertat guiant el poble. A la fi del segle XX es va expedir un bitllet de banc de cent francs commemorant a Delacroix i el seu quadre La Llibertat guiant el poble. Es tracta de l'únic bitllet de banc en el món en el qual es representa a una dona amb els pits al descobert.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. NERET, Gilles. Eugene Delacroix. Colònia, 2002. Ed. Taschen. ISBN 3-8228-1394-X