Capritxos
 Capritx núm. 43, El somni de la raó produeix monstres | |
| Tipus | sèrie d'estampes  |
|---|---|
| Creador | Francisco de Goya y Lucientes |
| Creació | 1799 |
| Moviment | Romanticisme |
Capritxos - Caprichos en castellà - és una sèrie de 80 aiguaforts creats pel pintor aragonès Francisco de Goya, entre els anys 1797 i 1799, que representen la introducció del gravat romàntic i contemporani a Espanya. La primera edició data del 1799 i va tenir força problemes amb la Inquisició. Constitueixen una col·lecció d'estampes caricaturesques de gran qualitat tècnica que satiritzen amb una extrema ironia la follia universal, les supersticions, el fanatisme, la ignorància, la incapacitat dels governants i la decadència de la raó. Mitjançant el ridícul, l'extravagància i la fantasia, confegeix una crítica lúcida dels vicis i errors de la societat espanyola del segle xviii i de la humanitat en general.
Encara que Goya ja havia publicat gravats des de 1771, —una Fugida a Egipte que signa com a creador i gravador[1]— una sèrie d'estampes sobre quadres de Velázquez publicada el 1788 i alguns d'altres solts entre els quals cal esmentar, per l'impacte de la imatge i el clarobscur motivat per l'atxa, L'encarcarat, de cap 1778-1780; és amb Capritxos, la venda anunciada a la Gaceta de Madrid al febrer de 1799, que Goya inicià el gravat romàntic i contemporani amb una sèrie de caràcter satíric.
.jpg)
Suposa la primera realització espanyola d'una sèrie d'estampes caricaturesques, a la manera dels que hi havia al Regne Unit i França, però amb una gran qualitat en el maneig de les tècniques de l'aiguafort i l'aiguatinta —amb tocs de burí, brunyidor i punta seca— i una innovadora originalitat temàtica, car els Capritxos no es deixen interpretar en un sol sentit, al contrari de l'estampa satírica convencional.
L'aiguafort era la tècnica habitual dels pintors gravadors al segle xviii, però la combinació amb l'aiguatinta li permet crear superfícies de matisades ombres gràcies a l'ús de resines de diferent textura, amb les quals obté una gradació en l'escala de grisos que li permet crear una il·luminació dramàtica i inquietant heretada de l'obra de Rembrandt, artista que el mateix Goya considerava el seu gran mestre, al costat de Velázquez.[2]
Amb aquests «assumptes capritxosos» —com els anomena Leandro Fernández de Moratín, que amb tota probabilitat va redactar el prefaci de l'edició—, plens d'invenció, es tractava de difondre la ideologia de la minoria intel·lectual d'il·lustrats. Cal tenir en compte que les idees pictòriques d'aquestes estampes es gesten almenys des de 1796, car n'apareixen antecedents en l'Àlbum de Sanlúcar (o Àlbum A) i en l'Àlbum de Madrid (també anomenat Àlbum B).
Als anys en els quals Goya creà els Capritxos, els il·lustrats per fi ocupen llocs de poder. Gaspar Melchor de Jovellanos és des del novembre de 1797 a l'agost de 1798 el màxim mandatari a Espanya. Francisco de Saavedra, amic del ministre i d'idees avançades, va ocupar la secretaria d'Hisenda el 1797 i la de l'estat, del 30 de març al 22 d'octubre de 1798. El període en el qual es gesten aquestes imatges és propici per a la recerca de l'útil a la crítica dels vicis universals i particulars de l'Espanya del moment, encara que ja el 1799 començarà la reacció que va obligar Goya a retirar de la venda les estampes i regalar-les al rei el 1803 curant-se en salut.[3]
El gravat més emblemàtic dels Capritxos — i possiblement de tota l'obra gràfica goyesca — és el que inicialment havia de ser el frontispici de l'obra i en la seva publicació definitiva va servir de frontissa entre una primera part dedicada a la crítica de costums i una segona més inclinada a explorar la bruixeria i la nit a què dona inici el capritx núm. 43, El somni de la raó produeix monstres. Des del seu primer dibuix preparatori, de 1797 (titulat en el marge superior com a Somni 1r), es representava el mateix autor somiant, i apareixia en aquest món oníric una visió de malson, amb la seva pròpia cara repetida al costat de cascs de cavalls, caps fantasmal i ratpenats. En l'estampa definitiva, quedà la llegenda en el frontal de la taula on recolza l'home vençut pel somni que entra al món dels monstres una vegada apagat el món de les llums.
Una col·lecció raríssima de proves d'estat dels Capritxos, que procedeix de la col·lecció de Santiago Espona, es conserva a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona.[4]
Llista dels capritxos[modifica]
- Núm. 1: Francisco Goya y Lucientes, pintor
- Núm. 2: El sí pronuncian y la mano alargan al primero que llega
- Núm. 3: Que viene el coco
- Núm. 4: El de la rollona
- Núm. 5: Tal para cual
- Núm. 6: Nadie se conoce
- Núm. 7: Ni así la distingue
- Núm. 8: ¡Que se la llevaron!
- Núm. 9: Tántalo
- Núm. 10: El amor y la muerte
- Núm. 11: Muchachos al avío
- Núm. 12: A caza de dientes
- Núm. 13: Están calientes
- Núm. 14: ¡Qué sacrificio!
- Núm. 15: Bellos consejos
- Núm. 16: Dios la perdone. Y era su madre
- Núm. 17: Bien tirada está
- Núm. 18: Y se le quema la casa
- Núm. 19: Todos caerán
- Núm. 20: Ya van desplumados
- Núm. 21: ¡Cual la descañonan!
- Núm. 22: ¡Pobrecitas!
- Núm. 23: Aquellos polvos
- Núm. 24: No hubo remedio
- Núm. 25: Si quebró el cántaro
- Núm. 26: Ya tienen asiento
- Núm. 27: ¿Quién más rendido?
- Núm. 28: Chitón
- Núm. 29: Esto sí que es leer
- Núm. 30: ¿Por qué esconderlos?
- Núm. 31: Ruega por ella
- Núm. 32: Porque fue sensible
- Núm. 33: Al conde Palatino
- Núm. 34: Las rinde el sueño
- Núm. 35: Le descañona
- Núm. 36: Mala noche
- Núm. 37: ¿Si sabra más el discípulo?
- Núm. 38: ¡Bravísimo!
- Núm. 39: Hasta su abuelo
- Núm. 40: ¿De qué mal morirá?
- Núm. 41: Ni más ni menos
- Núm. 42: Tú que no puedes
- Núm. 43: El sueño de la razón produce monstruos
- Núm. 44: Hilan delgado
- Núm. 45: Mucho hay que chupar
- Núm. 46: Corrección
- Núm. 47: Obsequio al maestro
- Núm. 48: Soplones
- Núm. 49: Duendecitos
- Núm. 50: Los Chinchillas
- Núm. 51: Se repulen
- Núm. 52: ¡Lo que puede un sastre!
- Núm. 53: ¡Que pico de oro!
- Núm. 54: El vergonzoso
- Núm. 55: Hasta la muerte
- Núm. 56: Subir y bajar
- Núm. 57: La filiación
- Núm. 58: Trágala, perro
- Núm. 59: ¡Y aún no se van!
- Núm. 60: Ensayos
- Núm. 61: Volaverunt
- Núm. 62: ¡Quién lo creyera!
- Núm. 63: ¡Miren que graves!
- Núm. 64: Buen viaje
- Núm. 65: ¿Dónde va mamá?
- Núm. 66: Allá va eso
- Núm. 67: Aguarda que te unten
- Núm. 68: Linda maestra
- Núm. 69: Sopla
- Núm. 70: Devota profesión
- Núm. 71: Si amanece, nos vamos
- Núm. 72: No te escaparás
- Núm. 73: Mejor es holgar
- Núm. 74: No grites, tonta
- Núm. 75: ¿No hay quién nos desate?
- Núm. 76: Está vuestra merced... pues, como digo... ¡eh! ¡cuidado! si no...
- Núm. 77: Unos a otros
- Núm. 78: Despacha, que despiertan
- Núm. 79: Nadie nos ha visto
- Núm. 80: Ya es hora
Referències[modifica]
- ↑ html «La fugida a Egipte»[Enllaç no actiu], 1771, en l'Exposició virtual de gravats de Goya de la Biblioteca Nacional d'Espanya.
- ↑ Historia Universal del Arte (1984) pàg. 1486
- ↑ Bozal (2005), vol. 1, pàg. 107, obre el capítol corresponent al context històric d'aquesta època amb el títol de «La primavera il·lustrada» on assevera:
« Godoy va iniciar una política de tarannà liberal que el va enfrontar amb l'Església i amb l'aristocràcia més conservadora. És molt possible que recolzés a Jovellanos quan la Inquisició li va obrir expedient i formular censura (1796) amb motiu del Informe sobre la llei agrària [de 1795]: l'expedient contra Jovellanos va ser suspès per ordre superior el 1797; qui sinó Godoy tenia poder per ordenar semblant suspensió? Aquest és l'any en què l'il·lustrat asturià va entrar a formar part del govern en qualitat de ministre de Gràcia i Justícia, en companyia de Francisco Saavedra (Hisenda) [...] Els mesos que transcorren des de finals de 1797 fins a l'agost de 1798 constitueixen l'anomenada «primavera il·lustrada». La política que Godoy havia assumit en els anys anteriors d'una forma balbucejant sembla entrar ara en una direcció molt més decidida. Els ministres esmentats són els instruments del favorit per dur-la a terme, i Jovellanos ocupa en aquest marc un lloc fonamental. [...] Es calcula que entre els objectius de Godoy es trobava la reforma dels estatuts universitaris, l'inici de la desamortització i la retallada d'atribucions de la Inquisició. [...] El lector haurà notat que les dates en què Jovellanos intenta dur a terme les seves reformes coincideixen amb aquelles en què Goya realitza les estampes dels seus Capritxos, una obra profundament crítica que es posarà a la venda a Madrid el 1799 [...] De segur que el clima de canvi que Saavedra i Jovellanos introdueixen, la nova actitud davant l'Església, els desitjos de reforma econòmica, la pretensió de fomentar el desenvolupament d'una classe de petits propietaris en el camp, tots aquests són fenòmens que contribueixen a crear una atmosfera en la qual els Capritxos adquireixen ple sentit. La crítica de la corrupció eclesiàstica, de la superstició, dels matrimonis de conveniència, l'explotació dels agricultors ..., són temes dominants en aquestes estampes. No obstant això, per quan es posen a la venda el 1799 la situació ha canviat, el clima repressiu s'accentua i les pretensions reformistes passen a millor vida: la Inquisició es interessarà per les estampes de Goya i aquest, espantat, acabarà regalant les planxes al monarca a canvi d'una pensió per al seu fill. » — Valeriano Bozal (2005), vol. 1, pàg. 107-112. D'altra banda un paràgraf del llibre de Glendinning (1993, pàg. 56), d'un capítol que titula significativament «La feliç renovació de les idees», afirma:
« Un enfocament polític seria molt lògic per a aquestes sàtires el 1797. Per llavors els amics del pintor gaudien de la protecció de Godoy i tenien accés al poder. En el mes de novembre es nomena Jovellanos ministre de Gràcia i Justícia, i un grup d'amics d'aquest, entre ells Simón de Viegas i Vargas Ponce, treballen en la reforma de l'ensenyament públic. Una nova visió legislativa transcendeix en la tasca de Jovellanos i aquests amics, i segons el mateix Godoy, es volia executar a poc a poc «Les reformes essencials que reclamaven els progressos del segle». Les arts nobles a belles tindrien el seu paper en aquest procés, «preparant els dies d'una feliç renovació quan estiguessin ja madures les idees i els costums». [...] L'aparició dels Capritxosen aquest moment s'aprofitaria de «la llibertat de discórrer i escriure» existent per contribuir a l'esperit de reforma i podrien comptar amb el suport moral de diversos ministres. No és estrany que Goya pensés en publicar l'obra per subscripció i espera que una de les llibreries de la Cort s'encarregarà de la venda i publicitat. » — Nigel Glendinning Francisco de Goya, Madrid, Cuadernos de Historia 16, 1993, pàg. 56 (L'art i els seus creadors, 30). D.L. 34276-1993 - ↑ «Los caprichos de Francisco de Goya. Proves d'estat».
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Capritxos |
