Joan Brossa i Cuervo
 |
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. L'usuari Maria Souza Mundi hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
| Joan Brossa i Cuervo | |
|---|---|
 Joan Brossa el 1998 |
|
| Naixement | 19 de gener de 1919 Barcelona, Barcelonès |
| Defunció | 30 de desembre de 1998 (als 79 anys) Barcelona, Barcelonès |
| Nacionalitat |  Catalunya |
| Art | Literatura i art conceptual |
| Moviment | Neosurrealisme |
| Premis | Premi Ciutat de Barcelona, Medalla Picasso de la UNESCO, Premi Nacional d'Arts Plàstiques, Premi Nacional de Teatre, Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, cinc Premis de la Crítica Serra d'Or, Premi Lletra d'Or |
| Elegit | Doctor honoris causa per la UAB |
| Signatura |  |
 Joan Brossa: Poema corpori Bàrcino (1994) a la Plaça Nova, Barcelona |
|
Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de gèneres (literari, visual, escènic, instal·lacions, poemes objecte, poemes corporis...). És el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.
Taula de continguts
|
Biografia[modifica]
Va néixer el 19 de gener de 1919 a la ciutat de Barcelona, concretament al desaparegut carrer de Wagner del barri de Sant Gervasi.[1] Amb un pare gravador i una mare mestressa de casa, Brossa se sentí més identificat amb la família paterna que no pas amb la materna, nucli on imperava un ambient més conservador, però la mort del pare quan encara era un nen l'obligà a viure amb la família de la mare.
Pel que fa a la seva vida d'estudiant, Brossa s'hi referia amb poc entusiasme. Creia que l'escola era una mena d'estafa on només s'ensenyava "cultura d'opereta", tal com es veu reflectit en una de les seves frases cèlebres: "les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen".[2]
Els seus inicis literaris se situen a l'entorn de quan el poeta té divuit anys i és cridat a lluitar el front de Lleida amb els republicans. A la guerra s'inicia la seva carrera literària. Concretament, li demanen que escrigui un text al butlletí del batalló per animar els seus companys al front. Després de la derrota va haver de fer el servei militar a Salamanca. En tornar a Barcelona (1941) es relacionà amb JV Foix, Joan Miró i Joan Prats, màxims representants de les avantguardes d'abans de la guerra. La coneixença del poeta brasiler João Cabral de Melo Neto (1948), aleshores vicecònsol a Barcelona, fou determinant per a que l'obra del poeta adquirís un fort compromís social, palès en el seu cabdal poemari Em va fer Joan Brossa (1951), considerat un dels primers exemples europeus d'«antipoesia».
El 1947, amb un grupet de joves artistes, fundà la revista Algol, de la qual sortirà un únic exemplar. L'any següent, amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart, Arnau Puig i altres fundà la revista avantguardista Dau al Set. L'any 1949 havia publicat el primer llibre de poemes (Sonets de Caruixa) i el 1951 havia estrenat les primeres peces teatrals en ambients privats. Tanmateix el reconeixement públic li vingué força més tard: l'aparició el 1970 del seu volum Poesia rasa, recull de disset llibres de poemes anteriors que havien tingut una minsa difusió o que encara eren inèdits, va sacsejar fortament el panorama literari català. Li seguiren Poemes de seny i cabell (1977), Rua de llibres (1980) i Ball de sang (1982), també volums recopilatoris de llibres d'elaboració molt anterior i que per fi veien la llum de manera normalitzada, i sense cap censura ni lingüística ni ideològica. Des d'aleshores i fins a la seva mort ja no va deixar de publicar.
Al llarg de la seva vida col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Miró, Modest Cuixart, Eduardo Chillida, Pere Portabella, Josep Maria Mestres Quadreny, Perejaume, Frederic Amat, Moisès Villèlia, Riera i Aragó, Manuel Esclusa, Hausson, Carles Santos, Pep Bou, Chema Madoz i Fernando Krahn. Se'l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Josep Maria Junoy, Carles Sindreu, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet, amb mestratge reconegut per joves poetes com ara Enric Casasses o Accidents Polipoètics i contrastada influència en autors d'arreu.
Per bé que la seva obra plàstica no ocupi més que una petita part de la seva enorme producció, mercès a ella Brossa ha esdevingut un referent mundial.
Va morir el 30 de desembre de 1998 a la ciutat de Barcelona a conseqüència d'un vessament cerebral fruit d'una caiguda per les escales del seu estudi.
Obra artística[modifica]
La seva creativitat va abastar totes les facetes de l'art: la poesia en sentit estricte, la prosa, el guió de cinema, el teatre, la música, el llibret d'òpera, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia, el circ i la plàstica en diversos formats. Sempre va tenir una àmplia i interdisciplinària visió de la cultura, de les arts i de l'espectacle i així ho expressa en la seva obra, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica. Pel que fa a la llengua catalana, la seva fidelitat és absoluta.
L'obra de Brossa és d'unes proporcions gegantines i en part encara és inèdita: més de cent llibres de poesia literària, més de setanta volums de poesia visual que ultrapassen els mil tres-cents poemes, unes tres-centes cinquanta peces teatrals de tot gènere i format, uns cent vint-i-cinc poemes objecte, uns seixanta cartells, una cinquantena d'instal·lacions permanents o efímeres, una trentena de poemes urbans o corporis... La seva prosa, de creació o circumstancial, està parcialment recollida en quatre volums.
Ha estat traduït a l'espanyol, al francès, a l'anglès, a l'alemany, a l'italià, al portuguès, al polonès, al neerlandès, al txec, a l'hongarès, al serbocroat, al suec, al japonès, al rus i a l'esperanto. Els seus poemes corporis han arribat, entre d'altres, als carrers de Barcelona, a diversos llocs del Principat, a Andorra la Vella, a Palma de Mallorca, a Frankfurt del Main i a L'Havana.
Present a museus, diverses institucions de tot el món i col·leccions privades amb la seva obra plàstica, per al seu ressò internacional fou determinant la participació a l'Art'20 de Basilea (1989) i als pavellons oficials de les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997). Joan Brossa ha estat objecte d'exposicions individuals, entre d'altres llocs, a Barcelona (Galeria Joan Prats, 1982; Fundació Joan Miró, 1986; Palau de la Virreina; 1994; novament Fundació Joan Miró, 2001, i La Seca-Espai Brossa, 2013) Munic (1988), Nova York (1989), Amsterdam (1989), Houston (1990), Minneapolis (1990), Madrid (Museu Reina Sofia, 1991), Ceret-Cotlliure (1991), Londres (1992), Marsella (1993 i 2011), Malmö (1993), Girona (1993), Andorra la Vella (1994), París (1994 i 2009), València (IVAM, 1997), Xicago (1997), Monterrey (1998), Mèxic DF (1998 i 2010), Kassel (1998), Goppingen (1998), Göteborg (1999), Palma de Mallorca (2004), Santiago de Xile (2005), Porto Alegre (2006), São Paulo (2006), Rio de Janeiro (2006), Rosario (2006), Buenos Aires (2006), Lisboa (2006-2007), Toledo (2007), Viena (2008), La Laguna-Tenerife (2008), Praga (2008), Estocolm (2009), Berlín (2009) i Varsòvia (2009). A partir de la seva mort, la majoria d'exposicions han estat antològiques.
D'altra banda, la inclusió de l'obra de Brossa en exposicions col·lectives, especialment les monogràfiques de poesia visual o d'arts transversals, ha estat i és constant arreu del món. El manlleu d'obra brossiana en tota mena d'esdeveniments i publicacions en tots el suports, sovint fora de de qualsevol control, fan de Joan Brossa un dels comptats creadors catalans amb autèntica projecció mundial.
Dos anys després de la mort del poeta es constituí la Fundació Joan Brossa per custodiar, classificar i divulgar el seu monumental llegat.[3][4] Tanmateix, degut a dificultats econòmiques per a gestionar-lo adequadament, el gener de 2012 la Fundació Joan Brossa diposità al MACBA aquest llegat, que comprèn de més de 64.000 ítems, dels quals uns 7.000 volums i uns 40.000 documents.[3]
Poesia literària[modifica]
Brossa va practicar tots els gèneres poètics, des de la poesia lírica o amatòria fins a la que la crítica ha anomenat "poesia quotidiana" i que als inicis algú va qüestionar fins i tot que es tractés de poesia. Quant a les formes, va conrear des de les més canòniques (centenars de sonets, d'odes sàfiques, de sextines i fins i tot d'octaves reials o de lires) a les més lliures, planeres i desimboltes que plasmà en milers de poemes. Dins d'aquesta autèntica especulació de gèneres, la frontera entre literatura i plàstica es desdibuixa sovint a causa de la inclusió d'imatges en els seus poemaris.
|
|
Poesia escènica (teatre i parateatre)[modifica]
El concepte de l'art com a visualitat, com a espectacle, estigué present en la totalitat de l'obra de Brossa. Amb antecedents familiars en el món del teatre, des de molt petit va manifestar el seu interès pel gènere teatral i pel seu component de màgia i de sorpresa.
Durant la seva juventut, Brossa va arribar a dur a terme exercicis de prestidigitació La passió que Brossa sentia cap a la música romàntica –en especial per l'obra d’art total de Richard Wagner– així com la seva afició a les tècniques de la transformació i de l'escapisme de Leopoldo Fregoli, no varen fer sinó corroborar el seu interès per la dramatúrgia. Fou en el teatre on Brossa cercà la quarta dimensió del poema. El mateix succeeix amb el cinema, gènere pel qual es mostrà molt interessat i pel que escrigué diversos guions. A la dècada dels setanta, Brossa estrenà la obra Or i Sal (teatre literari, amb una escenografia d'Antoni Tàpies ) i algunes accions espectacle que podrien ser considerades precedents clars del happening i de la performance Els primers textos d'aquest gènere, tot i que no varen ser presentats fins molt més endavant, havien estat escrits als anys quaranta, és a dir, més d'una dècada abans de l'aparició de les obres de John Cage o del grup Fluxus. La seva obra teatral és tant extensa (es compon d'unes 380 peces editades en sis volums, més algunes altres de posteriors, altres publicades de forma escadussera i fins i tot algunes d'inèdites) com poc coneguda. Està centrada en el teatre de l’absurd, els diàlegs aparentment irrellevants i les situacions grotesques.
També resulta interessant la seva incursió en el terreny parateatral: destaquen els seus "streap-teases", el seu "teatre irregular”, les seves “accions espectacle” i els seus "monòlegs de transformació” a l'estil de Fregoli, el seu teatre per a titelles o els espectacles d’il·lusionisme i fantasia escrits per a Hausson i Pep Bou. També mereixen especial atenció els llibrets d’òpera escrits per als seus amics els músics Josep Maria Mestres Quadreny i Carles Santos, així com els guions cinematogràfics realitzats per Pere Portabella, Manuel Cussó i Frederic Amat.
Postteatre[modifica]
En aquest teatre, Brossa va agrupar diverses propostes de caire experimental amb unes particularitats que no s'adequaven al teatre tradicional i que tampoc s'adaptaven a les exigències del teatre que s'estava fent en aquells moments.
El "Postteatre" conté la producció més lliure, radical i atrevida de Joan Brossa. Eduard Planes considera que el recull de Postteatre és també el que conté propostes més deslliurades amb relació a les influències de qualsevol gènere o referent prèviament desenvolupat, a la vegada que conté les experiències més espontànies i més fidels als criteris que després guiaren tota la seva activitat dramàtica.
Les obres de Postteatre varen ser escrites durant un període molt llarg de temps (1946–1962), un període que comprèn quasi tota la seva poesia escènica.
El Postteatre té unes característiques comunes entre les quals es podrien destacar la voluntat d'utilitzar el gest i l'acció com a trets característics del llenguatge escènic per damunt del llenguatge literari, la determinació en inserir la representació en l'espai i el temps de la vida quotidiana, dotant així la representació d'una realitat més intensa i verídica, i la activa participació del públic en el fet escènic. En aquest últim cas, Joan Brossa pretengué retornar al teatre la seva funció originària que havia tingut quan era ritual.
En el Postteatre s'utilitzen també un seguit de formes que permeten vehicular una denúncia contra les formes d'opressió institucionalitzada del context en el que viu l'autor.
Referents de base[modifica]
Tot i que el Postteatre tingui pocs equivalents contemporanis, es podria destacar la figura de J.V.Foix com a figura de referència pel que fa al seu interès per la llengua i el seu esperit d'avantguarda. També caldria destacar l'interès d'aquest per les tradicions populars i literàries de Catalunya. Joan Brossa s'emmarcà també dins l'esperit de les avantguardes històriques en les que s'havia emmarcat també J.V.Foix. Es podria dir que en certs aspectes mantingué paral·lelismes amb els futuristes i amb Dadà. A part de tenir aquests paral·lelismes, Joan Brossa s'interessà per recuperar la història, i com a conseqüència mantingué un compromís ideològic respecte el nacionalisme històric que es feu present en la seva obra. Tant el Postteatre com la resta de la seva Poesia Escènica, connecten amb propostes d'altres autors distanciats en el temps, l'obra dels quals Brossa podria haver conegut, tot i que no es sap del cert. Es podria considerar que el Postteatre de Brossa manté certs paral·lelismes amb l'obra d'August Strindberg pel que fa a la reversibilitat de funcions que compleixen els diferents elements de les seves obres i per la importància que atorga al transformisme en escena. També poden considerar-se importants les figures de Gordon Craig i d'Appia en tant que reclamaren una representació que estigués d'acord amb la pròpia realitat i buscaren la manera de prescindir del text en post d'utilitzar el llenguatge escènic pur a mode d'aconseguir la teatralitat pura. La concepció despersonalitzada del treball dels actors que té Brossa, manté certes equivalències amb les propostes teatrals i cinematogràfiques de l'avantguarda soviètica, entre els quals es podria destacar les figures de Meyerhold, d'Eisenstein o de Tàirov. El teatre de Brossa manté també certs paral·lelismes amb el surrealisme francès i amb les figures de Jarry i d'Artaud en tant que té capacitat provocativa, subverteix les convencions per tal d'evidenciar les contradiccions de l'ésser i utilitza la comicitat com a vehicle de la crítica. A part d'això, l'obra teatral de Brossa també té un caràcter màgic i ritual que s'acosta a la idea que Artaud tenia del teatre.
Ballets[modifica]
Brossa va redactar les obres de ballet de manera quasi simultània a les “accions espectacle” del “Postteatre”. Els criteris emprats per l'autor a l'hora de crear els ballets són similars als criteris emprats en el “Postteatre”. Els referents de base són en els dos casos també molt similars. Aquestes propostes, a l'igual que el “Postteatre” tenen un caràcter molt experimental, en tant que proposen una diversitat de plantejaments i solucions inacabables de la mateixa manera que els plantejaments dels ballets són també molt heterogenis. Amb els ballets, Brossa té un seguit d'aspiracions. D'una banda, pretén restituir el potencial expressiu i el caràcter social i ritual de la praxis de la dansa. D'altra banda, vol utilitzar els seus ballets com a vehicle per denunciar la degeneració i l'opressió que l'han malmès. Per tal de poder dur a terme els seus objectius, Brossa manté en aquest cas els elements diferencials del ballet: manté els seus protagonistes, els passos de ballet clàssic així com la seva tècnica i l'escenari tradicional a la italiana. No obstant, subverteix l'aplicació dels criteris del ballet clàssic amb la finalitat d'aconseguir una renovació total de la dansa. Per Brossa, el ballet s'ha de projectar d'acord amb la reivindicació de la dansa per sí mateixa. Per poder-se reivindicar com a art autònom, la dansa ha d'independitzar-se del text i de l'argument literari, a fi de poder utilitzar tot el potencial de les característiques que li són pròpies. Tot això, a més, ha de complir una funció social i ha d'estar al servei d'una col·lectivitat, en tant que la dansa deu la seva existència a aquesta col·lectivitat. Joan Brossa en aquest cas, para molta atenció al gest i al color, als quals dóna una gran càrrega simbòlica. Brossa empra els recursos tradicionals en els seus ballets, però ho fa explorant les diferents possibilitats que aquests li donen, incloent-hi tot un seguit d'elements simbòlics que es repeteixen constantment en les seves representacions fins al punt en què acaben esdevenint un important vehicle de contingut. La funció que tenen els ballarins de Brossa està sovint alterada en tant que moltes vegades, els ballarins no ballen realment, i sovint tenen papers poc determinats. A vegades, els ballarins de Brossa són fins i tot ridiculitzats a escena. Brossa estableix en aquestes peces, bastants paral·lelismes amb la Commedia dell'Arte, però també amb el circ i fins i tot amb el music hall per tal d'oposar-se al ballet clàssic, el qual considera mediatitzat. Segons Eduard Planas[5], Joan Brossa utilitza una síntesi visual i una reducció de signes que es concreten amb els elements de la tramoia. Juntament a aquests elements, hi ha tot un seguit de personatges que es repeteixen sovint als seus ballets i que tenen significats concrets. Gràcies a aquesta repetició, aquests personatges acaben esdevenint un concepte, i és a partir d'aquest concepte que Brossa creà una política de resistència en la qual mostrà distanciadament els condicionaments i les necessitats del context històric concret d'aleshores.
En aquesta part de la seva Poesia Escènica, Brossa tingué en compte la figura de Carlo Gozzi, un autor bastant controvertit pel qual els autors de l'Avantguarda soviètica també havien sentit certa afecció. Aquest autor es caracteritzava per reivindicar el fet pròpiament escènic a l'igual que Joan Brossa, així com atmbé es preocupava per la defensa de les tradicions i el llenguatge populars per damunt dels de la societat burgesa.
Es pot considerar que els ballets de Joan Brossa mantenen certs paral·lelismes amb l'obra d'autors contemporanis a ell com poden ser Pina Bausch o Jan Fabre. [6]
Fregolisme i Monòlegs de Transformació[modifica]
Joan Brossa sentia molta admiració per l’obra de Leopoldo Fregoli, un transformista la presència del qual es pot entreveure a tots els àmbits de la poesia de Brossa, no tan sols en l’escènica . De fet, aquest autor no només es troba present en els “monòlegs de transformació” de Brossa, sinó que continua sent un element a destacar en el conjunt de les “accions musicals” , així com també als ‘’streap-tease’’ . Aquesta admiració que Brossa sentia per Fregoli pot observar-se sobretot, en unes obres d’apropament al transformisme en les quals Brossa, retí una espècie d’homenatge a aquest autor. Brossa aprecià el transformisme de Fregoli en tant que presentava la multiplicitat de maneres de ser d’un mateix ésser, introduint els personatges en una espècie de canvi constant similar al de la realitat que els circumda. D’una manera similar al que creia Artaud, Brossa entengué que el concepte de realitat tan sols podia ser copsable a partir de la sobre-realitat que es projectés sobre l’escenari a partir de l’actor que prestidigitava. Planas entén[7] que el vincle que hi ha entre el fregolisme i la poesia es deu a que tant l’un com l’altre transformen i manipulen la realitat a partir del llenguatge que els hi és propi, presentant aquesta realitat en una síntesi. En el cas del fregolisme aquesta síntesi es donà mitjançant un sol actor que explorava tots els recursos possibles del llenguatge escènic. La capacitat de treballar amb la sorpresa i l’artifici del fet escènic és quelcom que Brossa admirà molt de Fregoli, a qui considera un precedent de l’avantguarda futurista.[8] Tant Fregoli com Brossa creien que l'origen del teatre no podia ser literari. De fet, els dos defensaven que l'origen del teatre es regia per l'instint natural de metamorfosi i transformació de l'home. Partint d'això, l'opció teatral de Brossa fou privilegiar l'espectacle i fer canvis de ritme que propiciessin la sorpresa i la ficció a la vegada que emprava recursos pròpiament escènics.
Particularitats[modifica]
El recull del fregolisme' constituí el primer recull en que l'acció esdevingué protagonista a la vegada que es parava una gran atenció al text. En els personatges d'aquest recull s'advertiren ja les figures que més tard foren les més habituals del seu teatre, inclòs el personatge vermell, tant freqüent, per exemple, en els seus ballets. Els colors dels personatges apuntaren, ja en aquestes obres, les posicions ideològiques dels personatges i el caràcter de l'acció que realitzava.
Els temes principalsd'aquest recull són similars als anteriors. Hi segueix havent una denuncia del context polític, econòmic i cultural del moment, així com dels mecanismes i dels agents de l'opressió que s'apliquen sobre uns individus i un país que proposen solucions alternatives. També es tracta l'amor i la vida en parella , tot i que majoritàriament aquest tema es tracta des d'una visió negativa a causa de les condicions socials i morals del moment. La cultura popular, com a la resta de reculls, també hi és molt present.
Streap-tease[modifica]
Un cop acabats els monòlegs de transformisme, Brossa plantejà unes obres l'atenció de les quals es dirigí a un àmbit molt concret de l'espectacle: l'striptease. En aquestes experiències, Joan Brossa partí dels striptease que havia pogut veure al Crazy Horse de París. Joan Brossa intentà dotar la presentació d'aquests números de qualitat, a fi de retornar-li a aquest gènere la dignitat. De fet, Brossa plantejà aquests espectacles de manera que fossin representats en un teatre a la italiana.
Joan Brossa també nodrí aquests espectacles de nous recursos tècnics i materials, dotant-los així d'un caràcter experimental que d'altra banda és present en tota la seva Poesia Escènica. Part d'aquests recursos tècnics els extragué d'explotar al màxim les característiques del teatre a la italiana, cosa que ja havia fet en els seus ballets.
L'autor també jugà amb elements aliens al propi striptease que apuntaven cap a diferents centres d'interès més enllà del propi exercici de l'striptease. Amb això, Brossa volgué ampliar les possibilitats expressives del gènere, així com reafirmar-se en la defensa cap a aquelles formes de teatre no tant convencionals però igualment existents. Al llarg de tota la seva Poesia Escènica - i els striptease no en són una excepció - Brossa defensà les formes de teatre popular amb les quals ell es definia, tant ideològicament com estèticament. En aquest cas, Brossa volgué també denunciar la mediatització a la qual l'striptease ha estat constantment sotmès des de la moral social o des de les estructures de poder.
Per Brossa, l'striptease significa aplicar aquell concepte de transformació que ja havia utilitzat a les seves obres dedicades a Fregoli, a l'àmbit de les relacions entre sexes. L'autor també volgué allunyar l'striptease d'una representació banal del nu que tingués per objectiu satisfer desitjos individuals. Sent coherent amb la seva forma d'entendre el teatre, aquest buscà restituir el nu , lligant-lo a les arrels ancestrals que tenia la seva pràctica pública, així com també vincular-lo a uns orígens rituals.
Joan Brossa practicà l'striptease com un exercici de resistència política.[9]
Accions Musicals[modifica]
Les Accions Musicals foren les últimes aportacions que Brossa feu a l'àmbit del teatre. El factor sorpresa, sempre present a l'obra teatral de Brossa, es convertí aquí en un intercanvi entre les particularitats de la seva obra teatral - sempre dotada d'un caràcter experimental - i la música.
Brossa cercà en aquest cas obtenir sons i sorolls determinats, introduïnt a escena instruments inesperats i poc comuns i fent, com en anteriors peces, que el públic participés. Les Accions Musicals no són alienes a la consideració que Brossa havia tingut per la gestualitat i els moviments en la seva anterior Poesia Escènica. Com el les peces anteriors, Brossa seguí utilitzant elements en les Accions Musicals que s'identificaven amb les seves arrels catalanes i que mostraven el seu compromís ideològic.
A diferència del que succeí amb altres de les seves peces, les Accions Musicals obtingueren un reconeixement de manera immediata.
Teatre Literari[modifica]
En les peces de teatre literari Brossa partí del potencial verbal per crear poesia escènica. Aquesta poesia però, no es manifesta necessàriament en la forma escrita ni en la dicció particular del text sinó en la dimensió espacio-temporal de l’escena particular que Joan Brossa imagina. Aquest teatre literari té el mateix objectiu que la resta de la seva poesia escènica i de fet es complemente amb la resta de la seva obra encara que en aquest cas es tracti de teatre literari. El teatre literari de Joan Brossa podria dividir-se en quatre etapes.
Una primera etapa correspondria a aquelles obres que escriu entre 1944 i 1945 – considerada la seva etapa d’iniciació pel que fa al teatre – en les quals pot destacar-se el seu caràcter espontani, que es denota en la redacció, certa aleatorietat en l’estructura de les peces i la diversitat d’elements que intervenen en escena. En aquest sentit, aquestes obres ja tenien un caràcter experimental i plantejaven certes característiques que després es repetiren en tota la seva obra teatral. La presència del circ, el transformisme i la tradició popular configuren la realitat quotidiana del teatre de Brossa ja des del principi, així com passa també amb la participació del públic, la qual ja demanà des dels inicis de la seva producció teatral. També des de que començà a fer poesia escènica, Brossa es plantejà l’alliberament col•lectiu en contra d’unes lleis i uns poders que estaven molt vigents en el context d’aleshores. En aquest sentit, es pot afirmar que el seu compromís polític també es planteja en la seva obra escènica des dels inicis. La segona etapa del teatre literari de Brossa seria la que es comprèn entre els anys 1947 i 1950. En aquestes obres, els diàlegs es mostren fragmentaris i a vegades gairebé críptics. La tercera etapa, que es comprendria entre els anys 1951 i 1956 es caracteritza per la preocupació que Brossa sentí envers les qüestions socials i ideològiques que, des d’aquests anys, també tractà a la seva pràctica literària no teatral. En aquestes obres Brossa mostrà un clar compromís social i polític. Estructuralment, les obres d’aquest tercer període es mostren més ordenades que les de l’anterior i solen exigir els mitjans del teatre tradicional a la italiana. Els textos solen ser més llargs, agressius i directes. En aquestes obres, Brossa evidencià les situacions socials, polítiques i culturals del context particular de la dictadura, fent un retrat de les injustícies i els diferents conflictes que propiciava aquell context determinat. Això ho feu denunciant de manera explícita els mecanismes dels agents opressors, així com a la vegada proposava mòduls de revolta individual per tal de provocar una resposta col•lectiva. La quarta etapa del teatre literari de Brossa aniria de 1957 a 1965 i es caracteritza per ser una barreja de tot el que l’autor ha estat fent fins aleshores, en tant que es nodreix de recursos molt diversos per crear les peces que es comprenen en aquest període
Precedents[modifica]
En el cas concret del teatre literari de Brossa, Albert Planas[7] veu com a precedents de Brossa l’obra de Josep Robrenyo per la preocupació que aquest sentia per la llengua. També considera com a precedent l’obra de Serafí Pitarra pel caràcter popular de la seva obra. Àngel Guimerà en seria un referent pel fet de fer unes peces en les quals queda retratada una societat particular d’un moment. Planas també proposa com a precedents del teatre de Brossa l’obra de Luís Millà pel seu caràcter de denúncia i a Ventura i Gassol pel fet que també reivindicà un teatre de caire poètic. Miquel Poall-Argall i Víctor Móra serien precedents pel que fa al lirisme íntim de la seva obra escènica.
Obres (selecció)[modifica]
|
|
Representacions (selecció)[modifica]
|
|
Poesia visual[modifica]
|
|
Prosa[modifica]
- 1972: Vivàrium
- 1987: Anafil
- 1995: Añafil II, traduït a l'espanyol per Carlos Vitale i inèdit en català.
- 1998: Alfabet desbaratat
Guions cinematogràfics[modifica]
- 1948: Foc al càntir
- 1948: Gart
- 1967: No compteu amb els dits
- 1968: Nocturn 29
- 1969: Cua de cuc
Llibrets d'òpera i altres textos per a ser musicats[modifica]
- 1957: El ganxo
- 1963: Cop de poma
- 1965: Conversa
- 1964: Concert per a representar
- 1966: Suite bufa
- 1975: Accions musicals
- 1994: Quatre cançons de bressol
- 2007: Cap de mirar
Cartells[modifica]
- 1971: Vuit posters poema
- 1975: Poemes objecte en postals
Llibres d'artista i altres obres[modifica]
|
|
Poesia corpòria[modifica]
_-_Joan_Brossa_-_Barcelona.jpg)
- 1984: Poema visual transitable en tres parts, Velòdrom de la Vall d'Hebron, Barcelona.
- 1985: Rellotge il·lusori, Teatre Poliorama, La Rambla, Barcelona.
- 1988: On es bada l'ona, Escola Pau Gargallo i més tard Parc de Montigalà, Badalona.
- 1988: Contra l'oblit, som!, Corbera d'Ebre.
- 1989: Memòria d'un malson, Biblioteca Popular, més tard al Museu d'Història de la Immigració de Catalunya, Sant Adrià de Besòs. Originalment ubicat al barri de la Mina d'aquesta mateixa localitat.
- 1991: Antifaç, La Rambla, vorera central a l'alçada del carrer del Carme, Barcelona.
- 1993: El llagost i façana, seu del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, carrer del Bon Pastor, Barcelona.
- 1994: Homenatge al llibre, cruïlla Gran Via / Passeig de Gràcia, Barcelona.
- 1994: Bàrcino, plaça Nova, Barcelona.
- 1994: Ocàs i/o Incomunicació, SAT, avinguda de Meritxell, Andorra la Vella.
- 1996: A de barca, Parc de Catalunya, Sabadell. És una obra ideada per Joan Brossa i realitzada el 1996 per l'escultor sabadellenc Antoni Marquès. Està situada al Parc de Catalunya de Sabadell, al Vallès Occidental. Es tracta d'un veler amb una gran lletra "A" majúscula en forma de vela de vaixell. L'obra representa la literatura guiant el curs de la vida. Està realitzada en bronze, zinc, estany i alumini. Té una alçada de 7,20 metres, 1,47 metres d'amplada i 4,34 metres d'eslora de la barca.
- 1997: Lletres gimnastes, botiga "El Ingenio", carrer de Rauric, Barcelona.
- 1998: Façana amb arlequí, Espai Escènic Joan Brossa, carrer d'Allada Vermell, Barcelona.
- 1998: Taunustor, seu del Commerzbank, cruïlla Kirchnestraße / Grosse Gallustraße, Frankfurt del Main.
- 1998: Moscafera, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca.
- 1998: Lletres fugitives, seu del Cercle de Lectors, travessera de Gràcia, Barcelona.
- 1999: Beneficència Catalana, calle Consulado, L'Havana.
- 1999: A de cinema, carrer de la Sèquia, Girona.
- 1994: Lletres ballarines, Biblioteca Santa Oliva, Olesa de Montserrat.[11]
- 1999: A ajaguda amb peix, façana de l'Ajuntament, Mollet del Vallès.
- 2000: Plaça de Joan Brossa, cruïlla carrer de Calders / carretera de Santa Perpètua, Sabadell.
- 2001: Perfil, Biblioteca Can Peixauet, Santa Coloma de Gramenet.
- 2003: A-Z amb figures antropomòrfiques, Jardins de Joan Brossa, parc de Montjuïc, Barcelona.
- 2003: L'Hospitalet, plaça de Francesc Macià, L'Hospitalet de Llobregat.
- 2004: Faune, interior d'illa dels carrers del Rosselló, d'Aribau i d'Enric Granados, Barcelona.
- 2007: Camí de l'A a la Z, paret mitgera al carrer de València entre Rambla de Catalunya i carrer de Balmes, Barcelona.
Instal·lacions[modifica]
|
|
Exposicions individuals (selecció)[modifica]
| Any | Espai | Ciutat | Exposició |
|---|---|---|---|
| 1980 | Galería Skira | Madrid | Joan Brossa. Poesía visual y poemas objeto |
| 1982 | Galeria Joan Prats | Barcelona | Joan Brossa. Poesia visual i poemes objecte |
| 1983-1984 | itinerant | Catalunya | Joan Brossa. Poesia visual. Poemes objecte. Cartells, |
| 1986 | Fundació Joan Miró | Barcelona | Joan Brossa o les paraules són les coses |
| 1988 | Galería La Máquina Española | Madrid | Joan Brossa |
| 1988 | Museo de Bellas Artes | Màlaga | Joan Brossa |
| 1988 | La Plana de l'Om | Manresa | Joan Brossa. Poesia visual. Poemes objecte |
| 1988 | Galeria Joan Prats | Barcelona | Joan Brossa. Poesia visual. Poemes objecte |
| 1989 | Galeria Joan Prats | Nova York | Joan Brossa. Poesia visual. Poemes objecte |
| 1990 | Mosel und Tschechow | Munic | Joan Brossa. Werke 1951-1988 |
| 1990 | Ajuntament | El Prat de Llobregat | Joan Brossa. Poemes objecte i poesia visual |
| 1990 | Centre Cultural | Alcoi | Poesia visual de Joan Brossa |
| 1990 | Musée d'Art Moderne | Ceret-Cotlliure | Joan Brossa. Poésie visuelle, poèmes objet, environnements |
| 1991 | Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía | Madrid | Joan Brossa 1941-1991 |
| 1992 | Riverside Studios | Londres | Joan Brossa, words are things. Poems, objects and installations |
| 1992 | Diputació Provincial | Osca | Brossa 1986-1991 |
| 1992 | Diputació Foral | Àlaba | Brossa 1986-1991 |
| 1994 | Palau de la Virreina | Barcelona | Joan Brossa, entre les coses i la lectura |
| 1994 | Ministeri d'Afers Socials i Cultura | Andorra la Vella | Joan Brossa, entre les coses i la lectura |
| 1996 | Casa de Cultura | L'Alfàs del Pi | Poemes de Joan Brossa" |
| 1997 | Palacio de Revillagigedo | Gijón | Joan Brossa. Poemas visuales-poemas objeto-instalaciones |
| 1997 | IVAM | València | Joan Brossa. Poesia visual |
| 1997 | Commerzbank | Frankfurt del Main | Essen Sehen |
| 1998 | Fredericianum | Kassel | Joan Brossa. Grafiken, Objecte, Installationen |
| 1998 | Städtische Galerie | Göppingen | Joan Brossa. Grafiken, Objecte, Installationen |
| 1998 | Museo Carrillo Gil | Mèxic D.F. | Joan Brossa, poeta visual |
| 1998 | Museo de Arte Contemporáneo | Monterrey | Joan Brossa, poeta visual |
| 1999 | Konstahallen | Göteborg | Joan Brossa. Poetiska object |
| 2001 | Fundació Joan Miró | Barcelona | Joan Brossa o la revolta poètica |
| 2002 | Castell | Cornellà de Llobregat | Jocs i camins de Joan Brossa |
| 2002 | Es Baluard | Palma | Jocs i camins de Joan Brossa |
| 2003-2007 | itinerant | Catalunya | Em va fer Joan Brossa (exposició literària) |
| 2005-2008 | itinerant | província de Barcelona | Joan Brossa, poeta de la imatge |
| 2008 | Biblioteca Central Xavier Amorós | Reus | Joan Brossa, poeta de la imatge |
| 2005 | MAVI-Museo de Artes Visuales | Santiago de Xile | Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo |
| 2005 | Centro Mariantonia de la USP | São Paulo | Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo |
| 2006 | MARGS-Museo de Arte do Rio Grande do Sul | Porto Alegre | Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo |
| 2006 | MAM-Museo de Arte Moderna | Rio de Janeiro | Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo |
| 2006 | Centro Cultural Parque de España | Rosario | Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo |
| 2006 | Centro Cultural Recoleta | Buenos Aires | Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo |
| 2006-2007 | Instituto Camões | Lisboa | Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo |
| 2007 | Museo de Santa Cruz | Toledo | Joan Brossa, en las alturas y sin red |
| 2007-2008 | Museo Municipal | Albacete | Joan Brossa, en las alturas y sin red |
| 2008 | Convento-Museo de la Merced | Ciudad Real | Joan Brossa, en las alturas y sin red |
| 2008 | Fundación Antonio Saura-Casa Zavala | Conca | Joan Brossa, en las alturas y sin red |
| 2008 | Palacio del Infantado | Guadalajara | Joan Brossa, en las alturas y sin red |
| 2008 | Antiguo Convento de Santo Domingo | La Laguna, Tenerife | Joan Brossa. La realidad y sus metáforas |
| 2008 | Instituto Cervantes | Viena | Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto |
| 2008 | Instituto Cervantes | Praga | Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto |
| 2009 | Instituto Cervantes | Estocolm | Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto |
| 2009 | Instituto Cervantes | París | Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto |
| 2009 | Instituto Cervantes | Berlín | Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto |
| 2009 | Instituto Cervantes | Varsòvia | Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto |
| 2010 | Centro de Creación Literaria Xavier Villaurrutia | Mèxic D.F. | Expo Brossa. Poesía visual |
| 2011 | Centre International de Poésie | Marsella | Joan Brossa, les etceteras infinis |
| 2013 | La Seca - Espai Brossa | Barcelona | Joan Brossa: escolteu aquest silenci |
Premis i reconeixements[modifica]
- 1971: Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Poesia rasa.
- 1974: Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Poesia escènica, vol III i per Cappare.
- 1978: Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Poemes de seny i cabell.
- 1979: Premi Crítica Serra d'Or d'obres completes per Poesia escènica 1958-1962. Teatre complet.Volum III.
- 1981: Lletra d'Or per Rua de Llibres
- 1987: Ciutat de Barcelona
- 1988: Medalla Picasso de la UNESCO
- 1992: Premi Nacional d'Arts Plàstiques
- 1995: Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (Espanya)
- 1996: Premi Nacional de Poesia. Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Passat festes. Premi "Estrella" de la Comunidad de Madrid.
- 1998: Premi Nacional de Teatre. Medalla d'Or del "Círculo de Bellas Artes" de Madrid.
El 1999 i a títol pòstum (la cerimònia havia estat prevista per al viutantè aniversari del poeta, que morí vint dies abans) fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Galeria d'imatges[modifica]
|
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «Joan Brossa». Gencat.cat. [Consulta: 28/5/2012].
- ↑ "De la sordesa del laberint", pròleg a DD.AA. Art i expressió a l'escola. Barcelona / Vic, 1990, ISBN 8476027036
- ↑ 3,0 3,1 La Vanguardia, 28/05/2011, El legado de Brossa se queda en el Macba.
- ↑ «Joan Brossa i Cuervo». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ PLANAS, Eduard. "La poesia escènica de Joan Brossa". Barcelona: AIET, 2002 pag. 365
- ↑ Íbid
- ↑ 7,0 7,1 Íbid pag.
- ↑ Íbid pag. 370
- ↑ Íbid pag 373
- ↑ Calç i rajoles
- ↑ «L'obra pública de Joan Brossa: Els poemes corporis». web UOC. Isidre Vallès i Rovira. [Consulta: 21 maig 2013].
Bibliografia[modifica]
- Bordons, Glòria. Introducció a la poesia de Joan Brossa. Barcelona: Edicions 62, 1988. ISBN 84-297-2729-9.
- Bordons, Glòria et al.. Aprendre amb Joan Brossa. Barcelona: Edicions de la UB, 2003. ISBN 84-8338-380-2.
- Bordons, Glòria. "El Dau al Set literari". Dins DD.AA. Dau al set. La segona avantguarda catalana. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, 2011. ISBN 978-84-7226-941-5.
- Bordons, Glòria; Giralt-Miracle, Daniel. Itineraris brossians (en català, castellà i anglès). Barcelona: Ajuntament de Barcelona / Fundació Joan Brossa, 2006. ISBN 84-933081-4-5.
- Coca, Jordi. Joan Brossa, o el pedestal són les sabates. Barcelona: Pòrtic, 1971.
- Coca, Jordi. Joan Brossa, caminar i oblidar. Barcelona: La Magrana, 1992. ISBN 84-7410-617-6.
- Guerrero, Manuel et al. Joan Brossa o la revolta poètica (en català, castellà i anglès). Barcelona: Generalitat de Catalunya / Fundació Joan Brossa / Fundació Joan Miró, 2001. ISBN 84-931951-0-3.
- London, John. Contextos de Joan Brossa. L'acció, la imatge i la paraula. Barcelona: Edicions de la UB, 2010. ISBN 978-84-475-3428-9.
- Marrugat, Jordi. "El saltamartí" de Joan Brossa, les mil cares del poeta. Tarragona: Arola, 2009. ISBN 978-84-92408-54-2.
- Permanyer, Lluís. Brossa x Brossa. Records. Barcelona: La Campana, 1999. ISBN 84-88791-71-2.
- Planas, Eduard. La poesia escènica de Joan Brossa. Barcelona: AIET, 2002. ISBN 84-607-5294-1.
- Simón, Rubén et al. Joan Brossa. València: La Forest d'Arana, 1994. ISBN 84-604-9314-8.
- Vallès, Isidre. Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal. Barcelona: Alta Fulla, 1996. ISBN 84-7900-068-6.
Enllaços externs[modifica]
- Pàgina oficial de la "Fundació Joan Brossa" És la propietària del llegat de Joan Brossa i la titular del seu copyright. (català) (castellà) (anglès)
- Joan Brossa a l'AELC. Pàgina de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la que l'autor n'era soci d'honor. Fa especial èmfasi en la vessant literària de l'autor. (català) (castellà) (anglès)
- Publicacions de Joan Brossa Relació exhaustiva de les seves obres essencials, més llistats de publicacions complementàries i/o disperses, dels catàlegs de les seves exposicions i de les traduccions de la seva obra a altres llengües. (català)
- Bibliografia sobre Joan Brossa, exhaustiva i permanentment actualitzada. (català)
- Pàgina privada creada en homenatge a Joan Brossa. Conté força mostres de la seva obra. (català)
- Exposició virtual "Els entra-i-surts de Brossa", interactiva. (català)
- Joan Brossa i Cuervo a LletrA. (català) (castellà) (anglès)
- Poemes visuals i biografia de Joan Brossa a "PicassoMio Gallery". (castellà)
- Joan Brossa a Internet Movie Database (anglès)
- Pàgina oficial de "La Seca - Espai Brossa", de Barcelona, teatre i centre de creació artística auspiciat per Brossa i endegat pel director teatral Hermann Bonnín i pel prestigitador Hausson. (català)
- "Abloccedari en homenatge a Joan Brossa 30/12/08", pàgina creada en recordança del poeta amb motiu del desè aniversari de la seva mort, amb més de dos-cents enllaços a aportacions privades. (català)
- Pàgina sobre l'autor a la revista digital de traducció literària VISAT, editada pel PEN Català.
|
|||||
