Sonet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El sonet és un tipus d'estrofa poètica d'origen italià composta per catorze versos amb un nombre de síl·labes variable (les versions italiana i castellana són d'onze síl·labes per vers).

Els versos s'organitzen en quatre estrofes: dos quartets (estrofes de 4 versos) i dos tercets (estrofes de 3 versos). Encara que la distribució del contingut del sonet no és exacta, es pot dir que el primer quartet presenta el tema del sonet i que el segon l'amplifica o el desenvolupa. El primer tercet reflexiona sobre la idea central, o expressa algun sentiment vinculat amb el tema dels quartets. El tercet final, el més emotiu, remata amb una reflexió greu o amb un sentiment profund (en ambdós casos, deslligats dels versos anteriors). D'aquesta manera, el sonet clàssic presenta una introducció, un desenvolupament i una conclusió en l'últim tercet, que d'alguna manera dóna sentit a la resta del poema.

De Sicília, que és on es va iniciar, el sonet va passar a la Itàlia central, on va ser també cultivat pels poetes del dolce stil nuovo: Guido Guinizzelli (1240 - 1276) i Guido Cavalcanti (1259 - 1300) entre d'altres.

Al segle XIV són molt importants els sonets amorosos de Dante Alighieri, dedicats a la seva estimada Beatrice Portinari, i recollits en el seu llibre Vita Nuova. Però el sonet més influent del segle és, sens dubte, el del poeta Francesco Petrarca, el Canzoniere (Cançoner), en el qual el sonet es revela com l'estructura més adequada per a l'expressió del sentiment amorós. A través de la influència de Petrarca, el sonet s'estén a la resta de literatures europees.

La rima del sonet[modifica | modifica el codi]

Tot i que hi ha múltiples versions de la rima d'aquesta estrofa, es considera que la rima clàssica del sonet és consonant. En els dos quartets, pot ser tant creuada com encadenada (ABBA o ABAB), i pot variar en els dos quartets o mantenir-se la mateixa. Els dos tercets rimen també en consonant i generalment segueixen els models CDE CDE, CCD EED, CCD DEE o CDC DCD.

El sonet en llengua catalana[modifica | modifica el codi]

L'estrofa apareix per primera vegada escrita per Pere Torroella (1436-1486) i es difon àmpliament al llarg del segle XVI. El seu màxim exponent és Pere Serafí, autor de seixanta sonets publicats entre 1560 i 1565. Entre els segles XVII al XIX va ser utilitzat habitualment, però els poetes romàntics el van anar abandonant. Els autors parnassians i simbolistes el van recuperar i amb més o menys fortuna no l'han deixat de cultivar fins als nostres dies. Entre els contemporanis, destaquen com sonetistes Jeroni Zanné, Josep Maria Solé, J.V. Foix o Joan Brossa. Josep Carner va ser el ressuscitador del sonet en català, caigut en desgràcia durant el Renaixement poètic en aquesta llengua. Carner va utilitzar el sonet amb una perfecció lingüística inigualable i una exigència formal plena de referències cultes.

Un bon exemple de sonet a la Mètrica Catalana, per la seva perfecció formal és el poema Vora la mar és nada, de Josep Carner (inclòs en el llibre La paraula en el vent, de 1914):


Vora la mar és nada l'estimada

i és olorosa de ruixim marí;

té els canvis de la mar en la mirada

i lliure es gronxa per un blau camí.



Compta les veles a la matinada,

veu a la tarda el cuejant botí,

d'un so de mar és a la nit bressada;

i el meu plany no li vaga de sentir.



Amor, ensenya'm una veu novella

de prou virtut: no pas la cantarella

de l'aigua al vent o damnejant esculls:



que al bon recer de l'oblidada quilla

em valgui el so difós de la conquilla

quan serem sols i aclucarem els ulls.