Sonet

El sonet és una forma poètica composta per catorze versos d'onze síl·labes. Els versos s'organitzen en quatre estrofes: dos quartets (estrofes de 4 versos) i dos tercets (estrofes de 3 versos). Encara que la distribució del contingut del sonet no és exacta, es pot dir que el primer quartet presenta el tema del sonet, i que el segon ho amplifica o el desenvolupa. El primer tercet reflexiona sobre la idea central, o expressa algun sentiment vinculat amb el tema dels quartets. El tercet final, el més emotiu, remata amb una reflexió greu o amb un sentiment profund, en ambdós casos, deslligats pels versos anteriors. D'aquesta manera, el sonet clàssic presenta una introducció, un desenvolupament i una conclusió en l'últim tercet, que d'alguna manera dóna sentit a la resta del poema.

De Sicília, que és on es va iniciar, el sonet va passar a la Itàlia central, on va ser també cultivat pels poetes del dolce stil nuovo: Guido Guinizzelli (1240 - 1276) i Guido Cavalcanti (1259 - 1300) entre d'altres.

Al segle XIV són molt importants els sonets amorosos de Dante Alighieri, dedicats a la seva estimada Beatrice Portinari, i recollits en el seu llibre Vita Nuova. Però el sonet més influent del segle és, sens dubte, el del poeta Francesco Petrarca, el Canzoniere (Cançoner), en el qual el sonet es revela com l'estructura més adequada per a l'expressió del sentiment amorós. A través de la influència de Petrarca, el sonet s'estén a la resta de literatures europees.

El sonet en llengua catalana

L'estrofa apareix per primera vegada escrita per Pere Torroella (1436-1486) i es difon àmpliament al llarg del segle XVI. El seu màxim exponent és Pere Serafí, autor de seixanta sonets publicats entre 1560 i 1565. Entre els segles XVII al XIX va ser utilitzat habitualment, però els poetes romàntics el van anar abandonant. Els autors parnassians i simbolistes el van recuperar i amb més o menys fortuna no l'han deixat de cultivar fins als nostres dies. Entre els contemporanis, destaquen com sonetistes Jeroni Zanné, Josep Maria Solé, J.V. Foix o Joan Brossa. Josep Carner va ser el ressucitador del sonet en català, caigut en desgràcia durant el Renaixement poètic en aquesta llengua. Carner va utilitzar el sonet amb una perfecció lingüística inigualable i una exigència formal plena de referències cultes.