Serguei Eisenstein

De Viquipèdia

(S'ha redirigit des de: Sergei Eisenstein)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Serguei Eisenstein
Serguei Eisenstein
Serguei Eisenstein
Nom real: Serguei Mikhàilovitx Eisenstein
Naixença: 23 de gener de 1898
Riga, Imperi Rus
Defunció: 11 de febrer 1948 (50 anys)
Moscou, Unió Soviètica
Cònjuge/s: Pera Atasheva (1934-1948)
Fitxa a IMDb

Serguei Mikhàilovitx Eisenstein (en letó: Sergejs Eizenšteins, en rus: Сергей Михайлович Эйзенштейн) (Riga, actualment Letònia, 23 de gener de 1898 - Moscou, 11 de febrer de 1948) fou un director, muntador i teòric cinematogràfic soviètic.

La seva pel·lícula, El cuirassat Potemkin, va donar a conèixer el seu nom a tot el món, i és possiblement la pel·lícula sobre la que més s'ha escrit en tota la història del cinema. Viatjà als Estats Units però per motius més aviat polítics fracassà i Eisenstein tornà a la Unió Soviètica, on també tingué problemes; no pogué culminar el seu següent rodatge, "La praderia de Bejín", una tragèdia camperola, pel rebuig del màxim responsable de la cinematografia russa, que la considerava políticament incorrecte. Llavors, igual que feu el també director cinematogràfic Vsevolod Pudovkin, es refugià en l'ensenyament i en l'elaboració de la seva teoria sobre l'ús del color i del so.

Els seus assaigs literaris cinematogràfics i els seus dots com a orador, tenint en compte que parlava a més alemany, anglès i francès, va fer que exercís una gran influència sobre la teoria cinematogràfica en l'època. Destacà com a teòric amb tractats sobre el cinema com Teoria i tècnica cinematogràfica, La forma en el cine, Reflexions d'un cineasta i Realització cinematogràfica, a part d'altres articles i assajos.

Taula de continguts

[edita] Biografia

[edita] Primers anys

Serguei Eisenstein amb els seus pares el 1900

Fill de Mikhail Eisenstein, un jueu alemany amb arrels sueques,[1] i Julia Ivanovna Konetskaya, una ortodoxa eslava. Era una família de classe mitjana,[2] ja que Mikhail (1867-1920) era arquitecte d'Art Noveau de Riga (Letònia), i Julia Ivanovna, filla d'un proper comerciant.[3] Julia abandonà Riga el 1905, l'any de la Revolució, i s'endugué Sergei amb ella a Sant Petersburg.[4] Sergei tornaria a vegades a veure al seu pare, que més tard es va traslladar i van reunir-se cap el 1910.[5] Aquest període de separació acabà amb el divorci, i Julia abandonà la família per anar a viure a França.[6] Ell només tenia deu anys i va quedar al càrrec del seu pare Mikhail.

Més endavant, per influència paterna que era arquitecte del règim tsarista, estudià arquitectura i enginyeria Institut d'Enginyeria Civil de Petrograd.[7] A l'escola amb els seus companys però, interrompé els estudis per tal d'allistar-se a les milícies populars que participaven de manera activa en la Revolució, la qual cosa provoca la ruptura de relacions amb el seu pare. El 1918 Sergei s'incorpora a l'Exèrcit Roig amb la total oposició del seu pare.[8] Això va provocar que el seu pare, després de la derrota, marxés a Alemanya, i Sergei estigués a Petrograd, Vologda i Dvinsk.[9]

El 1920, Sergei va ser traslladat a un comandament a Minsk, després dels èxits propagandístics en favor de la Revolució. En aquesta època, Sergei començà a estudiar japonès, i aprengué uns tres-cents caràcters kanji que va citar com un factor que va influir en el seu desenvolupament pictòric,[2] i va guanyar una exposició de teatre Kabuki;[10] aquests estudis el van portar a viatjar al Japó.

[edita] Inicis artístics. Del teatre al cinema

Dins l'Exèrcit Roig entrà en contacte amb el teatre; el 1920 Eisenstein es va traslladar a Moscou, i va començar la seva carrera teatral treballant per la Proletkult, la cultura del proletariat.[11] Treballava com a responsable de decorats i com a director i intèrpret de petits espectacles per a la tropa. Les seves produccions es titulen Màscares de gas, Escolta Moscou, i El savi.[12] La seva experiència com a director d'escena del Teatre Obrer (1920) l'impulsà a estudiar direcció teatral a l'escola estatal, on desenvolupà una personal concepció de l'art dramàtic basada en la juxtaposició d'imatges de fort contingut emocional i on seguí els ensenyaments de Vsèvolod Meyerhold, amb el que treballava com a dissenyador.[13] El 1923 Eisenstein va començar la seva carrera com a teòric,[14] escrivint El muntatge d'atraccions per al diari LEF.[15]

El seu primer contacte amb el cinema fou el rodatge d'un petit curtmetratge, el 1923, inclòs en el muntatge de l'obra teatral El savi; es titulà El Diari de Glumov, amb Dziga Vertov que estava contractat inicialment com a instructor.[2][16] Començà a interessar-se activament pel nou mitjà artístic i rodà la seva primera gran obra, el llargmetratge La vaga (Стачка) (1924), amb una famosa seqüència en la qual utilitzà la imatge de bestiar sacrificat a l'escorxador intercalada amb una altra de treballadors afusellats per soldats tsaristes. Arran del rodatge de La vaga trencà amb el Proletkult. En aquesta obra pogué posar en pràctica les seves teories, encara que ell mateix va considerar que havia fracassat a l'hora de fer fluir les emocions dels espectadors, i que era massa teatral. Van confiscar l'única còpia que hi havia de la pel·lícula i no es va poder tornar a distribuir fins després de la seva mort, encara que el film va arribar a ser exhibit a Occident i va obtenir el premi a l'Exposició de París el 1925.

Allunyat ja del Teatre Obrer, rebé l'encàrrec de rodar una pel·lícula commemorativa de la Revolució russa de 1905 que es convertiria en la seva obra més cèlebre: El cuirassat Potemkin (1925). Considerada una dels majors fites assolides pel cinema mut, l'escena de l'amotinament al vaixell i la vertiginosa escena d'acció de l'escalinata constitueixen punts decisius en la configuració del llenguatge cinematogràfic.

Després d'aquesta gran pel·lícula realitzarà dos treballs més: Octubre, on narra els successos de l'assalt al Palau d'Hivern durant la Revolució bolxevic de 1917, i La línia general (també coneguda com El vell i el nou), film sobre la reforma agrària, encara que pels diversos canvis en la política agrària a la Unió Soviètica va haver de canviar el seu guió en diverses ocasions. Octubre (1927), és la reconstrucció dels fets decisius de 1917, i està basada en l'obra del periodista nord-americà John Reed, Els deu dies que commogueren el món. El problema que va tenir amb Octubre és que la seva estrena va haver de retardar-se fins a cinc mesos, ja en ple procés de postproducció va saber que Trotski havia caigut en desgràcia, i va haver de treure de tots els plans en els quals Trotski apareixia a la pel·lícula. Al final d'aquests treballs, Eisenstein abandonà Rússia per estudiar a l'estranger el nou cinema sonor, camp que a la Unió Soviètica va trigar bastant a desenvolupar-se.

[edita] Europa i els Estats Units

A partir de l'octubre de 1928, com a conseqüència dels conflictes i revoltes dins l'exèrcit soviètic, Eisenstein va viatjar per Europa. Va passar els dos anys següents fent gires i conferències principalment a Berlín, Zurich, Londres i París.[17] El 1929, a Suïssa, va supervisar un documental educatiu sobre l'avortament dirigit pel cineasta Eduard Tisse titulat Frauennot-Frauenglück.[18] D'altra banda havia començat a tenir problemes amb la censura soviètica, i va fer l'opció de firmar un contracte amb la Paramount i traslladar-se als Estats Units. L'abril de 1930, un directiu de la Paramount, Jesse L. Lasky, es va traslladar a París i va aconseguir que Eisenstein signés un contracte per rodar als Estats Units.[19] Va acceptar un contracte de curt termini per 100.000 dòlars, arribant a cobrar uns 900 dòlars a la setmana, i va arribar a Hollywood el maig de 1930.

En entrar als Estats Units, va haver de jurar respecte a la Constitució nord-americana, i ja va patir diverses pressions perquè no usés la seva gorra típica i perquè no portés barba. Va ser rebut a Nova York com un geni, i aviat va impartir conferències a llocs distingits com a les Universitats de Columbia i Harvard. Poc abans de marxar cap a Hollywood, en un cinema d'art i assaig de Nova York es va estrenar la seva pel·lícula La línia general, i els directius de la Paramount Pictures es van posar bastant nerviosos al conèixer les seves idees sobre la col·lectivització social i el comunisme.

Quan li van presentar a diverses estrelles de Hollywood, es va mostrar distant, excepte quan va conèixer a Charles Chaplin i Coleen Moore. Quan va escriure el seu primer guió per a la Paramount, Sutter's Gold, va ser rebutjat, entre altres motius perquè el Major Frank Peas, de tendències feixistes, va llançar un pamflet titulat Eisenstein, el missatger de l'infern a Hollywood, i entre altres coses li deia gos vermell i li acusava de totes les barbaritats, fossin reals o no, comeses pels bolxevics.

La Paramount no volia renunciar encara a Eisenstein i li va encarregar un altre guió, que es titularitat An American Tragedy, adaptació d'una obra de Theodore Dreiser que tractava sobre la justícia americana en un judici per assassinat, i amb el que la productora va quedar encantada. El problema va ser que el Comitè Fish, antecessor al Comitè d'Activitats antiamericanes, estava actuant contra les activitats comunistes a Califòrnia i contra la idea de portar aquesta novel la al cinema. Tot això va fer que finalment la Paramount trenqués el seu contracte amb Eisenstein.

A Hollywood presenta diversos guions, però tots són rebutjats, per la qual cosa accepta el projecte de rodar una pel·lícula sobre la revolució mexicana, per part de l'escriptor U. Sinclair, titulada ¡Que viva México!, Però quan portava rodades 24 hores de pel·lícula de projecció, li van retirar el suport econòmic i va haver de deixar incompleta. Amb el material rodat s'han fet sis muntatges diferents, però cap pel mateix Eisenstein.

Com no aconseguí el permís de residència, no pogué posar en marxa cap projecte. Aleshores marxà a Mèxic, on rodà el film incomplet ¡Que viva México!, film en el qual assajà diferents muntatges aproximatius. La MGM adquirí en una subhasta part dels negatius, que després utilitzà a ¡Viva Villa!, una altra part passà al productor Sol Lesser, el qual amb aquests fragments realitzà Thunder over Mexico (Tempesta sobre Mèxic). Una amiga del mateix Eisenstein, Mary Seaton, n'utilitzà una altra part en la pel·lícula Temps al sol, d'influència decisiva en el posterior desenvolupament del cinema mexicà.

[edita] Darrers anys: retorn a casa

Després de la seva poc reeixida experiència com a cineasta a l'exili, decidí tornar a la Unió Soviètica. De nou ensopegà amb grans dificultats per dur a terme la seva feina; el rodatge de El prat de Bezhin, basada en un conte d'Ivan Turgeniev, fou interromput per la censura. Aleshores es dedicà a la redacció de brillants textos teòrics, mentre disminuïen els atacs polítics contra la seva obra i la seva persona; atacs que no evitaren que rodés Alexander Nevski (1938), la seva primera pel·lícula sonora –amb música de Serguei Prokófiev–, amb la qual guanyà el Premi Stalin.

Deu anys després de la seva última obra, al començament dels anys 40, projecta una àmplia trilogia sobre la figura d'Ivan Grosni, el tsar Ivan IV de Rússia; compta les aventures d'aquest heroi nacional rus, que va derrotar als teutons al segle XIII. Amb Ivan el Terrible (1942) inicià un ambiciós projecte biogràfic al voltant de la figura del tsar, l'estructura original de la qual es componia de tres parts. Planteja el drama del protagonista com la materialització de les contradiccions d'un polític creient fidel i ortodox, que es veu obligat a enfrontar-se amb l'Església russa que no vol perdre els seus privilegis feudals. La imatge que presenta Eisenstein d'aquest tsar torturat, que es qüestiona si el poder prové de Déu o del poble, desagrada als dirigents comunistes soviètics. L'obra fou interpretada per la burocràcia soviètica com una denuncia al culte a la persona de Stalin. Després de rebre el Premi Stalin pel seu primer capítol, la seva segona i la tercera part, que pensava rodar-les en color, són prohibides. La segona part del projecte, El conjur dels boiars, fou prohibida fins a la mort del dictador, el 1953, cinc anys després de la defunció del propi director cinematogràfic. Eisenstein morí caigut en desgràcia el 1948.

[edita] Obra

[edita] Anàlisi de la seva obra

Segons Eisenstein, el guió de El cuirassat Potemkin, de Nina Agadzhánova-Shutkó, va ser escrit per a una pel·lícula en vuit episodis, 1905, que va començar a rodar-se a Leningrad i pensava relatar els esdeveniments de la Vaga General. Van haver d'abandonar el rodatge pel mal temps, i es van dirigir a Odessa a rodar el capítol dedicat al motí del Potemkin. Eisenstein, llavors, va decidir centrar la pel·lícula en aquest episodi, i va abandonar el seu projecte de 1905. Quan van arribar a Odessa, va buscar els supervivents de la massacre, i fins i tot va localitzar els dibuixos d'un francès que havia estat testimoni del que ha passat. Reescriure el guió i va realitzar diversos títols per dirigir l'acció. Encara que els mitjans eren pocs, gràcies a una sèrie d'experiments tècnics van obtenir resultats sorprenents: pantalles reflectores, fotografia desenfocada, plataformes mòbils, entre d'altres recursos tècnics.

Eisenstein realitza la seva pel·lícula en 1.290 plànols, combinats amb genial mestria mitjançant un muntatge molt rítmic. Els moviments de càmera són molt escassos; només realitza diversos travellings perquè els considera innecessaris, ja que el moviment està determinat per l'acció i pel mateix muntatge. Destaca l'escena de l'escala, amb 170 plànols, en la qual el poble és brutalment agredit per les forces tsarista; allà crea un tempo artificial, que fa que la seqüència duri gairebé 6 minuts. Prescindirà de simbolismes intel·lectuals, i amb una esplèndida fotografia, en la qual la massa es convertirà en l'autèntica protagonista de l'obra, acabarà per ser considerada la primera obra mestra del cinema soviètic i una obra mestra universal.

A Octubre i La línia general, va tornar a experimentar amb un nou llenguatge a través de les imatges, però per la seva complexitat, en la seva època, no van arribar a ser molt ben comprès. A més, el protagonista a La línia general no serà la massa sinó una heroïna individual, Maria Lápkina.

A Ivan el Terrible (1942) torna a fer gala de la seva mestria per al muntatge. El seu protagonista torna a ser una sola persona, no la massa, i desapareix el seu vigorós estil documental per ser substituït per una delicada reconstrucció de la història.

[edita] Característiques de la seva obra

  • És fonamental la seva aportació teòrica, com la seva hipòtesi sobre "El muntatge d'atraccions", on postula l'ocupació en el cinema de tècniques provinents del circ i del music-hall.
  • Eisenstein repudiar el muntatge clàssic, tal com ho concep Griffith, malgrat haver inspirat per les seves teories en la pel lícula "Intolerància" d'aquest director, i derivarà les seves teories sobre el muntatge de l'estudi dels ideogrames japonesos, en els quals dues nocions juxtaposades conformen una tercera, com per exemple: ull + aigua = plor; porta + orella = escoltar; boca + gos = bordar.
  • Concepte de la tercera idea. El muntatge és per a ell: "Una idea que sorgeix de la col·lisió dialèctica entre altres dues, independents l'una de l'altra". Aquest mètode li permetrà partir d'elements físics representables per visualitzar conceptes i idees de complicada representació.
  • El moviment està determinat per l'acció i per al muntatge.
  • El protagonista en les seves obres és la massa, el poble.

[edita] Filmografia

[edita] Referències

v • d • e
Notes i Referències
  1. ↑ Literaty Encyclopedia
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Эйзенштейн (1968)."Ejzenshtejn" a Lib.ru
  3. ↑ Bordwell, David (1993), The Cinema of Eisenstein, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press. ISBN 978-0674131385.
  4. ↑ Seton, p. 19
  5. ↑ Seton, p. 20
  6. ↑ Seton, p. 22
  7. ↑ Seton, p. 28
  8. ↑ Seton, pp. 34-35
  9. ↑ Seton, p. 35
  10. ↑ Seton, p. 37
  11. ↑ Seton, p. 41
  12. ↑ Seton, p. 529
  13. ↑ Seton, pp. 46-48
  14. ↑ Seton, p. 61
  15. ↑ Christie i Taylor, pp. 87-89
  16. ↑ Goodwin, p. 32
  17. ↑ Eisenstein (1972), p. 8
  18. ↑ Bordwell, p. 16
  19. ↑ Geduld i Gottesman, p. 12

[edita] Bibliografia

  • Christie, Ian; Taylor, Richard (eds.) (1994). The Film Factory: Russian and Soviet Cinema in Documents, 1896-1939. Nova York: Routledge. ISBN 041505298X.
  • Eisenstein, Sergei (1972). Que Viva Mexico!, Nova York: Arno. ISBN 978-0405039164.
  • Geduld, Harry M.; Gottesman, Ronald (eds.) (1970). Sergei Eisenstein and Upton Sinclair: The Making & Unmaking of Que Viva Mexico!. Bloomington, Indiana: Indiana University Press. ISBN 978-0253180506.
  • Glenny, M.; Taylor, R. (eds.) (1992). S.M. Eisenstein Selected Works, Volume II: Towards a Theory of Montage, 1937-1940. Londres: British Film Institute Publishing. 428 pàgines. ISBN 0-85170-211-2 [Edició en castellà: Eisenstein, S.M. Hacia una teoría del montaje (2 vol). Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, S.A. Paidós comunicación, 115: 258 pàgs. 116: 206 pàgs. 2001 ISBN 978-84-493-1101-7]
  • Goodwin, James (1993), Eisenstein, Cinema, and History, Urbana: University of Illinois Press. ISBN 0252062698.
  • Seton, Marie (1952). Sergei M. Eisenstein: A Biography. Nova York: A.A. Wyn, OCLC 2935257

[edita] Enllaços externs


Viquipèdia:Llista dels 1000 articles fonamentals#Biografies
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Serguei_Eisenstein»