Sant Petersburg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la ciutat russa. Vegeu-ne altres significats a «Saint Petersburg».
Sant Petersburg
Санкт-Петербу́рг
Bandera de Sant Petersburg Escut de Sant Petersburg
(En detall) (En detall)
Localització
Ubicació de Sant Petersburg
SPB Collage 2014-2.jpg
Estat
• Districte federal
• Regió econòmica
Rússia Rússia
Nord-oest
Nord-oest
Superfície 1439 km²
Altitud 3 msnm
Població (2014)
  • Densitat
5,131,942 hab.
3.566,33 hab/km²
Coordenades 59° 56′ N, 30° 20′ E / 59.933°N,30.333°E / 59.933; 30.333Coord.: 59° 56′ N, 30° 20′ E / 59.933°N,30.333°E / 59.933; 30.333
Dirigents:
• Governadora:

Valentina Matvienko
Zona horària +3
Web

Sant Petersburg (en rus Санкт-Петербу́рг, transcrit Sankt-Peterburg), coneguda col·loquialment com a Питер (transcrit "Píter") i abans coneguda com a Leningrad (Ленинград, 19241991) i Petrograd (Петрогра́д, 19141924), és una ciutat de la Rússia nord-occidental, situada al delta del riu Nevà, a l'extrem oriental del golf de Finlàndia, al mar Bàltic.

Va ser fundada pel tsar Pere el Gran el 16 de maig de 1703 amb la intenció de convertir-la en la "finestra de Rússia cap al món occidental".[1] A partir d'aleshores es va convertir en capital de l'imperi rus durant més de dos-cents anys fins que després de la Revolució russa la capital del país va retornar a Moscou.

Actualment Sant Petersburg és la segona ciutat més gran de la Federació Russa amb 5.023.313 habitants[2] i una de les ciutats més grans d'Europa. El centre de la ciutat és considerat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Sant Petersburg és a més a més seu de la cort constitucional de Rússia.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa de Sant Petersburg, el Nevà i el llac Ladoga

Sant Petersburg s'estén per la vora occidental del Nevà i pel centenar d'illes i illots que formen el seu delta. Al seu torn el Nevà, amb 40 km, l'enllaça amb el veí llac Làdoga i des d'aquí s'introdueix en el sistema de navegació interior dels cinc mars. A pesar de l'expansió de la construcció, una desena part de la superfície urbana està coberta per l'aigua: hi ha més de 86 petits rius i canals a la ciutat, com el de Griboièdov, amb una longitud total de gairebé 300 km. Dels 400 ponts, una de les belleses de Sant Petersburg, 21 són llevadissos.

Amb una població de 4.577.751 habitants, el 2007, Sant Petersburg és la segona ciutat de Rússia, immediatament després de Moscou, la quarta més gran d'Europa, un important centre cultural europeu i el principal port rus al Bàltic. És la capital de la província (óblast) homònima. Sant Petersburg és el centre administratiu de la província de Leningrad i del districte federal Nord-occidental (Северо-западный федеральный округ). S'estén des de les fronteres amb Estònia i Finlàndia fins a les vores del llac Onega. Malgrat el seu emplaçament al costat del mar, les condicions climàtiques es caracteritzen per una continentalitat pronunciada, en un territori dominat pels boscos de coníferes.

La ciutat es caracteritza per freqüents canvis de masses d'aire, causat sobre manera per l'activitat ciclònica. L'estiu està dominat per vents de l'oest i nord-oest; mentre que a l'hivern arriben vents de l'oest i sud-oest. La temperatura mitjana màxima registrada va ser de 37 °C, que va tenir lloc durant l'onada de calor succeïda a l'estiu de 2010. La temperatura més baixa registrada va ser de –35,9 °C el 1883. La temperatura mitjana anual és de 5,4 °C. El riu Nevá als límits de la ciutat normalment es congela al novembre i desembre i el desglaç es produeix a l'abril. Des de desembre a març hi ha 123 dies coberts de neu de mitjana i assoleix 24 centímetres al febrer. El període lliure de glaçades a la ciutat són de 135 dies de mitjana. Sant Petersburg té un clima més tebi que les localitats perifèriques, però les condicions climàtiques són molt variables durant tot l'any.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació: Pere el Gran[modifica | modifica el codi]

El naixement de Sant Petersburg va unit tant a raons de tipus militar, és a dir, la construcció d'una base naval contra el poder suec, com a raons comercials. En estar els accessos de Rússia al mar bloquejats per Turquia, al mar Negre, i al nord pels gels que tancaven el port d'Arkhànguelsk durant molts mesos de l'any. Així, el 1702, el tsar Pere el Gran la funda com la "finestra d'Occident" i va funcionar com a capital del país durant el període imperial de la seva història fins al 1918.

Quan Pere el Gran va concebre aquest projecte, acabava de visitar Països Baixos, on va conèixer l'art de la fusteria i hi havia pogut admirar les realitzacions urbanístiques d'Amsterdam. I des d'Holanda van arribar ja el 1698, anomenats pel tsar, els "artesans de totes les arts". Immediatament després de la fundació oficial de Sant Petersburg, el 16-29 de maig de 1702, va començar a edificar-se amb pedra, enfrontant-se a les no petites dificultats d'un terreny insà i pantanós del delta del Neva, què exigia obres de consolidació abans de suportar el pes de qualsevol edifici. Amb aquesta finalitat es van talar els boscos de l'entorn de la ciutat, que van subministrar la fusta necessària per clavar estaques al terreny. El volum dels treballs és fàcilment imaginable si es considera que la Catedral de Sant Isaac es recolza en 24.000 troncs d'arbre clavats a terra. Les dificultats es van veure compensades per la proximitat amb Europa i per la possibilitat d'emprar una bona xarxa de comunicacions fluvials.

Amb el començament de les obres d'urbanització s'iniciava també la immigració d'artistes i tècnics europeus, en especial italians, considerats els millors constructors de l'època. L'ambaixador rus a Copenhaguen, Izmailov, va convidar a la ciutat per ordre del tsar a l'arquitecte ticinès Domenico Trezzini, que treballava en aquell moment a la cort danesa. Trezzini va ser rebut amb deferència i confiança pel sobirà i durant trenta anys d'intensa activitat va ocupar el càrrec d'arquitecte per excel·lència de la cort i va construir els edificis que serien punt de referència i desenvolupament de la nova ciutat.

Un dels primers edificis importants que es construïren, la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau

Els primers edificis importants són: la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau amb la corresponent catedral, el primer Palau d'Hivern, posteriorment reconstruït; el Palau d'Estiu, els Dotze Col·legis (ministeris, en l'actualitat Universitat), l'antic Gostini Dvor i el monestir d'Aleksandr Nevski. També va projectar diferents tipus d'habitatges destinats a la noblesa, els empleats estatals, els comerciants i els estrangers. La seva obra aportava una modernitat decisiva: per un costat, la cobertura amb agulla de la catedral de Sant Pere i Sant Pau trencava amb la tradició russa de les cúpules en forma de bulb i, enllaçant amb les característiques arquitectòniques europees, establia un punt de referència en el panorama de la ciutat.

Pere el Gran va dictar el 1708 una sèrie de mesures destinades a afavorir l'increment demogràfic a partir de l'obligació imposada als aristòcrates de traslladar-se, complerta només en part abans de l'última i decisiva derrota dels suecs a Poltava, esdevinguda el 1709. Era tal l'amor de Pere el Gran per la "seva" ciutat, que el 1714 va ordenar que no es pogués construir cap edifici de pedra a Rússia, excepte a Sant Petersburg. Després d'aquesta disposició subjeia també un problema crònic de mà d'obra especialitzada que, poc estimulada per traslladar-se a una ciutat encara pantanosa i omplerta de mosquits, es trobava en aquell moment davant del dilema d'establir-se a Sant Petersburg o canviar de feina.

En 1717 Pere va visitar França i va descobrir la grandiositat de l'escenografia París en general i de Versalles en particular. A la seva tornada a Rússia se'n va endur l'arquitecte Jean-Baptiste Alexandre Le Blond, a qui va encarregar el projecte del pla general de Sant Petersburg. Le Blond va interpretar perfectament el desig del tsar de fer de l'illa Vasil'evskij el centre de la ciutat i va dissenyar una fortificació oval amb bastions que s'estenia per l'illa Petrovski, al nord-est, i per la terra ferma, al sud, deixant la fortalesa a l'extrem oriental. Però Le Blond abandona el projecte per problemes diversos i només deixa el projecte del parc i del castell de Peterhof.

El 1716, havia arribat a Sant Petersburg, també des de París, convidat per l'ambaixador rus Lefort, un escultor florentí, el comte Carlo Bartolomeo Rastrelli, que seria l'autor de diverses obres, com el monument eqüestre de Pere I davant del castell dels Enginyers. L'acompanyava el seu fill Bartolomeo Francesco, nascut el 1700 a París, qui, després de completar els seus estudis a Itàlia, es va establir a Rússia i va començar una activitat que el convertiria durant tot el segle en el més famós i acreditat arquitecte de l'imperi, fins al punt de crear un "estil Rastrelli".

Tsarina Elisabet Petrovna[modifica | modifica el codi]

Sant Petersburg el 1753

Amb l'arribada al tron el 1730 de l'emperadriu Anna Ivànovna, es va enviar el jove Rastrelli a treballar a Moscou i posteriorment a Kíev. El 1732 va reconstruir a Sant Petersburg el Palau d'Hivern de Domenico Trezzini i, posteriorment, altres residències nobiliàries. L'any 1746 l'emperadriu Elisabet Petrovna va encarregar a Rastrelli el projecte de reconstrucció de Peterhof i el 1752 el de Tsàrskoie Seló. A Rastrelli li va correspondre una part considerable de la construcció de San Petersburg durant la segona meitat del segle XVIII. El 1748 l'emperadriu Elisabet li va encarregar el projecte del monestir Smolni: obra mestra "russa" del rococó italià. L'altra gran obra de Rastrelli va ser el Palau d'Hivern, la qual segona i definitiva fase va ser començada el 1752. L'exemple per antonomàsia d'aquesta arquitectura van ser els palaus Razumovski (1760) i Stróganov (1754), ambdós obra de Rastrelli.

Arc de la Nova Holanda

El 1759 va arribar a Sant Petersburg, requerit per l'emperadriu, el francès Vallin de la Mothe, que va firmar diversos palaus (Acadèmia de Belles Arts, 1765; el primer Ermitage, 1764; l'església de Santa Caterina i el Gostini Dvor), traslladant a la capital un llenguatge que orientaria la transició cap al classicisme, incorporant a l'obra barroca elements d'arquitectura pal·ladiana. Una etapa important en la introducció del nou estil va ser la realització de l'arc triomfal dòric de Nova Holanda.

Una vegada morta Elisabet, també el seu arquitecte favorit, Rastrelli, va caure en desgràcia. La nova emperadriu Caterina II va establir les bases per a la transformació de la ciutat i, després d'un concurs, el 1763 va demanar a Kràssov un nou projecte per a la capital inspirat en els principis neoclàssics. La tsarina va cridar altres arquitectes de prestigi i refinament pal·ladià. Els palaus es van embellir, per ordre de l'emperadriu, amb pintures italianes (Piranesi, Pannini) i franceses (Hubert Robert, Houël).

El primer arquitecte que va arribar a la cort de Caterina va ser l'italià Antonio Rinaldi, que va treballar als parcs imperials des de 1755 i va ser autor Palau Xinès d'Oranienbaum. El seu primer treball a Sant Petersburg, el palau Orlov, més conegut com el Palau de Marbre, de 1768-1785, representava la nova tendència cap al neoclassicisme encara que conservant encara un fort caràcter barroc.

L'avinguda Nevski en els anys 1890, prop de l'Estació Nicolau, avui Estació de Moscou

Caterina va convidar el 1779 altres arquitectes italians com Giacomo Trombara, recordat pel seu palau dels Caçadors a Tsàrskoie Seló i per les cavallerisses reals al costat del Moika, i sobretot Giacomo Quarenghi, que, fidel a la conversió de la tsarina al gust neoclàssic, va treballar a Sant Petersburg fins a 1810, deixant un gran nombre d'edificis, més de 30, entre els quals destaquen el Palau Anglès de Peterhof, la Borsa, el teatre de l'Ermitage, l'església dels Cavallers de Malta i la Banca d'Estat, que n'introdueix una interpretació pal·ladiana del neoclassicisme.

Amb l'arribada del Romanticisme, el descobriment de les arrels populars i l'atenció a la idiosincràsia artística nacional van fer ressorgir l'arquitectura autòctona, donant lloc a una ferma reacció contra el neoclassicisme, considerat en aquell moment com un estil fred, uniforme i responsable d'un fictici acostament a la cultura europea. Aquesta recerca va desembocar en el naixement d'un estil eclèctic anomenat pseudorus, exhaustivament representat per l'església de la Resurrecció, de 1883-1907, construïda amb clara referència a la catedral de Sant Basili de Moscou, dels segles XVI Y XVII.

Després de la Revolució[modifica | modifica el codi]

El 22 de gener de 1905, l'exèrcit metralla la multitud reunida davant el Palau d'Hivern; anomenat el Diumenge Sagnant, l'esdeveniment llança la revolució de 1905

Sant Petersburg fou el principal escenari de la revolució d'octubre. Petrograd, topònim que va designar la ciutat des de 1914 a 1924, va assistir a una transformació semblant en el plànol artístic. La victòria dels bolxevics es va correspondre amb el final de l'academicisme i una intensa obra disgregadora de la cultura figurativa del segle XIX, conduïda amb una extraordinària sinergia per pintors, escultors, dibuixants, poetes i arquitectes.

En el camp de l'arquitectura el naixent moviment del constructivisme es va coordinar amb el llenguatge del cubisme, futurisme i el suprematisme europeu, elaborant nous models de ciutat lineal que van substituir la divisió històrica centre-perifèria i nous tipus de cases comunitàries per resoldre la dramàtica manca d'habitatges, com els gratacels horitzontals d'El Lissitzky i les "cases del futur" de Malèvitx. Tanmateix, com que Petrograd representava històricament el centre del poder imperial i de l'aristocràcia, el trasllat de la capital a Moscou, ordenat per Lenin el 1918, significava l'esgotament de l'antic sistema de poder i inevitablement va suscitar la polèmica dels arquitectes sobre la construcció de la nova capital soviètica. A les escasses edificacions realitzades durant aquest període se superposarien els encàrrecs derivats de la urgència d'un programa d'edificació, mentre que l'exigència de control de les avantguardes desembocaria en l'afirmació dels principis del realisme socialista com a única forma possible d'art.

El 1924, pocs dies després de la mort de Lenin, la ciutat va canviar el seu nom pel de Leningrad. Durant els anys 30 es va començar a construir edificis més alts, però aquests van quedar circumscrits als barris perifèrics, deixant gairebé intacte el tradicional aspecte de la ciutat.

La reconstrucció de la postguerra[modifica | modifica el codi]

Tània Sàvitxeva, 11 anys, morta de gana durant el setge, va anotar les defuncions dels membres de la seva família; la seva última nota fou: «Tots són morts, estic molt sola»

La Segona Guerra Mundial va deixar Leningrad gairebé destruïda a conseqüència d'un llarguíssim i cruent setge de 900 dies, que va penetrar a escassos quilòmetres del centre històric. Acabada la guerra es va iniciar un intens període de reconstrucció suportat amb enormes esforços i caracteritzat per la reelaboració dels ordres clàssics pròpia de l'academicisme estalinista.

El 1955 es va inaugurar del primer trajecte del metro, menys sumptuós que el moscovita, va significar una parcial superació de l'estètica triomfal davant solucions d'alta enginyeria, com el túnel sota el Nevà. La planificació actual de la ciutat ha establert un límit demogràfic màxim, prohibint en el perímetre urbà tots els edificis no destinats a serveis per als ciutadans i promovent la creació de noves ciutats satèl·lit.

Economia[modifica | modifica el codi]

A Sant Petersburg hi són representats tots els sectors productius, amb predomini dels siderúrgics i metal·lúrgics, en relació també amb l'aprovisionament de matèries primeres a Carèlia i les regions pròximes. Tenen també gran importància els complexos mecànics, químics i petroquímics, farmacèutics, del cautxú, tèxtils, paperers i alimentaris.

Tanmateix, el paper econòmic de la ciutat es manifesta sobretot com a gran metròpoli del nord, en la que destaquen, a més de les funcions administratives, polítiques i militars, també les directives amb relació a un extens territori d'enorme importància estratègica.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Centre històric de Sant Petersburg
La plaça del Palau, amb el Palau d'Hivern (avui museu de l'Ermitage) i la columna d'Alexandre
La plaça del Palau, amb el Palau d'Hivern (avui museu de l'Ermitage) i la columna d'Alexandre
Informació
Localització Districte Federal del Nord-oest
Flag of Russia.svg Rússia

Tipus Cultural
Criteris (i),(ii),(iv),(vi)
ID 540
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1990 (14a sessió)
Coordenades 59° 56′ 20″ N, 30° 18′ 56″ E / 59.93889°N,30.31556°E / 59.93889; 30.31556
* Segons les regions de la UNESCO.

No menys important, tant ahir com avui, és la funció cultural de Sant Petersburg, en tot moment la ciutat més cosmopolita del gran imperi tsarista i després de l'Estat soviètic, la ciutat posseeix més de 50 museus i galeries, 2.600 biblioteques, 18 teatres i més de 180 instituts d'investigació. Un patrimoni artístic i cultural molt inestimable, que fa de Sant Petersburg la ciutat russa més visitada pels turistes juntament amb Moscou.

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Sant Petersburg és la ciutat més septentrional del món amb més d'un milió d'habitants. El centre urbà fou declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat; la ciutat, que durant més de 200 anys va ser el centre polític i cultural de Rússia, actualment és encara impressionant, i sovint és anomenada "la capital del Nord" (северная столица). Entre els seus monuments destaquen l'antic Palau d'Hivern (que alberga el museu de l'Ermitage), la fortalesa Petropàvlovskaia (o de Sant Pere i Sant Pau), les catedrals de Sant Isaac, Kazan, Smolni i Santa Trinitat i l'església de la Resurrecció (o del Salvador, o del Vessament de la Sang).

Sant Petersburg i la música[modifica | modifica el codi]

Com a cor cultural de Rússia, Sant Petersburg ha atret generacions de compositors i inspirat a talents de tot el país. Mikhaïl Glinka (1804-1857) està considerat per molts com el pare de la música clàssica russa. El 1836 va estrenar a Sant Petersburg Una vida pel tsar, que narra la dramàtica història d'un camperol, Ivan Susanin, que se sacrifica per salvar Mikhaïl Romànov; encara que la influència europea era evident, la història era netament russa.

A la segona meitat del segle XIX, diverses escoles de renom amb base a la capital van veure néixer a alguns dels músics i virtuosos més famosos del país. El conegut com a Grup dels Cinc -Modest Mússorgski, Nikolai Rimski-Kórsakov, Aleksandr Borodín, César Cui i Mili Balàkirev- va indagar en el folklore nacional a la recerca de temes característicament russos. Tractaven de trobar un so únic usant tota una sèrie d'artefactes tonals i harmònics. El seu principal oponent era la Societat Musical Russa, d'Anton Rubinstein, d'arrels conservadores i que va acabar convertint-se al Conservatori de Sant Petersburg el 1861. La rivalitat entre ambdues escoles era ferotge. Rimski-Kórsakov va escriure en les seves memòries: Rubinstein tenia una bona reputació com a pianista, però mancava de talent i gust com a compositor.

Txaikovski (1840-1893) va semblar trobar un territori intermedi, abraçant tant el folklore i la música russos com les disciplines dels compositors europeus occidentals. El 1890 va estrenar La dama de piques al Teatre Mariïnski. Aquesta adaptació del famós conte de Puixkin va sorprendre i vigoritzà a la comunitat artística, sobretot per les seves desviacions del text original, que la dotaven d'un major cinisme i una mena de malenconia, que la lligaven al Sant Petersburg contemporani.

Txaikovski, àmpliament reconegut com el degà dels compositors russos, és l'autor d'algunes de les més importants obres de la història de la música, entre elles la magnífica Obertura 1812, els seus concerts i simfonies, els ballets El llac dels cignes, La bella dorment i El trencanous i l'òpera Eugeni Oneguin. Totes elles, sens dubte, les més representades al Mariïnski i altres teatres de Sant Petersburg.

Seguint les petjades romàntiques de Txaikovski va sorgir l'innovador Ígor Stravinski (1882 - 1971). Encara que va fugir de Rússia després de la Revolució, la seva infantesa, transcorreguda a San Petersburg, va resultar clau en la seva música. La consagració de la primavera, que va causar autèntic furor en la seva estrena parisenca, Petruixka i L'ocell de foc estan influïdes per la música tradicional russa. El discurs oficial soviètic era que Stravinski era un "renegat polític i ideològic", però se'l va rehabilitar quan va visitar l'URSS, on va ser rebut pel mateix Khrusxov.

Amb tretze anys, Serguei Prokófiev (1891 - 1953) fou l'estudiant més jove que mai havia estat admès al conservatori de Sant Petersburg, on tindrà com a mestres Rimski-Kórsakov, Glazunov i Liàdov. Després dels difícils anys de la revolució russa (1916-18), Prokófiev decidí treballar amb més tranquil·litat fora de la seva terra natal. L'acollida triomfal que li féu Rússia en la seva gira com a concertista l'any 1928 li féu replantejar-se el seu exili voluntari. Durant la primavera de 1933, després d'haver realitzat molts concerts per tot el món, decidí retornar definitivament a la seva pàtria. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els desigs de canvi estètic com a compositor van topar amb les restrictives pautes ideològiques de la dictadura musical imposada pel règim estalinista. El compositor va arribar a ser prohibit i va ser acusat d'«antidemocràtic, degenerat i burgès» i «aliè als gustos artístics del poble soviètic».

Una cosa semblant li va passar a Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), que el Govern va lloar i va condemnar alternativament. Va estudiar al Conservatori de Petrograd, on va suspendre els seus exàmens de Metodologia Marxista però va aconseguir compondre la seva primera simfonia abans de graduar-se el 1926. Va escriure partitures denses i estrambòticament dissonants així com a música tradicional més accessible. Després de ser oficialment condemnat per Stalin, la setena simfonia (simfonia Leningrad) li va tornar els honors oficials i una gran ovació internacional quan va ser representada en plena Segona Guerra Mundial. Les autoritats van canviar d'opinió de nou i van prohibir la seva música per antisoviètica el 1948, per rehabilitar-lo una altra vegada després de la mort de Stalin. Avui dóna nom a l'aclamada Xostakóvitx Filarmónia, on l'orquestra local actua regularment.

Fills il·lustres[modifica | modifica el codi]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució de la població de la ciutat de Sant Petersburg:

Any Habitants
1725 75.000
1750 150.000
1800 300.000
1846 336.000
1852 485.000
1858 520.100
1864 539.100
Any Habitants
1867 667.000
1873 842.900
1881 876.600
1886 928.600
1891 1.035.400
1897 1.264.900
1901 1.439.400
Any Habitants
1908 1.678.000
1910 1.962.000
1915 2.318.600
1920 722.000
1926 1.616.100
1936 2.739.800
1939 3.191.300
Any Habitants
1944 2.559.000
1959 2.888.000
1970 3.512.974
1979 4.072.528
1989 4.460.424
2002 4.159.635
2005 4.596.000

Clima[modifica | modifica el codi]

Malgrat el seu emplaçament al costat del mar, les condicions climàtiques es caracteritzen per una continentalitat pronunciada, en un territori dominat pels boscos de coníferes. Especialment durs són els hiverns: la temperatura mitjana diària és inferior a 0 °C des de finals d'octubre a mitjan març, mentre que només el juny i juliol s'aconsegueix superar els 18 °C. Les precipitacions oscil·len entre 500 i 600 mm d'anuals, repartides preferentment durant els mesos d'estiu, A causa del gel hivernal, les aigües del mar Bàltic es cobreixen d'una cap de gel, bloquejant pràcticament l'accés al port. Un canal expressament obert a la capa gelada i mantingut constantment lliure, permet l'accés a les instal·lacions portuàries.

Nuvola apps kweather.svg Temperatures i precipitacions mitjanes de Sant Petersburg (1971 - 2000) Weather-rain-thunderstorm.svg
Mes Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des Any
Record altes °C (°F) 8.6
(47)
10.2
(50)
14.9
(59)
25.3
(78)
30.9
(88)
34.6
(94)
34.3
(94)
33.5
(92)
30.4
(87)
21.0
(70)
12.3
(54)
10.9
(52)
34,6
(94)
Mitjana més altes °C (°F) -2.3
(28)
-1.4
(29)
4.1
(39)
9.2
(49)
16.1
(61)
20.5
(69)
22.2
(72)
20.6
(69)
14.6
(58)
8.5
(47)
1.8
(35)
-0.7
(31)
9,4
(49)
Mitjana diària °C (°F) -6.1
(21)
-6.0
(21)
-1.4
(29)
4.4
(40)
10.9
(52)
15.8
(60)
18.1
(65)
16.4
(62)
11.0
(52)
5.6
(42)
-0.1
(32)
-3.9
(25)
5,4
(42)
Mitjana més baixes °C (°F) -7.9
(18)
-7.7
(18)
-2.9
(27)
1.6
(35)
7.1
(45)
11.9
(53)
14.0
(57)
13.0
(55)
8.0
(46)
3.7
(39)
-2.1
(28)
-5.5
(22)
2,8
(37)
Record baixes °C (°F) -35.9
(-33)
-35.2
(-31)
-29.9
(-22)
-21.8
(-7)
-6.6
(20)
0.1
(32)
4.9
(41)
1.3
(34)
-3.1
(26)
-12.9
(9)
-22.2
(-8)
-34.4
(-30)
-35,9
(-33)
Precipitació mm (inches) 40
(1.57)
31
(1.22)
35
(1.38)
33
(1.3)
38
(1.5)
64
(2.52)
78
(3.07)
77
(3.03)
67
(2.64)
65
(2.56)
56
(2.2)
49
(1.93)
633
(24,92)
Font: Pogoda.ru.net[4] 2009-02-08

Ciutats agermanades[modifica | modifica el codi]

Llista de ciutat agermanades de Sant Petersburg.[5]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «St. Petersburg Turns 300» (en anglès). Deutsche Welle. [Consulta: 7 de febrer de 2012].
  2. [http://www.gks.ru/bgd/free/b04_03/Isswww.exe/Stg/d01/65oz-shisl28.htm Federal State Statistics Service. Estimació basada en el Cens de 2010
  3. «Clima a Sant Petersburg des de 1932 fins al 2011». wwwTu Tiempo. [Consulta: 16 de gener de 2012].
  4. «Pogoda.ru.net» (en rus). [Consulta: 2009-02-08].
  5. «International and Interregional Ties» (en anglès). St. Petersburg Administration. [Consulta: 21 de febrer de 2009].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]