Pere I de Rússia

De Viquipèdia

Pere I el Gran
Emperador i pare de Totes les Rússies
Coronació	25 de juny de 1682 (com Tsar)
Naixement	9 de juny de 1672
	Moscou, Rússia
Defunció	8 de febrer de 1725 (52 anys)
	Sant Petersburg
Predecessor	Teodor III de Rússia
Successor	Caterina I de Rússia
Consort	Eudoxia Streshneva Marta Skavrónskaya (més tard Catalina I)
Descendència	Aleksei Petrovich, Aleksandr Petrovich, Ana Petrovna, Isabel I, Natalia María Petrovna, Natalia Petrovna Piotr Petrovich, Pavel Petrovich
Dinastia	Romànov
Pare	Aleix I de Rússia
Mare	Natalia Naryshkina

Pere I Alekséyevich el Grande ( rus: Пётр I, Пётр Великий, Пётр Алексеевич). (Moscou, 9 de juny de 1672 - Sant Petersburg, 8 de febrer de 1725 (CJ 30 de maig 1672 - 28 de gener de 1725 ^[1]), fou tsar de Rússia (1682-1725).

Pertanyent a la Dinastia Romanov, era fill del tsar Alex Mijáilovich. Se'l considera un dels més destacats governants de la història de Rússia, la qual va governar des del 7 de maig (CJ 27 d'abril) de 1682 fins la seva mort. Va succeir al seu germanastre Teodor III i, entre 1682 i 1696, va governar juntament amb el seu feble i malaltís germà, Ivan V de Rússia. Va dur a terme un procés d’occidentalització i expansió que va transformar a la Rússia moscovita en un dels grans poders europeus.

Va integrar l'església dins del poder polític substituint el patriarcat per un procurador general, unint de facto l'església, l'estat i l'imperi sota la seva figura autocràtica autoanomenant-se "Emperador i pare de totes les Russies".^[2]

Es coneixia per la seva impressionant alçada (mesurava 2,04 metres d'alt), amples esquenes i braços poderosos.

Pere és mundialment conegut per ser el fundador de la ciutat de Sant Petersburg.

Taula de continguts 1 Primers anys i ascens al tron 1.1 Educació popular 1.2 Fí de Sofia 1.3 Matrimoni 1.4 Aspecte físic 2 Començament del seu regnat 2.1 La campanya d'Azov 2.2 Viatge a Europa 3 La Gran Guerra del Nord 4 Modernització de Rússia 4.1 Reforma de l'exèrcit 4.2 Reforma política 4.3 Fundació de Sant Petersburg 4.4 Fundació de Sant Petersburg 4.5 Occidentalització social 5 Matrimoni i descendents 6 Últims anys 7 Mort 8 Adaptacions cinematogràfiques de la vida del Tsar Pere el Gran 9 Referències 10 Bibliografia i altres lectures

[edita] Primers anys i ascens al tron

Pere va ser fill del tsar Aleix de Rússia i Natalia Naryshkina, que van tenir cinc fills, si bé només dos, Teodor III i Ivan V, estaven vius quan Pere va néixer.

Pere era nét per via paterna del tsar Miquel I de Rússia, primer sobirà rus de la dinastia dels Romanov, i de l'aristòcrata russa Eudoxia Streshneva.

Quan el seu pare, el tsar Aleix, va morir el 1676, el va succeir el major dels seus fills supervivents, Teodor III. El regne de Teodor va acabar sis anys després al morir d'escorbut, i va sorgir una disputa pel tron al no tenir descendència. Iván era oficialment el següent en la línia de successió. El regnat d'Ivan originà nombroses dificultats dinàstiques. D'una banda significà el conflicte entre les famílies de les dues esposes del tsar Aleix: Miloslavskya i Naryshkina. De l'altra, les continues malalties d'Ivan feren que la Duma dels Boiard (un consell de nobles russos) escollís a Pere, de tan sols deu anys, com a tsar de Rússia sota la regència de la seva mare, Natalia Naryshkina. Aquest nomenament aixecà les ires dels Miloslavskya i, la gran duquessa Sofia de Rússia, una de les filles d'Alexis amb la seva primera esposa, liderà una revolta coneguda com la Rebel·lió dels Streltsi. El conflicte provocà importants episodis de mortaldat en el si de la família de Pere i li arribà a causar un important trauma, tal i com han afirmat alguns experts.

L'aixecament va permetre a Sofia, del clan d'Iván, i als seus aliats insistir que Pere i Iván fossin proclamats tsars conjuntament, i Ivan el tsar sènior d'entre els dos. Sofia actuava de regent durant la minoria d'edat dels dos. Es va tallar un forat a la part posterior del doble tron, a través del qual Sofia escoltava a Pere conversar amb els nobles i li passava informació per respondre a preguntes i problemes. El tron es pot veure en el Museu del Kremlin a Moscou. Durant set anys Sofia va governar com una autòcrata.

[edita] Educació popular

Van seguir uns anys en que l'educació de Pere I va estar abandonada. Va passar la infantesa lliurat a grollers llibertinatges, divertint-se amb bandes de murris; però, empès per la curiositat, freqüentà el barri d'estrangers de Moscou i allà va poder observar els progressos occidentals i així va entrar en contacte amb comerciants europeus, amb els que es va formar militar i políticament. Al barri alemany coneix a l'oficial d'artilleria escocés Patrick Gordon i al militar suís Franz Lefort, ambdós servint a l'exercit rus i amb qui va tenir una gran amistat. Conscient de que la seva vida estava constantment amenaçada, va formar una unitat de soldats lleials anomentas guardia de Preobranjenskoie, nom del barri a on residia amb sa mare.

[edita] Fí de Sofia

Durant molt temps els historiadors han donat una imatge de Sofia com una dona envejosa i maquiavèl·lica que faria tot el necessari per prendre el poder. El mateix Pere I associava a Sofia amb les fosques forces de l'oposició, oblidant que en els set anys de la seva regència ni Pere ni la seva mare van ser amenaçats ni rebre cap dany.

A l'estiu de 1689 Pere va planejar reprendre el poder de les mans de Sofía, la posició de la qual s'havia debilitat per culpa de dues campanyes fallides a Crimea. Quan es va assabentar, Sofia va començar a conspirar amb els membres del Streltsi. Peró Pere va ser avisat pel Streltsi i va escapar en meitat de la nit a l'impenetrable monestir de Troitski, on va anar atraient poc a poc als seus partidaris i a altres que pensaven que podria guanyar la lluita pel poder. Sofia va ser deposada i obligada a recloure’s en un convent, on es va veure forçada a deixar el seu nom i posició com a membre de la família reial.

Pere I i Iván V seguien actuant com a co-tsars, si bé el poder ho exercitava la seva mare, Natalia Naryshkina, i no va ser fins la seva mort el 1694 quan Pere va aconseguir la veritable independència. Formalment Iván V seguia sent el co-tsar amb Pere, si bé no exercia com a tal. Pere es va convertir en l'únic dirigent a la mort d'Iván a 1696.

[edita] Matrimoni

La seva mare, d'altra banda, va buscar forçar a adoptar un acostament més convencional i va arreglar el seu matrimoni amb Eudoxia Lopujina el 1689. El matrimoni va ser un fracàs absolut i, deu anys més tard, Pere la va obligar a prendre els hàbits i amb això es va alliberar del matrimoni.

[edita] Aspecte físic

Pere va créixer fins a ser gairebé un gegant. Literalment treia un cap i les espatlles als seus contemporanis russos i europeus. Tanmateix, la seva alçada era gairebé amb seguretat un defecte genètic. Pere no tenia la proporció habitual d'un home d'aquesta alçada. Les seves mans i peus eren molt petits i les seves espatlles sorprenentment estretes per a la seva alçada. Igualment, el seu cap era massa petit per al seu cos. A això s'afegien els seus notables tics facials i, d'acord amb les descripcions que ens han arribat, el fet que patia gairebé amb certesa episodis d'epilèpsia. Per tant, presentava la imatge d'un home molt gran, però no molt saludable.

Filipo Baltari, un jove italià que va visitar la cort de Pere, va escriure:

L'artista Valeri Serov ens va deixar una altra descripció de Pere:

[edita] Començament del seu regnat

El seu interés per la navegació i la construcció de navilis el va portar a la conclusió que Rússia tenia que millorar la posició marítima i va buscar guanyar més sortides al mar. En aquell moment només tenia sortida cap al nord-est a la Mar Blanca a través de la ciutat d'Arkhànguelsk en el mar de Barentsz. Al nord-oest, la sortida natural cap a Europa septentrional a través del mar Bàltic, estava en aquells temps controlat per Suècia, mentre que la sortida al Mediterràni al sud a través del mar Negre estava dominat per l’Imperi Otomà.

[edita] La campanya d'Azov

Pere decideix començar per controlar el Mar Negre, però per això havia d'expulsar els tàrtars de Crimea que estaven al servei dels turcs. El primer objectiu de Pere va ser capturar les fortaleses otomanes d'Azov, prop del riu Don. L'estiu de 1695 Pere va organitzar les campanyes d'Azov per prendre les fortaleses. Des del 8 de juliol al 22 de setembre del 1695 intentà en va la captura d'Azov. El 22 de novembre Pere va tornar a Moscou. La seva primera expedició militar havia acabat en desastre, però a partir d'aquest desastre és quan comença el regnat de Pere "el Gran".

Immediatament després de la seva tornada, va enviar a Àustria i Prússia el major nombre de zapadors, miners, enginyers i fusters que va poder pagar. Pretengué crear una flota prou forta com per vèncer la flota turca d'Azov. Soldats i tots els obrers disponibles van ser traslladats immediatament als boscos del riu Don on hi hagués fusta, treballant dia i nit, fins construir desenes de vaixells de tot tipus. El mateix Pere va viure entre els seus obrers, treballant esgotadorament amb tots ells, vivint en una petita barraca de fusta de dues habitacions a Voronezh. A mitjans d'abril, dos vaixells de guerra, vintitres galeres, quatre canyoners i nombroses embarcacions petites es varen varar. El 3 de maig "la caravana marina" va salpar de Voronezh, amb ell com a comandant des de la galera "Principium", construïda per la seva pròpia mà. La nova flota de Rússia va preservar la sortida dels turcs d'Azov per mar i, el 18 de juliol de 1696, la fortalesa es va rendir. ^[3]

El 12 de setembre de 1698 Pere el Gran va fundar oficialment la primera base naval russa a Taganrog.

[edita] Viatge a Europa

Pere sabia que Rússia no podia enfrontar-se a l’Imperi Otomà pel seu compte. El 1697 va organitzar un viatge a Europa d'una gran delegació russa de més de 250 persones, anomenada la Gran Ambaixada, per aconseguir l'ajuda dels monarques europeus en la lluita contra els turcs. Visità Anglaterra, Alemanya, Holanda i Àustria. Va evitar França, ja que era una aliada dels turcs.^[4]

Per passar desapercebut i poder aprendre els costums i coneixements occidentals, va viatgar d'incògnit sota el nom de Piotr Mijailovitx. Pere va aprendre molt sobre la cultura occidental. Estudià construcció naval a Deptford, Amsterdam i Zaandam i l'artilleria a Königsberg.

Gràcies a la mediació de Nicolau Witsen, alcalde d'Amsterdam, el tsar va tenir l'oportunitat de guanyar experiència pràctica en una de les drassanes privades més grans del món, pertanyent a la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, durant un període de quatre mesos. En total, Pere va estar 18 mesos fora de Rússia.

Peró les esperances de Pere es van esfondrar: Àustria estava desitjant mantenir la pau a l'est mentre s'ocupava de les seves guerres a l'oest. A més, era el moment més inoportú, ja que els europeus, especialment Anglaterra i Àustria, es trobaven embrancats en la successió del rei Carles II que acabaria portant a la Guerra de Successió Espanyola.

La «Gran Ambaixada» va fallar en la seva missió de crear una aliança contra els Otomans, però durant la seva visita el Tsar va conèixer a molts treballadors qualificats als que va convèncer per anar a Rússia a desenvolupar el seu projecte de gran imperi. En total més de 900 tècnics molt qualificats de tots els oficis van viatjar de tornada. El més conegut dels que van fer després el viatge fins a Rússia va ser Cornelio Cruys, un vicealmirall que es va convertir en l'assessor més important del Tsar en assumptes marítims.^[5]

En la seva absència els Streltsi es tornen a sublevar. Quan retorna és avisat de que la rebelió s'ha sofocat i aprofita per aturar-se a Cracòvia i entrevistar-se amb el rei August II de Polònia. En aquesta trobada varen decidir aliar-se contra el rei de Suècia i així aconseguir la sortida al Bàltic que tant anhelava el tsar Pere. L'operació contra el rei Carles XII de Suècia tindria lloc a partir del 1700 i sota el nom de la Gran Guerra del Nord, duraria 21 anys amb victòria de Rússia, Polònia i Dinamarca sobre Suècia.^[4]

[edita] La Gran Guerra del Nord

Pere va signar la pau amb l'Imperi Otomà i va dirigir la seva atenció a aconseguir la supremacia marítima russa amb el control del Mar Bàltic, que havia estat pres per Suècia mig segle abans. Pere va declarar la guerra a Suècia, que aleshores estava sota el regnat de Carles XII. A Suècia també es van enfrontar Dinamarca, Noruega, Saxònia i la Confederació de Polònia i Lituània.

Rússia va resultar no estar preparada per a lluitar contra els suecs, i el seu primer intent d’assolar la costa bàltica va acabar en el desastre de la batalla de Narva de 1700. En el conflicte, les forces de Carles XII van utilitzar a favor seu una tempesta de neu que impedia la visió dels russos. Després de la batalla el rei suec no va seguir cap a Moscou i va decidir concentrar les seves forces contra la República de les Dues Nacions, donant, d'aquesta forma, temps a Pere I per reorganitzar l'exèrcit rus.

Carles XII de Suècia ocupà tot Polònia (1702), imposà l'elecció d'Estanislau Leszczyński com a rei de Polònia (1704) i obligà finalment August II de Polònia a abdicar amb la pau d'Altranstädt (1706). De mentre, a l'est, Pere I de Rússia havia ocupat les províncies bàltiques, fundà Sant Petersburg a l'Íngria de Suècia (1703) i ocupà Narva (1704) i Estònia. Carles XII de Suècia decidí d'atacar el tsar envaint Rússia el 1708. Després d'una derrota russa a la batalla de Holowczyn al juliol del 1708, Carles XII va patir la seva primera derrota a la batalla de Lesnaya quan Pere va aixafar a un grup de reforços suecs que marxaven des de Riga. Carles XII es va negar a retirar-se a Polònia o a Suècia i, en lloc de fer-ho, va envair Ucraïna.

Pere va retirar al seu exèrcit cap al sud i amb una tàctica de la terra cremada va destruir qualsevol propietat que servís als suecs per recolzar el seu avanç. Sense subministraments locals, els suecs van haver d'aturar l'avançament a l'hivern de 1708-1709. A l'estiu de 1709 van prosseguir els seus esforços de conquerir Ucraïna, culminant en la batalla de Poltava del 27 de juny. La batalla va ser una derrota decisiva per les forces sueques, acabant amb la campanya de Carles XII a Ucraïna i obligats a exiliar-se a l'Imperi Otomà.

August II recuperà el tron de Polònia i Pere I de Rússia atacà els ports suecs (Viipuri, 1710; Stralsund, 1711), mentre els danesos intervenien de nou en la guerra, amb l'ajut de Prússia i de Hannover.

El rei suec va convèncer al soldà otomà que declarès la guerra al tsar rus. Pere va atacar als otomans el 1711 a la zona de Moldàvia. La campanya contra l'Imperi Otomà va ser desastrosa. Per a aconseguir un tractat de pau Pere es va veure obligat a retornar els ports del mar Negre que havia capturat el 1697. A canvi, el Soldà va expulsar Carlos XII de Suècia del seu territori.

Els exèrcits russos del nord van prendre la província sueca de Livònia (la meitat nord de l'actual Letònia i la meitat sud de l'actual Estònia), empenyent als suecs fins a Finlàndia. Gran part de Finlàndia va ser ocupada pels russos el 1714.

Tot i el poder de la marina russa, que permetia atacar directament en territori suec, Carles XII va rebutjar la rendició, i fins la seva mort en batalla el 1718 no es va poder arribar a un acord de pau. Suècia va signar la pau amb totes les forces menys Rússia el 1720. En 1721, el Tractat de Nystad va posar fi oficialment a la Gran Guerra del Nord.

Rússia havia incorporat Ingria, Estònia, Livònia i una part substancial de Carèlia. A canvi, Rússia va pagar dos milions de riksdaler (la moneda Sueca) i va cedir la major part de Finlàndia. El Tsar va ser, però, capaç de retenir algunes terres finlandeses prop de Sant Petersburg, a la qual havia fet la capital en 1712.

[edita] Modernització de Rússia

Pere va impulsar una sèrie de reformes buscant modernitzar Rússia influït fortament pels seus assessors occidentals i pel que havia apres als seus viatges. Pere estava convençut que havia d'engrandir Rússia en front dels regnes europeus occidentals. La mala aceptació d'aquests de les seves propostes d'aliances, primer contra els otomans durant la seva "Gran Ambaixada" de 1697 i posteriorment amb França quan el 1917 per a aconseguir una aliança contra Suècia va oferir a la seva filla Elisabet I de Rússia en matrimoni a Lluís XV i aquesta va ser rebutjada, el varen convèncer que havia de convertir-se pels seus propis mitjans en una primera potencia europea.^[5]

[edita] Reforma de l'exèrcit

Pere reorganitzà l'exèrcit rus d'acord amb els estàndards europeus de l'època, i va somiar amb fer de Rússia un poder marítim. Va convertir l'exèrcit en un cos disciplinat i professional, capacitat per a enfrontar-se amb les potencies veines. Entre 1699 i 1705 l'exèrcit va deixar de'estar format per voluntaris i es va dotar de soldats vitalicis provinents de totes les classes socials: serfs, camperols i burgesos de les ciutats. Va instaurar el servei militar obligatori a raó d'un soldat per cada 20 llars. Això li va donar una força de 300.000 homes. A més permetia que persones sense títol nobiliari poguessin accedir al rang d'oficial. Per poder dotar-lo d'armament va desenvolupar una amplia indústria siderúrgica, fàbriques, tallers i drassanes, així com escoles militars i navals a on comptava amb els millors professionals d'occident.

Va trobar una forta oposició interna a les seves polítiques, però va acabar brutalment amb tota forma de rebel·lió contra la seva autoritat: la rebel·lió dels streltsi, els Baixkirs, els Àstrakhan i la gran revolta civil del seu regne, la revolta Bulavin.

Una de les víctimes d'aquesta ma dura contra els seus opositors va ser el seu propi fill de la seva primera esposa, el tsarevitx Aleix Petrovitx, qui va conspirar contra ell i va fugir a Itàlia. El 1718, un cop convençut que podia tornar, el tsar el va engarjolar i torturar fins a la mort.^[4]

[edita] Reforma política

Les males experiències infantils amb traicions i revoltes li varen inculcar una orientació absolutista del poder. Va crear una administració centralitzada i rígidament organitzada.

Va suprimir la Duma dels Boiard substituint-la per un senat de deu membres que actuava com a òrgan suprem de coordinació. En lloc de les autoritats centrals de l'estat moscovita -amb funcions poc clares- va crear tretze col·legis especialitzats amb funcions clarament definides en les diverses branques de l'administració. El territori va ser dividit en vuit províncies i més tard en onze (al afegir les conquestes bàltiques) que estaven administrades per un governador auxiliat per un consell de nobles que s'encarregava de la recaptació d'impostos. Les ciutats estaven governades per un consell municipal escollit pels seus habitants i comptava amb un alcalde, dos burgmestres i quatre consellers. A partir del 1722 la població estava dividida en mercaders i professionals, petits comerciants i artesans i asalariats.^[4]

En 1722 Pere va crear una nova jerarquia que va plasmar en l'anomenada Taula de Rangs. Eliminava la preeminència per naixement que beneficiava a la noblesa (Boiard) de les seves posicions. Pere va determinar que la posició jeràrquica la determinaria el mèrit i el servei a l’emperador. La noblesa va haver d'incorporar-se a l'administració, a l'exèrcit o a la cort, i tota la societat va quedar estructurada, des del serf de la gleva (la dependència respecte dels terratinents va augmentar) fins als nivells més alts de la noblesa. La Taula de Rangs va seguir en vigor fins que la monarquia Russa va desaparèixer en la revolució de 1917.^[5]

Un altre canvi molt important va estar relacionat amb l'església ortodoxa russa i la seva independència. El líder tradicional d'aquesta era el Patriarca de Moscou. El 1700, quan el lloc va quedar vacant, Pere va rebutjar nomenar un successor, permetent al vicepatriarca exercir els deures del lloc. Vint anys més tard, el 1721, Pere va seguir el consell de Feofan Prokopovitx i va instituir un Sínode Sagrat: un consell de deu clergues presidits per un procurador laic. Tots els càrrecs eren nomenats directament pel tsar.^[2]

[edita] Fundació de Sant Petersburg

[edita] Fundació de Sant Petersburg

Pere volia trencar amb les seculars tradicions russes que representava Moscou. Enlluernat per tot el que havia vist a Europa i seguint la lògica de la il·lustració, va dissenyar una ciutat racionalista per a traslladar la capital de la Gran Rússia. A meitat de la Gran Guerra del Nord, i sobre unes terres que havia recapturat als suecs, Pere va fundar la gran ciutat de Sant Petersburg (nomenada per Sant Pere) a Ingria el 1703. La va fer construir en una zona d'aiguamolls formada pel delta del riu Nevà, inspirant-se en l'Amsterdam que havia conegut. Tot i que posteriorment es va anomenar "la Venècia del Nord", en realitat Pere mai havia estat a Venècia.

Esperava que Sant Petersburg es convertís en la capital russa i, com a tal, tot els seus palaus havíen de ser de pedra. Per tal de concentrar esforços en el seu objectiu, va prohibir la construcció d'edificis de pedra fora de la ciutat.

Pere l'havia imaginat com una ciutat plena de palaus. La primera construcció va ser la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau i, a continuació, va fer construir el gran palau de Peterhof inspirat en el Palau de Versalles. A la mort de Pere I la capitalitat es va traslladar a Moscou i Sant Petersburg va caure en decadència, però amb el regnat de la seva filla la tsarina Elisabet I de Rússia la capitalitat va tornar a Sant Petersburg fins la revolució de 1917.

[edita] Occidentalització social

Les visites de Pere a l'oest li van deixar la idea que els costums europees eren en alguns aspectes superiors a les tradicions russes. Va ordenar a tots els membres de la seva cort i als seus oficials que es tallessin les seves llargues barbes, la qual cosa va provocar que els Boiard, que estaven molt orgullosos de les mateixes, aixequessin grans objeccions a la mesura. Va establir que els Boiard que volguessin mantenir la seva barba haurien de pagar un impost anual de cent rubles. El 1699 Pere també va abolir el calendari tradicional rus, on l'any començava l’1 de setembre, a favor del calendari julià, que comença l’1 de gener. Els anys es comptaven tradicionalment des del moment en què es creia que es va produir la creació del món, però després de les reformes de Pere van començar a comptar des del naixement de Crist. Rússia va canviar al calendari julià mentre que la resta d'Europa adoptava el calendari gregorià. Rússia mantindria el calendari julià fins a la Revolució d'octubre de 1917.

Va permetre que les dones deixessin de cobrir el seu rostre i que fessin vida social. Per comprendre l'endarreriment dels russos en aquella època podríem citar que Pere el Gran va imposar als Boiard (nobles) la lectura d'un llibre que ensenyava les normes més elementals d'educació, com per exemple no utilitzar la punta del ganivet per netejar els dents ni tampoc el dit índex per fer el mateix amb el nas. A més, a imitació dels europeus, va afavorir la instrucció pública i va crear els primers instituts superiors, com l'Escola Politècnica i l'Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg. Va substituir l'alfabet eslau per un similar a llatí i introduí la numeració aràbiga. Va impulsar la impressió de textos i, el 1703, va aparèixer el primer diari rus (la traducció del seu títol era: Notícies d'esdeveniments militars i altres esdeveniments dignes de recordar).^[4]

[edita] Matrimoni i descendents

El 1689 la seva mare arregla el seu matrimoni a Moscou amb l'aristòcrata boiarda Eudoxia Lopukhina, de la que es divorcià el 1698, just al tornar del viatge de la "Gran Ambaixada", i la fa empresonar a un monestir rus durant més de 20 anys.

La parella havia tingut tres fills, però només un va sobreviure a la infantesa:

• SAI Aleix Petrovitx (Tsarevitx de Rússia), nat a Moscou el 1690 i mort, per ordre del seu pare, el 1718 a Sant Petersburg. Es casà el 1711 a Torgau amb la duquessa Carlota de Brunsvic-Wolfenbüttel.

• SAI el gran duc Alexandre de Rússia, nat a Moscou el 1691 i mort l'any següent.
• SAI el gran duc Pau de Rússia, nat a Moscou el 1693 i mort escassos dies després.

En segones núpcies es casà en secret el 1707 amb una pagesa de Letònia de nom original Marta Skavronska, que ja era la seva amant des de feia uns anys i que esdevindria la tsarina Caterina I de Rússia, amb qui tingué set fills:

• SAI la gran duquessa Anna de Rússia, neix a Moscou el 1708 i mor a Kiel el 1728. Es casà amb el duc Carles Frederic de Holstein-Gottorp.

• SM la tsarina Elisabet I de Rússia, nada a Kolomenskoe el 1709 i morta a Sant Petersburg el 1762. Molts han afirmat que contragué matrimoni amb el comte Alexei Razumovsky.

• SAI la gran duquessa Natàlia Maria de Rússia, nada a Sant Petersburg el 1713 i morta dos anys després.
• SAI la gran duquessa Margarida de Rússia, nada a Sant Petersburg el 1714 i morta el 1715.
• SAI el gran duc Pere de Rússia, nat a Sant Petersburg el 1715 i mort el 1719.
• SAI el gran duc Pau de Rússia, nat a Wesel el 1717 i mort un dia després a Wesel.
• SAI la gran duquessa Natàlia de Rússia, nada a Sant Petersburg el 1718 i morta el 1725.
• SAI el gran duc Perer de Rússia, nat i mort el 1725 a Sant Petersburg.

[edita] Últims anys

Els darrers anys de Pere I van estar marcats per noves reformes a Rússia. El 22 d'octubre de 1721, poc després que es va signar la pau amb Suècia, va ser proclamat Emperador de Tota Rússia. Alguns van proposar que prengués el títol d’emperador de l'Est, però ho va rebutjar. Gavrila Golovkin, canceller de l'estat, va ser el primer a afegir «el Gran, Pare de la Pàtria, emperador de Totes les Rússies» al títol tradicional de Pere tsar, després d'un discurs de l'arquebisbe Pskov el 1721.

El títol imperial de Pere va ser reconegut per August II de Polònia, Frederic Guillem I de Prússia i Frederic I de Suècia, però no per altres monarques europeus. En la ment de molts, la paraula Emperador tenia la connotació de superioritat o preeminència sobre els «simples» reis. Diversos governants temien que Pere reclamés autoritat sobre ells, tal com l'emperador del Sacre Imperi havia reclamat abans sobre totes les nacions cristianes.

Pere també va introduir nous impostos per finançar les millores en Sant Petersburg. Va abolir l'impost de la terra i les cases, que només els pagaven els propietaris de béns immobles, reemplaçant-lo amb un impost per persona (una quantitat igual per ciutadà) que pagaven tots.

Es protegiren les manufactures i el comerç i es van establir monopolis estatals. Des del punt de vista administratiu el país va quedar dividit en governs, províncies, districtes i cantons, mentre un senat de deu membres (1711) i nou col·legis o consells ministerials, de tretze membres, es convertien en els òrgans suprems de govern.

El 1724 Pere va fer que la seva segona dona, Catalina, fora coronada emperadriu (si bé ell va mantenir tot el poder). Tots els fills varons de Pere havien mort de nens, llevat d'Aleix Petrovitx que va morir per ordre de Pere el 1718. La seva mare, Eudoxia, també havia estat castigada. Va ser arrossegada fora de casa seva i acusada de falsos càrrecs d'adulteri, un destí semblant al que va tenir l'amant de Pere, Ana Mons, el 1704.

En 1725 es va completar la construcció del palau de Peterhof (en holandès, 'Cort de Pere') a prop de Sant Petersburg. Era una gran residència que es va arribar a conèixer com el Palau de Versalles rus.

[edita] Mort

L'hivern de 1723 Pere, que mai havia gaudit d'una salut del tot robusta, va començar a tenir problemes amb el seu aparell urinari. A l'estiu de 1724 un equip de metges l'operen per buidar-li l'orina bloquejada bufeta. Pere va romandre en un llit fins a finals de la tardor. A la primera setmana d'octubre, inquiet i segur que ja estava curat, Pere es va embrancar en un viatge d'inspecció d'una sèrie de projectes. D'acord amb els relats, va ser al novembre quan, en una visita d'inspecció al golf de Finlàndia, Pere va veure un grup de soldats ofegant-se a poca distància de la costa i va entrar a l'aigua per rescatar-los. ^[6]

Es diu que aquesta immersió en l'aigua gelada va empitjorar els problemes de Pere i va provocar la seva mort. ^[7]

Una altra llegenda diu que abans de morir va demanar paper i una ploma i va començar a escriure una carta que no va acabar que posava «Lego tot a. ..» i que, exhaust per l'esforç, va demanar que la seva filla Ana fos portada davant ell. ^[8]

Pere va morir entre les quatre i les cinc del matí del 28 de gener (8 de febrer en el calendari julià) de 1725. Es va revelar en l'autòpsia que la seva bufeta estava gangrenada. Tenia 52 anys i set mesos quan va morir, després d'un regnat de quaranta-dos anys. ^[9]

Hi va haver gran commoció a Rússia i a Europa per la notícia de la mort de Pere, si bé per a molts havia estat un absolutista amb un punt de tirania. En paraules de l'historiador rus P. Kovayevski:

[edita] Adaptacions cinematogràfiques de la vida del Tsar Pere el Gran

• Slug Gosudarev (2007), tractant de la batalla de Poltava. Lloc oficial de la pel·lícula (en rus)
• Tsarevich Aleksei (1996)
• "Peter the Great" (1986) (mini)
• V nachale slavnyj del (1981)
• Yunost Petra (1980)
• Piotr pervi (1937-1938)
• Peter der Große (1922)
• Piotr Veliki (1910)

[edita] Referències

v • d • e Notes i Referències ↑ Les dades amb la indicació CJ fan referència a que es basen en el calendari julià vigent en aquell moment a Rússia. La resta de dades de l'article estan basades en el calendari gregorià. ↑ 2,0 2,1 Bea Perez, Emilia. Maria Skobstov. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2004. ISBN 8484156540.  ↑ Enciclopèdia 1911.(anglès) ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Delgado de Cantú, Gloria M.. El mundo moderno y contemporáneo bajo la influencia de Occidente (en castellà). Mèxic: Longman de México Editores, 1997. ISBN 968-444-156-8.  ↑ 5,0 5,1 5,2 Schultz, Helga; Juan Pablo Fusi. Historia económica de Europa: 1500-1800. Artesanos, mercaderes y banqueros (en castellà). Mèxic: Siglo XXI de España, 2001. ISBN 8432310662.  ↑ Romey, Charles. La Rusia antigua y moderna. Libreria de San Martin, 1858.  ↑ La història, però, ha estat vista amb escepticisme per diversos historiadors, que apunten que el cronista alemany Jacob von Stählin que va escriure Anècdotes sobre Pere el Gran, és l'única font de la història, i sembla poc probable que ni Levesque, Voltaire o Leclerc haguessin documentat un acte d'heroisme com aquest. Això i l'interval de temps prolongat entre l'acció i la mort sembla que elimina qualsevol causalitat directa. No obstant això, la història pot ser que contingui, en part, una mica de veritat. ↑ La història apareix per primera vegada a HF d'Bassewitz Ruski arjiv 3 (1865). L'historiador rus EV Anisimov comenta que l'objectiu de Bassewitz era convèncer els lectors de que Anna, i no l'emperadriu Yekaterina, era l'hereva que Pere havia triat. ↑ Romey, Charles. La Rusia antigua y moderna. Libreria de San Martin, 1858.  ↑ P. Kolvayevski, 'Piotr Veliki i ego geni',Dialog, 1992

[edita] Bibliografia i altres lectures

• Massi, Robert K. Peter the Great: His Life and World. Nova York: Alfred A. Knopf, 1980 (Hardcover, ISBN 0-394-50032-6); Nova York: Ballantine Books, 1981 (paperback, ISBN 0-345-29806-3); 1986 (paperback, ISBN 0-345-33619-4); New York: Wings Books, 1991 (Hardcover, ISBN 0-517-06483-9); London: Weidenfeld & Nicolson, 2001 (paperback, ISBN 1-84212-116-2). Pulitzer Prize-winning biography of Peter I.
• Hughes, Lindsey. Russia in the Age of Peter the Great. New Haven, CT; London: Yale University Press, 1998 (Hardcover, ISBN 0-300-07539-1; paperback, ISBN 0-300-08266-5)
• Hughes, Lindsey. Peter the Great: A Biography. New Haven, CT; London: Yale University Press, 2002 (Hardcover, ISBN 0-300-09426-4); 2004 (paperback, ISBN 0-300-10300-X).
• Peter the Great and the West: New Perspectives (Studies in Russian and Eastern European History), edited by Lindsey Hughes. New York: Palgrave Macmillan, 2001 (Hardcover, ISBN 0-333-92009-0).
• Troyat, Henri. Peter the Great. New York: E.P. Dutton, 1987 (Hardcover, ISBN 0-525-24547-2).

Precedit per: Teodor III

Emperador de Rússia junt amb Ivan V 1682–1725

Succeït per: Caterina I

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pere I de Rússia