Happening

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El happening (de la paraula anglesa que significa esdeveniment, ocurrència, succés), de vegades anomenat acció artística,[1] és una manifestació artística, sovint multidisciplinària, sorgida en els anys 1950 que està caracteritzada per la participació dels espectadors. Els happenings integren el conjunt d'una performance i manté afinitats amb el teatre de participació. Els principals referents de Happenings són John Cage, Joseph Beuys, Jim Dine, Allan Kaprow, Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, Yoko Ono, Robert Rauschenberg i Wolf Vostell.

La proposta original del happening artístic té com temptativa el produir una obra d'art que no es focalitza en objectes sinó en l'esdeveniment a organitzar i la participació dels espectadors, perquè deixin de ser subjectes passius i, amb la seva activitat, arribin a un alliberament a través de l'expressió emotiva i la representació col·lectiva.

Encara que és comú confondre el happening amb una performance el primer difereix de la segona per la improvisació o, atès que és difícil una real improvisació, per la imprevisibilitat. El happening com manifestació artística, pot ser d'estils molt diversos, sol ser no permanent, efímer, ja que busca una participació espontània del públic. Per aquest motiu els happenings sovint es produïxen en llocs públics, com un gest de sorpresa o irrupció en la quotidianitat.

Un exemple d'això són els esdeveniments organitzats per Spencer Tunick en els quals s'impliquen a masses de gent nua estirades sobre la via pública.

Història[modifica | modifica el codi]

Es troben clars precedents del mateix en certes expressions artístiques avantguardistes dels anys 1920), moltes d'elles vinculades al surrealisme i, sobretot al dadaisme. En són clars antecedents les exhibicions no convencionals realitzades en el Cabaret Voltaire per Richard Huelsenbeck i Tristan Tzara entre d'altres.

Es considera com el primer happening pròpiament dit l'obra Theater piece Nº1 realitzada en 1952 per John Cage al Black Mountain College. L'obra va ser explicada pel mateix John Cage com esdeveniments teatrals i sense trama, encara que va ser Troben Krapow (alumne de Cage) el qui l'abril de 1957 durant un picnic artístic en la granja de George Segal, va fer servir la paraula happening per a descriure les improvisacions que s'hi representaven.

El gener de 1958 la frase encunyada per Krapow és generalitzada per la revista estudiantil de la Rutgers University Antologist. Des d'aleshores aquesta forma artística i la seva denominació van ser ràpidament adoptades en altres països, com ara Alemanya i Japó.

Jack Kerouac, tot referint-se a Krapow, el va anomenar l'home Happening en observar l'obra 18 Happenings in 6 parts (1959). Encara que el happening sorgeix als Estats Units durant els 1950, hi va tenir el seu apogeu durant els 1960 amb les estètiques pròximes al pop-art i al moviment hippie.

En el Regne Unit, els primers happenings van ser organitzats a Liverpool pel poeta i pintor Adrian Henri. L'esdeveniment més important va ser l'11 de juny de 1956, la "Poetry Incarnation" al Royal Albert Hall de Londres, on una audiència de 7.000 persones va participar en diferents performances guiada per un grup de joves poetes anglesos.

A Bèlgica, els primers happenings van ser organitzats entre 1965 i 1968 a Anvers, Brussel·les i Ostend pels artistes Hugo Heyrman i Panamarenko.[2]

Als Països Baixos, el col·lectiu Provo va organitzar happenings sota la petita estàtua "Het Lieverdje" en una plaça del centre d'Amsterdam, del 1966 fins al 1968.[3]

A Austràlia, el Yellow House Artist Collective de Sydney organitzava happenings de 24 hores continuades a principis dels 70.[4]

A Catalunya les primeres obres de happening van ser escrites per Joan Brossa l'any 1946. Les denominà accions-espectacle, a falta d'un terme més adient.[5]

L'evolució de l'art amb el Happening als anys seixanta[modifica | modifica el codi]

Durant els anys seixanta, a la República Federal Alemanya es va desenvolupar un ampli moviment cultural i intel·lectual de caràcter subversiu que, a través de personalitats com ara Joseph Beuys, Wolf Vostell i el coreà Nam June Paik, va arrelar amb especial orgull i compromís a la ciutat de Colònia i va revolucionar l'art.

Els aspectes provocadors i els atacs radicals contra els valors tradicionals del miracle econòmic havien de fer que el públic s'adherís a una consciència crítica i es deixés dur a àmbits d'experiència encara desconeguts.

Els happenings, que amb la seva motivació provocadora causaven comentaris i testimonis crítics, van trobar ràpidament una multitud d'entusiastes.

L'estratègia dels Happenings consistia a presentar una imatge conjunta i viva de la societat de manera marcadament purista, reflectir-la de manera suggeridora i sense compromisos i ampliar les expectatives i les perspectives del públic, no va trigar a polaritzar el públic i, d'aquesta manera, va aconseguir el que els artistes pretenien: estimular els sentits i la consciència, estructurar les circumstàncies humanes i evitar que el públic oblidés el dia a dia durant les representacions.

Les extravagàncies, l'especial originalitat, els trets polítics i sociològics, com també les profecies visionàries, eren els ingredients dels happenings de Wolf Vostell. Els seus esdeveniments sovint insondables que incorporaven tots els sentits en els happenings com també l'eufòrica implicació de Beuys i Vostell, els corifeus d'aquesta evolució de l'art, eren, per a molts amants de l'art, encara inacceptables en aquella època.

De la mateixa manera que la raó era un concepte central de la Il·lustració, els artistes Fluxus i els organitzadors de happenings estaven convençuts de la capacitat humana d'inspirar-se autònomament en recursos propis i arribar a la perfecció per la creativitat mitjançant la participació en happenings.

En «HAPPENING 24 HORAS» Wolf Vostell va estavellar 200 bombetes de llum contra una paret de plexiglàs que feia de barrera entre l'escenari i el públic, va destrossar joguines bèl·liques amb un martell i va clavar agulles en carn crua.

D'aquesta manera, l'alienació de béns de consum va ser malentesa com a malbaratament i, consegüentment, criticada. El públic es veia confrontat amb aquestes representacions radicals de ben a prop i cercava la forma de recuperar l'equilibri. La manera d'arribar-hi era que cada individu trobés la seva pròpia sobirania.

Els participants havien d'examinar la seva consciència, definir les seves característiques positives i les seves virtuts i comprendre que els elements que componen la seva vida són interactius i posseeixen la capacitat d'influir i, d'aquesta manera, experimentar la seva vida com a art.

Crítica[modifica | modifica el codi]

El happening ha passat a tenir un caràcter paradoxal, si la intenció plantejada teòricament i en els seus orígens era la de la participació activa dels espectadors per a lliurar-los de la massificació, sol veure's actualment en els happenings un resultat completament oposat a l'enunciat, en efecte, molts dels happenings acaben sent un espectacle més de l'anomenada cultura de masses.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «El surrealisme». edu365.cat. [Consulta: 14/5/2012].
  2. Diversos autors. Panamarenko: the retrospective! (en anglès). Royal Museums of Fine Arts of Belgium, 2005, p.43, 226-227. 
  3. Kuiper, D. Th. Tussen observatie en participatie: Twee eeuwen gereformeerde en antirevolutionaire wereld in ontwikkelingsperspectief (en holandès). Uitgeverij Verloren, 2002, p.258. ISBN 9065506942. 
  4. Transcripció d'una entrevista de TV de George Negus a alguns dels membres del Yellow House en 15 de setembre de 2003
  5. Publicades dins Brossa, Joan. Poesia escènica (1945-1954), vol. I. Barcelona: Edicions 62, 1973 ISBN 8429709452

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • 10 Happenings de Wolf Vostell, José Antonio Agúndez García, Editora Regional de Extremadura, 2001, ISBN 84-7671-510-2

Vegeu també[modifica | modifica el codi]