Videoart

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quadrats (Homenatge a Mondrian) de Domingo Sarrey, videoart generat l'any 1968 en el centre de càlcul de la Universitat Complutense de Madrid.

El videoart és una de les arts plàstiques i audiovisuals que es caracteritza per l'ús d'almenys un monitor de televisió instal·lats en principi en una galeria d'art, o en tot cas formant part d'una exposició, encara que sigui en un espai poc convencional. No sol tenir contingut narratiu ni documental per sí mateix, tot i que pot formar part de l'escenografia d'un espectacle. També pot estar relacionat amb instal·lacions i performances no dramàtiques.[1]

Va evolucionar de les pel·lícules de 16 mm i 8 mm. L'objectiu del videoart és la investigació de les possibilitats artístiques de la televisió, com el color, la brillantor i el moviment, i el vídeo, tant en la reproducció instantània com al muntatge. Alguns videoartistes destacats són Mona Hatoum, Damien Hirst, Nam June Paik i Bill Viola.[1]

És la utilització de mitjans electrònics (analògics o digitals) amb una finalitat artística. El vídeo no és més que això, un suport, i el fonamental és l'ús que se’n fa.

Història del videoart[modifica | modifica el codi]

El videoart neix amb la popularització de la televisió als Estats Units. Es diu que va començar quan el coreà Nam June Paik[2] va utilitzar la seva Sony Portapak nova per a filmar la processó del Papa Pau VI per la ciutat de Nova York a la tardor del 1965. Aquest mateix dia, en un cafè del Greenwich Village, Paik va escriure el videoart ha nascut.

Des del primer moment, el videoart es converteix en eina de treball dels diferents moviments d'art contemporani com són Fluxus o l'art conceptual.

El 1958 Wolf Vostell va incorporar un set de televisions en un dels seus obres, Ciclo Habitacion Negra,[3] essent probablement la primera instal·lació que fa servir una televisió. El 1963 Wolf Vostell va presentar la seva obra 6 TV Dé-coll/age,[4] a la Smolin Gallery de Nova York i crea la primera cinta de vídeo Sun in your head.

Abans de la introducció de la càmera Sony Portapak, la tecnologia de la imatge en moviment només era disponible per als consumidors o artistes en films de setze mil·límetres, que no donaven la possibilitat de reproducció playback automàtica que sí que tenien les cintes de vídeo. Conseqüentment, molts artistes van començar a trobar el vídeo molt més atractiu que el cinema, i molt més quan la tecnologia va permetre editar o modificar les imatges enregistrades.

Els dos exemples citats anteriorment feien servir petits trucs per crear efectes artístics en els seus treballs.

L'obra Double Vision de Peter Campus va combinar els senyals de video de dues Sony Portapak mitjançant un mesclador electrònic, obtenint imatges distorsionades.

La primera obra de videoart en multi-canal (fent servir diferents monitors o pantalles) va ser Wipe Cycle, d'Ira Schneider i Frank Gillette. Es tractava d'una instal·lació de nou pantalles de televisió, que combinàven imatges dels visitants de la galeria, anuncis de televisió i cintes preenregistraddes. Les imatges anaven alternant d'un monitor a altre com si es tractés una coreografia.

El 1970, als estudis de la San Jose State TV, Willoughby Sharp va emetre "Videoviews", una sèrie de programes d'entrevistes enregistrades amb artistes. El programa consistia en converses amb Bruce Nauman (1970), Joseph Beuys (1972), Vito Acconci (1973), Chris Burden (1973), Lowell Darling (1974) i Dennis Oppenheim (1974).[5]

Videoart i cinema[modifica | modifica el codi]

Els cineastes van buscar alternatives més econòmiques a la producció tradicional en cinema, d'aquesta forma sorgeix el videoart, com proposta més enfocada a persones que trenquen amb els paràmetres comercials i busquen un mitjà més econòmic però no per aquest motiu amb menys valor que les formes tradicionals de producció.

El videoart ha incidit en la producció de curtmetratges principalment, la seva estètica s'està construint amb les enormes possibilitats que brinda el suport magnètic. El videoart no necessàriament compleix amb les convencions del cinema. El videoart pot no emprar actors, diàlegs, pot no tenir una narrativa o guió, o altres convencions que generalment defineixen a les pel·lícules com entreteniment.

Llistat de videoartistes[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Primera generación - Arte e imagen en movimiento [1963-1986], Madrid, 2006 ISBN 84-8026-308-3
  • Video:el principio. Cuaderno didáctico. Dpartamento de Educacion. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, 2006 ISBN 84-8026-313-X

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Robert Cumming, Arte, edició Espasa Calpe, 2006. ISBN 8467020970 (castellà)
  2. Nam June Paik en Wuppertal, 1963
  3. Wolf Vostell, Ciclo Habitacion Negra, 1958
  4. Wolf Vostell, 6 TV Dé-coll/age, 1963, en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía
  5. Oliver, Conxita. «El videoart, un valor a l'alça?». Bonart [Girona], núm. 115, maig 2009, p.38-43. ISSN: 1885-4389.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Videoart Modifica l'enllaç a Wikidata