Biblioteca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Biblioteca de Chambery.

Una biblioteca és una col·lecció de documents, que permet l'emmagatzematge ordenat de llibres antics i moderns. Les biblioteques públiques permeten la consulta i el préstec de llibres als socis o usuaris de la biblioteca. El nom biblioteca prové del grec biblion (llibre) i tekes (caixa), on caixa s'entén generalment com a edifici o cambra.

Actualment les biblioteques emmagatzemen altres tipus de documents, i no sols llibres, com qualsevol altre tipus de mitjà multimèdia.

Biblioteca de Celsus.

Història[modifica | modifica el codi]

L'existència de biblioteques pròpiament dites data dels temps remots de l'imperi assiri (més de 30 segles aC) segons han revelat les exploracions arqueològiques a Mesopotàmia, principalment en Larsa,Uruk, Ur, Sippara, Kalah i Nínive, de les ruïnes del qual s'han extret per milers els famosos maons coberts d'inscripcions que avui atresora en la seva gran majoria el Museu Britànic. La més cèlebre de totes és la descoberta a Koyundjik entre les ruïnes del palau de Senaquerib, fundada o engrandida per Assurbanipal.

Egipte i Grècia[modifica | modifica el codi]

Són escasses les notícies de biblioteques que ofereixen els historiadors o que hagin revelat les exploracions científiques. Diodor de Sicília refereix l'existència de la d'un faraó que ell denomina Osymandyas (probablement, Ramsés II) i que era a la ciutat de Tebes, on els exploradors Champollion i Wilkinson van descobrir senyals d'una biblioteca que va haver d'existir catorze segles a. C. Tanmateix, val per totes la famosa biblioteca greco-egípcia d'Alexandria, que va arribar a posseir 700.000 volums. Per a ella va fer traduir Ptolomeu II (285 aC) la Sagrada Bíblia dels jueus de l'hebreu al grec, traducció coneguda amb el nom de Versió dels Setanta. Aquell centre va ser destruït en ser conquerida la ciutat pels àrabs en el 641, segons diuen els historiadors, encara que ja en temps de Juli César va sofrir una altra destrucció pels soldats del mateix. D'entre els grecs, té la seva celebritat històrica la Biblioteca de Pèrgam, la qual comptava amb uns 200.000 volums al temps de ser transportada per Octavi August a Alexandria.

Roma[modifica | modifica el codi]

La primera biblioteca pública de Roma es va fundar en l'Atrium libertatis sobre la Muntanya Aventina. L'Emperador Octavi August va fundar la segona al temple d'Apol·lo sobre la muntanya Palatina. Abans de les biblioteques públiques hi va haver col·leccions particulars que els nobles romans buscaven i compraven a gran preu o es portaven de les ciutats gregues conquerides i aquest afany va continuar actiu en els altres segles de l'Imperi. La primera col·lecció d'aquesta classe privada va ser la de Pau Emili, any 160 aC El segle IV, Roma tenia 29 biblioteques públiques que la invasió dels bàrbars va destruir gairebé per complet i sens dubte, que en altres ciutats romanes es trobarien magnífiques col·leccions de llibres quan només a Herculà se n'ha descobert una amb més de 1.800 peces de papir que van haver de compondre uns 800 rotlles.

Quan els cristians van poder dedicar-se a les lletres, van fundar també les seves biblioteques.

Tot això, sense comptar les col·leccions de volums sagrats que totes les Esglésies tenien. L'Emperador Constantí va reunir més de 6.900 volums a la biblioteca que va fundar ell a Constantinoble, biblioteca que comptava amb 1000000 volums a la mort de l'Emperador Teodosi i va ser cremada l'any 477.

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Des de la invasió dels bàrbars, refugiades les ciències i les lletres als monestirs i catedrals com a únics dipositaris del saber en aquella època, a aquests s'ha d'acudir per a trobar biblioteques a l'Europa occidental fins a finals de l'edat mitjana. La primera biblioteca de la que es té notícia a la península Ibèrica va ser la de sant Martí de Braga al seu monestir de Dumis, a Portugal, cap a l'any 560; el van seguir durant el segle VII la de sant Isidor de Sevilla i la de sant Brauli a Saragossa. La posició geopolítica dels territoris de la marca Hispànica durant l'alta edat mitjana, entre les corts cristianes i musulmanes, propiciaren la gran influència que tingueren en el desenvolupament de la cultura europea alguns escriptorum catalans, com els de Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà o la catedral de Vic; a més de fornir les seves biblioteques, aquests escriptoris introduïren a l'Europa ultrapirinenca còpies manuscrites d'importants textos de l'antiguitat d'autors com Aristòtil, Virgili o Ciceró, conservats en la tradició islàmica, i el treballs d'autors musulmans, amb nous conceptes sobre aritmètica i astronomia hindoaràbiga. Durant els segles X i XI, destaquen en l'enriquiment de les seves biblioteques els bisbes Miró Bonfill, Sal·la i Oliba i els monjos Oliba de Ripoll i Domènec d'Alaó; també hi col·laboren econòmicament membres de la noblesa i magnats com Tassi. D'aquestes biblioteques en fan ús, in situ, personalitats com el futur papa Silvestre II o el dux venecià Pere Orsèol.

Aquesta producció local de llibres, amb traductors i copistes, i l'intercanvi que se'n feia d'ells amb altres centres culturals europeus, com el Vaticà o Montecassino, enriquien les biblioteques catedralícies i monàstiques del país. Gairebé totes les seus, com les d'Urgell, d'Elna, de Girona o de Barcelona, i comunitats eclesiàstiques importants, com Sant Cugat del Vallès, Santa Maria d'Alaó, Sant Serni de Tavèrnoles, Sant Pere de Rodes..., gaudiren d'importants biblioteques. Al segle XIII, van començar a tenir importància les biblioteques als palaus de reis i magnats, que anaren creixent amb el pas dels segles; van ser cèlebres, entre d'altres, la d'Alfons X de Castella i la de Jaume el Just. Els preus dels llibres era molt alt: el 1009 es permutava un cavall per un leccionari, i el 1044, el bisbe de Barcelona adquiria dues obres majors de gramàtica a canvi d'una casa amb terreny. Als documents dels segles IX, X i XI, es parla amb freqüència de col·leccions de llibres que bisbes i canonges deixaven en testament a les biblioteques d'esglésies i monestirs; i és notòria la sol·licitud que els monjos desplegaven per a conservar-les i enriquir-les.

Majorment, les biblioteques d'aquesta època es componien d'obres litúrgiques, però també n'hi abundaven de jurídiques, lingüístiques, agrònomes, aritmètiques, musicals, filosòfiques, literàries, històriques, astronòmiques,... Considerades amb els patrons actuals, pot semblar que les biblioteques europees no contenien gaires exemplars: entre les notables del continent, el 970 la de Ripoll posseïa poc més de seixanta-sis còdex, cent vint-i-un el 1008 i dos-cents quaranta-sis el 1046. Era comú en les seus catedralícies disposar de dues biblioteques, una composta per textos eclesiàstics, els llibres de la qual circulaven en préstec per les diverses parròquies de la diòcesi, i una altra, més privada, amb exemplars sovint luxosos i de temàtica profana; a la biblioteca litúrgica episcopal de Vic, el 957 hi havia una respectable col·lecció de cinquanta-cinc volums.[1]

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

La biblioteca del Castell de Peralada

Des de la invenció de la impremta el nombre i l'engrandiment de les biblioteques ha anat en augment. França tenia només a París en l'època de la revolució de 1793, més de 1.000 biblioteques públiques.

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Després de 1789 es van fundar moltes biblioteques en cada país. En l'actualitat moltes d'aquestes biblioteques poden ser consultades a través d'internet.

Tipus de biblioteques[modifica | modifica el codi]

Les biblioteques poden classificar-se segons diferents criteris (usuaris, àmbit geogràfic, accés, etc.) Les classificacions més usades són les que proposen la UNESCO i la IFLA:

Classificació proposada per la UNESCO[2][modifica | modifica el codi]

Classificació proposada per la IFLA[3][modifica | modifica el codi]

  • Biblioteques acadèmiques i d'investigació.
  • Biblioteques d'art.
  • Biblioteques governamentals.
  • Biblioteques de ciències biomèdiques i de la salut.
  • Biblioteques jurídiques.
  • Biblioteques per a persones amb dificultat per a la lectura.
  • Biblioteques i serveis d'informació per a parlamentaris.
  • Biblioteques metropolitanes.
  • Biblioteques nacionals.
  • Biblioteques públiques.
  • Biblioteques escolars i centres de recursos.
  • Biblioteques de Ciència i Tecnologia.
  • Biblioteques de Ciències Socials.

A Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya, les biblioteques públiques s'inicien durant la Mancomunitat (1915 – 1925).[4] L'any 1918 s'inauguren les quatre primeres biblioteques populars, una per cada província: Valls, Sallent, les Borges Blanques i Olot.[4] La dictadura de Primo de Rivera, la Segona República Espanyola i els anys de la dictadura de Franco marcaran la història de les biblioteques catalanes i no serà fins a la restauració de la Generalitat de Catalunya que aquestes començaran a funcionar tal com es coneixen actualment.[4][5]

Actualment totes les capitals de comarca disposen de biblioteca i tots els municipis de més de 30.000 habitants compten amb almenys d'una. D'altra banda, tots els municipis de més de 5.000 habitants, que són els que tenen l'obligació d'oferir el servei d'acord amb la legislació vigent, disposen d'equipament bibliotecari (excepte Dosrius, que ja té un projecte subvencionat, i Vilafant). Pel que fa els municipis d'entre 3.000 i 5.000 habitants, 54 dels 71 municipis d'aquestes característiques ja disposen d'equipament bibliotecari. A més, el 93% de la població té un servei bibliotecari al seu propi municipi i el 46% disposa del carnet de la biblioteca pública.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sabaté i Curull, Flocel. «Vida i cultura als comtats (segles IX-XI). "Cultura eclesiàstica"». A: Història de Catalunya. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2004, p. 187-192. ISBN 84-9734-239-9. «(per a tot el capítol)» 
  2. «Recommendation concerning the International Standardization of Library Statistics» (en anglès), 13 de novembre de 1970. [Consulta: 29 juny 2012].
  3. «Division of Library Types» (en anglès), 26 de març de 2012. [Consulta: 29 juny 2012].
  4. 4,0 4,1 4,2 «"Els valors de la Biblioteca". Guia de lectura, núm. 27». Servei de Biblioteques, Generalitat de Catalunya, juny 2013.
  5. MAYOL, C. La Xarxa de Biblioteques 1915-2004: una història que mira al futur
  6. «El Govern aprova el nou Mapa de la Lectura Pública, que adequa les biblioteques a la demografia actual de Catalunya». Web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 19 juliol 2014].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]