Parròquia eclesiàstica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Una parròquia és, en primer lloc, la subdivisió de base d'una diòcesi, que s'aplica a diverses esglésies: l'Església Catòlica Romana, l'Església Anglicana, l'Església Ortodoxa, l'Església d'Escòcia, l'Església de Suècia i d'altres.

Una parròquia és, igualment, una subdivisió administrativa a diversos estats (les parròquies d'Andorra, les de Louisiana o les freguesias de Portugal en són un exemple) i fins i tot a comunitats autònomes d'Espanya (Principat d'Astúries i Galícia).

Parròquia eclesiàstica[modifica | modifica el codi]

La parròquia religiosa designa a la vegada una àrea geogràfica precisa, el territori de la parròquia, i un grup de persones que habiten aquest territori i constitueixen la comunitat parroquial.

L'església parroquial és el lloc de reunió de la comunitat davant la qual el pastor i els seus assistents celebren diferent cerimònies religioses tals com la missa dominical.

El mot prové del llatí parochia, utilitzat per les primeres comunitats cristianes per designar el territori d'una ciutat episcopal. Al segle V, ja tenia un sentit semblant a l'actual, designava als territoris i comunitats existents al voltant d'una seu episcopal.

A l'Església Catòlica[modifica | modifica el codi]

A l'Església Catòlica la parròquia[1]és la comunitat de fidels catòlics, pertanyent a una Església particular (generalment a una diòcesi) que està sota l'adreça espiritual d'un sacerdot, que es designa com rector, nomenat pel bisbe diocesà. Des de la perspectiva jurídica la parròquia i el rector[2] es regeix pel Dret Canònic.

De forma semblant a la resta d'esglésies cristianes generalment les parròquies catòliques es defineixen per un territori. És a dir, pertanyen a la parròquia tots els fidels que habitin dins dels límits territorials de la parròquia. Tot i que és possible establir parròquies personals en funció del ritu, llengua o nacionalitat dels fidels d'un territori "o fins i tot per una altra determinada raó". Així el cànon 813 del Dret Canònic permet l'erecció d'una parròquia per a estudiants universitaris i algunes diòcesis han erigit parròquies per a persones sordes.[3]

El cànon 374 estableix que les parròquies properes poden agrupar-se entre si, per formar, per exemple, arxiprestats.

Aquestes comunitats estan cridades pel baptisme a viure plenament la fe amb l'Eucaristia com el seu centre.

Originàriament les parròquies es van crear per l'Església Catòlica i estaven formades per un petit territori (diversos pobles o llogarets) que s'assignaven a un capellà.

El prevere o capellà com rector o vicari) s'encarregava d'oficiar missa/es, funerals, baptismes, matrimonis, confessions, confirmacions principalment als quals estan en perill de mort, la unció de malalts i tots els sagraments a excepció de l'ordre sacerdotal; a més d'oferir consol als habitants i feligresos de la mateixa, també estenia els seus serveis als diferents temples i capelles dels pobles que formaven la parròquia. La funció del rector va arribar a ser molt important, actuant com a conseller per a les famílies, de mediador en els conflictes, i fins i tot exercint funcions de jutge de pau i de notari.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. J.A. Estrada Article "Parròquia" al "Diccionari básico de pastoral" Editorial Verbo Divino Estella 1988 pàg.335 i 336,
  2. José Maria Reyes Vizcaino "El pàrroco en el derecho canónico"
  3. Pedro María Reyes Vizcaino "Naturaleza de la parròquia en el derecho canònico"

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Diccionario básico de pastoral Editorial Verbo Divino Estella (Navarra)) 1988.
  • Conceptos fundamentales de pastoral Editorial Cristiandad Madrid 1983.
  • Floristán, Carlos La parróquia, comunidad eucarística Madrid 1961.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]