Monestir de Sant Pere de Rodes
| Monestir de Sant Pere de Rodes | |
 |
|
| Localització: | Camí del monestir, El Port de la Selva (Alt Empordà) |
| Coordenades: | (i) |
| Àrea: | 33,04 m (llarg) |
| Alçada: | 15,40 m |
| Començament: | 878 |
| Consagració: | 1022 |
| Estil: | Preromànic, romànic i gòtic Arquitravat i voltat |
| Bé Cultural d'Interès Nacional | |
| Tipus: | Monument històric |
| Declaració: | 04/07/1930 |
| Identificador: | IPA: 196 BCIN: 181-MH BIC: RI-51-0000348 |
  Localització a Catalunya
|
|
El monestir de Sant Pere de Rodes fou una abadia benedictina de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'actual terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà).
El monestir fou construït al vessant N de la muntanya de Verdera, en un replà per sota del castell de Verdera, que li donà protecció. Des de les ruïnes de l'antic cenobi es gaudeix d'una vista excepcional sobre tot el sector de costa situat al N del cap de Creus, en particular les badies del Port de la Selva i de Llançà. A NO del monestir, poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes. Actualment és gestionat pel Museu d'Història de Catalunya.[1]
Taula de continguts |
[modifica] Història
Es desconeix el veritable origen del monestir, que va ser motiu d'especulacions i llegendes en el passat, com ara la de la seva fundació per monjos que desembarcaren a la zona amb les restes de sant Pere i altres sants, amb la comesa de custodiar-les per no ser profanades per les hordes bàrbares que amenaçaven d'atacar Roma. Passat el perill, el papa Bonifaci IV hauria ordenat construir el temple.
La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 878, en què és esmentat com a un simple cel·la monàstica consagrada a sant Pere. No és fins a l'any 945 que és considerat un monestir benedictí independent, regit per un abat. Lligat al comtat d'Empúries, va arribar al seu màxim esplendor entre els segles XI i XII.
La importància creixent del cenobi en féu una destinació de pelegrinatges, especialment amb ocasió dels jubileus de la Santa Creu de maig (els anys en què la festa del 3 de maig s'esqueia en divendres), que foren celebrats fins a finals del segle XVII.
A partir del segle XVII fou saquejat en diverses ocasions per exèrcits francesos i bandolers i el 1793 fou abandonat per la comunitat benedictina, que es traslladà a Vila-sacra. El 1809 s'instal·là a Figueres, fins que els decrets d'exclaustració de 1835 la van dissoldre i la desamortització subsegüent liquidà els seus béns.
A mercè de saquejadors de tota espècie, pelatge i condició, romangué durant un segle sense cap protecció per part de l'Estat Espanyol, que finalment el declarà Monument Historicoartístic Nacional el 1930. El 1935 la Generalitat de Catalunya hi inicià les primeres restauracions que, interrompudes per la guerra civil de 1936-1939 i, tot i una nova declaració efectuada pel règim franquista el 1949, per un nou període d'abandonament, es reprengueren a partir de la dècada de 1960. La llei del Patrimoni Cultural català de 1993 l'empara com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
[modifica] Arquitectura
El monestir es construí en terrasses adaptades al pendent de la Verdera. Inclou edificacions de diferents èpoques, des de la seva fundació fins a l'abandonament de l'edifici per part de la comunitat.
El centre del conjunt és el claustre, però en realitat a Sant Pere de Rodes cal parlar de claustres, i no situats un al costat de l'altre sinó superposats, disposició que afavoreix també l'orografia. El claustre superior, del segle XII, ha pervingut molt malmès a causa dels saquejos dels segles XIX i XX, i del qual n'hi ha poques restes in situ. Entre els pocs capitells que foren recol·locats en la reconstrucció dels anys 1960-1970 destaca el que representa un grup de monjos. Es conserven capitells d'aquest claustre en museus de Barcelona i París i en col·leccions particulars. El desenrunament i les restauracions recents posaren al descobert un segon claustre, inferior i més primitiu, constituït per grans arcades de mig punt sense decoració.
L'església, consagrada l'any 1022, és el màxim exponent del conjunt arquitectònic. És un edifici d'estil romànic fortament influït per l'arquitectura tardoromana. Té planta de creu llatina, amb tres absis (el central de forma parabòlica) i amb tres naus cobertes amb volta de canó, que destaquen per la seva estretor, especialment les laterals, i per la seva alçada monumental. Les naus estan separades per pilastres decorades amb columnes exemptes adossades a dos o tres dels seus costats, sobre alts sòcols i disposades en doble ordre d'alçada, que suporten els arcs formers i els arcs torals. Aquestes columnes, que procedeixen d'alguna construcció romana, descansen sobre un alt sòcol i tenen grans capitells d'influència coríntia, amb àbacs prominents, que per la seva localització elevada constitueixen de les poques peces escultòriques que no foren objecte de rapinya. L'atracció de pelegrins explica la presència d'un deambulatori a l'absis de la nau central que fa de continuació de les naus laterals. Sota l'absis hi ha una cripta de moderades dimensions. Aquesta església sintetitza amb originalitat una sèrie de corrents arquitectònics anteriors, des de les construccions romanes de l'Antiguitat tardana fins al preromànic carolingi passant per les tradicions locals. Aquesta originalitat ha provocat una llarga polèmica entre els estudiosos i fa que sigui considerada un dels principals exponents del romànic a Catalunya.
Davant de l'església hi ha un espaiós atri o galilea, en el qual hi havia hagut sepulcres de diferents personatges, inclosos alguns comtes d'Empúries, però de tot això queden poques restes. L'església s'obria a aquest atri amb una porta monumental, obra del Mestre de Cabestany, que si no hagués estat fervorosament espoliada al segle XIX, seria un dels més valuosos conjunts escultòrics del romànic català. Se'n conserven restes en alguns museus i col·leccions particulars, entre els quals destaca el plafó que representa l'aparició de Crist als seus deixebles sobre el mar, del Museu Marès de Barcelona.
A la façana de ponent del monestir s'aixeca el campanar, de planta quadrada i d'estil llombard, del segle XII. Al seu costat es drerça una torre de defensa (o de l'homenatge), que probablement s'inicià en el segle X i que passà posteriorment per un llarg procés de reconstrucció i reformes.
[modifica] Galeria d'imatges
-
Monestir i castell -
Entre la boira -
Façana -
Nau central (absis) -
Nau lateral -
Pintures a l'absis -
Capitell dels monjos -
Interior del campanar -
Campanar -
Campanar (detall) -
Torre de defensa -
Torre de defensa (detall) -
Monestir sobre el mar -
Perspectiva al nord -
Sota el castell -
Maqueta a Catalunya en Miniatura
[modifica] Referències
- ↑ AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 96. ISBN 84-393-5437-1.
[modifica] Vegeu també
- Llista d'abats de Sant Pere de Rodes
- Santa Creu de Rodes
- Santa Helena de Rodes
- Castell de Verdera
- Castell de Bufalaranya
[modifica] Bibliografia
- J. Badia i Homs, L'arquitectura medieval a l'Empordà, vol. 2-B, Girona, Diputació Provincial de Girona, 1981, pp. 47-114, 118-128, 134-144, 578-579, 582-594 i 596-598.
- J.-A. Adell i E. Riu Barrera, "Sant Pere de Rodes", a Catalunya romànica, vol. 27, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1998, pp. 148-156.
- I. Lorés i Otzet (amb la col. de C. Mancho i S. Vidal), El monestir de Sant Pere de Rodes, Bellaterra (etc.), Universitat Autònoma de Barcelona (etc.), 2002.
Altres publicacions als Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos.
[modifica] Enllaços externs
- Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya: Sant Pere de Rodes
- Museu d'Història de Catalunya: Monestir de Sant Pere de Rodes (amb material didàctic en diferents idiomes)
- Monestirs de Catalunya: Sant Pere de Rodes
- www.romanicocatalan.com: Monestir de Sant Pere de Rodes (castellà)
- CapCreus OnLine: Sant Pere de Rodes
