Monestir de Montserrat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Monestir de Santa Maria de Montserrat
Localització: Muntanya de Montserrat. Monistrol de Montserrat (Bages)
Coordenades: 41° 35′ 36″ N, 1° 50′ 14″ E / 41.593206°N,1.837139°E / 41.593206; 1.837139Coord.: 41° 35′ 36″ N, 1° 50′ 14″ E / 41.593206°N,1.837139°E / 41.593206; 1.837139
Altitud: 720
Construït: XII, XV, XVI, XIX
Estil: Romànic, barroc
Bé Cultural d'Interès Local
Identificador: IPA: 16806
Diòcesi: Bisbat de Vic
Categoria: Basílica menor
Festvitat: Mare de Déu de Montserrat
(27 d'abril)
Monestir de Montserrat situat respecte Catalunya
Localització a Catalunya

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat (Bages), a una alçària de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. L'actual abat és Josep Maria Soler i Canals.

El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos, conforma un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, comptava amb 68 habitants.

Història[modifica | modifica el codi]

El monestir vist des de la roca de Sant Jaume
Vista de la part de darrere del monestir, amb la capçalera

L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba, de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.

Aquesta ermita s'havia convertit en la més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Mare de Déu que s'hi venerava des de l'any 880. El monestir aviat es va convertir en santuari, la qual cosa el va beneficiar, ja que els donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi del segle XII, l'abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a dotze, el mínim requerit perquè pogués ser considerada abadia.

El segle següent va ser el de l'inici de la lluita de Montserrat per aconseguir la seva independència del monestir de Ripoll. Durant el Cisma d'Occident, el priorat de Montserrat era fidel al papa de Roma, tot i que el monestir de Ripoll donava suport a Benet XIII d'Avinyó. El rei Martí l'Humà va aconsellar a Benet XIII que convertís Montserrat de priorat en abadia i posés al capdavant com a primer abat Marc de Villalba, que ho era de Ripoll des del 1408. El 10 de març de 1409, una butlla papal de Benet XIII va crear l'abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis sobre Montserrat. Amb tenacitat, el seu primer abat aconseguí una butlla del papa Eugeni IV, l'11 de març de 1431, que alliberava definitivament Montserrat de tota servitud.

El 1493, Montserrat va perdre de nou l'autonomia. El rei Ferran el Catòlic va enviar al monestir catorze monjos procedents de Valladolid, i Montserrat va passar a dependre de la congregació d'aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors s'hi van succeir els abats catalans i castellans, i també els abats comanditaris no residents, entre els quals cal destacar el cardenal Giuliano della Rovere, futur papa Juli II. Aquell mateix any 1493, un frare de l'orde dels mínims, abans ermità de Montserrat, Bernat de Boïl, va acompanyar Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, cosa que va propiciar l'expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat en aquest continent.

El segle XIX va ser especialment tràgic per a Montserrat: va ser incendiat dues vegades per les tropes napoleòniques, el gener de 1809, quan el general Desveaux, amb 800 homes,[1] arribà al monestir, però perseguit pel sometent, el destacament francès fou destruït,[2] i a partir del 25 de juliol del 1811 quan el prengueren les forces del mariscal Suchet, i el 1812. El 1835 va patir l'exclaustració arran de la desamortització de Mendizábal, va ser saquejat i incendiat i se'n van perdre molts dels tresors.

L'exclaustració va durar poc i el 1844 es va restablir la vida al monestir. La congregació de Valladolid havia desaparegut, per la qual cosa Montserrat va tornar a recobrar la independència eclesiàstica. A partir del 1858, sota el guiatge de l'abat Muntadas, l'edifici sencer es va haver de restaurar, ja que no n'havien quedat més que les parets. Des de l'any 1862, la comunitat montserratina pertany a la Congregació de Subiaco de l'Orde de Sant Benet, de la qual és un dels principals monestirs.

Durant el franquisme, després d'un període proper al nou règim, el monestir prengué, a partir de les festes d'entronització de 1947 i coincidint amb l'abat Aureli M. Escarré, una actitud catalanista i es convertí en nucli de resistència antifranquista.

Des de llavors, el monestir de Santa Maria de Montserrat no ha deixat de créixer, i actualment (2008) conté una de les millors biblioteques del país, amb gairebé 300.000 volums i 400 incunables.[3] La congregació actual està formada per setanta-sis monjos, repartits entre Montserrat, el Miracle i Cuixà. A més, al monestir hi viuen els infants que componen l'Escolania de Montserrat, considerada l'escola de cant més antiga d'Europa, ja que es va fundar al segle XIII.

Entre molts d'altres premis en reconeixement de la seva tasca religiosa i cultural, l'any 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi, i el 1997, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Crucifix d'ivori de l'altar major, recentment atribuït a Miquel Àngel

El conjunt d'edificis del monestir de Montserrat estan protegits com a bé cultural d'interès local. Principalment, són dos blocs d'edificis: per un costat, la basílica amb les dependències monacals, i, per l'altre, els edificis destinats a atendre els pelegrins i visitants. Altres elements que conformen el conjunt són les capelles que envolten el conjunt central, les ermites, les estacions del Viacrucis i els Misteris, les estàtues monumentals, els monuments a catalans il·lustres i les fons marianes.[4]

La nau[modifica | modifica el codi]

La basílica de Montserrat és d'una sola nau, construïda el segle XVI amb una estructura encara gòtica. Les pilastres, balustrades i ornamentació, però, responen a models renaixentistes. De l'antic conjunt romànic, només en resta una portalada que ara és situada, entrant a l'església, al començament del lateral dret del claustre construït en atri de la basílica. Està formada per cinc arquivoltes en degradació, quatre de les quals recolzen en columnes a partir d'una imposta (en part restaurada); l'última imposta protegeix tot el portal i està parcialment destruïda. La iconografia que es troba a la decoració escultòrica oposa l'Antic i el Nou Testament: Samsó amb els lleons i Adam i Eva, per un costat, i escenes de la Verge Maria i la vida de Jesús, per l'altre. També hi ha gran varietat d'animals i monstres, i decoració vegetal. Al timpà hi ha una imatge de la Mare de Déu d'època posterior.[4]

Després de l'incendi del 1808, només va restar-ne la nau, i es va perdre tota la decoració i les obres d'art que hi havia. Va ser restaurada completament al segle XIX per Puig i Cadafalch, amb una ornamentació bigarrada, d'un estil entre eclèctic i neobizantí, amb elements modernistes que alteraren la línia original de la basílica. Els murs i la volta van ser recoberts de pintures, s'hi van afegir arcs d'estuc, quadres i escultures d'autors de final del XIX i començament del XX com Josep Llimona i Alexandre de Riquer (autor de les grans pintures del presbiteri, al voltant del cambril).

Al voltant d'aquesta única nau hi han diverses capelles. La nau és sostinguda per unes columnes centrals, amb talles de fusta de Josep Llimona.[4] A la capçalera hi ha l'altar major i el cor. Sobre l'altar major penja una làmpada amb un crucifix d'ivori de gran valor artístic; és una obra florentina del primer Renaixement i va arribar al monestir el 1920, procedent de Roma. S'ha atribuït a Lorenzo Ghiberti i recentment s'ha publicat un estudi que l'atribueix a un jove Miquel Àngel.[5]

La zona de l'absis, exteriorment, va ser dissenyada en un estil neoromànic amb tres absis; el central està profusament decorat amb elements propis del romànic del segle XI (arcuacions cegues, bandes llombardes i finestrals de mig punt) i del segle XII (rosetons). Aquesta obra fou executada per Francisco de Paula del Villar i Lozano, i en la seva realització hi col·laborà Antoni Gaudí.[4]

Exterior[modifica | modifica el codi]

Plaça de Santa Maria i façana nova del monestir

La façana de la basílica de Montserrat té un fons de pedra tallada a carreus, amb la decoració escultòrica superposada, igual que façanes plateresques com la de la Universitat de Salamanca. La part inferior és de format horitzontal i està dividida en tres franges verticals. En cada franja s'obre una porta amb un timpà esculturat i les franges estan separades per columnes corínties que aguanten un entaulament; aquestes columnes estan en un pla més avançat que les portes, d'aquesta manera es crea un ritme ondulant. La part superior de la façana està disposada de manera vertical i no ocupa tota l'amplada de la façana, com en la part inferior, sinó el centre. Aquí, primer hi ha les figures de Jesús amb els dotze apòstols amb dosserets individuals; per sobre hi ha un gran rosetó, flanquejat per columnes i relleus, i, a un nivell superior, un rellotge. Per acabar, hi ha una creu. Tota la façana, excepte el fons, que es pot veure a banda i banda de la part superior, està profusament decorada amb relleus, columnes de diferents tipus, entaulaments, gerros i pinacles.[4]

La façana del monestir de Montserrat dóna a la plaça de Santa Maria, centre de tot el conjunt de Montserrat, a l'entorn de la qual es distribueixen els principals edificis (monestir, biblioteca, claustre gòtic, museu, dependències dels pelegrins). La façana contribueix a la monumentalitat del conjunt i centra l'eix de l'espai urbanístic amb un cos rectangular i horitzontal que reprodueix en el primer pis les tres arcades de mig punt que a la part inferior donen accés a l'atri. En un costat s'alça una torre quadrada amb finestres quadrades a cada pis, excepte a la part superior, on s'obren grans obertures d'arc de mig punt. La façana es complementa amb tres relleus de l'escultor Rebull en què es representa sant Benet, la proclamació del dogma de l'Assumpció de Maria pel papa Pius XII i sant Jordi.[4]

De l'antic claustre gòtic, només se'n conserven dues ales, que donen a la plaça de Santa Maria. Estan formades per dos pisos de galeries separats per un espai emmarcat per dues cornises on es van obrir uns petits rosetons. El primer nivell està format per arcs apuntats sostinguts per capitells figurats i columnes estilitzades, agrupades en feixos de quatre, que reposen sobre un sòcol interromput únicament per permetre l'accés a l'interior de la galeria en dos llocs, prop de l'angle que formen les dues ales. Els capitells representen temes de la vida profana, així com els escuts de Montserrat i el de l'abat constructor. El segon pis està format per unes galeries d'arcs de mig punt rebaixats sostinguts per fines columnes.[4]

Per la part exterior es distribueixen diverses places que serveixen per ordenar el conjunt d'edificis en l'orografia escarpada de la muntanya. La plaça de Santa Maria és la principal i dóna accés al monestir; és obra, també, de Puig i Cadafalch. Des de la plaça es pot observar la nova façana del monestir, construïda per Francesc Folguera amb pedra de la muntanya. A l'esquerra es poden veure les restes de l'antic claustre gòtic.

A la plaça de l'Abat Oliba hi ha els edificis que serveixen per albergar els pelegrins i els turistes, amb les anomenades cel·les i un hotel de tres estrelles. La plaça està presidida per una estàtua de bronze dedicada al fundador del monestir, obra de 1933 de l'escultor Manuel Xuclà.

Interior[modifica | modifica el codi]

Nau de l'església, vista des del cambril

A l'interior de la basílica de Montserrat hi ha diferents elements escultòrics, com el sepulcre de Bernat de Vilamarí. Es tracta d'un monument funerari de marbre que presenta, en el cos central, el vas funerari amb la coberta decorada amb la figura jacent del difunt reclinat sobre un coixí. L'acull un arc de mig punt amb un baix relleu que representa la Mare de Déu amb l'Infant i dos àngels a banda i banda. Sota el sepulcre i separades per columnes hi ha representades tres figures femenines. Dos grans pilars massissos flanquegen aquest cos central i a cadascun hi ha dos parells de nínxols que acullen figures femenines (santes amb els seus atributs). Tot el conjunt és coronat per la figura de Déu flanquejat per dos angelets. Tots els elements decoratius i arquitectònics són propis de l'escultura renaixentista del segle XVI.[4]

El sepulcre de Don Joan d'Aragó és un conjunt funerari fet amb marbre napolità que representa la figura del difunt al centre de la composició, agenollat, amb les mans juntes i amb les seves armes de cavaller, col·locat sobre el seu propi sepulcre. Aquest és sostingut per dos atlants que alhora aguanten l'escut familiar. Tot el conjunt és emmarcat per un arc de mig punt que genera una curta volta de canó sostinguda per dues columnes salomòniques amb capitells corintis i dos pilars amb ornamentació vegetal que reposen sobre un sòcol decorat amb una garlanda seguida i uns àngels. Entre els capitells i l'arrencada de l'arc hi ha un fris amb cornises plenes de decoració vegetal. L'arc genera la volta decorada amb plafons que imiten la marqueteria, i acull el tema de l'Epifania.[4]

Situada a l'interior del monestir hi ha, des de finals del segle XI o començaments del segle XII, la Mare de Déu de Montserrat. És una escultura d'estil romànic que mostra la Verge que sosté el nen Jesús a la falda; tots dos van coronats. La mà dreta de la Mare de Déu porta la bola i amb l'esquerra aguanta el fill, que beneeix amb la mà dreta i amb l'altra sosté la pinya. La imatge fa 95 centímetres d'alt per 35 centímetres d'ample. Està feta de fusta policromada. "La Moreneta" és una de les verges negres més conegudes i venerades.[4] El nou orgue de Montserrat, inaugurat l'any 2010, està col·locat sota el creuer, al lateral esquerre de la basílica, per on surten els escolans i els celebrants, i substitueix l'antic orgue de 1958, que continua situat a la part del darrere de la basílica.

Claustre i refectori[modifica | modifica el codi]

El claustre del monestir és obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. És de dos pisos sostinguts per columnes de pedra. El pis inferior es comunica amb el jardí i disposa d'una font a la part central. A les parets del claustre es poden veure peces antigues, algunes del segle X. El jardí, molt extens, inclou la capella de Sant Iscle i Santa Victòria, romànica, accessos als edificis del noviciat i l'escolania i diverses escultures, com la de marbre del Bon Pastor de Manolo Hugué o algunes de les escultures que Josep de Sant Benet va fer al segle XVIII per al campanar del monestir i que mai no s'hi van instal·lar.

El refectori és del segle XVII i va ser reformat el 1925 per Puig i Cadafalch. La part central allotja un mosaic amb la representació del Crist de Sant Climent de Taüll, mentre que a la banda oposada es pot veure un tríptic amb escenes de la vida de sant Benet, pintades per Josep Obiols. El monestir disposa d'un important museu dividit en tres seccions: la secció prehistòrica, en la qual s'exposen diverses troballes arqueològiques de la mateixa muntanya de Montserrat; el museu de l'Orient Bíblic, amb materials arqueològics relacionats amb la Bíblia, i la pinacoteca, amb obres dels segles XVI al XIX. Entre les pintures del museu hi ha obres del Greco, Caravaggio, Dalí i Picasso.

La Mare de Déu de Montserrat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mare de Déu de Montserrat
La Moreneta

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat la van trobar uns nens pastors dins una cova l'any 880, després d'haver vist una llum a la muntanya. Quan el bisbe va saber la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a Manresa, però no es va poder fer, ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l'havia trobat, i va manar que hi construïssin l'ermita de Santa Maria, origen del monestir actual. La primera notícia històrica que es té de l'existència de la talla de la Verge de Montserrat és de l'any 1327, quan surt esmentada en el "Llibre Vermell" de l'abadia. Al segle XVI, la talla passà de la capella antiga a la basílica. L'any 1691, va salvar-se del foc que cremava l'altar major i també fou protegida i amagada durant la invasió del francès l'any 1809. Al llarg del segle XIX, la imatge va viure desplaçaments lluny del monestir seguint les vicissituds polítiques d'aquest segle.[4]

La marededéu que s'hi venera actualment és una talla romànica del segle XII, de fusta d'àlber. Representa la Mare de Déu amb l'infant assegut a la falda i fa uns 95 centímetres d'altura. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l'univers; l'infant Jesús té la mà dreta aixecada en senyal de beneir, mentre que a l'esquerra hi té una pinya. Excepte la cara i les mans de Maria i de l'infant Jesús, la imatge és pintada de daurat. La Mare de Déu, en canvi, és de color negre, fet que li ha valgut el sobrenom popular de la Moreneta. L'ennegriment de la talla es creu que és degut al fum de les espelmes que durant segles han anat cremant als seus peus en senyal de veneració. L'11 de setembre del 1881, el papa Lleó XIII va declarar oficialment la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya.[6] També se li va concedir el privilegi de tenir missa i ofici propis. La seva festivitat se celebra el 27 d'abril.

Darrers abats de Montserrat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llista d'abats de Montserrat

Del 1858 fins a l'actualitat, els abats de Montserrat han estat

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albareda, Anselm Maria. Història de Montserrat. L'Abadia de Montserrat, 2005, p.92. ISBN 8484157628. 
  2. Muñoz i Maldonado, Josep. Historia política y militar de la Guerra de la Independencia de España contra Napoleón Bonaparte desde 1808 á 1814, escrita sobre los documentos auténticos del gobierno (en castellà). Impr. de D. José Palacios, 1833, p.190-191. 
  3. Marimon, Silvia. «La muntanya mística». Sàpiens [Barcelona], núm. 68, juny 2008, p. 60-61. ISSN: 1695-2014.
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 «Monestir de Montserrat». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 28 agost 2014].
  5. Mundó Marcet, Anscari M. (2006) Un Santcrist d'Ivori de Miquel Àngel Buonarroti?, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat ISBN 84-8415-784-9
  6. Espiritualitat dins de la pàgina del Monestir de Montserrat

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]