Monestir de Montserrat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Santa Maria de Montserrat
Vista del monestir i la muntanya
Vista del monestir i la muntanya
Situació
• Territori Catalunya
• Regió Comarques centrals
• Província Barcelona
• Comarca Bages
• Municipi Monistrol de Montserrat
• Coordenades 41° 35′ 35.54″ N, 1° 50′ 13.70″ E / 41.5932056°N,1.8371389°E / 41.5932056; 1.8371389Coord.: 41° 35′ 35.54″ N, 1° 50′ 13.70″ E / 41.5932056°N,1.8371389°E / 41.5932056; 1.8371389
Altitud 720 msnm
Fitxa tècnica
Construcció segle XVI
Estil Gòtic
Diòcesi bisbat de Vic
Categoria basílica menor
Festivitat Mare de Déu de Montserrat
(27 d'abril)
Dimensions 58 x 15 m
Estat d'ús Bo

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, en el terme municipal de Monistrol de Montserrat (Bages), a una alçària de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. L'actual abat és Josep Maria Soler i Canals.

El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos, conformen un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, comptava amb 68 habitants.

Història[modifica | modifica el codi]

L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.

El monestir vist des de la roca de Sant Jaume

Aquesta ermita s'havia convertit en la més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Mare de Déu que s'hi venerava des de l'any 880. El monestir aviat es va convertir en santuari, la qual cosa el va beneficiar, ja que els donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi del segle XII, l'abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a dotze, el mínim requerit perquè pogués ser considerada abadia.

El segle següent va ser el de l'inici de la lluita de Montserrat per aconseguir la seva independència del monestir de Ripoll. Durant el Cisma d'Occident, el priorat de Montserrat era fidel al papa de Roma, tot i que el monestir de Ripoll donava suport a Benet XIII d'Avinyó. El rei Martí l'Humà va aconsellar a Benet XIII que convertís Montserrat de priorat en abadia i posés al front com a primer abat a Marc de Villalba, qui ho era de Ripoll des de 1408. El 10 de març de 1409, una butlla papal de Benet XIII va crear l'abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis sobre Montserrat. La tenacitat del seu primer abat aconseguí una butlla del papa Eugeni IV, l'11 de març de 1431, que alliberava definitivament Montserrat de tota servitud.

Vista de la part de darrere del monestir, amb la capçalera

El 1493, Montserrat va perdre de nou l'autonomia. El rei Ferran el Catòlic va enviar al monestir 14 monjos procedents de Valladolid i Montserrat va passar a dependre de la congregació d'aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors s'hi van succeir els abats catalans i castellans, i també els abats comanditaris no residents, entre els quals cal destacar el cardenal Giuliano della Rovere, futur papa Juli II. Aquell mateix any de 1493, un frare de l'orde dels mínims, abans ermità de Montserrat, Bernat de Boïl, va acompanyar Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, cosa que va propiciar l'expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat en aquest continent.

El segle XIX va ser especialment tràgic per a Montserrat: va ser incendiat dues vegades per les tropes napoleòniques, el gener de 1809 quan el general Desveaux, amb 800 homes[1] arribà al monestir, però perseguit pel sometent, el destacament francès fou destruït,[2] i a partir del 25 de juliol del 1811 quan el prengueren les forces del mariscal Suchet i el 1812. El 1835 va patir l'exclaustració arran de la desamortització de Mendizábal, va ser saquejat i incendiat i se'n van perdre molts dels tresors.

L'exclaustració va durar poc i el 1844 es va restablir la vida al monestir. La congregació de Valladolid havia desaparegut, per la qual cosa Montserrat va tornar a recobrar la independència eclesiàstica. A partir del 1858, sota el guiatge de l'abat Muntadas, l'edifici sencer es va haver de restaurar, ja que no n'havien quedat més que les parets. Des de l'any 1862 la comunitat montserratina pertany a la Congregació de Subiaco de l'Orde de Sant Benet, de la qual és un dels principals monestirs.

Durant el franquisme, després d'un període proper al nou règim, el monestir prengué, a partir de les festes d'entronització de 1947 i coincidint amb l'abat Aureli M. Escarré, una actitud catalanista i es convertí en nucli de resistència antifranquista.

Des de llavors, el monestir de Santa Maria de Montserrat no ha deixat de créixer i actualment (2008) conté una de les millors biblioteques del país, amb gairebé 300.000 volums i 400 incunables.[3] La congregació actual està formada per setanta-sis monjos, repartits entre Montserrat, El Miracle i Cuixà. A més, al monestir hi viuen els infants que componen l'Escolania de Montserrat, considerada l'escola de cant més antiga d'Europa, ja que es va fundar al segle XIII.

Entre molts d'altres premis en reconeixement de la seva tasca religiosa i cultural l'any 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi i el 1997 la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

El monestir[modifica | modifica el codi]

Façana de la basílica
Crucifix d'ivori de l'altar major, recentment atribuït a Miquel Àngel

El conjunt del monestir el formen dos blocs d'edificis amb funcions diferents: d'una banda la basílica, amb les dependències monacals; d'una altra banda els edificis destinats a atendre els pelegrins i visitants. Aquests últims inclouen diversos restaurants, botigues i una àrea d'allotjament.

La basílica de Montserrat és d'una sola nau, construïda el segle XVI amb una estructura encara gòtica. Les pilastres, balustrades i ornamentació, però, responien a models renaixentistes. Després de l'incendi de 1808, només va restar-ne la nau, perdent-se tota la decoració i les obres d'art que hi havia. Va ser restaurada completament al segle XIX, amb una ornamentació bigarrada, d'un estil entre eclèctic i neobizantí, amb elements modernistes que alteraren la línia original de la basílica. Els murs i la volta van ser recoberts de pintures, s'hi van afegir arcs d'estuc, quadres, escultures, etc., d'autors de final del XIX i començament del XX: Josep Llimona, Alexandre de Riquer (autor de les grans pintures del presbiteri, al voltant del cambril), etc.

Al voltant d'aquesta única nau se situen diverses capelles. La nau és sostinguda per unes columnes centrals, amb talles de fusta de Josep Llimona. A la capçalera hi ha situats l'altar major i el cor. Sobre l'altar major penja una làmpada amb un crucifix d'ivori de gran valor artístic: és obra florentina del primer Renaixement i va arribar al monestir el 1920, procedent de Roma. S'ha atribuït a Lorenzo Ghiberti i, recentment, s'ha publicat un estudi que l'atribueix a un jove Miquel Àngel.[4]

El nou orgue de Montserrat, inaugurat l'any 2010, està col·locat sota el creuer al lateral esquerre de la basílica, per on surten els escolans i els celebrants, i substitueix l'antic orgue de 1958 que continua situat a la part del darrere de la basílica.

Just a sobre de l'altar major hi ha el cambril de la Mare de Déu, al qual s'accedeix després de travessar una portalada d'alabastre en la qual apareixen diverses escenes bíbliques.

El claustre del monestir és obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. És de dos pisos sostinguts per columnes de pedra. El pis inferior es comunica amb el jardí i disposa d'una font a la part central. A les parets del claustre es poden veure peces antigues, algunes del segle X. El jardí, molt extens, inclou la Capella de Sant Iscle i Santa Victòria, romànica, accessos als edificis del noviciat i l'escolania i diverses escultures, com la de marbre del Bon Pastor de Manolo Hugué o algunes de les escultures que Josep de Sant Benet va fer al segle XVIII per al campanar del monestir i que mai no s'hi van instal·lar.

El refectori és del segle XVII i va ser reformat el 1925 per Puig i Cadafalch. La part central allotja un mosaic amb la representació del Crist de Sant Climent de Taüll, mentre que a la banda oposada es pot veure un tríptic amb escenes de la vida de sant Benet, pintades per Josep Obiols. El monestir disposa d'un important museu dividit en tres seccions diferents: la secció prehistòrica, en la qual s'exposen diverses troballes arqueològiques de la mateixa muntanya de Montserrat; el museu de l'Orient Bíblic, amb materials arqueològics relacionats amb la Bíblia, i la pinacoteca, amb obres dels segles XVI al XIX. Entre les pintures del museu hi ha obres del Greco, Caravaggio, Dalí i Picasso.

Plaça de Santa Maria i façana nova del monestir

A la part exterior es distribueixen diverses places que serveixen per ordenar el conjunt d'edificis en l'orografia escarpada de la muntanya. La plaça de Santa Maria n'és la principal i és la que dóna accés al monestir; és obra també de Puig i Cadafalch. Des de la plaça es pot observar la nova façana del monestir, construïda per Francesc Folguera amb pedra de la muntanya mateix. A l'esquerra es poden veure les restes de l'antic claustre gòtic.

A la plaça de l'Abat Oliba hi ha situats els edificis que serveixen per albergar els pelegrins i turistes, amb les anomenades cel·les i un hotel de tres estrelles. La plaça està presidida per una estàtua de bronze dedicada al fundador del monestir, obra de 1933 de l'escultor Manuel Xuclà.

L'última de les places de Montserrat és la de la Santa Creu, dedicada a sant Miquel. La plaça rep aquest nom per la creu que la presideix, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs.

La Mare de Déu de Montserrat[modifica | modifica el codi]

La Moreneta

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat la van trobar uns nens pastors dins una cova l'any 880, després d'haver vist una llum a la muntanya. Quan el bisbe va saber la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a Manresa, però no es va poder fer, ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc en què se l'havia trobat, on va manar que hi construïssin l'ermita de Santa Maria, origen del monestir actual.

La marededéu que s'hi venera actualment és una talla romànica del segle XII, de fusta d'àlber. Representa la Mare de Déu amb l'infant assegut a la falda i fa uns 95 centímetres d'altura. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l'univers; l'infant Jesús té la mà dreta aixecada en senyal de beneir, mentre que a l'esquerra hi té una pinya.

Excepte la cara i les mans de Maria i de l'infant Jesús, la imatge és pintada de daurat. La Mare de Déu, en canvi, és de color negre, fet que li ha valgut el sobrenom popular de la Moreneta. L'ennegriment de la talla es creu que és degut al fum de les espelmes que durant segles han anat cremant als seus peus en senyal de veneració.

L'11 de setembre del 1881, el papa Lleó XIII va declarar oficialment la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya.[5] També se li va concedir el privilegi de tenir missa i ofici propis. La seva festivitat se celebra el 27 d'abril.

Darrers abats de Montserrat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llista d'abats de Montserrat
Nau de l'església, vista des del cambril

Del 1858 fins a l'actualitat, els abats de Montserrat han estat

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albareda, Anselm Maria. Història de Montserrat. L'Abadia de Montserrat, 2005, p.92. ISBN 8484157628. 
  2. Muñoz i Maldonado, Josep. Historia política y militar de la Guerra de la Independencia de España contra Napoleón Bonaparte desde 1808 á 1814, escrita sobre los documentos auténticos del gobierno (en castellà). Impr. de D. José Palacios, 1833, p.190-191. 
  3. Marimón, Silvia. «La muntanya mística». Sàpiens [Barcelona], núm. 68, juny 2008, p. 60-61. ISSN: 1695-2014.
  4. Mundó Marcet, Anscari M. (2006) Un Santcrist d'Ivori de Miquel Àngel Buonarroti?, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat ISBN 84-8415-784-9
  5. Espiritualitat dins de la pàgina del Monestir de Montserrat

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]