Sant Martí del Canigó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el monestir de la Catalunya nord. Vegeu-ne altres significats a «Canigó».
Sant Martí del Canigó

L'abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.094 m d'altitud, darrere d'un aflorament rocós del massís del Canigó, a les altures del petit poble de Castell de Vernet, al Conflent. Fundada a la fi del segle X, és un lloc que va enfrontar-se a moltes dificultats al llarg de la història degut a la seua posició geogràfica.

Història[modifica | modifica el codi]

És cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i gran nét de Guifré el Pilós, que s'emprenen les obres de construcció de l'abadia de Sant Martí del Canigó per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins. Els primers vindran des de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet, al Conflent.

La construcció de l'església abacial ha estat feta en dues etapes. La part oriental de l'església inferior es el resultat de la primera sèrie de les obres, consagrades el 10 de novembre de l'any 1009 per l'Abat Oliba, germà de Guifré II i abat dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Santa Maria de Ripoll. Aleshores, es dedicà a Maria i als sants Martí i Miquel. Alguns anys després, l'abadia es va dotar el 1014 de les relíquies de Sant Galderic[1] i es va construir la resta de les esglésies (part occidental i església superior). Aquestes es van tornar a consagrar l'any 1014 o 1026 (els documents no coincideixen). Això explica la divisió en dues parts del pla de l'església inferior.

Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsen, ràpidament, el creixement de l'abadia. Tanmateix, el 1049 va morir el comte Guifré II després d'haver passat la fi de la seua vida en l'abadia, i aquesta comença ràpidament a declinar.[2] De fet, a partir del segle XII l'adjunten a l'abadia de la Grassa en el departament de l'Aude, però els monges benedictins de Sant Martí del Canigó rebutjaren la seua autoritat. Això va desencadenar una expedició punitiva ordenada per l'abat de l'abadia de la Grassa que va provocar el saqueig del monestir i la mort d'un monge.[3] Finalment, el conflicte es va resoldre mitjançant l'arbitratge del papa, però malgrat això, l'abadia s'enfonsà irremeiablement en l'oblit.

El terratrèmol de Catalunya de 1428 va suposar un altre cop dur pel monestir, destruint les habitacions i retallant el campanar. La manca de recursos va dificultar-ne la reconstrucció.

La vida monàstica es va mantenir difícilment fins al segle XVIII. Efectivament, l'any 1783 només quedaven cinc monjos d'edat avançada que van demanar la secularització per abandonar l'abadia. El 7 de desembre del mateix any s'acabà els vuit segles de presència benedictina a Sant Martí del Canigó després que el papa Pius VI signés la supressió oficial del monestir.[3] Llavors, les relíquies de Sant Galderic es van traslladar a la catedral de Perpinyà i va començar un període d'abandó en què la gent dels pobles del voltant pujaven a buscar carreus, columnes i, sobretot, els preuats capitells de marbre rosat que en pocs anys van desaparèixer. Per això la majoria dels edificis van caure en ruïnes a excepció de la cripta, protegida per un mur que els monjos van construir davant la porta abans de marxar.

De 1902 a 1932 monsenyor Juli Carsalade du Pont,[4] bisbe de Perpinyà, va iniciar la reconstrucció de l'abadia comprant les ruïnes i endreçant tots els seus elements dispersos per la regió. La compra del monestir es va fer a instàncies de Jacint Verdaguer, amic seu,[5] i gràcies als donatius de milers de catalans dels dos costats del Pirineu.

De 1952 a 1982, l'abat Bernat de Chavanes, monjo de l'abadia benedictina d'En Calcat en el departament del Tarn, va continuar la restauració del monestir i va restablir-hi la vida espiritual. El 1988 el bisbe de Perpinyà Jean Chabbert confià el lloc a la Comunitat de les Benaurances per mantenir-hi la vida de pregària i acollir els que volen viure un recés espiritual. Vint anys després, el 16 de novembre de 2008, va tornar una part de les relíquies de Sant Galderic des de la catedral de Perpinyà.[1]

L'edifici[modifica | modifica el codi]

Església i cripta[modifica | modifica el codi]

L'església abacial està formada per dues esglésies superposades, corresponents als dos períodes de construcció: l'església inferior, dedicada a Santa Maria, i la superior, dedicada a Sant Martí. Totes dues són un exemple del romànic meridional més primitiu.

  • L'església inferior:
  • L'església superior:
  • El campanar: acabat cap a l'any 1026, tenia originalment quatre pisos, però el quart va ésser destruït pel terratrèmol de 1428. La seua reconstrucció no va ser possible degut a la manca de recursos; llavors, es va reemplaçar per uns merlets catalans. Al primer pis hi ha una capella dedicada a l'Arcàngel Sant Miquel.

Claustre[modifica | modifica el codi]

Capitell que representa Salomé, que encarna un dels pecats capitals

Els capitells del claustre daten del segle XII i del segle XIII.

Tombes[modifica | modifica el codi]

A prop de l'església hi trobem les tombes del comte Guifré II i de la seua segona esposa, Elisabet. El comte s'havia retirat al monestir el 1035.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Eugeni Cortade, La restauration de l'abbaye de Saint-Martin-du-Canigou par Mgr de Carsalade du Pont (1972) (francès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Coord.: 42° 31′ 42″ N, 2° 24′ 3″ E / 42.52833°N,2.40083°E / 42.52833; 2.40083

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Martí del Canigó