Catalunya del Nord

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 42° 38′ N, 02° 40′ E / 42.633°N,2.667°E / 42.633; 2.667

Catalunya Nord, Catalogne Nord
Escut de la Catalunya del Nord Bandera de la Catalunya del Nord
Escut Bandera
Localització
Localització dels Pirineus Orientals
Informació
Regió : Llenguadoc-Rosselló
Prefectura : Perpinyà
Sotsprefectures : Ceret
Prada
Població
 - Total (2013)
 - Densitat

457238[1] hab.
103 hab/km2
Superfície 4 116 km2
Districtes 3
Cantons 31
Municipis 226
President del Consell General Hermeline Malherbe
Mapa de les comarques nord-catalanes
Comarques de la Catalunya Nord.

La Catalunya del Nord (també anomenada Catalunya Nord) és la part històricament i culturalment catalana i separada, a profit de França, de la resta de Catalunya en virtut del tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659). L'inventor del terme Catalunya del Nord és l'Alfons Mias en els anys 30 del passat segle,[2] i el qui ha inventat Catalunya Nord és Llorenç Planes (El petit llibre de Catalunya Nord); ambdós nord-catalans. La denominació comprèn les comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya (el que es coneix com Alta Cerdanya). La Fenolleda, malgrat ésser majoritàriament occitana, s'inclou sovint en la definició de Catalunya del Nord per les seves relacions geogràfiques i administratives amb el Rosselló.

Actualment aquestes comarques constitueixen el departament francès dels Pirineus Orientals (Pyrénées-Orientales en francès), el qual s'engloba dins de la regió del Llenguadoc-Rosselló (Languedoc-Roussillon), el qual es coneix informalment en francès com a Pays catalan, en català, País Català.[3]

El 10 de desembre del 2007 el Consell General dels Pirineus Orientals aprovà l'oficialitat del català, juntament amb el francès.[4] i, en el mateix document, l'apel·lació Catalunya del Nord com a equivalent del francès Pyrénées-Orientales, com es pot comprovar en el preàmbul del mateix document.

Amb una població de 457.238 habitants (2013),[1] representa el 0,6% de la població total francesa, el 18% de la regió Llenguadoc-Rosselló, i el 3,1% de la població total dels territoris de parla catalana.

Geografia[modifica | modifica el codi]

El Canigó fotografiat des de la carretera que porta a l'aeroport de Perpinyà (a Ribesaltes).

La Catalunya del Nord ocupa principalment la part oriental dels Pirineus i s'estén per la plana del Rosselló fins a arribar al nord, on les Corberes el separen de l'Aude i, al sud, el massís de l'Albera el separa de l'Alt Empordà. Limita a l'oest amb Andorra i a l'est amb el mar Mediterrani. Els rius Tet, Tec i Aglí travessen la Catalunya del Nord d'oest a est paral·lelament l'un a l'altre. Els massissos del Carlit (2.921 m) i del Canigó, al sud, (2.785 m) hi destaquen per la seva gran alçada.

El clima, de tipus mediterrani, permet tenir hiverns relativament dolços, amb què les nevades són molt rares a la plana. Els estius són sovint molt càlids. Els vents hi tenen un gran paper, en particular la tramuntana, vent del nord-oest, anomenat mistral a Occitània, que regularment assoleix velocitats superiors als 100 km/h. El vent de llevant, igualment anomenat marinada, per la seva part, és el que porta la pluja.

Organització territorial[modifica | modifica el codi]

A la Catalunya del Nord hi ha 6 comarques històriques que no es corresponen amb l'actual divisió administrativa del departament.

Comarques[modifica | modifica el codi]

La divisió comarcal de la Catalunya del Nord més acceptada es basa en el treball de Norbert Font i Sagué a la seva obra Determinació de les comarques naturals i històriques de Catalunya. A l'Atlas de Catalunya Nord de Joan Becat del 1977, s'hi pot veure la inclusió de l'occitana Fenolleda, que forma part del departament dels Pirineus Orientals des de la seva creació el 4 de març de 1790, a mapes més recents.[5]

Comarques de la Catalunya Nord.

D'aquesta manera, la tradició acadèmica organitza els 228 municipis de la Catalunya del Nord en cinc comarques que formen, juntament amb la Fenolleda, el departament dels Pirineus Orientals:

El Rosselló (92 municipis), amb Perpinyà com a cap; inclou les subcomarques dels Aspres,[6] les Corberes,[7] l'Albera incloent-hi la costa de la Marenda,[8] la Plana del Rosselló,[9] el Riberal del Tet,[10] i la Salanca.[11]

El Vallespir (21 municipis), amb Ceret com a cap; inclou les subcomarques de l'Alt Vallespir,[12] el Vallespir Mitjà[12] i el Baix Vallespir.[12]

El Conflent (53 municipis), amb Prada com a cap; inclou les subcomarques de l'Alt Conflent,[13] el Conflent Mitjà[13] i el Baix Conflent,[13] les Garrotxes,[14] i part de l'Altiplà de Sornià.[15]

El Capcir (7 municipis), amb Formiguera com a cap.

L'Alta Cerdanya (27 municipis), amb Montlluís com a cap; l'enclavament de Llívia pertany administrativament a la Baixa Cerdanya, a Espanya.

La Fenolleda o el Fenolledès (28 municipis), amb Sant Pau de Fenollet com a cap; d'expressió occitana i que inclou les subcomarques de les Corberes[15] (dividides entre el Rosselló i la Fenolleda),[16] les Valls[15] i l'Altiplà de Sornià o Aspres.[15]


  •  Alta Cerdanya
  •  Capcir
  •  Conflent
  •  Fenolleda
  •  Rosselló
  •  Aspres
  •  Vallespir

Al Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord (2007) de la Universitat de Perpinyà i l'Institut d'Estudis Catalans,[17] s'eleva a la categoria de comarca els Aspres, una subcomarca al sud-oest del Rosselló. A més canvia diversos municipis del coll de la Perxa de l'Alta Cerdanya al Conflent.

Divisió actual[modifica | modifica el codi]

La divisió administrativa actual correspon al model francès. Des de la Revolució que la Catalunya Nord està continguda al departament dels Pirineus Orientals (Pyrénées Orientales en francès), creat el 4 de març de 1790.

Entitats supramunicipals[modifica | modifica el codi]

A la Catalunya del Nord, hi ha les següents entitats supramunicipals:

  1. Comunitat d'aglomeració de Perpinyà-Mediterrània
  2. Mancomunitat municipal de les Alberes
  3. Mancomunitat municipal dels Aspres
  4. Mancomunitat municipal del Ribesaltès-Aglí-Manadell
  5. Mancomunitat municipal del Vallespir
  6. Mancomunitat municipal del Rosselló Sud
  7. Mancomunitat municipal del Rosselló Conflent
  8. Mancomunitat municipal de la Costa Vermella
  9. Mancomunitat municipal de l'Alt Vallespir
  10. Mancomunitat municipal del sector d'Il·liberis
  11. Mancomunitat municipal de la Salanca-Mediterrània
  12. Mancomunitat municipal de l'Aglí Fenolleda
  13. Mancomunitat municipal de Pirineus Cerdanya
  14. Mancomunitat municipal de Capcir Alt Conflent
  15. Mancomunitat municipal de Vinçà-Canigó
  16. Mancomunitat municipal de Canigó-Vall del Cadí

També hi ha municipis que no formen part de cap agrupació supramunicipal.

Història[modifica | modifica el codi]

Partició de Catalunya el 1659.

És evident que, abans del 1659, la història de la Catalunya del Nord correspon a la història del Principat de Catalunya. Encara que aquest fet es trencà a partir del Tractat dels Pirineus, en què aquesta part del Principat emprenia una història diferenciada:

Bressol del Casal de Barcelona[modifica | modifica el codi]

La nissaga de comtes i reis del Casal de Barcelona es va iniciar a la Catalunya del Nord: al poble de Rià (antigament Arrià), prop de la vila de Prada, al Conflent.

Escena retrada per Laumosnier que representa la signatura del tractat dels Pirineus amb Lluís XIV de França i Felip III d'Aragó a l'Illa dels Faisans el 1659

Tractat dels Pirineus[modifica | modifica el codi]

Decret de Prohibició Oficial de la Llengua Catalana a la Catalunya del Nord.

A conseqüència de la signatura per part del rei d'Aragó del Tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659, sense la preceptiva convocatòria de Corts, les comarques septentrionals catalanes foren cedides a França. Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats i els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts de 1702.

Alguns anys després, el 1700, hi va ésser prohibit l'ús de la llengua catalana en qualsevol acte i document oficial per un edicte reial. Des de llavors va quedar prohibida, fins a la darreria del segle XX. També van ésser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.), malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.

A la Cerdanya, fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc no es corresponia amb la frontera real: del bisbat d'Urgell en depenien els trenta-tres pobles de l'Alta Cerdanya.

Creació del departament[modifica | modifica el codi]

L'actual departament dels Pirineus Orientals sobre els antics límits dels comtats del Rosselló i la Cerdanya

El departament dels Pirineus Orientals va ésser creat el 4 de març del 1790 en aplicació de la llei del 22 de desembre de 1789. Dues dates permeten comprendre millor la història del departament:

Malgrat la creació del departament el 1790, la rivalitat, més o menys amistosa segons les èpoques, s'ha continuat mantenint entre totes dues identitats. Els catalans de la regió utilitzaven el terme pejoratiu de gavatxos per designar els occitans (principalment de la Fenolleda o del Narbonès). Actualment aquest mot és utilitzat pels catalans del sud per designar (també pejorativament) les persones d'origen francès.

Al segle XIX els Pirineus Orientals van ésser un dels departaments més republicans de França, en part gràcies a la presència de Francesc Aragó, home polític i savi nascut a Estagell.

Llengua[modifica | modifica el codi]

  •  Municipis històricament catalanoparlants
  •  Municipis no catalanoparlants (històricament de parla occitana)
  •  Municipis amb parlars de transició o d'adscripció discutida

El reial decret francès de Lluís XIV del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en documents oficials, notarials i d'altra mena, sota pena d'invalidar-ne el contingut.[18] Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic.

La política oficial de l'Estat francès es pot considerar un veritable genocidi llingüístic, i ha fet que avui dia el català sigui una llengua clarament minoritària a la Catalunya del Nord.

Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució i ha afegit al seu article 2 la frase següent: La langue de la République est le français. ("La llengua de la república és el francès."). Aquest article, tot i que oficialment ha de protegir el francès contra l'expansió de l'anglès, de fet s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Ús actual de la llengua[modifica | modifica el codi]

A la Catalunya del Nord, com en la major part de França, el procés de substitució lingüística de l'idioma local pel francès està molt avançat,[19] amb el clàssic patró pel qual l'idioma canvia primer a les ciutats i només més tard al camp. Actualment prop de la meitat de la població entén el català i entre un 20% i un 30% és capaç de parlar-lo, però el seu coneixement escrit i el seu ús social és inferior al 10%. En el primer terç del segle XX el català encara era la llengua de relació en moltes poblacions, especialment en l'àmbit rural.[20]

Comarques tradicionals del departament dels Pirineus Orientals. Toponímia en català.

El reial decret francès de Lluís XIV del 2 d'abril de 1700, amb data d'aplicació d'1 de maig del mateix any, va prohibir de manera dràstica l'ús de la llengua catalana en documents oficials, notarials i d'un altre tipus, sota pena d'invalidar el contingut. Des de llavors, el francès continua sent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic.

Les últimes dades sociolingüístiques de què disposa la Generalitat de Catalunya[21] (2004) reflecteixen que el francès és la llengua majoritària a la Catalunya del Nord, amb una presència minoritària del català. Habitualment parla francès el 92% de la població, català el 3,5%, ambdós idiomes un 1% i el 3,5% parla altres llengües.

Quant a usos lingüístics en diversos àmbits cal assenyalar que el 80,5% dels nascuts a la Catalunya del Nord parlen únicament francès en l'àmbit familiar en contraposició amb un 17,3% en què el català és present. A més, l'àmbit de l'ús del català es redueix cada vegada més en les noves generacions i en els immigrants. Només un 6,3% dels estudiants de la Catalunya del Nord parlen en català entre ells i un 0,5% ho fa quan va al metge. No obstant això, la consciència lingüística no ha disminuït i un 62'9% dels habitants de la Catalunya del Nord creu que els nens haurien d'aprendre català.

Les últimes enquestes d'ús lingüístic fetes a la Catalunya Nord han estat encarregades per les autoritats de la région Languedoc-Roussillon. Han estat dues enquestes. Una feta l'any 1993 i l'altre l'any 1998.[22]

A l'enquesta de l'any 1993, feta per Média Pluriel Méditerranée amb una mostra de 500 persones i un marge d'error del 4%. Els resultats van sorprendre molt, ja que van ésser molt positius: Segons l'enquesta un 63% de la gent l'entenia i un 48% de la gent el parlava. Els resultats, però, potser no s'adiuen amb la realitat, ja que no es va distingir entre la gent que el parlava (o el comprenia) poc, molt o gens, a més que l'enquesta va ésser feta en francès.

La segona enquesta també feta per Média Pluriel Méditerranée va variar molt els resultats tenint en compte la proximitat de les dates en què s'han fet les enquestes. Els resultats van ésser els següents: 55% de comprensió (l'any 1993 era d'un 63%) i en capacitat de parlar la llengua va mostrar un sorprenent 34% (48% l'any 1993). Les dades són difícilment creïbles i mostren que probablement van influir-hi factors contextuals.

Oficialitat del català[modifica | modifica el codi]

Per a més informació, consulteu l'article Carta a favor del català

El 10 de desembre del 2007 el Consell General dels Pirineus Orientals declarà l'oficialitat de la llengua catalana, juntament amb el francès, mitjançant la Carta a favor del català. La Carta disposa de 9 articles que, a banda de reconèixer l'oficialitat del català, reconeix també l'Institut d'Estudis Catalans com autoritat lingüística i pretén assegurar l'ús i coneixement general de la llengua en l'administració i la vida socioeconòmica. Entre d'altres, fa referència als mitjans de comunicació públics i privats, l'escola i la retolació viària.

Economia[modifica | modifica el codi]

L'economia de la Catalunya Nord gira tradicionalment entorn de l'agricultura, dominada per l'arboricultura (amb nombrosos horts de presseguers, d'albercoquers i de cirerers), l'horticultura (enciams i carxofes, sobretot) i la viticultura. En aquest àmbit, la regió es distingeix per una important producció de vins dolços naturals, amb quatre denominacions prestigioses: Banyuls, Maurí, Ribesaltes i Moscat de Ribesaltes, sense comptar el Byrrh, elaborat als cellers de Tuïr. Es produeixen també nombrosos vins secs amb Denominació d'Origen, negres sobretot, dels quals els de Cotlliure són sens dubte els més coneguts.

La ramaderia, en retrocés durant diversos decennis, sembla que està agafant un nou vigor, en particular amb la producció de carn amb denominació de qualitat com ara la vedella rosada dels Pirineus.

Tanmateix cal precisar que no són gaire més de 8.000 persones, si s'exceptuen els treballadors estacionals, les que viuen de l'agricultura. Les empreses industrials hi són poc nombroses i no són suficients per pal·liar la important taxa d'atur de la regió (més d'un 15% de la població activa). La majoria de la població treballa en el sector terciari (administració, serveis, distribució, turisme).

El padró de l'any 1999 donava les xifres següents pel que fa a l'ocupació per sectors:

  • Agricultura: 8.227
  • Indústria: 10.389
  • Construcció: 8.460
  • Terciari: 97.673

Demografia[modifica | modifica el codi]

Vista aèria de Perpinyà

La Catalunya del Nord té al voltant dels 450.000 habitants.[1] La ciutat de Perpinyà n'agrupa més d'un quart tota sola, i més d'un terç comptant-hi la rodalia. És l'única ciutat important; a part de la capital, les principals poblacions són Canet de Rosselló, Cabestany, Sant Esteve del Monestir, Ribesaltes, Sant Llorenç de la Salanca, Bompàs, Sant Cebrià de Rosselló, Argelers, Tuïr, Ceret, Elna i Prada, que tenen cada una entre 6.000 i 10.000 habitants. El districte de Perpinyà, per la seva banda, amb 325.362[1] habitants, és el més poblat de la Catalunya del Nord. Els dos altres, Ceret i Prada, tenen respectivament 71.538[1] i 43.985[1] habitants.

El repartiment per grups d'edat mostra un nombre relativament elevat de persones més grans de 60 anys (el 29% de la població, contra un 21,3% per al conjunt de l'Estat francès).

Port marítim de Sant Cebrià de Rosselló

Aquesta edat avançada de la població té com a conseqüència un índex de mortalitat superior al de natalitat. Tanmateix la població es troba en augment constant des de fa uns quants decennis gràcies a un saldo migratori clarament positiu. La Catalunya del Nord atreu en particular jubilats que hi cerquen el seu clima agradable, la qual cosa contribueix alhora a l'augment de la població i al seu envelliment.

L'evolució de la població ha estat la següent:

  • 1954: 230.285 habitants
  • 1975: 299.506 habitants
  • 1982: 334.557 habitants
  • 1990: 363.796 habitants
  • 1999: 392.803 habitants
  • 2005: 412.685 habitants

Cultura[modifica | modifica el codi]

La cultura catalana continua sent-hi molt vivaç, fins i tot tenint en compte que hi ha pocs joves que parlin la llengua i una alta immigració d'altres regions de França. A la Catalunya Nord s'hi fan nombrosos aplecs o concentracions populars, i els balls tradicionals, en particular la sardana, hi tenen molt de predicament. Cada any té lloc a Prada, al Conflent, la Universitat Catalana d'Estiu. La llengua catalana s'ensenya a les escoles primàries, als liceus (instituts), als col·legis i a la universitat; l'ensenyament només es fa en català en algunes escoles privades com ara La Bressola i Arrels, o col·legis com el Comte Guifré.

Joan-Daniel Bezsonoff en un col·loqui a la Setmana del llibre en català a Sant Cugat del Vallès el 2009

Diversos grans pintors van anar-se'n a viure a Catalunya Nord al principi del segle XX, bé a Ceret, bé a Cotlliure. És en gran part a Cotlliure, on es quedaren Henri Matisse i André Derain, on va néixer el fauvisme. El cubisme, per la seva banda, es va desenvolupar a Ceret, vila freqüentada per Pablo Picasso i Georges Braque a partir del 1911. L'escultor Arístides Maillol, famós per les seves obres de tema femení, també va néixer a la Catalunya del Nord, on desenvolupà gran part de la seva producció artística. Ceret acull avui un important Museu d'Art Modern, fundat el 1950 per Pierre Brune. Cada any tenen lloc a la Catalunya del Nord nombroses manifestacions culturals, com ara el festival fotogràfic Visa pour l'Image de Perpinyà i el festival Pau Casals de música clàssica a Sant Miquel de Cuixà, al Conflent.

Com a escriptors nord-catalans destaquen Jordi Pere Cerdà, Pere Verdaguer, Joan-Lluís Lluís, Renada Laura Portet, Aleix Renyé i Joan-Daniel Bezsonoff i com a músics Pascal Comelade, Gerard Jacquet, Jordi Barre i el grup Blues de Picolat..

Existeixen associacions molt diverses com poden ésser l'Associació de professors de català per a adults (APCA), la "Fédé" (Federació per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes) o l'Assemblea Nord-catalana, que hi treballen, directament i indirecte, per la llengua i la cultura catalanes (vegeu el llistat, aquí mateix, poc més a baix).

Esports[modifica | modifica el codi]

El rugbi, amb el seu equip emblemàtic, la USAP de Perpinyà, és l'esport estrella de Catalunya Nord. Encara que també és conegut l'equip de rugbi a 13, els Catalans Dragons Union Treiziste Catalane, és a dir, la Unió Tretzista Catalana, que també pertany a la ciutat de Perpinyà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 INSEE cens oficial 2008:pob total sense comptes dobles
  2. Vera i Grau, Ausiàs. «Vergonya». el Punt, 27 de novembre 1999. Arxivat de l'original el 19-3-2007. [Consulta: 6-10-2009].
  3. Pays Catalan.
  4. Charte en faveur du Catalan
  5. (Nov. 2007, JP Gensane Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà)
  6. Enciclopèdia Catalana:Aspres.
  7. Enciclopèdia Catalana:Corberes.
  8. Enciclopèdia Catalana:Marenda.
  9. GREC:Rosselló:Sectors.
  10. Enciclopèdia Catalana:Riberal.
  11. Enciclopèdia Catalana:Salanca.
  12. 12,0 12,1 12,2 Enciclopèdia Catalana:Vallespir.
  13. 13,0 13,1 13,2 Enciclopèdia Catalana:Conflent.
  14. Enciclopèdia Catalana:Garrotxes.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 Enciclopèdia Catalana:Fenolleda.
  16. Enciclopèdia Catalana:Fenolleda i Enciclopèdia Catalana:Rosselló.
  17. Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord ISBN 978-84-7283-920-5
  18. Sanabre, José. La Resisència del Rosselló a incorporar-se a França. Trabucaire, 1985, p. 177. ISBN 2905828013. 
  19. Associació de sociolingüistes de llengua catalana: La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI Pel que fa a la transmissió, els territoris bàsicament es divideixen en dos grups. D'una banda, l'Alguer, i encara més la Catalunya del Nord, on es produeix un retrocés intergeneracional clar del català, és a dir on la cadena de transmissió de la llengua de pares a fills s'ha trencat, i on, per tant, hi ha en un nivell avançat del procés de substitució lingüística.)
  20. González-Agàpito, Josep. Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939: història de l'educació : Catalunya, Illes Balears, País Valencià (en català). L'Abadia de Montserrat, 2002, p.297. ISBN 8484153002. 
  21. «Enquesta d'usos lingüístics a la Catalunya Nord».
  22. Puig i Moreno, Gentil; La llengua catalana al tombant del Mil·lenni. Ed. Empúries

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la Catalunya Nord

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Catalunya del Nord