Franja de Ponent

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Franja de Ponent
Localització

Localització de la Franja de Ponent respecte als Països Catalans

Dades estadístiques
Superfície 3.925 km2
Població (2007) 68.089 hab.
Densitat (2007) 17,35 hab./km2

La Franja de Ponent, Franja d'Aragó o Franja Oriental d'Aragó[1] (en aragonès Francha de Levant), comprèn els pobles catalanòfons d'Aragó.

Descripció

Territori d'Aragó on la llengua autòctona és el català. Limita amb el Cinca a l'oest, amb la Noguera Ribagorçana l'est i amb el massís dels Ports al sud. Fora del fet de pertànyer a l'Aragó, no té cap estructura administrativa comuna. S'allarga per les tres províncies aragoneses (Osca, Saragossa i Terol), concretament a les comarques de Ribagorça, Llitera, Baix Cinca, Baix Aragó-Casp, Baix Aragó i Matarranya. Amb una població de 47.686 habitants (2007), anomenats modernament franjolins, representen un 5% de la població total de l'Aragó (i un 0'33% de la població total dels territoris de parla catalana).

Les comarques de la Franja de Ponent són:

La denominació de la Franja és moderna. Lingüistes i historiadors parlaven de «comarques de Ponent», «zona catalana d'Aragó», «l'Aragó català» i fins i tot la «Catalunya irredempta». Durant els anys 70 del segle xx es va començar a utilitzar la denominació de «Franja de Ponent», esdevenint ràpidament majoritària. La Diputació General d'Aragó i la majoria d'aragonesos la defineixen com la «Franja oriental».[2] Sovint és simplement «la Franja».

  •  Territoris on es parla català
  •  Territoris on es parla benasquès, dialecte de vegades inclòs en el català
  •  Territoris on es va parlar català segons la GEC (no formen part de la Franja de Ponent)

Límits de la Franja de Ponent

Els límits exactes de la Franja de Ponent aragonesa poden diferir depenent de la font, i sempre a causa d'ésser subjectes a una classificació lingüística i no pas política oficial o bé tradicional. Les causes del dubte quant a l'adscripció lingüística d'alguns punts són, principalment:

  • La situació de transició lingüística entre l'aragonès i el català que presenten alguns nuclis de població, sobretot de la Ribagorça.
  • La despoblació i la possible repoblació amb immigrants vinguts d'una altra contrada.
  • La proporció variable (amb el temps i la immigració) de parlants d'una o altra llengua en un indret determinat.

En general, pel que fa a les comarques del sud es poden definir uns límits força exactes, que coincideixen amb els dels municipis, però a la comarca de la Baixa Ribagorça, i en menor grau també a la Llitera, hi ha alguns problemes per fer-ho perquè aquesta coincidència no ocorre i ens trobem amb municipis que inclouen pobles que s'adscriuen a una o altra llengua. Tenint en compte això, en el cas de la Llitera ens trobem amb problemes d'aquest tipus al municipi de Sanui i Alins.

La comarca de la Ribagorça, al seu torn, se sol dividir en tres franges que van de nord a sud: una d'occidental, presidida per Graus, de parla aragonesa; una de central, estructurada per la vall del riu Isàvena, que inclou els parlars de transició, i una d'oriental a la vall de la Noguera Ribagorçana, de parla clarament catalana. El límit entre l'aragonès i el català travessa els municipis de Bissaürri, Isàvena, Graus i Capella.

Història

Segregació de la Franja del bisbat de Lleida

Tradicionalment el Bisbat de Lleida incloïa les comarques aragoneses de la Franja de Ponent a excepció de la zona de Beseit i Vall-de-roures al Matarranya. La segregació es va iniciar durant la dictadura Franquista i culminà durant la transició democràtica. La persistència de les autoritats i les gents aragoneses va aconseguir afegir aquest territori aragonès a un nou bisbat situat a dins de la seva comunitat autònoma.

La segregació es va fer en tres fases, els anys 1955, 1995 i 1998. Arran d'aquesta segregació sorgí un litigi sobre les obres d'art dipositades al Museu Diocesà de Lleida procedents de la Franja.

De totes maneres aquests territoris han sigut sempre aragonesos, amb independència de la seva situació religiosa.

Símbols

La Franja de Ponent aragonesa no compta amb una bandera pròpia, a banda de l'ús de la Senyera Reial, pròpia del del rei de la Corona d'Aragó. L'any 1985 el vexil·lòleg Adolf Durán va proposar una bandera per a aquest territori, però la proposta no ha transcendit més enllà.[3]

Divisions comarcals aplicades a la Franja de Ponent

Les comarques de la Franja de Ponent poden estar fixades, sobretot, mitjançant tres postures: l'oficial, la integracionista dels Països Catalans i la nacional dels Països Catalans. Per la seua afiliació al nacionalisme català de caràcter expansionista, les postures integracionista i nacional, com és d'esperar, generen nombroses veus en desacord, sobretot a l'interior del territori aragonès.

1. La postura oficial aragonesa

Comarques oficials de la Franja de Ponent

Es fa cas de la divisió administrativa interna i històrica de l'Aragó, que representa l'única existent jurídicament. En aquest sentit, la Franja es reparteix a cavall de sis comarques oficials: la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca, el Baix Aragó-Casp, el Matarranya i el Baix Aragó.

Aquest criteri ignora, de fet, el concepte de franja aragonesa sense atorgar-los cap personalitat conjunta diferenciada.

2. La postura integracionista dels Països Catalans

postura integracionista dels Països Catalans

Divideix directament el territori designat com a Franja de Ponent en quatre comarques naturals (però tenint en compte des d'un primer moment, per tant, els límits autonòmics actuals). Aquest criteri és el que té més tradició des de l'òptica catalana i les comarques que genera inclouen només els pobles catalanòfons d'aquelles comarques oficials amb qui comparteixen el nom. Són la Baixa Ribagorça (per diferenciar-la de la comarca de l'Alta Ribagorça de la comunitat autònoma de Catalunya), la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya (que comprèn, a més, els nuclis de parla catalana de les comarques del Baix Aragó-Casp i del Baix Aragó).

Aquesta postura és l'única que respecta la integritat territorial de la Franja de Ponent, com una part més dels Països Catalans.


3. La postura nacional dels Països Catalans

postura nacional dels Països Catalans

Es basa a comarcalitzar el territori nacional dels Països Catalans sense tenir en compte les divisions administratives oficials en l'actualitat. Les diferències d'aquest criteri respecte a l'anterior són principalment la reestructuració del Matarranya (que perd la seua part de la comarca del Baix Aragó-Casp per incorporar-la a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre) i una diferenciació entre Alta Ribagorça i Baixa Ribagorça més correcta des del punt de vista geogràfic, i que incorpora l'actual comarca de l'Alta Ribagorça, pertanyent en l'actualitat a Catalunya.

Aquesta proposta condueix, de fet, a liquidar el concepte territorial de Franja, integrant la totalitat d'aquestes terres al Principat.

La llengua i la Llei de llengües

La Franja és el territori on el coneixement oral del català és el més universalitzat. El saben parlar 42.000 persones, el 88,8% de la població adulta,[4] tot i que en aquest territori aragonès no és una llengua oficial i que hi té una presència quasi nul·la pel que fa a l'administració i els actes públics en general, limitada gairebé només a l'ensenyament (en què es pot estudiar com a assignatura optativa). La llei de llengües d'Aragó té entre altres finalitats regularitzar aquest aspecte.

Aquesta llei ha estat aprovada a finals de 2009, malgrat les protestes i recollides de firmes a l'Aragó en contra que el català hi sigui cooficial. Un dels arguments és sobre el nom de la llengua: "tot i que els dialectes parlats a la Franja de Ponent s'assemblen molt al català, l'idioma parlat a la Franja de Ponent s'hauria de dir aragonès perquè es parla a l'Aragó".

La comarca del Baix Aragó-Casp

L'any 2003 els municipis de la comarca natural del Matarranya es van repartir en tres comarques oficials distintes. Els uns, a la comarca que va conservar el nom de Matarranya, mentre que els altres, a les comarques del Baix Aragó (amb capital Alcanyís) i del Baix Aragó-Casp (amb capital Casp).

Tot i la polèmica creada, la nova demarcació comarcal va ser demanada i aprovada unànimement per tots els municipis afectats, és a dir, no va ser imposada des de Saragossa, com s'ha arribat a dir.

« Todos los municipios [...] han ejercido la iniciativa de creación de la Comarca de Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp mediante acuerdo del pleno de sus Ayuntamientos adoptado con el quórum legalmente previsto.

[...] Se crea la Comarca de Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp integrada por los municipios de Caspe, Chiprana, Fabara/Favara, Fayón/Faió, Maella y Nonaspe/Nonasp.

»
— Ley 12/2003, de 24 de marzo, de Creación de la Comarca de Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp

Hi ha hagut força queixes des de Catalunya sobre la nova demarcació comarcal, adduint principalment dues raons:

  • que no es respectaven els límits històrics de la comarca natural del Matarranya
  • que s'acceleraria la pèrdua de l'idioma català en aquells municipis agregats a comarques de majoria i capitalitat castellanoparlant

És per tots aquests motius que les comarques del Baix Aragó i del Baix Aragó-Casp no figuren, en moltes descripcions, a la llista de comarques de la Franja de Ponent. També per la mateixa raó, hom es pot trobar amb enciclopèdies (com la Gran Enciclopèdia Catalana) que situïn, per exemple, el municipi de Faió dins de l'Aragó però a la comarca (natural) del Matarranya.

Associacions culturals

Referències

  1. Declaració de Mequinensa
  2. Monclús i Esteban, Joaquim. «Ponència: La Franja de Ponent, dels orígens». A: Ramon Sistac i Vicèn. De fronteres i mil·lennis: la Franja, any 2001. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2003, pàg. 78. ISBN 9788472837096 [Consulta: 23 febrer 2010]. 
  3. Adolf Durán's Proposal for Eastern Aragon 1985 (anglès)
  4. Enquesta sobre usos lingüístics a la Franja, any 2003. Resultats consultables a Sorolla (2005)

Vegeu també

Enllaços externs