Independentisme català

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vista de la manifestació del 10 de juliol de 2010 al Passeig de Gràcia de Barcelona convertida en una multitud independentista que va aplegar 1'5 milions de persones rebutjant la sentència que el TC havia fet sobre l'Estatut i a favor del dret a decidir. L'aglomeració de manifestants que ocupaven el pas per davant de la capçalera va fer que aquesta s'hagués de dissoldre uns metres més avall.
Reivindicació independentista catalana a Belfast (Irlanda del Nord).
Mural Independència a la sortida oest de Cardedeu
Pintada a Argentona

L'Independentisme català és el corrent polític, derivat del nacionalisme català, que propugna la independència de Catalunya, o dels Països Catalans, respecte a Espanya i França (la Catalunya Nord és sota sobirania francesa). L'independentisme català planteja les seves tesis sobre el principi que Catalunya és una nació, al·ludint a una diversitat d'arguments, que, sense entrar als matisos de cada grup ideològic, tenen una base comuna en el dret a l'autogovern ple, l'autogestió financera, la capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, la defensa de la cultura i la llengua catalanes, la preservació del dret civil català, alhora que també ho poden motivar sentiments de pertinença o històrics. Aquests motius diferents es desgranen en un seguit d'anàlisis psegons els diferents corrents ideològics, i mostren els avantatges que Catalunya esdevingui un Estat, sovint confluint en el punt que no li serà possible assolir la màxima plenitud política, cultural, social ni econòmica mentre no sigui independent, membre directe de la Unió Europea.

MCAN són les inicials que s'han utilitzat per a designar el Moviment Català d'Alliberament Nacional, comparable amb moviments d'alliberament d'altres països com el basc, cors, irlandès, timorès, algerià, entre altres. Malgrat tot, aquesta no és una denominació gaire estesa avui dia entre la societat civil independentista; el seu ús es redueix als àmbits de l'independentisme més clàssic i esquerrà, de base marxista.

La bandera independentista catalana és principalment l'estelada, tot i que també s'utilitza la senyera simple.

Taula de continguts

[modifica] Història

[modifica] Inicis

Els primers antecedents històrics de l'independentisme polític català, són incerts, des de l'abolició de les Constitucions catalanes, amb els Decrets de Nova Planta, després de la Guerra de Successió, hi hagueren diversos moviments populars que reivindicaren, de forma més o menys explícita, una república catalana en els diversos alçaments que sacsejarien Catalunya al llarg del segle XIX, però no ho feren encara amb un projecte polític nacionalista modern.

L'independentisme o separatisme català nasqué com a moviment polític modern clarament a finals de la primera dècada del s. XX, inspirat pel nacionalisme irlandès, que captava l'atenció internacional des de l'alçament de Pasqua de 1916 i la seva lluita contra l'imperi britànic.

En aquest clima havien aparegut les primeres publicacions independentistes catalanes, l'any 1918. I els primers partits polítics independentistes. Des de principis de segle s'havien anat formant, a redòs de la Unió Catalanista els primers moviments de tendències separatistes que confluirien en la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i d'on sorgiria el que seria el primer grup que es declararia separatista: Estat Català, dirigit per Francesc Macià, un grup que en el primer temps emprengué activitats armades. La FDN tindria una vida efímera i, molt aviat, Estat Català esdevindria una organització política (1922) que comptarà amb una branca militar, la suborganització Bandera Negra (1926). La dictadura de Primo de Rivera, amb una ferotge repressió alhora contra les organitzacions catalanistes, inclòs l'incipient independentisme; i contra el moviment obrer, contribuïren a acostar-los. Dirigents obrers com Salvador Seguí ja s'havien mostrat favorables a la independència de Catalunya.

L'any 1926 tindrien lloc els Fets de Prats de Molló, en què Francesc Macià encapçalà un intent fallit d'impulsar una insurrecció armada independentista, per la qual arribà a un aliança amb el sindicalisme de la CNT i les forces obreres per a convocar una vaga general. El fracàs militar però, es convertí en un èxit de propaganda, i el judici a Macià aconseguí donar un gran ressò a la reivindicació d'independència tant a dins del país com a escala internacional, i convertí Macià en una icona popular. Un cop a l'exili, Macià fundaria a Cuba el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, inspirat en el Partit Revolucionari Cubà de José Martí i Máximo Gómez Báez. Un fet clau fou la proclamació de la Constitució de l'Havana, l'any 1928, que posava les bases de la Constitució provisional de la República Catalana. El text de la Constitució de l'Havana tingué una important difusió.

Ja a la dècada dels 30 aparegueren altres partits independentistes com Nosaltres Sols! (1931), el Partit Nacionalista Català (1932), o el Partit Català Proletari (1932). L'any 1936 el darrer s'integraria al Partit Socialista Unificat de Catalunya i els dos primers s'integrarien novament a Estat Català. En aquests anys l'independentisme en la pràctica, només actuava en l'àmbit del Principat de Catalunya. El Partit Català Proletari, liderat per Jaume Compte seria el primer precedent, d'independentisme socialista. Amb la caiguda de la Restauració monàrquica (Alfons XIII) i Primo de Rivera, i l'adveniment de la República espanyola (1931), el republicanisme català s'unirà i formarà Esquerra Republicana de Catalunya. També s'hi unirà gran part del "separatisme" liderat per Francesc Macià tot i mantenir certa estructura pròpia (les JEREC). Macià esdevindrà el cap de tot aquest moviment i, després de la proclamació unilateral de la República Catalana, s'aconseguirà que Madrid concedeixi autogovern de Catalunya. Macià i, després, Lluís Companys arribaran a presidents de la Generalitat republicana, amb gran suport del poble, però acceptant la Generalitat i renunciant de fet a un estat propi.

[modifica] Franquisme

Pintada a Vilassar de Mar.

Després de la Guerra Civil espanyola, el Front Nacional de Catalunya n'esdevé la principal referència. El FNC emprendria una intensa activitat agitativa i de resistència, arribant a col·laborar amb les forces aliades durant la II Guerra Mundial amb l'esperança d'obtenir rèdits per a la causa catalana amb la victòria aliada contra el feixisme. La fi de la guerra i el suport de les potències occidentals a Franco en el nou context de guerra freda frustrà aquesta estratègia, però el Front prosseguí les seves activitats al llarg dels següents anys. Fou a finals dels anys 60 que, a partir dels sectors univeritaris del Front, i després d'un intens però respectuós debat ideològic al si del FNC, aparegué el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, fundat l'any 1968, d'orientació marxista. Amb aquest darrer, s'inicia el naixement de l'independentisme modern que reivindica els Països Catalans, amb un component ideològic d'esquerra: l'Esquerra Independentista.

No obstant això, a partir dels anys 70, aquest s'organitzaria en diferents faccions, mentre naixien altres grups, incloses organitzacions armades clandestines com EPOCA o Terra Lliure.

[modifica] Transició

El final del franquisme, amb la mort de Franco, a banda de les llibertats de democràcia formal assolides, els canvis que vingueren després en relació a l'estructura de l'estat, que el discurs oficial ha qualificat de "Transició democràtica", suposaren un procés de reforma pactat entre les direccions dels partits majoritaris, front la Ruptura democràtica que reclamaven inicialment les instàncies antifranquistes com l'Assemblea de Catalunya, que incloïa entre els seus punts el dret a l'Autodeterminació. Així, des del punt de vista de l'independentisme en realitat el procés reforçà el pilar fonamental de la unitat indissoluble de la "nación española", i posava l'exèrcit espanyol com a garant d'aquesta unitat, principis consagrats en els primers articles de la constitució espanyola de 1978. En aquest marc, per a l'independentisme les autonomies catalanes quedaren com a entitats subalternes sense poder polític propi efectiu. L'esquerra independentista denuncià aleshores el que això significava, quedant-se sola en la denúncia del règim autonòmic. Durant 16 anys, de 1979 a 1995, desenvolupà una estratègia de propaganda armada que permeté l'aparició d'un incipient moviment social i polític que aconseguí estendre socialment, per primera vegada en la història de forma massiva, les posicions explícitament independentistes.

Als anys 80, la creació del Moviment de Defensa de la Terra aglutinà majoritàriament l'independentisme polític, fins que a finals d'aquesta dècada es dividiria en diferents faccions, i l'any 1992 rebria una important sotragada repressiva. Mentrestant altres moviments com la Crida a la Solidaritat i, a principis dels 90, partits com Esquerra Republicana de Catalunya, evolucionaren cap a posicions independentistes. És a principis de la dècada dels 90 que Terra Lliure s'autodissol, tot i que un altre grup armat, els Escamots Autònoms d'Alliberament va actuar el 1994.

[modifica] Actualitat

Joan Puigcercós a Blanes (La Selva)

Actualment existeixen dos partits amb representació parlamentària amb vocació clarament independentista, els quals són ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), amb postulats social-demòcrates, i SI (Solidaritat Catalana per la Independència), de caire transversal. ERC actualment té 10 Diputats al Parlament de Catalunya, 1 al Parlament de les Illes Balears i fora dels Països Catalans 1 Eurodiputat, 3 al Congrés dels Diputats i 4 Senadors. A nivell local és el 3r partit amb més regidors del Principat de Catalunya, i en altres territoris catalanoparlants disposa de 8 regidors a Mallorca i a Eivissa i 10 regidors al País Valencià, mentre que SI, fundat el juliol del 2010, disposa de 4 Diputats al Parlament de Catalunya.

També hi ha sectors independentistes a partits nacionalistes amb representació parlamentària com el PSM (Partit Socialista de Mallorca), ICV (Iniciativa per Catalunya - Verds), o CiU (Convergència i Unió), sobretot entre les seves joventuts, i amb les paraules de l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, qui ha reiterat el seu eventual vot favorable a un referèndum sobre la independència,[1] i la voluntat d'encetar la transició nacional.[2] A l'àmbit local, les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), impulsades per l'Esquerra Independentista, obtingueren 22 regidors a les eleccions locals del 27 de maig de 2007, arribant a ser segona o tercera força en capitals de comarca com Berga o Vilafranca del Penedès,[3] a més d'una vintena més de representants en candidatures més àmplies amb participació independentista. En general, l'Esquerra Independentista actual l'integren organitzacions i partits com Endavant, l'MDT o les candidatures municipals CUP, i les organitzacions juvenils Maulets i CAJEI.

En l'àmbit estudiantil, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) és l'organització estudiantil majoritària a les universitats dels Països Catalans, la qual es troba vinculada a l'Esquerra Independentista. De caire més transversal trobem la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), amb una implantació important a les universitats catalanes.

Encara hi ha altres partits independentistes com Reagrupament, que es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 però no va obtenir representació parlamentària. També hi ha el Partit Republicà Català o Estat Català, de caire més testimonial.

La riera d'Arenys de Munt s'omplí de gom a gom durant tot el dia en què es va realitzar la Consulta sobre la independència.

La manifestació independentista del 7 de març de 2009 a Brussel·les, promoguda per la plataforma Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació i amb el lema We want a Catalan State, va suposar un punt d'inflexió de l'independentisme català i va permetre la visualització de les reclamacions independentistes catalanes a nivell internacional.[4][5][6][7][8][9][10][11][12][13][14][15][16][17][18][19][20]

El 13 de setembre del 2009 es va fer un consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. El sí es va imposar amb un 96,2% sobre un 41% de la participació. En base a aquest èxit es va iniciar un procés semblant, havent organitzat a hores d'ara moltes més consultes sobre la independència. Aquest ha estat un moviment cívic que ha recollit al voltant de 600.000 vots favorables a la independència, havent permès votar a la meitat de la població catalana.

Tot aquest moviment social, es veu reflectit en les diferents enquestes que s'elaboren, on s'assenyala una tendència creixent dels partidaris d'un estat propi, front els autonomistes, federalistes i regionalistes. Aquest gràfic que es mostra prové dels resultats de les enquestes que realitza periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió, organisme dependent de la Generalitat.

Dades del CEO sobre una enquesta on es pregunta el model d'estat que els catalans volen per la seva nació.

[modifica] Conjuntures d'independència o de segregació d'Espanya

[modifica] Estudis del suport social a la independència de Catalunya

Article principal: Estudis del suport social a la independència de Catalunya
Mapa del Principat de Catalunya mostrant el suport/rebuig a la independència, segons dades del CIS espanyol de l'any 2001
Suport a l'Independentisme (1991-2005), segons dades de l'ICPS
(Dades únicament del Principat o Comunitat Autònoma de Catalunya)

Les dades d'alguns estudis recents sobre l'independentisme català són els següents:

El CEO va començar a preguntar directament sobre un referèndum independentista des de la segona onada de 2011:

Data Sí a la independència (%) No a la independència (%) S'abstindria (%) Altres respuestes (%) No ho sap (%) No contesta (%)
2a onada 2011[22] 42,9 28,2 23,3 0,5 4,4 0,8
3a onada 2011[23] 45,4 24,7 23,8 0,6 4,6 1,0
Entitat organitzadora de l'estudi Any D'acord (%) En desacord (%) Abstenció/Li és igual (%) Indecisos (%) No contesta (%)
Centro de Investigaciones Sociales (CIS) 2001[24] 35,9 48,1 - 13,3 2,8
Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) 2007[25] 31,7 51,3 14,1 - 2,9
Universitat Oberta de Catalunya (UOC) 2009[26] 50,3 17,8 24,6 5,8 1,4

El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) fa una pregunta semblant al Baròmetre d'Opinió Política que fa periòdicament. Els resultats són els següents:

Data Estat independent (%) Estat federal (%) Comunitat autònoma (%) Regió (%) No ho sap (%) No contesta (%)
1a trimestre del 2011'[27] 24,5 31,9 33,2 5,6 3,3 1,3
Mapa de les consultes sobre la independència, segons la Coordinadora Nacional de les consultes.


Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), resultats a la pregunta: "Votaria a favor o en contra en un referèndum sobre la Independència de Catalunya?"

Data A favor (%) En contra (%) Indecisos (%)
Gener 2012'[28] 53,6 32,0 14,4

Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), resultats a la pregunta: "Li sembla bé que l'Estat espanyol doni suport a la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya?"

Data Sí (%) No (%) No ho sap (%)
Gener 2012'[29] 70,6 25,0 4,4


[modifica] Referèndums i consultes populars sobre la independència

Article principal: Consultes sobre la independència de Catalunya

Aquests són els referèndums i consultes populars sobre la independència que s'han dut a terme als Països Catalans:

[modifica] Catalunya

  • 13 de setembre del 2009: a Arenys de Munt té lloc la primera consulta popular democràtica sobre la independència de Catalunya. Hi vota el 41,0% dels majors de 16 anys residents a la població. El Sí guanya amb un 96,2% dels vots i el No obté un 2,3% dels vots, amb un 1,1% de vots en blanc.
  • 13 de desembre del 2009: 169 municipis van fer de forma coordinada una consulta popular
  • 28 de febrer de 2010: 80 municipis, i altres ciutats de fora de Catalunya, van fer una consulta popular
  • 24 i 25 d'abril de 2010: 214 municipis, i altres ciutats de fora de Catalunya, van fer una consulta popular
  • 30 de maig de 2010: Sabadell fa una consulta sobiranista popular
  • 20 de juny de 2010: 48 municipis van fer una consulta popular
  • 12 d'octubre de 2010 està prevista una consulta popular l'Ametlla de Mar.
  • 23 de gener de 2011: Terrassa va fer una consulta popular.
  • 10 d'abril del 2011 està prevista una consulta popular a Barcelona.

[modifica] Imatges

[modifica] Vegeu també

[modifica] Organitzacions i moviments actuals

[modifica] Sindicats actuals

[modifica] Partits polítics i coalicions actuals

[modifica] Joventuts polítiques actuals

[modifica] Organitzacions i partits polítics històrics, ja desapareguts

[modifica] Altres organitzacions i moviments

[modifica] Referències

  1. ↑ Entrevista a Artur Mas on afirma que votaria que sí en un referèndum d'independència, Avui
  2. ↑ Durant la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat, afirma voler liderar la transició nacional, Ara
  3. ↑ Resultats electorals de les CUP a les eleccions del 27 de maig de 2007
  4. ↑ Milers de manifestants recorren Brussel·les per a demanar un estat propi, VilaWeb
  5. ↑ Milers de catalans es manifesten a Brussel·les per reclamar l'estat català, Directe!cat
  6. ↑ Milers de catalans fan història a Brussel·les sota el lema 'We want a Catalan State', Crònica
  7. ↑ Milers de catalans marxen a Brussel·les per l'autodeterminació, Avui
  8. ↑ Des Catalans manifestent à Bruxelles pour leur indépendance, RTBF
  9. ↑ Manifestation pour l'indépendance de la Catalogne à Bruxelles, Le Soir
  10. ↑ Les Catalans manifestent à Bruxelles pour l'indépendance, La Libre
  11. ↑ 3000 manifestants pour la Catalogne, Le Figaro
  12. ↑ Des Catalans manifestent à Bruxelles pour leur indépendance, RTL
  13. ↑ Milaka lagunek Kataluniaren autodeterminazio eskubidea eskatu dute Bruselan, Berria
  14. ↑ Miles de personas se manifiestan en Bruselas por la independencia catalana, La Vanguardia
  15. ↑ Nearly 3,000 march in Brussels for Catalonia's independence, Expatica
  16. ↑ Deumil.cat veu com «una fita històrica» la manifestació sobiranista a Brussel·les, El Punt
  17. ↑ La manifestació de Brussel·les internacionalitza la demanda d'autodeterminació, Vilaweb
  18. ↑ Thousands of demonstrators call for self-determination for Catalonia in the streets of Brussels, Nationalia
  19. ↑ Catalans march in Brussels for self-determination, Eurolangue
  20. ↑ 12 000 manifestants pour la marche catalane pour l'autodétermination à Bruxelles, Eurominority
  21. ↑ Història de Catalunya, F. Xavier Hernàndez, Rafael Dalmau Editor 2006
  22. ↑ Baròmetre d'Opinió Política. 2a. Onada 2011 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  23. ↑ Baròmetre d'Opinió Política. 3a. Onada 2011 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  24. ↑ [enllaç sense format] http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2400_2419/2410/e241000.html
  25. ↑ Sondeig d’opinió Catalunya 2007 ICPS
  26. ↑ Resultats de l'estudi de l'Institut DYM per a la UOC del 2009Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  27. ↑ Baròmetre d'Opinió Política. 1a. Onada 2011 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  28. ↑ [Baròmetre d'Opinió Política] Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  29. ↑ [Baròmetre d'Opinió Política] Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF

[modifica] Enllaços externs

Commons
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Independentisme català
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Independentisme_catal%C3%A0&oldid=8852556»
Eines personals
Espais de noms
Variants
Accions
Navegació
Comunitat
Imprimeix/exporta
Eines
En altres llengües