Artur Mas i Gavarró

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Artur Mas i Gavarró
Artur Mas i Gavarró

En el càrrec
Assumpció del càrrec
27 de desembre del 2010
Vicepresident(s)   Joana Ortega i Alemany
Precedit per José Montilla

Mandat
2004 – 2010
Precedit per Pasqual Maragall i Mira
Succeït per Joaquim Nadal i Farreras

Mandat
2001 – 2003
Succeït per Josep-Lluís Carod-Rovira

Mandat
1997 – 2001
Precedit per Macià Alavedra i Moner
Succeït per Francesc Homs i Ferret

Naixement 31 de gener de 1956 (1956-01-31) (58 anys)
Barcelona, Barcelonès, Catalunya
Partit polític Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)
Convergència i Unió (CiU)
Parella Helena Rakòsnik (1982)
Nacionalitat Catalana
Religió Catòlic romà
Signatura Signatura Artur Mas.svg
Pàgina web Web personal
El web del President

Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 31 de gener de 1956), economista i polític català d'ideologia catalanista i liberal, és el President de la Generalitat de Catalunya.[1]

També és president de la federació de Convergència i Unió (CiU) i el president de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Va ser conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1995-1997), d'Economia i Finances (1997-2001) i conseller en cap (2001-2003) de la Generalitat de Catalunya. Del 2004 al 2010 exercí de Cap de l'oposició al Parlament de Catalunya.

Biografia

Artur Mas va néixer a Barcelona el 31 de gener de 1956. Fill gran de quatre germans (dos nois i dues noies) d'una família relacionada amb la indústria tèxtil de Sabadell (per part de mare) i la indústria metal·lúrgica del Poblenou. Mas cursà estudis al Liceu Francès de Barcelona i a l'Aula Escola Europea, domina el català, el castellà, el francès i l'anglès gràcies als estudis cursats en aquestes dues escoles. Posteriorment es llicencià en Ciències Econòmiques i Empresarials a la Universitat de Barcelona.[2] Està casat amb Helena Rakòsnik des de l'any 1982 i tenen tres fills: la Patrícia, l'Albert i l'Artur.

Va iniciar la seva activitat professional l'any 1979, just acabat de llicenciar, en un grup d'empreses industrials dedicades a la producció de material de logística i elevació. Més tard, va dirigir una societat d'inversions propietat d'un grup industrial del sector de l'adoberia.

La primera vinculació amb el sector públic arriba l'any 1982 quan va entrar al Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya com a col·laborador en la promoció exterior i la captació d'inversions estrangeres per a Catalunya, primer com a cap del Servei de Fires i després com a director general de Promoció Comercial. Aquestes responsabilitats el van atansar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) formació de la qual és militant.

Trajectòria política inicial (1987 – 2003)

Tot i haver ocupat càrrecs en el Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, no és fins a les eleccions municipals de 1987 quan participa per primera vegada en uns comicis com a membre de la candidatura de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, encapçalada per Josep Maria Cullell. En aquelles eleccions va ser elegit regidor del consistori de la capital catalana i reelegit el 1991 i el 1995. Dins del Grup Municipal de CiU a l'Ajuntament barceloní va ser portaveu d'Afers Econòmics (1988-1991), portaveu del Grup Municipal (1991-1993) i president del mateix (1993-1995). També va ser diputat a la Diputació de Barcelona (1991-1995). [3]

El 1995 forma part de la candidatura de CiU al Parlament de Catalunya i va ser escollit diputat a la cambra catalana. El mateix any el president de la Generalitat, Jordi Pujol, compta amb ell per formar part del Govern i és nomenat conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1995-1997) i conseller d'Economia i Finances (1997-2001). El 1999 resultarà escollit diputat de nou a les eleccions al Parlament.[3]

Dins la seva formació política, va ser escollit president de la Federació de Barcelona de Convergència Democràtica de Catalunya el 1996. A partir de 1998 va ser membre del Secretariat Permanent de CDC. El novembre de 2000 va ser escollit secretari general en l'11è Congrés del partit celebrat a Cornellà de Llobregat, rellevant Pere Esteve,[4] càrrec que revalidà en els congressos de 2004 i 2008.[5]

Va ser nomenat conseller en cap de la Generalitat, el gener de 2001, càrrec amb funcions similars a les d'un primer ministre i que va permetre promoure a Artur Mas al capdavant de CiU com successor de Jordi Pujol, que afrontava el seu darrer mandat com a president des de 1980.[6]

El 2002 fou proclamat candidat de CiU a la presidència de la Generalitat a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2003. Tot i que la majoria de sondejos no preveien la victòria, per primera vegada a la història de Convergència i Unió, la federació nacionalista va aconseguir ser la força més votada, amb 46 escons i gairebé el 31% dels vots, en els comicis celebrats el 16 de novembre de 2003. El resultat, però, no va permetre a Artur Mas ser president de la Generalitat, atès que la suma del PSC (que havia aconseguit tenir més vots directes que CiU), ERC i ICV-EUiA va donar suport a un programa de Govern comú que va investir Pasqual Maragall com a president de la Generalitat.[7]

Cap de l'oposició (2003 – 2010)

Durant la VII legislatura va encapçalar el lideratge de l'oposició al Parlament de Catalunya en el mandat del president de la Generalitat, Pasqual Maragall. El 2004, el mateix president Maragall va promoure l'oficialització del càrrec de cap de l'oposició que fins al moment havia existit de facto, i Artur Mas va ser el primer nomenat com a tal.

El projecte més transcendental d'aquella legislatura era el d'una nova redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar, per 120 vots a favor i 15 en contra, una proposta de text que reconeixia Catalunya com a nació, preveia un nou model de finançament i dotava a la Generalitat de major autogovern. El 2 de novembre de 2005, Artur Mas, juntament amb Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira, els presidents dels tres primers Grups Parlamentaris de la cambra catalana, van presentar i defensar la proposta del nou Estatut davant del Congrés dels Diputats.

Després de mesos de negociació entre els parlamentaris catalans i les Corts Generals i Govern espanyols per arribar a un acord sobre el contingut final de l'Estatut, Artur Mas, com a líder de CiU, va arribar a un acord amb el president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, sobre el redactat final de l'Estatut. Aquest acord, al qual es van sumar el PSC i ICV-EUiA, modificava notablement la proposta presentada des del Parlament de Catalunya, retocant més de la meitat dels articles i on es reconeixia Catalunya com a nacionalitat i es modificava la proposta de finançament inicial. Aquesta proposta d'Estatut és la que va ser aprovada finalment per part dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya el 18 de juny de 2006.

Després de l'aprovació del nou text estatutari, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va dissoldre el Parlament, abans d'esgotar la legislatura, i va convocar eleccions l'1 de novembre de 2006 atès que governava sense una majoria estable a la cambra catalana des de la sortida d'ERC del Govern, aquell mateix any.

Aquesta va ser la segona vegada que Mas concorria com a cap de llista de CiU a unes eleccions del Parlament de Catalunya. CiU va aconseguir ser la força amb més vots i va guanyar dos escons més, obtenint-ne 48. De totes maneres, l'aritmètica parlamentària permetia una reedició del pacte que PSC, ERC i ICV-EUiA ja havien realitzat en l'anterior legislatura i José Montilla i Aguilera, el candidat socialista, va ser investit president de la Generalitat i Artur Mas assumia de nou el paper de cap de l'Oposició a la VIII legislatura.

Entre l'activitat promoguda per Mas en aquest període hi ha la de promocionar les línies per refundar el catalanisme amb el projecte La Casa Gran del Catalanisme, iniciat el 2007.

El gener de 2010, Mas és proclamat per tercera vegada consecutiva candidat de CiU a la presidència de la Generalitat a les eleccions que es van celebrar el 28 de novembre. La formació va obtenir una àmplia victòria, amb més del 38% dels vots i amb un total de 62 diputats al Parlament, dels 135 totals. Els resultats van permetre que CiU accedís de nou al Govern de la Generalitat.

Presidència de la Generalitat (des de 2010)

Havent-se constituït el Parlament de la IX legislatura, el 16 de desembre de 2010, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el proposà com a candidat a la presidència de la Generalitat. En el discurs d'investidura, Mas reivindicà un nou model de finançament per a Catalunya, inspirat en el concert econòmic, com el gran repte per als pròxims anys i proclamà la transició nacional de Catalunya basada en el dret a decidir.[8]

Fou investit el 129è President de la Generalitat de Catalunya, el 23 de desembre de 2010, gràcies al suport del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, i l'abstenció del Grup Parlamentari del Partit dels Socialistes de Catalunya en una segona volta. Va prendre possessió del càrrec el 27 de desembre, recollint el testimoni del seu predecessor José Montilla.[9]Mas va prometre exercir el càrrec amb lleieltat al rei, la Constitució i l'Estatut i amb plena “fidelitat al poble de Catalunya” .[10]

Primer mandat (2010 – 2012)

Va nomenar el seu primer Govern l'endemà d'accedir al Palau de la Generalitat, que va entrar en funcionament a partir del 29 de desembre. Entre els seus integrants, cal destacar la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, d'UDC i propers de l'entorn de Mas, com ara Felip Puig (Interior), Irene Rigau (Ensenyament), Lluís Miquel Recoder (Territori i Sostenibilitat). També hi va haver lloc per l'entrada d'independents com Boi Ruiz, al capdavant del Departament de Salut, Francesc Xavier Mena, a Empresa i Ocupació, o també la del socialista i exconseller Ferran Mascarell, a la Conselleria de Cultura.

En el seu primer discurs de cap d'any, Mas va fer una crida a “reaccionar” amb “serenitat i fermesa” davant les “amenaces” contra la realitat nacional catalana. Per això, va fer una crida a la unitat, animant a buscar els mínims comuns més que les diferències.[11]

En la seva primera trobada com a president de la Generalitat amb José Luis Rodríguez Zapatero, el febrer de 2011, Zapatero li va exigir que la retallada anés més enllà del 10%.[12]Mas va sortir de la Moncloa reconeixent només dos acords concrets: el reconeixement a pagar un deute pendent amb Catalunya del 2008 de 759 milions d'euros, i que el Govern autoritzarà una nova emissió de deute de la Generalitat per valor de 2.500 milions en poques setmanes.[13]

L'obra de govern realitzada en el seu primer executiu es va veure marcada per l'adopció de mesures per reduir el nivell de dèficit de la Generalitat amb l'aprovació de retallades pressupostàries o bé amb l'augment de taxes, en àmbits com la Universitat o la Justícia, i la implantació d'algunes com la d'un euro per cada producte receptat pel Servei Català de la Salut o la taxa turística, malgrat haver pres com a mesura inicial del mandat la supressió de l'Impost de Succeccions.

El 24 de març de 2012 deixà la secretaria general de Convergència Democràtica de Catalunya, atès que els estatuts del partit li impedien un nou mandat, i passà a presidir el partit, com a substitut de l'històric Jordi Pujol.

Arran de la històrica diada de l'11 de setembre de 2012, marcada per la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana, a favor de la independència de Catalunya amb prop de dos milions d'assistents segons els organitzadors, i també de la negativa del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy a negociar la proposta de pacte fiscal aprovada pel Parlament aquell mateix any, Mas i CiU van prendre posició a favor d'un Estat propi per a Catalunya i va convocar eleccions a la cambra catalana, pel 25 de novembre, amb el debat de l'autodeterminació i del dret a decidir com a aspecte protagonista.

Segon mandat (des de 2012)

El President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i el Cap de l'oposició Oriol Junqueras, signant el pacte de governabilitat 2012-2016 el dia 19 de desembre del 2012.

Els comicis, que van elegir el Parlament de la X legislatura, van suposar la pèrdua de 90.489 vots per a les candidatures de Convergència i Unió, liderades pel President Mas, que tot i guanyar les eleccions van obtenir 50 diputats dels 135 totals, 12 menys que fins llavors, en una contesa amb una participació inèdita del 70 % del cens electoral. Una vegada constituïda la cambra catalana, la reelegida presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el va proposar de nou com a candidat a presidir la Generalitat, el 18 de desembre.

Fou investit per segona vegada President de la Generalitat de Catalunya el 21 de desembre de 2012 per 71 vots a favor (CiU i ERC) i 63 en contra (PSC, PP, ICV-EUiA, Ciutadans i CUP).[14] El 24 de desembre va prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat de Catalunya.[15]

Les retallades i el límit de dèficit públic imposats des del govern espanyol[16] van provocar la pròrroga dels pressupostos per a l'any 2012.[17] Va convocar la consulta per la independència per al 9 de novembre de 2014.[18]

Referències

  1. Colomer, Marc. «Artur Mas ja és president per liderar la transició nacional». Ara, 23 de desembre de 2010. [Consulta: 27de desembre del 2010].
  2. «Trajectòria personal d'Artur Mas». Lloc web de CiU. [Consulta: 27 de desembre del 2010].
  3. 3,0 3,1 «Artur Mas i Gavarró». Eleccions al Parlament 2012. Regió 7, 2012. [Consulta: 12/1/2013].
  4. «L'exsecretari general de CDC Pere Esteve deixa el partit i tots els càrrecs públics». 324, 9/11/2006. [Consulta: 13/1/2014].
  5. «Artur Mas i Gavarró». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. Martínez, Félix; Oliveres, Jordi. Jordi Pujol: en nombre de Cataluña (en castellà). Random House Mondadori, 2005, p. 54. ISBN 8483065991. 
  7. Reniu, Josep Maria. Els governs de coalició. Editorial UOC, 2010, p. 55. ISBN 8497888936. 
  8. Europa Press. «Mas defensa una “transició nacional” de Catalunya basada en el dret a decidir». Avui, 20 de desembre 2010. [Consulta: 27 de desembre del 2010].
  9. Tomàs, Neus; Sust, Toni. «Mas pren possessió del càrrec de president amb una promesa de "plena fidelitat a Catalunya"». El Periódico, 27 de desembre del 2010. [Consulta: 28 de desembre de 2010].
  10. «Artur Mas: “La plenitud nacional no és feina per a impacients”». Ara, 27 de desembre 2010.
  11. «Mas apel·la al sacrifici col·lectiu i a la moral de victòria per superar les adversitats». Ara, 30 de desembre 2010.
  12. «Zapatero va exigir a Artur Mas que la retallada vagi més enllà del 10%». Ara, 9 de febrer 2011.
  13. «Mas estreny i Zapatero afluixa una mica». La Vanguardia, 8 de febrer 2011.
  14. «Mas, investit a la primera amb els vots de CiU i ERC». ara.cat. [Consulta: 21 desembre 2012].
  15. «Presa de possessió del president de la Generalitat». gencat.cat. [Consulta: 26 desembre 2012].
  16. Roger Mateos, Elena Freixa. «La Generalitat tanca el 2012 amb un dèficit del 2,3% del PIB». Ara, 22 gener 2013 [Consulta: 4 juliol 2014].
  17. «El Govern prorroga els pressupostos de la Generalitat per al 2013 i reclama un objectiu de dèficit de l'1,5%». Generalitat de Catalunya, 27/12/2013.
  18. «Catalonia is following Scotland towards independence referendum in 2014» (en anglès). [Consulta: 13 juny 2013].

Enllaços externs


Càrrecs públics
Precedit per:
Jaume Roma i Rodríguez
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques

1995 - 1997
Succeït per:
Pere Macias i Arau
Precedit per:
Macià Alavedra i Moner
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Conseller d'Economia i Finances

19972001
Succeït per:
Francesc Homs i Ferret
Precedit per:
President de la Generalitat
Jordi Pujol i Soley
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Conseller en Cap

20012003
Succeït per:
Josep-Lluís Carod-Rovira
Precedit per:
Pasqual Maragall i Mira
(No existia el càrrec oficialment)
Senyal de la Generalitat de Catalunya
Cap de l'oposició

20042010
Succeït per:
Joaquim Nadal i Farreras
Precedit per:
José Montilla Aguilera
Senyal de la Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya

2010 – actualitat
Succeït per:
continua en el càrrec
Càrrecs en partits polítics
Precedit per:
Pere Esteve i Abad
Covergència Democràtica de Catalunya
Secretari General de CDC

20002012
Succeït per:
Oriol Pujol i Ferrusola
Precedit per:
Jordi Pujol i Soley
Convergència i Unió
President de CiU

2004 – actualitat
Succeït per:
continua en el càrrec
Precedit per:
Jordi Pujol i Soley
Covergència Democràtica de Catalunya
President de CDC

2012 - actualitat
Succeït per:
continua en el càrrec