Raimon Obiols i Germà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Raimon Obiols
Raimon Obiols i Germà
Josep Maria "Raimon" Obiols i Germà

Mandat
1983 – 1996
Precedit per Joan Reventós i Carner
Succeït per Narcís Serra i Serra

Mandat
1984 – 1995
Precedit per Joan Reventós i Carner
Succeït per Joaquim Nadal i Farreras

Mandat
1996 – 2000
Precedit per Joan Reventós i Carner
Succeït per Pasqual Maragall i Mira

Naixement 5 d'agost de 1940 (1940-08-05) (74 anys)
Barcelona, Barcelonès
Partit polític PSC

Josep Maria Obiols i Germà[1] (Barcelona, 5 d'agost de 1940), més conegut com a Raimon Obiols, és un polític català, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). És considerat membre de l'ala més catalanista del partit.

Inicis[modifica | modifica el codi]

Nascut al barri de Sarrià de Barcelona l'any 1940, és el cinquè i últim fill del pintor noucentista Josep Obiols i Palau i de Montserrat Germà i Eroles. És Llicenciat en Geologia i Tècnic en Documentació.

Els estudis primaris els féu a l'Escola Isabel de Villena de Sarrià i el batxillerat al Liceu Francés del c/Moià, cursà el pre-universitari a l'Institut Menéndez Pelayo. Va ser a l'escoltisme en la seva joventut a l'Agrupament Escolta del Casal de Montserrat[2] del c/ dels Arcs de Minyons de Muntanya.

Trajectòria durant el franquisme[modifica | modifica el codi]

Inicia estudis de Geologia a la Universitat de Barcelona on va començar a militar eal Moviment Socialista de Catalunya (MSC) l'any 1957, esdevenint el líder en l'àmbit universitari. Va participar en el moviment Febrer 62, una plataforma unitària a la universitat que aplegava l'MSC i el Front Obrer de Catalunya. Un cop llicenciat, va exercir com a professor a la Facultat de Geològiques fins a la seva expulsió en represàlia per haver participat el I966 a la Caputxinada, l'assemblea de constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (No poder tornar a la docència fins al 1974, ara a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Autònoma de Barcelona). En plena crisi de l'MSC,[3] va assistir al congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'any 1966. Feu costat al sector marxista encapçalat per Joan Reventós i Carner i als militants de la Unió General de Treballadors-Moviment Socialista de Catalunya que s'havien integrat a Comissions Obreres, en oposició al sector socialdemòcrata de l'exili encapçalat per Josep Pallach i Carolà. El 1967, en el congrés tingut a Montserrat fou escollit membre del Comitè Executiu e l'MSC. A partir de 1971 va prendre part en l'Assemblea de Catalunya. El 23 d'octubre de 1973 serà detingut en la reunió de l'assemblea permanent d'aquesta plataforma unitària a l'església de Santa Maria Mitjancera en la que es coneix com la caiguda dels 113[4]que serà un esdeveniment clau per la repercussió i la mobilització pública ciutadana. Passà tres mesos a al presó. El 1974 serà un dels impulsors de la creació de Convergència Socialista de Catalunya, i del Partit Socialista de Catalunya-Congrés. Va participar en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya, el 1978, i n'ha estat un dels seus principals líders.

L'etapa democràtica[modifica | modifica el codi]

Fou elegit diputat a les Corts Espanyoles per Barcelona el 1977, el 1979 i el 1982.

Va ser nomenat Primer Secretari del PSC entre 1983 i 1996. Aquest darrer any fou elegit President del partit en el VIII Congrés, càrrec que desenvolupà fins al 2003.

També va ser diputat al Parlament de Catalunya pel PSC durant cinc legislatures (eleccions de 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999).

Va ser escollit eurodiputat del PSE en tres ocasions (el 1999, el 2004 i el 2009).

En la seva etapa de parlamentari europeu ha estat Vicepresident del Parlament Europeu des de març de 2004 fins al mes de juny de 2004, i Vicepresident del Grup del Partit Socialista Europeu. Ha estat adscrit a les següents comissions i delegacions: Comissió d'Afers Exteriors, Drets Humans, Seguretat Comuna i Política de Defensa; Coordinador del GPSE a la Subcomissió sobre Drets Humans del PE; Comissió de Desenvolupament Regional (suplent); President de la Conferència de Presidents de Delegació; President de la Delegació per a les Relacions amb els Països d'Amèrica Central; Delegació de l'Assemblea Parlamentària Euromediterrània; Delegació per l'Assemblea Parlamentària Euro-Llatinoamericana; i Delegació per a les Relacions amb els Països del Magrib i la Unió Àrab (suplent).

Actualment, forma part de les següents: Comissió d'Afers Exteriors, Subcomissió de Drets Humans, Comissió de Cultura i Educació (suplent), Coordinador S&D a la Delegació en l'Assemblea Parlamentària de la Unió pel Mediterrani, Delegació per a les Relacions amb els Països del Mashreq, Delegació per a les Relacions amb els Països del Mercosur (suplent).

Fou membre de la Comissió Executiva Federal i secretari de Relacions Internacionals al PSOE.

Altres camps[modifica | modifica el codi]

Raimon Obiols ha firmat el manifest impulsat pel Grup Spinelli, que promou una major integració europea i refusa tot tipus d'ingerències intergovernamentalistes en els processos de decisió comunitaris.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • "Escrit al pas dels dies" Ed. PSC Secretaria de Formació Barcelona 1983
  • "Catalunya oberta" Edicions 62, Barcelona 1984.
  • "Els futurs imperfecte, una aproximació als somnis i als desitjos viables de l'esquerra " ed. Plaza y Janés 1987.
  • "Hereus del futur" Barcelona ed. Partit dels Socialistes de Catalunya], Barcelona 1988.
  • "El suc dels dies, un dietari" Columna : PSC, Barcelona 1996.
  • "Nou segle. Nou cicle: un nou projecte per a la Catalunya del segle XXI Ed. Empúries Barcelona 1997.
  • "Patria Humana. Globalización y socialismo del siglo XXI" editorial "Flor del Viento" Barcelona 1999.
  • "El mínim que es pot dir, memòries polítiques" ed. RBA Barcelona 2013
  • "Les Paraules del socialisme : un diccionari obert per a l'esquerra de demà / Antoni Comín, Raimon Obiols. Pagès Lleida 2008.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El nom de Raimon té l'origen en l'època del franquisme, quan els polítics antifranquistes eren coneguts en la clandestinitat amb un nom fals. La implantació del seu, Raimon en lloc de Josep Maria, va fer que no hi renunciés en la seva posterior vida política, ja pública.
  2. Pàgina199 del llibre de Joan Costa i Riera "Dels moviments d'església ala militància política" ed. Mediterrània Barcelona 1997
  3. Article de David Ballester Muñoz "Obiols i Germà, Josep Maria" al llibre "Diccionari.Catalunya sota el franquisme" ed. Eumo, VIc 2006
  4. Programa "La detenció dels 113" a TV3

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
Joan Reventós i Carner
Cap de l'Oposició de facto
19841995
Succeït per:
Joaquim Nadal i Farreras
Càrrecs en partits polítics
Precedit per:
Joan Reventós i Carner
Primer Secretari del PSC
19831996
Succeït per:
Narcís Serra i Serra
Precedit per:
Joan Reventós i Carner
President del PSC
19962000
Succeït per:
Pasqual Maragall i Mira