Jordi Pujol i Soley

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el president de la Generalitat de Catalunya. Vegeu-ne altres significats a «Jordi Pujol (desambiguació)».
Jordi Pujol i Soley
Jordi Pujol i Soley
President de la Generalitat de Catalunya
126è President de la Generalitat de Catalunya
24 d'abril del 1980 - 16 de desembre del 2003
Nascut 9 de juny de 1930 (1930-06-09) (84 anys)
Barcelona
Signatura Signatura
Partit (en càrrec) CDC (CiU)

Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 9 de juny del 1930) és un polític català, líder de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) des de 1974 fins al 2003, i President de la Generalitat de Catalunya del 1980 al 2003.

Va ser elegit president de la Generalitat a les eleccions del Parlament de Catalunya del 1980, i reelegit a les del 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. El 2003, en acabar el seu darrer mandat, es va retirar de la primera línia política, deixant la direcció del partit en mans d'Artur Mas i fou nomenat President Fundador de CiU, tot i que continuà com a president de CDC. El 2008 fou proclamat de nou president de CDC, càrrec que mantingué fins a l'any 2012, quan passà a ser president honorari de CDC.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut i estudis[modifica | modifica el codi]

Els seus avis paterns eren fabricants de taps de suro de Darnius, a l'Alt Empordà, i els materns eren pagesos de Premià de Dalt, al Maresme. Després de fer fallida la fàbrica de suro, el 1917, la família Pujol es trasllada a Premià de Mar.[1]

El seu pare, Florenci, catalanista d'Esquerra Republicana de Catalunya i catòlic practicant, treballava de grum en l'establiment que Banca Marsans tenia a la Rambla Catalunya de Barcelona. Més endavant fou un borsista independent. La seva mare, Maria, descendia de pagesos. En casar-se van anar a viure a Barcelona.[2]

Jordi va néixer el 9 de juny de 1930 al núm. 15 del carrer Septimània de Barcelona. A més de Jordi i Maria, els pares van tenir un tercer fill, Joan, que va morir als cap de pocs mesos de néixer.[3] L'ambient catalanista que va respirar Jordi des de petit a la família el va influir decisivament.[3] Quan tenia cinc anys, buscant una escola de qualitat i no religiosa,[3] van decidir apuntar-lo al Col·legi Alemany de Barcelona.[1] En esclatar la guerra, el 1936, l'escola tanca i la família Pujol Soley se'n torna a viure a Premià de Dalt. Un cop acabada la guerra el 1939 tornen a Barcelona i Jordi fou matriculat de nou al Col·legi Alemany fins que de nou un altre conflicte bèl·lic, la Segona Guerra Mundial del 1945, el va tancar. Pujol havia après perfectament l'alemany, el francès i el castellà.[3] El 1942 va començar a estudiar català, que estava prohibit, tot sol amb l'ajuda d'una gramàtica catalana de l'editorial Barcino.[3] Més tard aprofundiria els estudis de català de forma privada a casa del pedagog Joan Triadú.[4] Amb quinze anys se'n va a acabar el batxillerat a l'acadèmia Pérez Iborra.[2]

Facultat de Medicina a la Universitat de Barcelona

Amb setze anys comença Medicina a la Universitat de Barcelona.[1] Durant els primers anys universitaris actuà a la resistència contra el règim del general Franco, a través d'associacions catòliques, polítiques o culturals, en defensa de la democràcia, de la identitat de Catalunya i sobretot de la seva llengua i de la seva cultura, perseguides per la dictadura. Entre d'elles el Grup Torras i Bages (1847),[3] on coincidí amb l'activista Pere Figuera i Serra, la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia (1950-1954)[3] i el grup CC (1954).[3] Dues persones vinculades a aquests moviments varen influir en la seva educació catòlica i catalana: pare Llumà director espiritual de la confraria[3] i Raimon Galí a CC.[5] El 1948 va conèixer a Albert Manent, que es va convertir en un altre dels seus mentors intel·lectuals.[4]

Durant els darrers anys universitaris, entre 1950 i 1954, amb una carrera que no l'omplia, amb una barrera infranquejable en el terreny polític i cultural, i amb una relació cada vegada més gran amb la confraria, Jordi Pujol es va refugiar en la fe cristiana i va estar a punt de decidir-se per la vocació religiosa.[3]

Acabada la carrera, va entrar com a gerent dels Laboratoris Martin Cuatrocasas, després Laboratoris Fides, on el seu pare havia comprat una quantitat important d'accions. Hi va impulsar la investigació i va comercialitzar productes com el Neobacitrin, una pomada miraculosa per les irritacions cutànies.[3]

A la confraria Virtèlia coneix a Marta Ferrusola, la filla d'uns botiguers de l'Eixample originaris de Queralbs, amb qui es va casar l'any 1956 i ha tingut set fills, Jordi (1958), Marta (1959), Josep (1963), Pere (1965), Oriol (1966), Mireia (1969) i Oleguer (1972)

Lluita i empresonament[modifica | modifica el codi]

Pujol va forjant una ideologia política influït pels grans teòrics de la democràcia cristiana europea, vinculats sobretot a la revista francesa Esprit. Llegia tota la premsa europea gràcies al domini de les llengües apreses en edat escolar.[1] Domina el català, el castellà, l'anglès, el francès, l'alemany i l'italià.[6]

Jordi Pujol comença a alimentar un pensament recurrent i obsessiu: la necessitat de crear una banca per a Catalunya.[5] El març de 1959, un grup d'accionistes encapçalats per Jordi Pujol compra la petita Banca Dorca d'Olot, li canvia el nom per Banca Catalana i en trasllada la seu a Barcelona.[1]

Pujol rep en aquest moment la influència de Josep Benet, referent a l'hora de les mobilitzacions política del més joves.[5] Després de l'afer Galinsoga amb el director de La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, que va cridar en públic «tots els catalans són una merda», Jordi Pujol va participar en la campanya contra aquest rotatiu. Amb l'ajuda de Francesc Pizón, propietari d'una impremta, va repartir un text redactat per ell mateix amb el títol de la frase pronunciada de Galinsoga. També fou autor, el 15 d'abril de 1960, del fullet Us presentem al General Franco, on feia un despietat retrat del dictador.[1] Un mes després, el 19 de maig, tingueren lloc els Fets del Palau, al Palau de la Música Catalana, i tot i no ser al Palau fou un dels organitzadors de la protesta.

Pujol va ser detingut i apallissat el 22 de maig de 1960[1] per les seves activitats antifranquistes. Va rebre un judici sense cap garantia jurídica, i al darrer dia va fer un discurs clarament catalanista i democràtic que sabia que representaria la condemna definitiva, malgrat les gestions que s'havien fet per part del seu pare i altres coneguts com els consols de països democràtics.[1] En aquell moment, Pujol va dimitir dels càrrecs a Banca Dorca, així com ho feren el seu pare i el seu cunyat, Francesc Cabana.[5] Va ser sentenciat a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó de Torrero, Saragossa, i un de confinament a la ciutat de Girona.

La seva entrada a la presó va desencadenar una forta campanya per demanar la seva llibertat, fins i tot amb manifestacions a les capitals europees. La detenció de Pujol va sobtar i sacsejar l'opinió pública catalana.[5] Els comunistes varen omplir les parets de Barcelona amb la frase "JP llibertat" i l'escriptor Xavier Polo va omplir el país amb la pintada "Pujol Catalunya",[4] i va començar a forjar-se la identificació de Pujol amb Catalunya.[1]

Banca Catalana[modifica | modifica el codi]

Francesc Cabana, cunyat de Jordi Pujol i un dels impulsors de Banca Catalana

Va sortir de la presó gràcies a dos indults i, després d'establir-se obligatòriament a Girona, es traslladen a Barcelona. Va tornar a l'activitat política, amb l'objectiu d'organitzar un moviment nacionalista català. Pujol també volia consolidar la idea, que es va estroncar durant els anys de presó, de muntar un gran banc català amb seu a Catalunya per afavorir la cultura i la indústria catalana.[1] Va fundar i presidir l'entitat financera Banca Catalana, una plataforma des de la qual va finançar els projectes necessaris perquè, desaparegut el dictador, Catalunya tingués els instruments per decidir el seu futur.[1] Francesc Cabana, un dels principals promotors, va afirmar que volien crear un instrument financer al servei de Catalunya.[1] Banca Catalana utilitzà els seus fons pel finançament de projectes al servei del seu programa nacionalista, com el grup Enciclopèdia Catalana, Òmnium Cultural, la Llibreria Ona o l'Escola de mestres Rosa Sensat.[5] Fou en aquest moment que Pujol es va rodejar, per portar el projecte Banca Catalana, dels membres més joves de la burgesia barcelonesa que es convertirien en els seus companys de viatge per la resta de la seva vida.[1]

Amb la publicació de l'assaig Els altres catalans de Francesc Candel, va néixer l'amistat autèntica i sincera de Pujol amb l'autor, a qui va ajudar econòmicament i materialment.[7] El 1966 va liderar la campanya Volem bisbes catalans!.

Banca Catalana, amb una seu central a l'edifici de Passeig de Gràcia inaugurat el 1968, ja començava a tenir un pes propi. Però els inicis del banc és la història d'un bloqueig contra els intents d'una entitat bancària, catalana, barcelonina, per poder obrir oficines a Madrid. Era molt mal vista pel Banc d'Espanya per les ajudes a entitats que anaven contra el règim.[5]

Inici activitat política[modifica | modifica el codi]

Seu de CDC al carrer Còrsega de Barcelona

El 1974 passa definitivament a l'esfera política i és un dels fundadors i primer Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya, que es constitueix formalment com a partit el novembre de 1976.[5] Seguidament, prengué el control de la revista Destino i va entrar en el consell d'administració de El Correo Catalán, dominat per Pujol.[8] La revista canvia de director tres vegades, amb Josep Vergés, Baltasar Porcel i Josep Pernau. Tres anys més tard, amb disputes internes -amb Josep Pla entremig- i en plena crisi, amb la revista en forta caiguda, Pujol deixa la direcció i després la torna a vendre.[1] Del diari n'era el director a l'ombra, redactant els editorials i marcant la línia informativa.[1] Del 1975 al 1978, segons l'Oficina de Justificación y Difusión, el diari reduí en quasi 30.000 el seu nombre d'exemplars.[9] Aquest descens, l'envelliment de la maquinària, l'aparició de l'Avui, dirigit a un públic semblant, i l'ús partidista del diari van enfonsar-lo en una greu crisi econòmica l'any 1982. El Correo Catalán va desaparèixer tres anys després enmig de manifestacions en contra davant la Generalitat presidida per Jordi Pujol.

El juny de 1977, Jordi Pujol es presenta a les primeres eleccions legislatives espanyoles després de la dictadura en representació del Pacte Democràtic per Catalunya, format per Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas i Macià Alavedra, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya.[10] És elegit diputat al Congrés junt amb 10 representants més de la mateixa coalició. El 5 de desembre del mateix any és nomenat conseller sense cartera del govern provisional de Catalunya presidit pel President Josep Tarradellas, que havia tornat de l'exili per inaugurar la nova etapa de la Generalitat restaurada.

Un any després, el juny, CDC va absorbir EDC. Trias Fargas va passar a ser president de la nova CDC i es creà un secretariat integrat pel mateix Trias, Pujol, Roca, Alavedra i Cullell. El setembre, es va formalitzar el pacte de coalició amb Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Va ser a partir de llavors que es va crear la marca electoral de Convergència i Unió.[1] En consagrar-se totalment a la política, Pujol va decidir desvincular-se de tots els càrrecs empresarials, inclòs Banca Catalana.[1]

President de la Generalitat[modifica | modifica el codi]

El dijous 20 de març de 1980 se celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la recuperació de la democràcia. CiU va guanyar les eleccions contra pronòstic, totes les enquestes donaven per fet el triomf de les esquerres.[5] El Partit Socialista de Catalunya (PSC) no va acceptar un govern de coalició ofert per Pujol[11] i el 8 de maig accedia a la presidència de la Generalitat, governant en minoria amb els vots de CC-UCD i ERC. En el seu primer discurs d'investidura com a candidat a la presidència el 1980, va definir les «tres línies principals» del seu primer Govern: «la institucionalització de Catalunya, la de la defensa de la catalanitat i la de l'economia».[12]

El primer decret de Pujol com a president va ser el que creava la Secreatria General de Presidència i nominava Lluís Prenafeta per ocupar el lloc. Serien deu anys d'estreta col·laboració en els quals molt sovint Prenafeta va haver d'assumir el paper de "dolent".[1] El 30 de setembre de 1980 moria el seu pare,[3] just per poder veure el seu fill elegit president i per estalviar-se de viure la desfeta de Banca Catalana.

En l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, la figura de Jordi Pujol hi tingué molta importància. Va actuar amb celeritat,[5] com a estadista,[1] va parlar amb el rei Joan Carles, que presumptament li digué el famós "tranquil, Jordi, tranquil". Pujol sap que els màxims dirigents estatals estan segrestats o amagats i, fent un ús intel·ligent dels mitjans de comunicació, la nit d'aquell dia les cadenes de ràdio a Catalunya van emetre un discurs institucional del mateix president, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població i assegurant que el cop ha fracassat.[1]

Una de les conseqüències del 23F fou l'acord entre la UCD i el PSOE per posar en marxa la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA), que va començar un procés de dilució de l'autogovern català i que constituirà el primer pas d'un desamor crònic de Pujol amb els socialistes.[5]

Al llarg del govern de Jordi Pujol, una de les prioritats va ser la creació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.[12] Segons recull en les seves memòries, «en el nostre projecte de país, una ràdio i una televisió públiques havien d'ajudar a defensar la llengua i a construir la consciència de catalanitat. [...] La ràdio i la televisió van ser, doncs, una prioritat i les vam tirar endavant a la primera legislatura i des del Departament de Presidència mateix».[13][12]

Crisi de Banca Catalana[modifica | modifica el codi]

Edifici de l'antiga seu de Banca Catalana

El grup Banca Catalana s'esquerdava des de feia uns anys, els màxims executius no hi trobaven solució i el món econòmic veia a venir la catàstrofe.[3] La crisi arrenca de les participacions industrials del grup, de la improductivitat de molts dels seus actius immobiliaris i de la discutible gestió dels rectors.[1] Malgrat la crisi econòmica general, produïda pel canvi energètic del 1973, els administradors de Catalana seguien apostant fort per la indústria i absorbien altres bancs catalans amb dificultats.

Malgrat que Jordi Pujol estava completament deslligat de Banca Catalana des de l'any 1977 coincidint amb la seva plena incorporació a la política, el fantasma de l'entitat que havia fet servir per "fer país" el perseguiria la resta de la seva vida.[1] Des del seu lloc de delegat a Catalunya de l'influent rotatiu El País, Alfons Quintà va publicar més de vint articles durant l'any 1980, després de l'elecció de Pujol com a president de la Generalitat, vinculant-lo a Banca Catalana i especialment als seus nombrosos problemes.[14]

El juny de 1982 va esclatar la crisi de Banca Catalana quan l'agència Europa Press va fer de detonant anunciant com a notícia d'última hora una imminent suspensió de pagaments de l'entitat bancària. Al cap d'una estona, l'agencia EFE i TVE Catalunya ho desmenteixen. El pànic és immediat i la notícia cau com una bomba amb una retirada massiva de dipòsits.[5] El diari El País, un dels més bel·ligerants, en una editorial qualifica els responsables de "delincuentes de cuello blanco". Francesc Cabana, un dels fundadors de Banca Catalana, diu que la premsa de Madrid "vol posar-nos a la presó".[5] Es van intentar diverses fórmules, sobretot per salvar la catalanitat del grup, però no van donar resultat i l'última, la de la Caixa -que abans de la crisi havia negat l'ajuda-,[1] va ser superada, segons el Fons de Garantia de Dipòsits, per la del conjunt de grans bancs espanyols, que finalment la van engolir.[15] Mesos més tard, el pool de bancs es posava d'acord en cedir l'entitat ressuscitada al Banco de Vizcaya.[3]

Aquest cas va dividir la societat catalana entre els partidaris de considerar Pujol intocable i l'associaven a un atac al país, i aquells que sostenien que al capdavant de la Generalitat hi havia un delinqüent que s'havia de fer fora per qualsevol mitjà. El fet cert és que Banca Catalana tenia sobrevalorats molts dels seus actius.[1]

L'octubre de 1982, en una votació històrica, el PSOE de Felipe González va aconseguir una amplíssima majoria absoluta. D'aquesta manera, Pujol perdia l'interlocutor privilegiat que tenia a Madrid.[3]

Majoria absoluta i querella[modifica | modifica el codi]

El 29 d'abril de 1984, Jordi Pujol aconsegueix guanyar per primera vegada per majoria absoluta. L'eufòria era justificada a les files de CiU, quasi un de cada dos votants havia votat al seu partit.[3] El mal tracte que el govern del PSOE des de 1982 havia donat a Catalunya va fer que molta gent es mobilitzés.[11] A partir d'aquell dia, dues majories quedaven instaurades a l'Estat espanyol, la de Madrid, a càrrec del PSOE, i la de CiU, a Catalunya.

Dinou dies després de les eleccions, la nit del 18 de maig, una filtració del diari El País arriba a Lluís Prenafeta que la comunica de seguida a Jordi Pujol: l'endemà el rotatiu anava a publicar una querella contra Pujol.[1] El 19 surt la notícia al diari[16] i el 20 de maig fou presentada una querella per la Fiscalia General de l'Estat dirigida per Carlos Jiménez Villarejo contra Pujol i 24 exdirectius més de Banca Catalana. Deu dies més tard, unes dues-centes mil persones es manifesten des del Parlament fins a la plaça de Sant Jaume en suport del President.[5] Se'ls acusava d'haver pagat extratipus a través de la caixa B del banc i de tenir autocartera.[11] L'octubre de 1984 el magistrat Ignacio de Lecea va prendre declaració a Pujol durant dues hores i mitja a la seva residència oficial de la Casa dels Canonges, tràmit en el qual també van estar presents els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María de Mena Álvarez, i els advocats defensors Joan Piqué Vidal i Juan Córdoba Roda.

Jordi Pujol, segon per l'esquerra, durant la celebració del 25è aniversari de Cavall Fort

Una setmana més tard, Jordi Pujol va ser reelegit president en superar àmpliament la necessària majoria absoluta. Va comptar amb els 87 vots de CiU, CP i ERC. Milers de ciutadans van formar una impressionant manifestació que va acompanyar a Jordi Pujol, que acabava de ser reelegit president de la Generalitat per la Cambra legislativa catalana, des de la seu del Parlament, al Parc de la Ciutadella, a la seu del Govern autònom, al Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume. Va ser una expressió de suport a les institucions autonòmiques de Catalunya i d'adhesió al president Pujol, arran del cas de la querella per Banca Catalana.[17]

Hi ha un abans i un després de la querella. A CDC van començar temps de profunds dubtes per les conseqüències polítiques, Jordi Pujol era un lleó ferit, estava tocat, fins i tot li va canviar el caràcter, i va pensar a dimitir si era processat.[11] A partir d'aquell moment es va crear una distància insalvable entre els que defensaven a ultrança Pujol i els que intentaven despolititzar la querella i consideraven que el president interpretava el paper de màrtir donant a entendre que la querella era contra Catalunya.[1]

El 1985, el diari ABC elegeix Jordi Pujol "espanyol de l'any 1984".[18]

Després de la victòria socialista del 1982, el centre polític espanyol es va esfondrar. Aquest espai el va voler ocupar el número dos de Pujol i home a Madrid, Miquel Roca, a les eleccions espanyoles de 1986 mitjançant el que anomenaren l'Operació Reformista. El Partit Reformista Democràtic es va constituir com una unió de diversos partits. Però l'aventura va ser un fracàs i es va dissoldre pràcticament l'endemà de les eleccions.[1] Malgrat la intensitat de la campanya, la carta que Jordi Pujol volia jugar a Madrid només obté l'1% dels vots i cap diputat.[5]

El ple de l'Audiència Territorial de Barcelona va decidir el 26 de novembre del 1986, després de gairebé quatre anys d'instrucció, no processar a Jordi Pujol.[1]

Decisius a Espanya[modifica | modifica el codi]

Pujol es va referir algunes vegades als anys de majoria absoluta del PSOE com als anys de "la travessia del desert". Però l'any 1993, el partit socialista va perdre la majoria absoluta a les Corts espanyoles que havia conservat des de l'octubre del 1982, i això va permetre que CiU tornés a tenir un paper clau en la política espanyola, donant suport al govern com ho havia fet fins al 1982 amb els governs d'UCD. Després de gairebé onze anys al govern, el PSOE era un partit esgotat, però la dreta espanyola encara no generava confiança als electors. Ambdós factors van fer que el PSOE quedés en minoria i Pujol va veure l'oportunitat de ser decisiu a Espanya ajudant al mateix partit del qual s'havia sentit perseguit i enganyat.[1] Els encarregats de la campanya de CiU varen vaticinar aquesta nova situació amb el lema "Ara decidirem".[19]

La principal consecució que va obtenir CiU de la seva col·laboració amb el PSOE de Felipe González entre 1993 i 1996 fou la cessió del 15 per cent de l'impost sobre la renda. Immediatament, la premsa i l'oposició de Madrid parla de xantatge. Aquest clima d'entesa es va veure estroncat per l'esclat de diversos casos de corrupció com els escàndols Rubio i Roldán del 1994 i pels casos GAL i CESID. L'octubre del 1995, Pujol va retirar de forma pactada el seu suport al govern espanyol, que no va poder aprovar els pressupostos generals de l'Estat i es va veure abocat a convocar eleccions avançades. La "lleialtat" de Pujol envers González i el fet que els diputats de Pujol fossin el puntal d'un govern devorat per la corrupció, van fer que CiU arrisqués tant la majoria absoluta, que la va perdre el 1995.

Entrevista amb Jordi Pujol i Soley realitzada en 2008 per Televisió de Cardedeu.
Jordi Pujol al MHC el 2001.

L'any 2003 féu donació a la Biblioteca de Catalunya del fons bibliogràfic recollit durant l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat, format per més de 16.000 documents.

Diners a paradisos fiscals[modifica | modifica el codi]

El 25 de juliol de 2014, Jordi Pujol reconegué mitjançant un comunicat personal l'existència de diners no regularitzats a comptes a l'estranger des de 1980, que tenien origen en l'herència del seu pare Florenci. Segons el document, els fons s'acolliren a la regularització extraordinària promoguda pel Govern d'Espanya el 2012.[20] Fins al comunicat, l'expresident havia negat la possessió de diners a paradisos fiscals[21] i havia interposat una querella contra el diari El Mundo[22][23] després de la publicació que la Policia Nacional havia informat de l'existència de 137 milions d'euros en comptes de la família Pujol a Ginebra.[24] L'endemà de fer-se públic el comunicat de Jordi Pujol, El Mundo afirmà que la família podria acumular a paradisos fiscals uns 600 milions d'euros segons les investigacions policials.[25]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 1,24 1,25 1,26 1,27 1,28 Martínez, Félix; Oliveres, Jordi. Jordi Pujol: en nom de Catalunya. Rosa dels Vents, 2005. ISBN 9788401386718. 
  2. 2,0 2,1 Pujol, Jordi. Memòries (I): Història d'una convicció (1930 - 1980). Proa, 2009. ISBN 9788482564111. 
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 Baiges, Siscu; Reixach, Jaume. Jordi Pujol : historia de una obsesión. Madrid : Temas de Hoy, 1991, 1991. ISBN 8478800972. 
  4. 4,0 4,1 4,2 «Dossier sobre Jordi Pujol». La Vanguardia, 28 de desembre de 2003.
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 5,14 Riera, Ignasi. Jordi Pujol. Llums i ombres. Angle Editorial, 2002. ISBN 8488811756. 
  6. Los idiomas, la eterna tarea pendiente de los políticos - larioja.com
  7. «'Els altres catalans' de Francesc Candel». Commemoracions 2014, Generalitat de Catalunya. [Consulta: 23 juliol 2014].
  8. Saura, Víctor. «El Correo Catalán: el marro oblidat de Jordi Pujol». CatalunyaPlural.cat, 27 juliol 2014. [Consulta: 27 juliol 2014].
  9. El diari va passar de 67.283 exemplars l'any 1975 a 38.290 al 1978, el que suposà un 43% de descens, segons l'OJD.
  10. «Notícia del pacte.». La Vanguardia.
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Pujol, Jordi. Memòries II: Temps de construir (1980-1993). Proa, 2011. ISBN 9788475882833. 
  12. 12,0 12,1 12,2 Guimerà Orts, Josep Àngel. «La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió: una institució estratègica». A: Les polítiques de mitjans de comunicació durant els governs de Jordi Pujol. Proa, 2014. ISBN 978-84-7588-497-4. 
  13. Pujol 2009, p. 183.
  14. Figueras, Josep Maria. Premsa i nacionalisme. Pòrtic, 2002. ISBN 9788473067683. 
  15. «Banca Catalana ja és dels grans bancs». La Vanguardia, 18 de maig de 1983.
  16. «Imminent querella del fiscal Estat contra Jordi Pujol i altres responsables de Banca Catalana». El País, 19 de maig de 1984.
  17. «Un clamor entusiasta acompanya al president Pujol». La Vanguardia, 31 de maig de 1984.
  18. ABC, 18 d'abril de 1985.
  19. «Entrevista a Miquel Roca». La Vanguardia, 4 de juny de 1993.
  20. «Pujol demana perdó per haver tingut fins ara diners sense regularitzar a l'estranger». Ara, 25 de juliol de 2014.
  21. «Jordi Pujol: " ¿Qué coño es eso de la UDEF?"». Público, 11 de gener de 2013.
  22. «Artur Mas y Jordi Pujol interponen sendas querellas contra 'El Mundo' en el juzgado de guardia». 20 minutos, 19 de novembre de 2012.
  23. «Arxivada la querella de Jordi Pujol contra els periodistes d' El Mundo». El Punt Avui, 9 d'abril de 2013.
  24. Urreiztieta, Esteban. «Los Pujol tienen 137 millones en Ginebra, según la Policía». El Mundo, 17 de novembre de 2012.
  25. Inda, Eduardo. «Pujol pide 'perdón' por las cuentas de su familia en paraísos fiscales». El Mundo, 26 de juliol de 2014.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
Josep Tarradellas i Joan
Senyal de la Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya

19802003
Succeït per:
Pasqual Maragall i Mira
Càrrecs en partits polítics
Precedit per:
Ningú
Convergència Democràtica de Catalunya
Secretari General de CDC

19761989
Succeït per:
Miquel Roca
Precedit per:
Ramon Trias Fargas
Convergència Democràtica de Catalunya
President de CDC

19892012
Succeït per:
Artur Mas i Gavarró
Precedit per:
Ningú
CiU
President de CiU

20012004
Succeït per:
Artur Mas i Gavarró
Càrrecs en organitzacions sense ànim de lucre
Precedit per:
-
President de la Fundació Centre d'Estudis Jordi Pujol
2005–actualitat
Succeït per:
continua en el càrrec