Joan Fuster i Ortells

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Joan Fuster» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Joan Fuster (desambiguació)».
Joan Fuster i Ortells
Joanfuster.jpg
Retrat de Joan Fuster, per Manuel Boix (1984)
Naixement 23 de novembre de 1922
Sueca (Ribera Baixa)
Mort 21 de juny de 1992 (als 69 anys)
Sueca (Ribera Baixa)
Sepultura Cementiri de Sueca
Activitat Escriptor
País País Valencià
Període 1949-1991
Gèneres Assaig, poesia
Temes Història de la cultura, crítica i divulgació literària
Moviment Existencialisme, Humanisme clàssic d'arrel francesa
Obres principals Nosaltres, els valencians
Diccionari per a ociosos

Signatura

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992)[1] fou un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent,[2][3] la seua tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi la lingüística, la història i la filosofia i el turisme. Està considerat l'assagista en català més important del segle XX.[4][5]

Fuster va ser l'assagista valencià més important de les generacions d'intel·lectuals sorgides després de la Guerra Civil, amb una força que depassà l'àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i cívica dels territoris catalanoparlants. A partir de la dècada dels seixanta va esdevenir un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa i normalització de la llengua valenciana-catalana, i una figura clau en el debat sobre la identitat valenciana en la segona meitat del segle XX,[6] moment en què el fusterianisme esdevé un paradigma interpretatiu d'extraordinària influència en el món intel·lectual, i en menor mesura, polític.[7]

Biografia i obra[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

La seua família era de procedència agrícola. La primera excepció va ser el seu pare (dirigent local del Partit Carlista), que va aprendre l'ofici de tallista d'imatges i va exercir de professor de dibuix. Joan Fuster, doncs, no va ser un home de lletres per tradició familiar. De ben jove, Fuster s'identificava amb un imaginari localista suecà i conservador.[8] [9]

Fuster va construir la seua arquitectura teòrica, la seua formació, amb els debats sobre la nacionalitat espanyola hereus de la Generació del 98. De la mateixa manera que el nacionalisme català va crear un relat diferenciat del del nacionalisme espanyol on la llengua catalana tindria un paper central,[10] Fuster s'oposà al nacionalisme espanyol de base lingüística castellana amb un altre nacionalisme lingüístic, si bé les reflexions fusterianes sobre el País Valencià tenen en l'explicació històrica un paper central a l'hora de respondre la introspecció sobre la identitat dels valencians.[11] La idea d'una trajectòria històrica frustrada (especialment pel que fa a la incapacitat d'arribar a una modernitat plena), bevia de la consideració que tenien d'Espanya els regeneracionistes d'Ortega i Gasset i la generació del 98.[11] Una altra explicació de trajectòria socioeconòmica fallida, la d'una revolució burgesa i industrial fracassada, esta d'influència marxista, el connectaven amb la interpretació històrica de l'esquerra i l'antifranquisme de la seua època.[12] També la influència de Jaume Vicens i Vives, i la percepció de la trajectòria socioeconòmica d'Espanya com un fracàs a l'hora d'assolir la modernització i la industralització, amb Catalunya com a contrapès, també van ser determinants al pensament fusterià.[12]

Fuster, si bé a l'època en què va escriure el seu assaig Nosaltres, els valencians es declarava liberal,[13] en la seua joventut havia estat afiliat tant al Frente de Juventudes com, automàticament quan va assolir la majoria d'edat, a Falange.[14] Sobre aquesta època, el mateix escriptor es va ocupar d'afirmar que "Com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura".[15]

El 1943 va començar els estudis de Dret a la Universitat de València i els va combinar amb una formació autodidàctica que el portarà cap a l'ofici de crític i columnista. Un any més tard, va publicar a l'almanac de Las Provincias el seu primer article escrit en català: Vint-i-cinc anys de poesia valenciana. Amb 25 anys s'introdueix a la tertúlia del grup Torre, comandats per Xavier Casp.[16] Al grup, batejat així per l'editorial Torre on publicaria alguns dels primers treballs, Fuster troba un espai d'intercanvi d'idees i de difusió literària sense parangó a la València de postguerra,[16] a banda d'un ambient proper al catalanisme en un moment en què el jove suecà ja començava a deixar enrere la seua identificació amb el regionalisme[16] per a situar-se en posicions adscrites al catalanisme, filiació personal que el propi Fuster datava en 1947.[17] Durant la primera meitat de la dècada de 1950, la figura de Casp exercirà una forta influència en Fuster i el seu pensament,[18] en un moment en què el suecà es percebia a si mateix allunyat dels mites i autosatisfaccions del valencianisme regionalista.[17]

Entre 1946 i 1956 va codirigir, juntament amb Josep Albi, la revista Verbo. Paral·lelament amb l'exercici de la seua feina d'advocat a la seua població natal inicià les seves col·laboracions amb la premsa, especialment al diari Levante-EMV de València, i posteriorment a la revista Destino i el diari barceloní de La Vanguardia. Entre 1961 i 1966 col·laborà amb El Correo Catalán.

A partir del 1947 es llicencia en Dret i durant uns anys exerceix d'advocat a Sueca. Paral·lelament escrivia col·laboracions periòdiques a la premsa, una de les facetes més constants de la seua producció: Valencia, Levante, Jornada i també al setmanari barceloní Destino i en algunes revistes catalanes publicades a l'estranger. A Mèxic, precisament, va ser publicat un fascicle titulat La poesia catalana a la Renaixença (1954). Els seus primers llibres, tanmateix, van ser de poemes: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). La poesia fusteriana, que va recollir després en el volum Set llibres de versos (1987), s'insereix en una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

Dècada de 1950[modifica | modifica el codi]

Retrat de Joan Fuster pel pintor Josep Pla-Narbona.

Durant els anys 50 Fuster es guanya el reconeixement dels intel·lectuals exiliats a Mèxic i de cercles reduïts d'intel·lectuals de Catalunya. El primer article que escriu per a La Nostra Revista, publicada a Mèxic, es titula "València en la integració de Catalunya" (1950), suposant el primer text «programàtic» escrit per Fuster.[9] La primera visita de Fuster a Catalunya té lloc vers el 1950 i està a càrrec d'Oriol Folch i Camarasa. Hi estableix contacte amb Joan Triadú, Joaquim Molas, Albert Manent i Carles Riba. Del 1952 al 1956 publica a Pont Blau. El 1954, el filòleg i editor Francesc de Borja i Moll li editava a Mallorca l'assaig d'estètica El descrèdit de la realitat, amb el qual iniciava una brillant carrera d'assagista de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d'adjectivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seua obra, iniciat també aleshores, va ser el de l'erudició, la història i la crítica literàries, que va alternar amb antologies de prosa. Fuster entrava així en un procés personal de professionalització al mateix temps que es produïa tot un procés de comprensió de la realitat valenciana. En 1955 publica Antologia de la poesia valenciana a l'editorial selecta de Barcelona, sent un dels primers textos on utilitza l'expressió Països Catalans.[19] A causa de l'ús de l'estàndard oriental i del to pro-català que li va donar al text, Fuster va demanar al seu editor que explicitara l'origen valencià de l'autor.[20] També este text suposa la primera vegada que Fuster es refereix a València com un País agrari, tret que jutjava com a negatiu.[21][22] Durant la dècada de 1950, tanmateix, deixarà escrits desenes de textos de caràcter emfàtic on es lloaria a temes locals com les falles, la paella, o temes religiosos com la Mare de Déu dels Desamparats i la Processó del Corpus.[23]

Dècada de 1960[modifica | modifica el codi]

En novembre de 1960 publica en el número en homenatge a Jaume Vicens Vives de la revista Serra d'Or una col·laboració en referència a un dels darrers escrits del català, Presència valenciana que va ser escrit en el número de maig de la mateixa publicació.[24] Al text, Fuster reclamava la catalanitat dels valencians,[25] fet que provocà una carta en resposta del grup Torre, on es desmarcaven tant d'aquelles afirmacions com d'una felicitació de nadal repartida per la revista on apareixia el mapa dels Països Catalans.[26] A la carta, reivindicaren el fet diferencial valencià, el nom de València per al conjunt del País i proposaren el concepte de comunitat catalànica, denominació suggerida per Miquel Adlert i Noguerol a principis de la dècada de 1960.[27] Encara hi hauria una tercera carta on Fuster compararia la reacció dels signants de la seua carta amb El perill català de Josep Maria Bayarri,[28] i considerant que la carta apareixia per la puixança del catalanisme en el minoritari grup de lletraferits de la València de postguerra.[29] Des d'eixe moment el món del valencianisme de postguerra comença a dividir-se en dos vessants contraposats.[30]

El 1962 es publiquen dos dels seus treballs més polítics, les obres Qüestió de noms, un assaig sobre els noms de la nació catalana i Nosaltres, els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d'Or l'any 1963), llibre en el qual proposa la "reconstrucció nacional" del País Valencià dins el marc dels territoris de parla catalana, els Països Catalans, terme aquest que ell mateix va popularitzar. Jaume Pérez Montaner, estudiós de l'obra de Fuster, diu de Nosaltres, els valencians:

« La seua significació històrica ha estat tan remarcable que hom pot parlar des de la nostra perspectiva actual d'un abans i un després d'aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i la consciència nacional del País Valencià. »

A estes obres, Fuster critica la realitat del País Valencià de l'època, tot proposant un programa modernitzador alternatiu.[31] La sensació de fracàs col·lectiu, de poble incomplet i a mitges passarà a primer pla en l'obra fusteriana a mesura que vaja aprofundint en la proposta de Països Catalans.[31] Tant a Nosaltres, els valencians com a El País Valenciano Fuster elabora una narrativa on la psicologia col·lectiva és la base que explica La identitat valenciana contemporània,[32] de manera semblant a la introducció històrico-psicològica que Jaume Vicens i Vives va dir a Notícia de Catalunya.[32] El mateix any apareix la guia de viatges El País Valenciano, editada en castellà per l'editorial Destino.[33] El País Valenciano formava part de la col·lecció Guías de España, on diversos autors realitzaven una guia de viatge de cadascuna de les regions de l'estat.[33] Tot i que el contingut de caràcter polític a l'obra fóra escàs,[33] el llibre va despertar una reacció contrària per part d'elements conservadors del País Valencià, amb polèmics articles negatius al diari Levante primer, i a Jornada i Las Provincias posteriorment.[34] La causa de la polèmica no va ser altra que el desgrat de José Ombuena, periodista del Levante, pel fet que l'editorial Destino elegira al suecà i no a ell per a realitzar l'obra.[34] També Francesc Almela i Vives es va sumar a la campanya, i en 1965 publicaria la seua pròpia guia Valencia y su reino.[34] La campanya, dirigda de manera deliverada, va donar-li gran publicitat al llibre, a més de provocar que un ninot d'un fuster d'ofici fóra cremat a la Cavalcada del ninot.[34] Després dels incidents, Joan Fuster no va tornar a publicar a la premsa valenciana del Movimiento.[35] D'esta època daten les seues primeres col·laboracions a Correo Catalán (1961-66).

Tanmateix, Fuster va jutjar com a positius els efectes de la polèmica, en tant que les seues propostes polítiques i culturals van guanyar visibilitat[36] i la bel·ligerància dels sectors franquistes li va fer guanyar la simpatia dels sectors liberals[36] i suports entre diferents sectors intel·lectuals i entre els joves universitaris, el públic que Fuster volia per a la seua obra.[37] Entre el sector del valencianisme que sí que es va desmarcar de Fuster durant esta polèmica trobem la gent del grup Torre, amb qui ja havia tingut enfrontaments dialèctics des de principis de la dècada.[30] Estes discussions portaren a la divisió absoluta durant la Transició política, on Xavier Casp i Miquel Adlert abraçaren el secessionisme lingüístic.[38] (No farien així altres dels signants de la carta a Serra d'Or, ni Manuel Sanchis Guarner qui, tot i la discrepància amb Fuster, s'havia mantingut al marge de les polèmiques dels anys 60 i trencat relacions amb el grup Torre després que estos es posicionaren en contra del suecà pels fets del País Valenciano).[30]


El 1964 publica Raimon i el 1967 Combustible per a falles.

Després del Nosaltres[modifica | modifica el codi]

L'obra de Fuster, a més de ser diversa quant a temes, també ho és quant a tècniques i gèneres. Va fer servir, sobretot, la forma de l'assaig llarg, però també l'aforisme (Judicis finals) o el dietari íntim (Indagacions possibles; Causar-se d'esperar). Dins el camp de l'assaig va publicar Figures de temps, premi Yxart (1957), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d'esperar (1965), L'home, mesura de totes les coses (1967), etc., sempre dins la tradició de l'humanisme clàssic i dels moralistes i reformadors francesos (de Michel de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb un humor corrosiu. Dels escrits d'història i crítica literària cal destacar-hi els estudis sobre Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla, Salvador Espriu, etc. Com a historiador de la llengua destaca la seua col·laboració en el segon volum de la Història de Catalunya. Dels milers de pàgines que Fuster va escriure, les seues Obres completes (Edicions 62), només recullen una part mitjanament significativa.

El 1975 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El 1978 va patir un atemptat, i més tard, l'11 de setembre del 1981 (coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, en el seu domicili, amb la col·locació de dos artefactes explosius que no van ocasionar danys personals a l'escriptor, però sí al seu habitatge i a la seua biblioteca.[39] Els autors dels atemptats mai no van ser detinguts.

El 1983 es va incorporar com a professor contractat a la Universitat de València per impartir l'assignatura d'Història de la Llengua. El mateix any va ser distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i un any més tard va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1985 es va doctorar en filologia catalana a la Universitat de València, amb l'estudi i l'edició de "La Regla del Convent de Sant Josep de València" i el 1986 va obtenir la càtedra de literatura en la mateixa universitat.

Els últims anys de la seua vida va suspendre gairebé del tot l'activitat pública i es va dedicar a la investigació i a la càtedra universitària. Fruit d'aquest treball són els estudis reunits en Llibres i problemes del Renaixement (1989).

Va ser membre agregat de l'Institut d'Estudis Catalans, i de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigació. Va formar part del Consell Valencià de Cultura, de l'Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, promotor i primer president d'Acció Cultural del País Valencià (1978) i president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

Va morir a Sueca el 21 de juny del 1992. A títol pòstum, la Generalitat Valenciana li va concedir l'Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana i la Universitat Jaume I de Castelló va organitzar actes en homenatge seu. Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d'un premi d'assaig que porta el seu nom.

Josep Pla va dir de Fuster: "Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística".[40]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Assaig[modifica | modifica el codi]

  • Antología del surrealismo español. Alacant, Verbo, 1952
  • La poesia catalana fins a la Renaixença. Mèxic, Edicions Catalanes de Mèxic, 1954
  • Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer. Barcelona, Barcino, 1955
  • El descrèdit de la realitat. Ciutat de Mallorca, Moll, 1955
  • Antologia de la poesia valenciana. Barcelona, Selecta, 1956
  • La poesia catalana. Ciutat de Mallorca, Moll, 1956. 2 vol
  • Les originalitats. Barcelona, Barcino, 1956
  • El món literari de sor Isabel de Villena. València, Lo Rat Penat, 1957
  • Figures de temps. Barcelona, Selecta, 1957
  • Indagacions possibles. Palma de Mallorca, Moll, 1958
  • Recull de contes valencians. Barcelona, Albertí, 1958
  • Ausiàs March. Antologia poètica. Barcelona, Selecta, 1959
  • Un món per a infants. València, 1959
  • Judicis finals. Ciutat de Mallorca, Moll, 1960
  • Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler. Barcelona, Aedos, 1961
  • Valencia. Madrid, Dirección General de Turismo, 1961
  • Nosaltres, els valencians. Barcelona, Edicions 62, 1962
  • El País Valenciano. Barcelona, Destino, 1962
  • Poetes, moriscos i capellans. València, L'Estel, 1962
  • Qüestió de noms. Barcelona, Aportació Catalana, 1962
  • El bandolerisme català II. La llegenda. Barcelona, Aymà, 1963
  • Raimon. Barcelona, Alcides, 1964
  • Diccionari per a ociosos. Barcelona, A. C., 1964
  • Alicante y la Costa Blanca. Barcelona, Planeta, 1965
  • Causar-se d'esperar. Barcelona, A. C., 1965
  • Combustible per a falles. València, Garbí, 1967
  • L'home, mesura de totes les coses. Barcelona, Edicions 62, 1967
  • Consells, proverbis i insolències. Barcelona, A. C., 1968
  • Examen de consciència. Barcelona, Edicions 62, 1968
  • Heretgies, revoltes i sermons. Barcelona, Selecta, 1968 (Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, 1969)
  • Obres completes I. Llengua, literatura, història. Barcelona, Edicions 62, 1968
  • Abans que el sol no creme. Barcelona, La Galera, 1969
  • Obres completes II. Diari 1952-1960. Barcelona, Edicions 62, 1969
  • "Hi ha més catalans encara", fascicle de Dolça Catalunya. Barcelona, Mateu, 1969
  • L'Albufera de València. Barcelona, Les Edicions de la Rosa Vera, 1970
  • Obres completes III. Viatge pel País Valencià. Barcelona, Edicions 62, 1971
  • Babels i babilònies. Ciutat de Mallorca, Moll, 1972
  • Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1972 (Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, 1973)
  • Rebeldes y heterodoxos. Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972 [trad. de Josep Palacios]
  • Contra Unamuno y los demás. Barcelona, Península, 1975
  • Obres completes IV. Assaigs. Barcelona, Edicions 62, 1975
  • La Decadència al País Valencià. Barcelona, Curial, 1976
  • Un país sense política. Barcelona, La Magrana, 1976
  • El blau en la senyera. València, Tres i Quatre, 1977
  • Contra el noucentisme. Barcelona, Crítica, 1977
  • Obres completes V. Literatura i llegenda. Barcelona, Edicions 62
  • Destinat (sobretot) a valencians. València, Tres i Quatre, 1979
  • Notes d'un desficiós. València, Almudín, 1980 [pròleg de Vicent Ventura]
  • Ara o mai. València, Tres i Quatre, 1981
  • Indagacions i propostes. Barcelona, Edicions 62 i la Caixa, 1981 [pròleg de Carme Arnau]
  • País Valencià, per què?. València, Tres i Quatre, 1982
  • Veure el País Valencià. Barcelona, Destino, 1983
  • Cultura nacional i cultures regionals dins els Països Catalans. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983
  • Sagitari. València, Diputació de València, 1984
  • Pamflets polítics. Barcelona, Empúries, 1985
  • Punts de meditació (Dubtes de la "Transición"). València, Tres i Quatre, 1985
  • Llibres i problemes del Renaixement. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989
  • Textos d'exili. València, Generalitat Valenciana, 1991 [pròlegs d'Alfons Cucó i Santiago Cortès]
  • Obres completes VI. Assaigs 2. Barcelona, Edicions 62, 1991

Poesia[modifica | modifica el codi]

  • Sobre Narcís. València, Torre, 1948
  • 3 poemes. Alacant, Verbo, 1949
  • Ales o mans. València, Editorial Torre, 1949
  • Va morir tan bella. València, 1951
  • Terra en la boca. Barcelona, Barcino, 1953
  • Escrit per al silenci. València, Institució Alfons el Magnànim, 1954
  • Set llibres de versos. València, Tres i Quatre, 1987.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Joan Fuster i Ortells». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Àngel Sant Martín, Fi de segle: incerteses davant un nou mil·lenni, Ajuntament de Gandia, Universitat de València, 1994, pàg. 155, ISBN 9788437016047
  3. Paul Preston (red.) i Ismael Saz Campos (red.), De la revolución liberal a la democracia parlamentaria: Valencia (1808-1975) (castellà), Biblioteca Nueva, 2001, pàg. 36, ISBN 84-7030-855-6
  4. Josep Iborra, Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1995, página 163, ISBN 9788478221622
  5. «Joan Fuster». LletrA - Literatura catalana a internet. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. [Consulta: 5 d'abril de 2009]. «Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua.»
  6. Ferrandis i Ibáñez, Francesc. La València Virtual - propostes per a la renovació valencianista. L'Eixam, 1998, p. 192. ISBN 84-87946-47-X.  pg.18
  7. 2012 Archilés, p. 15.
  8. 2012 Archilés, p. 31.
  9. 9,0 9,1 2012 Archilés, p. 43.
  10. 2012 Archilés, p. 28.
  11. 11,0 11,1 2012 Archilés, p. 29.
  12. 12,0 12,1 2012 Archilés, p. 30.
  13. Nosaltres, els valencians. Pròleg a la segona edició.
  14. Francesc Perez i Moragón, «Fuster, un esquema biogràfic», Activitats de la càtedra Joan Fuster, Universitat de València
  15. Fuster, Joan, Destinat (sobretot) a valencians (València, 1979, pàg. 119). Citat a Iborra, Josep, Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual, pàg. 163.
  16. 16,0 16,1 16,2 2012 Archilés, p. 44.
  17. 17,0 17,1 2012 Archilés, p. 76.
  18. 2012 Archilés, p. 45.
  19. 2012 Archilés, p. 56.
  20. 2012 Archilés, p. 54.
  21. 2012 Archilés, p. 57.
  22. 2012 Archilés, p. 126.
  23. 2012 Archilés, p. 88-89.
  24. 1976 Fuster, p. 69.
  25. 1976 Fuster, p. 71.
  26. 1976 Fuster, p. 77.
  27. 1976 Fuster, p. 78.
  28. 1976 Fuster, p. 79.
  29. 1976 Fuster, p. 79-80.
  30. 30,0 30,1 30,2 2012 Archilés, p. 108.
  31. 31,0 31,1 2012 Archilés, p. 131.
  32. 32,0 32,1 2012 Archilés, p. 132.
  33. 33,0 33,1 33,2 2012 Archilés, p. 103.
  34. 34,0 34,1 34,2 34,3 2012 Archilés, p. 104.
  35. 2012 Archilés, p. 105.
  36. 36,0 36,1 2012 Archilés, p. 106.
  37. 2012 Archilés, p. 107.
  38. 2012 Archilés, p. 110.
  39. Atentado contra el domicilio del escritor Joan Fuster, article en el diari El País del 12/09/1981.
  40. Pla, Josep. Citat a Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual, pàg. 185.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alberola, Miquel; Martí, Vicent. Fuster sabàtic. Altea: Aigua de Mar, 1994. ISBN 8488918011. 
  • Archilés i Cardona, Ferran. Una singularitat amarga, Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. Catarroja: afers, 2012, p. 426. ISBN 978-84-92542-64-2. 
  • Ballester, Josep. Joan Fuster: una aventura lírica. València: Eliseu Climent, 1990 (Quaderns 3i4; 37). ISBN 8475022723. 
  • Ballester, Josep; Furió, Antoni. Joan Fuster 1922-1992 : 10 anys després. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2002. ISBN 8439358423. 
  • Blasco Estellés, Júlia: Converses filosòfiques. València: Tres i Quatre, 2002
  • Crespo, Isidre: Raons i paraules. Joan Fuster. Barcelona: Hermes, 1999
  • Crespo, Isidre: De viva veu. València: Afers, 2003
  • Furió, Antoni: Àlbum Fuster. València: IVEI, 1994
  • Fuster i Ortells, Joan. Un País sense política. Barcelona: La Magrana, 1976, p. 162. ISBN 84-74100-002-X. 
  • Iborra, Josep: Fuster portàtil. València: Tres i Quatre, 1982
  • Llorís, Manuel: Aproximación a Joan Fuster: Almudín, 1979.
  • Mollà, Toni: Joan Fuster. Converses inacabades. València: Tàndem, 1992
  • Muñoz PUJOL, Josep M.: El falcó de Sueca [biografia]. Barcelona: Proa, 2002
  • Pérez Moragón, F.: Joan Fuster: notes per a una semblança. València: Universitat de València, 1992
  • Riera, Antoni: Rellegir Fuster. Textures filosòfiques de l'assaig fusterià. Alzira: Bromera, 1995
  • Salvador, Vicent: Fuster o l'estratègia del centaure. Picanya: Edicions del Bullent, 1994.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]